Considerat el gran marxant i promotor de l’art noucentista català, Santiago Segura i Burguès nasqué a Sabadell l’any 1879, fill de l’aprestador tèxtil Joan Francesc Segura Sallarès i de Caterina Burguès Serra. Segons indica l’estudiós Jaume Vidal, als nou anys la seva mare abandonà el nucli familiar per casar-se amb un altre home i, després, amb un altre, fet pel qual Santiago Segura tingué dos germanastres de pares diferents. Pel que fa al seu pare, sols tenim notícia que morí a Barcelona l’any 1914. Tal com veurem, l’absència dels pares resultarà decisiva en la vida de Segura, ja que serà recollit pel seu oncle matern, el prolífic ceramista Marian Burguès.
Als setze anys ja el trobem treballant com a dependent en una botiga de roba regentada per Maria Serra Quadras; després, despatxà a la botiga barcelonina del Faianç Català. Aquest negoci fou fundat a Sabadell l’any 1891 pel seu tiet Marian i es dedicava a la venda de ceràmica decorativa. Posteriorment, l’any 1897 se n’obrí una sucursal a Barcelona, en la qual treballà Segura i passà a ser-ne soci l’any 1899, juntament amb Joan Esteve i el mateix Marian Burguès.
L’any 1900 es casà amb Maria Cladellas Trescents, de qui parlarem més endavant, i pocs mesos després prengué les regnes del Faianç i començà a plantejar una transformació de l’establiment gràcies a l’assessorament de Miquel Utrillo, Xavier Nogués i Eugeni d’Ors. Aquesta transformació el portarà a obrir-hi una sala d’exposicions d’art l’any 1909. Tot i que no tingué una línia estilística concreta i que hem de parlar d’un cert eclecticisme, és evident que hi triomfà el corrent noucentista gràcies a exposicions d’artistes com Ismael Smith, Néstor Fernández, Marià Andreu, Enric Casanovas o Laura Albéniz, a més de la celebrada exposició de Joaquim Sunyer de l’any 1911, que esdevingué tot un pamflet de les noves idees estètiques del Noucentisme.
No és estrany que l’any 1910 es creés, tot aprofitant el redós d’aquesta entitat, el grup Les Arts i els Artistes, integrat per Ricard Canals, Joan Colom, Feliu Elias, Isidre Nonell, Iu Pascual, Pau Gargallo, Ismael Smith, els germans Oslé, Jaume Pahissa, Jaume Bofill i Matas, Cristòfor Taltabull, Josep Carner, Eugeni d’Ors, Francesc Pujols i Ramón Raventós, entre d’altres. També s’hi impulsaren les revistes Papitu (1908-1911), Picarol (1912), La Cantonada (1914) i Revista Nova (1914 i 1916).
L’any 1915, l’establiment del Faianç es dividí en dos, tot creant les Galeries Laietanes. La part d’objectes ceràmics i artístics es quedà al Faianç Català, mentre que la part de galeria d’art es destinà al nou local de les Galeries Laietanes, a l’edifici contigu al del Faianç, des d’on se seguiria impulsant els artistes noucentistes. Cal recordar que aquest nou establiment disposava d’un celler al soterrani, que, emparat pels murals de Xavier Nogués, es convertí en tot un veritable ventre que gestaria l’ambient noucentista i esdevindria el punt de trobada icònic d’aquest moviment. A part, les Galeries Laietanes també comptaven amb una petita llibreria dirigida per Joan Salvat-Papasseit. Per tant, l’establiment de Segura es convertí en lloc de trobada, de debat intel·lectual, de tertúlies, de creació i de divulgació.
Amb aquestes galeries neix la revista Vell i Nou (1915-1919, primera època), que fou propietat de Santiago Segura, que n’assumí personalment la direcció. Segons Jaume Vidal, Vell i Nou contribuí al prestigi, la imatge i la coherència de les Galeries Laietanes i es convertí en la primera revista que estava plenament implicada en una galeria i en la tasca que aquesta desenvolupava.
El desembre del 1916, Segura creà La Basílica a la barcelonina Casa dels Canonges, una botiga d’antiquari decorada per Xavier Nogués i Manuel Humbert i dedicada a la venda d’antiguitats i d’art religiós. Mesos després, en creà una sucursal a Sitges, segons sembla assessorat per Miquel Utrillo, amb qui estava formant la col·lecció de Charles Deering al Palau de Maricel.
El seu esperit inquiet i la seva feina de marxant d’art feien que Segura fes diversos viatges per Espanya i el continent europeu a la recerca d’objectes i obres d’art per als seus clients. El 7 d’octubre de 1918, en un viatge a València, morí prematurament a l’edat de trenta-nou anys a causa de la grip espanyola. En morir, la seva dona es va fer càrrec del Faianç Català fins a inicis de la dècada del 1940, mentre que les Galeries Laietanes i La Basílica passaren a mans de Cebrià Pagès i, posteriorment, de Josep Gudiol.
Maria Cladellas Trescents (Sabadell, 1877 – Barcelona, 1962), amant de la música i la poesia, procedia d’una família de la burgesia sabadellenca amb arrels a Palau-Solità i Plegamans (Vallès Occidental). El seu pare, Joaquim Cladellas Ros, era fabricant de gorres; el seu germà Joaquim arribà a ser batlle accidental de Sabadell l’any 1902, i l’altre germà, Esteve, fou l’encarregat de la Biblioteca del Servei de Museus de Barcelona. L’any 1900, Maria Cladellas i Santiago Segura es casaren al sabadellenc santuari de la Mare de Déu de la Salut i, posteriorment, anaren a viure a Barcelona i establiren la seva residència al flamant passeig de Gràcia. Com hem vist, un cop morí Segura, Cladellas passà a regentar el Faianç Català i potser és per aquest fet que el periodista Sempronio (Andreu-Avel·lí Artís) comenta que dins del món artístic local se la coneixia com a Maria la del Faianç. En tot cas, probablement Maria Cladellas ja s’ocupava del Faianç des de l’any 1915, moment en què es crearen les Galeries Laietanes, tot i que el seu marit encara constés com a propietari de l’establiment.
La col·lecció Segura: un tast al món del Faianç, les Galeries Laietanes i La Basílica
És lògic que al llarg de la seva trajectòria Santiago Segura anés recopilant obra dels artistes del seu entorn més proper i professional i que, d’aquesta manera, anés formant una col·lecció que, de retruc, acabaria esdevenint un tast del que foren els seus emblemàtics establiments.
Malauradament, es fa difícil estudiar la col·lecció completa, ja que s’anà disgregant a partir de la mort de Segura l’any 1918. Segons la tradició familiar, recollida per l’estudiós Jaume Vidal, Segura ja tenia intenció de donar la col·lecció a la seva ciutat natal de Sabadell, tot i que aquest punt pot generar una certa controvèrsia si tenim en compte que el Museu de la Ciutat no es fundà fins a l’any 1931. Sigui com sigui, el cert és que, cap al setembre de l’any 1940, la seva vídua i hereva establí una primera connexió amb el museu de Sabadell a través de Feliu Pous i Burguès (cosí matern de Santiago Segura i aleshores director i persona d’enllaç de la Regidoria de Premsa i Propaganda de l’Ajuntament de Sabadell) per tal d’entregar una part de la col·lecció que consistia en «un lote de dibujos y caricaturas que forman un notable conjunto sobriamente presentado, una tela al óleo y cuatro vitrinas». Segons la relació de les obres que ingressaren al Museu, veiem que es tracta del famós conjunt de caricatures realitzades per Lluís Bagaria: una norantena de retrats d’escriptors, pintors, polítics i altres representants de l’escena barcelonina de principis de segle xx. Pel que sembla, en aquesta primera remesa també hi entrà l’interessant conjunt de dibuixos a la ploma de Xavier Nogués que conformaven la sèrie dels 50 ninots, que tractarem més endavant.
El 13 de novembre de l’any 1943, Maria Cladellas dictà el seu testament davant del notari Federico Trias de Bes y Giró i hi estipulà que llegaria al Museu de Sabadell un gran conjunt d’obres d’art (vegeu la llista 1). Probablement es tractaria del gruix de la col·lecció, que, en aquelles dates, encara era en mans de Cladellas. En total, hi havia una setantena de pintures i dibuixos, quatre escultures, peces de ceràmica i algunes antiguitats. Entre les pintures destacaven les obres El antepalco d’Hermen Anglada Camarasa i Ruinas de Sagunto de Santiago Rusiñol, a més d’un retrat femení de Ricard Canals, El pont de Celso Lagar i dos olis de Ramon Casas i Joaquim Sunyer. Pel que fa als dibuixos, s’hi podien comptar fins a cinc obres d’Isidre Nonell, una escena de bulevard de Pablo Picasso, dos pastels de Carles Casagemas, una obra de Dionís Baixeras i una altra d’Alexandre de Riquer. Quant a escultura, en llegava dues de Joan Borrell i Nicolau, una d’Enric Casanovas i, probablement, un marbre de Josep Cardona. Finalment, pel que fa a les antiguitats, destacaven dues arquetes antigues i, com a curiositat, un autògraf de mossèn Jacint Verdaguer, que podria ser que pertanyés directament a Maria Cladellas, així com algunes pintures de l’artista Francesc d’A. Planas Doria. A part, plenament conscient de les despeses que comportaria l’entrada d’aquestes obres, també estipulava que donaria un total de 10.000 pessetes per tal de poder atendre els costos d’instal·lació i condicionament de les peces.
A més, cal destacar que disposava un total de 65.000 pessetes per crear anualment el Premio Cladellas Trescents, destinat als cinc asilats de millor comportament de la Casa de la Caritat i de les Germanetes dels Pobres, de Sabadell. A més, donava 150.000 pessetes per dividir a parts iguals entre l’Escola Industrial de Sabadell i l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i de Belles Arts de Barcelona, amb la voluntat d’instaurar en els dos equipaments el Premio Santiago Segura, també anual, que s’havia de concedir a l’estudiant de menys de vint-i-cinc anys que hagués demostrat la millor disposició per a l’exercici de la pintura i de l’escultura.
Gràcies a un article de Sempronio publicat al Diario de Barcelona l’1 de maig de 1958, ens podem fer una idea de la col·lecció que custodiava Cladellas poc abans de morir: «Hoy, en su delicada ancianidad, doña María habita en un piso del Ensanche cuya decoración es trasunto de la época y el ambiente de aquel Fayans. En el piso hay pinturas de Rusiñol, de Nonell, de Hugué, de todos los artistas de aquellos días. Se ven autógrafos de Verdaguer y muchos retratos de músicos, de Albéniz, de Granados y de Morera. La dueña del piso amó apasionadamente la poesía y la música. Y también hay muchas cerámicas, pues la cerámica fue el camino por el cual don Santiago Segura llegó a la profesión de marchante de arte.» Aquest fragment no és anodí, sinó que ens confirma l’existència d’obres de Rusiñol i Nonell, referenciades i incloses en el testament del 1943 i que, com veurem, mai no arribaren a ingressar al Museu de Sabadell.
Maria Cladellas morí l’any 1962, moment en què ingressaren al Museu de Sabadell les obres d’art del seu domicili, tal com s’estipulava en el seu testament (vegeu la llista 2). Fent una simple comparació entre la relació d’obres inscrites en el testament i la llista d’obres que ingressaren al museu, podem afirmar que algunes peces no arribaren mai a Sabadell. De fet, hem de lamentar que es perdessin els olis de Santiago Rusiñol, Joaquim Sunyer i Ramon Casas, així com els dibuixos d’Isidre Nonell i Pablo Picasso. Tampoc no hi entrà la pintura El antepalco d’Anglada Camarasa, que l’estudiós Jaume Vidal va poder referenciar gràcies a estar reproduïda en el catàleg de l’exposició monogràfica que l’any 1955 el Reial Cercle Artístic de Barcelona dedicà a aquest interessant artista.
Tal com apunta l’historiador local Andreu Castells, l’absència d’aquestes obres es podria relacionar amb les necessitats econòmiques dels darrers anys de Cladellas. A més, segons Jaume Vidal, algunes obres que estaven referenciades en el famós testament s’acabaren intercanviant per d’altres que no ho estaven i que haurien anat a parar als seus familiars més propers.
Avui dia, la col·lecció de Santiago Segura conservada al Museu d’Art de Sabadell rep el nom de Llegat Maria Cladellas i està formada per un total de 282 obres, que el consagren com un dels llegats més rellevants quant al nombre de peces i, sobretot, quant a la factura que ha rebut aquesta institució museística, tot i que sols s’hi exposen dues peces de manera permanent: una tela de Feliu Elias titulada Retrat del meu fill (Jaume Elias Cornet), del 1916 aproximadament, i un bust femení d’Enric Casanovas datat entre el 1911 i el 1914. De fet, aquest bust o testa clàssica femenina és una de les obres més rellevants del llegat i, casualment, el mateix Santiago Segura ja la va mostrar a la ciutat de Sabadell durant l’Exposició d’Art Nou Català de l’any 1915. Segons la tradició familiar, aquest marbre era el retrat d’una de les amants del col·leccionista, cosa que desconeixia la seva muller (tot i estar al corrent de les diferents amants que tingué el seu marit). A més, aquesta obra estava instal·lada en un lloc preferent del domicili particular del matrimoni.
