Carmen Tórtola Valencia fou una ballarina de danses orientals i d’estil lliure que va ser molt popular durant el primer quart del segle xx. Durant la seva carrera va treballar envoltada d’artistes com Ignacio Zuloaga, Ismael Smith, Beltrán Masses, Rafael de Penagos, Néstor i José Zamora. La seva composició de La Tirana la va convertir en la imatge publicitària del perfum La Maja de Myrurgia.
Va néixer a Sevilla de pare català i mare andalusa. Durant la seva infantesa, la família es va traslladar a Londres. Els seus pares van emigrar a Mèxic i van deixar-la sota la custòdia d’una família anglesa. Prematurament òrfena va créixer amb aquesta família, que la va acollir i de la qual es desconeix el nom. Aquesta biografia plena de contradiccions i misteris que ella mateixa va fomentar fan suposar que potser no era espanyola com ella afirmava. Va iniciar la seva carrera com a ballarina l’any 1908 a l’espectacle Havana al Gaity Theatre de Londres. L’any 1911 va actuar per primera vegada a Espanya al Teatre Romea de Madrid. Les seves danses d’inspiració exòtica van ser rebudes de manera dispar —segons alguns, eren masses lliberals—, però va ser una figura molt reconeguda pels artistes i intel·lectuals de l’època. La seva carrera professional es va desenvolupar del 1908 al 1930, va actuar a tot Europa, als Estats Units i a l’Amèrica del Sud amb un gran èxit. Va abandonar la dansa per recloure’s a la seva casa de Barcelona al barri de Sarrià fins a la seva mort (1955), acompanyada per la seva parella Àngels Magret-Vila, rodejada per les seves col·leccions i els seus records de l’època de gran ballarina.
Quan va morir, les seves col·leccions es van dispersar. El vestuari de dansa, la documentació gràfica i fotogràfica i les obres d’art van ser donades a l’Institut del Teatre; aquesta col·lecció va ser exposada durant anys al Palau Güell (figura 1). La col·lecció de teixits es troba al Centre de Documentació i Museu Tèxtil (CDMT). La Fundació Arqueològica Clos va adquirir la col·lecció d’art precolombí. La col·lecció de puntes va ser venuda per la seva hereva, Àngels Magret-Vila, al Col·legi de l’Art Major de la Seda de Barcelona l’any 1960, que la va dipositar l’any 1992 al Museu d’Arenys de Mar. Una gran part de les joies i les escultures es van vendre en diverses subhastes a col·leccionistes particulars.
Es desconeixen els orígens o les motivacions per a la seva activitat com a col·leccionista —segurament es troben en la seva formació i cultura anglosaxona. En algunes entrevistes afirmava que el seu pare era col·leccionista de diversos objectes i antiguitats. La seva afició per l’art oriental, fonamentalment de l’Índia —teixits, joieria i escultures de Buda—, és molt propera als gustos del col·leccionisme anglosaxó; alguns dels objectes els va adquirir en un viatge a aquest país.
La seva fama de col·leccionista i d’amant del món exòtic és recollida per molts periodistes que parlaven de casa seva i dels camerinos plens d’objectes que permetien fomentar la imatge de diva excèntrica, així com de cases a Londres i Barcelona (figura 2) on conservava una gran diversitat d’objectes. Aquest retrat apareix ja en una entrevista concedida l’any 1915 al periodista Isidro de la Cagigas per a la revista Paraninfo, en la qual descriu una de les habitacions del seu hotel, que estava plena d’objectes d’origen oriental: estàtues de Buda, taules xineses, gerros orientals i una gran quantitat de teixits exòtics. Un altre retrat és el que en fa el 1916 la periodista Carmen de Burgos, Colombine, al seu llibre Confidencias de artistas. La millor descripció de casa seva i de les seves col·leccions la trobem en un article de Rafael Bolero publicat a la revista Barcelona Teatral Seminario de Espectáculos l’any 1945. A més, també es conserven unes fulles mecanoscrites en la documentació de Carmen Tórtola Valencia al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques.
El crític teatral Pompeu Gener es fixa més en l’interès de Tórtola Valencia per reunir objectes i antiguitats d’origen oriental o d’arrel espanyola per poder realitzar les seves coreografies i els seus vestuaris. La indumentària i les joies també les utilitzava per a les sessions fotogràfiques i davant els seus admiradors, fet que li permetia donar una imatge de diva capritxosa i extravagant. En els seus anys de ballarina famosa, va recórrer tot el món i va adquirir teixits, joies, mobles, escultures, puntes…, que va reunir amb un gust variat i eclèctic.
A més d’imatges de Buda i una gran varietat de teixits d’Orient, entre les peces de la seva col·lecció cal citar tres estampes d’Utagawa Kunisada conservades al Museu de les Arts Escèniques: Ichikawa Ebijuur? III (1815-1825), Iwai Shijaku I (1830-1835) i O-Tsuna (1833-1842), localitzades per Ricard Bru. L’any 1917 va iniciar la seva gira per l’Amèrica del Sud i va començar a comprar peces de la cultura precolombina, especialment en la seva visita a Mèxic. En una entrevista a Valparaiso l’any 1920, confessava que havia comprat joies i teles de la zona de Temuco per poder desenvolupar una nova dansa, «danza araucana», l’any 1927. L’artista va presentar l’espectacle La danza incaica a Lima, una recreació i reinvenció d’un món exòtic.
