Llista de fitxes Web del projecte

Richard Lindau

17/7/2019

Genthin (Saxònia-Anhalt, Alemanya) 7/5/1831  - Heidelberg (Baden-Württemberg, Alemanya) 31/8/1900

Art Oriental

 

Figura 1. Antoni Garcia i Llansó, «Barcelona: Colección japonesa de D. Ricardo Lindau», La Ilustración Hispano-americana, núm. 557, 5 de juliol de 1891, p. 4.

Figura 2. Antoni Garcia i Llansó, «Guerreros japoneses del siglo xv, grupo de marfil de la colección de R. Lindau», a: Dai Nipon, ed. a cura de José Gallach, Barcelona, Manuales Soler, 1905, p. 159.

Figura 3. Antoni Garcia i Llansó, «Vasos de Satzuma e Imari, de la colección de R. Lindau», a: Antoni Garcia i Llansó, Dai Nipon, ed. a cura de José Gallach, Barcelona, Manuales Soler, 1905, p. 189.

Richard Lindau va ser el tercer de quatre germans —els altres tres eren Anna (1828-1880), Rudolf (1829-1910) i Paul (1839-1919)— que, des de terres germàniques, van difondre el cognom Lindau arreu d’Europa com el d’una família d’intel·lectuals cosmopolites única i singular. De tots ells, el menys conegut és Richard, diplomàtic que va passar els últims anys de la seva vida a Barcelona, on va obrir al públic la primera gran col·lecció d’art japonès de Catalunya.

Richard Lindau va passar la joventut a París treballant en camps diversos —com a comerciant, com a traductor…— i dedicant una part important del seu temps a la música i l’ensenyament de cant. Malgrat la passió que sentia per la música, i per l’obra wagneriana en particular, la seva formació diplomàtica el va dur en unes dates primerenques fins al Japó, on va arribar cap al 1865 acompanyant el seu germà gran, Rudolf. Establert a Nagasaki a partir de 1866, Richard va ocupar el càrrec de vicecònsol de Prússia, alhora que va entrar a treballar com a soci de l’empresa Walsh & Co, posteriorment Alt & Co. Va viure a l’arxipèlag durant uns dos o tres anys, uns temps convulsos i transcendentals per a la història del Japó durant els quals el país va fer el pas cap a l’obertura definitiva al món. Va ser aleshores, en plena revolució política de camí cap a la restauració del poder imperial, entre 1867 i 1868, que Richard Lindau va tenir ocasió d’adquirir un conjunt important de peces artístiques.

No tenim una data certa del moment en què Lindau va abandonar el Japó. Sabem que, a partir de finals de 1868, va dur a terme diversos viatges pel Pacífic, si bé va continuar treballant com a soci d’Alt & Co fins a finals de 1870, moment en què devia emprendre el viatge de retorn cap a Europa. A França, va continuar exercint com a cònsol, primer a Marsella i posteriorment a Baiona, fins a l’estiu de 1876, any en què va ser nomenat cònsol d’Alemanya a Barcelona. A partir d’aleshores, es va establir a la Ciutat Comtal, a la seu del cos consular de la confederació d’Alemanya i Prússia. Lindau va viure la resta de la seva vida a Barcelona, fins pocs mesos abans de morir l’any 1900, i durant tot aquest temps va mantenir oberta al públic la col·lecció d’art que havia portat del Japó.

A diferència de la col·lecció japonesa del seu germà Rudolf, la de Richard Lindau encara no ha estat localitzada i, per tant, el coneixement que en tenim parteix de fonts indirectes, de comentaris, així com d’il·lustracions i fotografies puntuals. En aquest sentit, les primeres notícies, i alhora una de les descripcions més completes, les podem situar al mes de febrer de 1881, data en què Pere Clapés va publicar al Butlletí Mensual de l’Associació d’Excursions Catalana l’extensa crònica d’una visita organitzada a la seu consular amb diversos membres de l’associació; allà van ser rebuts i acompanyats per Lindau, que els va descobrir la història, les peces més singulars i les característiques de la col·lecció. A partir de 1884, va aparèixer anunciat a diverses guies de la ciutat el «Museo de objetos japoneses» i, poc temps més tard, la col·lecció va ser descrita i comentada d’una manera detallada dues vegades més, a La Ilustración (1891) i a La Vanguardia (1893), pel crític d’art Antoni Garcia i Llansó, apassionat del Japó, les seves arts i la seva cultura.