En el llegat sobresurten la norantena de caricatures realitzades per Lluís Bagaria i Bou (figura 1) sobre personatges coneguts de la Barcelona dels anys 1910 i 1911, les quals, amb paraules de Pilar Vélez, són «una més que immillorable mostra de l’art d’un caricaturista genial». «Conjunt veritablement extraordinari», en paraules de Francesc Fontbona, «sens dubte els millors d’un artista que en centrar bàsicament la seva activitat en el dibuix humorístic per a la premsa, poques vegades com aquí desenvolupà tan esplendorosament la seva visió sintètica i aguda de la personalitat dels seus retratats». En definitiva, és una galeria de personatges que, segons Fontbona, es pot equiparar amb la que realitzà Ramon Casas, si bé des d’una vessant satírica. Aquest conjunt es va mostrar l’any 1983 en l’exposició monogràfica que el Ministeri de Cultura dedicà a l’artista i que itinerà per les ciutats de Madrid, Barcelona i Sabadell.
Seguidament, cal destacar el conjunt de caricatures a la ploma i tinta xinesa de Xavier Nogués i Casas (figura 2), artista emblemàtic del Noucentisme català, pertanyents a la sèrie 50 ninots, que fou publicada pels germans Salvat-Papasseit l’any 1922 amb un pròleg de Ramon Raventós (amb reedicions dels anys 1958 i 1975). Mostra personatges populars, dites i situacions de l’època sota la mirada irònica de Nogués. Segons Francesc Fontbona, aquesta sèrie és més sòbria que la seva predecessora, La Catalunya pintoresca. Aquí, diu l’historiador: «els 50 ninots reprenen el fil de les antigues auques a través d’un seguit d’expressions i frases fetes catalanes tot traduint-les en imatges concises, d’una ironia extrema i alhora ben simple, que constitueixen la quinta essència conceptista del personal expressionisme de l’autor». Aquesta sèrie fou objecte d’una exposició comissariada per Txema Romero al Museu d’Art de Cerdanyola l’any 2018.
El darrer dels conjunts que cal ressaltar és la sèrie humorística d’aquarel·les titulada Els adelantos del segle xx (figura 3), que, patrocinades per la revista Pèl i Ploma, es convertiren en rajoles d’argila vidriades que es produïren entre els anys 1899 i 1903, les quals també són presents en la col·lecció. Aquesta sèrie segueix el ressò popular de les antigues rajoles d’oficis, però aquí ensenya els principals invents i treballs que es desenvoluparen a finals del segle xix. S’hi poden veure una màquina de tren, una dutxa, una telefonista, un fotògraf, un rellotger, un bomber, un banquer, etc.
Altres obres d’interès notori són els dos pastels postimpressionistes de Carles Casagemas i Coll (figura 4). Pintor de molt escassa producció, amic de Picasso, el seu suïcidi donà pas a la coneguda època blava del pintor malagueny. Aquestes obres es van poder veure a l’exposició monogràfica que el Museu Nacional d’Art de Catalunya dedicà al pintor entre els mesos d’octubre del 2014 i febrer del 2015 i que fou comissariada per Eduard Vallès i titulada «Carles Casagemas. L’artista sota el mite».
Seguidament, hi trobem altres exemplars molt poc comuns dins les col·leccions dels museus públics catalans, com ara Laura Albéniz i Manuel Cano. De la primera és el pastel i aiguada amb purpurina sobre cartró del 1910 que representa una escena galant amb gran refinament (figura 5). De Cano hi ha un oli sobre tela titulat Dues dones, que segurament participà en l’exposició monogràfica de l’artista a les Galeries Laietanes l’any 1918.
En tot cas, tal com havíem apuntat, el gruix del llegat l’integra una mostra força eclèctica que respon plenament als gustos dels establiments creats per Santiago Segura. Així, podem trobar teles de Celso Lagar i Francisco Iturrino al costat d’olis de Modest Urgell, Ricard Urgell, Lluís Graner Arrufi, Eliseu Meifrèn o un paisatge de Joaquim Vancells datat de l’any 1899 que, amb paraules de Josep Casamartina, «és un excel·lent exponent de l’etapa pròxima al Simbolisme, potser un dels moments més brillants en la trajectòria de l’autor». També hi veiem treballs de Ricard Canals, Laureà Barrau, Manolo Hugué, Rafael Padilla, Segundo Matilla, Marià Pidelaserra, Rafael Sala i Marco, Ramon Casas, Enrico Creci, Josep Berga i Boada o Josep M. Tamburini, juntament amb obres d’escola antiga d’entre els segles xviii i xix i mobiliari d’alta època. Potser hi podem trobar a faltar algunes peces de ceràmica que cridaren l’atenció al periodista Sempronio quan va realitzar la descripció del domicili de Cladellas, però, així i tot, podem afirmar que es tracta d’un magnífic llegat que descriu acuradament la personalitat i el gust del seu artífex. Gairebé la totalitat d’aquest llegat s’exposà a Sabadell durant els mesos de maig i juny de l’any 1975 gràcies als treballs d’Andreu Castells.