Al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques es conserven els objectes vinculats a la seva activitat artística: indumentària de ball, fotografies promocionals i àlbums amb retalls de la seva vida artística. La col·lecció d’art de Carmen Tórtola Valencia està formada bàsicament per obres dels artistes que es van dedicar a retratar-la. Podem destacar dos gravats de Néstor, diversos figurins i il·lustracions de José Zamora, Xavier Gosé i Rafael de Penagos, una pintura de Valentín de Zubiaurre, dues escultures de Josep Viladomat (figura 3) i una pintura de Ignacio Zuloaga (se’n desconeix la localització).
La col·lecció de teixits, integrada per més de mil exemplars procedents de mostraris i de fragments sobrants dels seus vestits de ball, es conserva al Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa des del 1971. La col·lecció de teixits es conservava en baguls i formava part de la decoració del seu domicili al carrer Major de Sarrià i va passar a Maria Castanera Figueras, que va decidir vendre-la al CDMT l’any 1971. Són fragments de teixits de l’Estat espanyol, França, Anglaterra, Itàlia, Mèxic, Perú, Xina, Índia, Japó, Pèrsia i Filipines compresos temporalment entre el segle xv i principis del xx.
La seva important col·lecció de puntes, propietat del Col·legi de l’Art Major de la Seda i que es troba al Museu d’Arenys de Mar, és un conjunt de més de dues-centes puntes de diferents estils que la ballarina va col·leccionar, però que també va utilitzar en les seves coreografies i les seves sessions de fotografia (figura 4). Tórtola Valencia no sempre preservava l’objecte: en alguns casos va transformar les puntes, les va reutilitzar i, fins i tot, va aplicar-hi nous usos. De la venda de la col·lecció de puntes es conserva un inventari que ofereix informació complementària del conjunt. L’any 1961, el Col·legi de l’Art Major de la Seda va organitzar una gran exposició de puntes de diverses col·leccionistes que va permetre mostrar algunes peces de la col·lecció de Carmen Tórtola Valencia.
Com a ballarina, un dels seus personatges més populars va ser La Maja, inspirada en la imatge de la dona espanyola que havia popularitzat Bizet. Per desenvolupar aquest personatge, Carmen Tórtola Valencia va crear un vestuari en què les puntes eren les protagonistes amb mantellines, ventalls i volants de puntes com les que es conserven en la seva col·lecció. Són peces de seda fetes amb boixets, probablement de finals del segle xviii fins a mitjans del segle xix, uns magnífics treballs de blonda amb fulles de palma i grans flors. A més de les mantellines, Carmen Tórtola Valencia acompanyava el personatge de La Maja amb grans ventalls, com dos pericons —gran ventall de dansa—realitzats amb boixets d’estil de Chantilly i que ella utilitzava en les seves sessions fotogràfiques.
Carmen Tórtola Valencia era una dona alliberada molt lluny dels estereotips socials de les dones de la seva època. Vestia d’una manera extravagant i tota la premsa parlava de la seva forma original de vestir. Al Museu d’Arenys de Mar també es conserven bruses i armilles de punta d’Irlanda i algunes peces per guarnir els seus vestits, com un gran coll que ella va transformar en un cobretaula, un tipus de treballs molt característics de la primera dècada del segle xx. Part de la col·lecció de puntes de Tórtola Valencia procedia de la seva família anglesa, com es pot apreciar en la tipologia. Es conserven peces de puntes de Malta, com un xal amb un gran ocell al centre —probablement fet a Bedfordshire entre el 1860 i el 1880—, peces de puntes de Honiton —mocadors, cobretaules…— i un vel o xal de puntes de Buckinghamshire.
Al Museu d’Arenys de Mar es conserva una part de la col·lecció de ventalls, concretament els que estaven realitzats amb puntes. Un dels més singulars és un ventall de Chantilly de color negre sobre un folre de seda de color granat i que presenta un disseny asimètric amb la representació d’una papallona, que la ballarina va utilitzar en alguna fotografia promocional. Una altra peça destacada és un ventall de casament de finals del segle xix fet a Bèlgica, que probablement va ser propietat d’una família de la noblesa anglosaxona com consta en l’inventari de la venda.
Entre les peces més antigues i valuoses hi ha dos vels —probablement de núvia— de finals del segle xviii o dels primers anys del xix d’estil imperi, una petita capa o fichu de finals del segle xviii amb brodats i puntes de Malines fetes a Bèlgica, un mocador brodat atribuït a la baronessa Rothschild i els diversos ventalls de la duquessa de Connaught. Una peça que apareix mencionada en diverses entrevistes és un volant de mitjan segle xix amb un preciós disseny de palmes i pinyes que havia estat propietat de l’emperadriu Eugènia de Montijo (figura 5); aquesta peça es va mostrar l’any 1923 en una exposició a l’Havana amb altres peces de la seva col·lecció i unes mitges de seda de la reina Victòria amb el seu escut.