Tota la col·lecció era al pis noble de l’edifici número 90 del passeig de Gràcia, seu del consolat alemany, en gran part decorat amb motius japonesos. Només entrar, el rebedor donava la benvinguda amb diverses pintures, dos paravents i dues armadures de samurai, peces sorprenents i impactants als ulls de l’època i que donaven inici a una visita en la qual es podien descobrir tipologies i formes artístiques japoneses molt diverses. La col·lecció tenia escultures budistes, petits altars portàtils zushi i nombroses talles okimono i netsuke d’ivori amb motius tant populars com fantàstics. Entre les peces d’època Edo, destacaven caixes lacades i pintures de temàtiques diverses, com ara paisatges i escenes budistes, així com tapissos i teixits brodats de temàtica religiosa. La col·lecció també reunia un conjunt significatiu de llibres i estampes xilogràfiques de temàtiques variades, des d’escenes de guerra fins a paisatges, passant per imatges naturals i costumistes i fins i tot eròtiques i picaresques.

Lindau remarcava que la col·lecció havia estat comprada a Tòquio en licitació pública l’any 1868. Tanmateix, les seves característiques fan pensar que, si bé bona part de les peces van ser probablement adquirides aleshores, degué ser ampliada des d’Europa aprofitant l’auge del comerç i el col·leccionisme d’art japonès, que va arribar fins a Barcelona mateix. Fem aquest apunt perquè moltes de les peces de ceràmica, porcellana, bronze i esmalt cloisonné semblen correspondre’s amb obres realitzades durant els primers anys del període Meiji per part de les noves indústries artístiques del país dedicades a l’exportació. Al primer gran saló de la casa, per exemple, vora la xemeneia monumental, lluïen dos peveters de grans dimensions de fosa escultòrica com els que el Govern japonès va promocionar a les exposicions universals, mentre que les diverses sales incloïen nombrosos exemplars de ceràmica de Satsuma, Arita, Seto, Kutani, Yokohama i Tòquio, qui sap si algunes comprades al pavelló japonès de l’Exposició Universal de 1888. Un cas similar el tenim amb moltes de les peces d’esmalt cloisonné que Lindau, com Bowes en el cas de Liverpool, considerava obres d’una gran antiguitat. Malauradament, no disposem de les dades necessàries que ens permetin identificar els tallers i els possibles artistes, ni per valorar amb certesa les característiques d’aquestes obres, però les descripcions que ens n’han arribat semblen indicar que moltes de les peces devien datar de les dècades de 1860 i 1870. Des d’aquest punt de vista, Lindau també va col·locar a la seu del consolat altres peces de caràcter més etnogràfic, des d’una barca feta amb bambú fins a instruments musicals i fotografies.

La guia de Barcelona de Josep Roca i Roca de 1884 presentava el museu de Richard Lindau com a preservador d’una de les col·leccions «más completas que existen en Europa». Si bé és cert que en aquelles dates col·leccionistes privats i museus del Vell Continent ja disposaven de conjunts molt més destacats, complets i valuosos en termes artístics i històrics, no ho és menys que la iniciativa de Richard Lindau, sorgida entre les dècades de 1860 i 1870, va permetre que durant uns anys Barcelona disposés d’una de les primeres col·leccions d’art japonès obertes al públic del sud d’Europa, similar a les de James L. Bowes (Liverpool) i Vincenzo Ragusa (Palerm). Des d’aquest punt de vista, la col·lecció Lindau, ben coneguda pels aficionats a l’art japonès de Barcelona, es va oferir al públic coincidint amb el ple desenvolupament del japonisme a Catalunya i, per tant, durant dues dècades es va convertir en un punt de referència per a tots aquells interessats a veure, conèixer i descobrir de primera mà l’art japonès sense haver de sortir de la ciutat.

Bibliografia i fonts

Bru Turull, Ricard. Els orígens del japonisme a Barcelona. Barcelona: Institut d’Estudis Món Juïc, 2011.

Bru Turull, Ricard. «Richard Lindau y el museo de arte japonés de Barcelona». Archivo Español de Arte, vol. lxxxv, núm. 337 (gener-març 2012), p. 55-74.

Clapés Trabal, Pere. «Visita al Museo del Sr. Richard Lindau, Cónsul General de Alemania lo dia 27 de febrer de 1881». Butlletí Mensual de l’Associació d’Excursions Catalana, núm. 31 (1881), p. 87-92.

Garcia i Llansó, Antoni. «Barcelona: Colección japonesa de D. Ricardo Lindau». La Ilustración Hispano-americana, núm. 548, 3 de maig de 1891, p. 285-286.

Garcia i Llansó, Antoni. «Barcelona: Colección japonesa de D. Ricardo Lindau». La Ilustración Hispano-americana, núm. 557, 5 de juliol de 1891, p. 420-421 i 427.

Garcia i Llansó, Antoni. «Colección japonesa de D. Ricardo Lindau, cónsul de Alemania en Barcelona». La Ilustración Hispano-americana, núm. 543, 29 de març de 1891, p. 204-206.

Garcia i Llansó, Antoni. «Colección japonesa de Herr Richard Lindau». La Vanguardia, núm. 3507, 11 de febrer de 1893, p. 4.

Garcia i Llansó, Antoni. Dai Nipon. Ed. a cura de José Gallach. Barcelona: Manuales Soler, 1905.

Ricard Bru i Turull

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal