Miquel Mai i de Sa Rovira

14/7/2021

Tremp (Pallars Jussà) 1480  - Madrid 6/1546

Jurista, docent universitari, polític, funcionari d’estat, viatger, col·leccionista i bibliòfil, la definició de Miquel Mai abraça diverses facetes i requereix múltiples punts de vista. Fill de Joan Mai II i Isabel de Sa Rovira (o Rovira) i segon de cinc germans (el precedí Joan Mai III i el seguiren Climent, Elisabet i Francesc). Tant el seu avi, Joan Mai I, com el seu pare, Joan Mai II, juristes tots dos, van formar part de la Cancelleria Reial, el primer amb Alfons el Magnànim i Joan II i el segon amb el mateix Joan sense Fe i amb Ferran el Catòlic. Ambdós participaren en els principals esdeveniments històrics del seu temps, complint tasques administratives i diplomàtiques. Amb aquests antecedents, era plausible que Miquel Mai tingués predeterminat el seu futur dins l’Administració reial.

Format a la Universitat de Pàdua, el 1510 ja apareix documentat com a professor de dret de l’Estudi General de Barcelona, i entre 1512 i 1520 (amb un parèntesi entre 1515 i 1516 per a exercir d’assessor del governador Pere de Cardona) ocupa les funcions de regent de la Cancelleria de Sardenya. Carles V el crida a incorporar-se a la cort com un dels vuit doctors del Consell d’Aragó (de nou com a regent de Cancelleria), ajudant el vicecanceller Antoni Agustí Siscar, primer, i Mercurino Gattinara, després, viatjant per tot Europa i participant en els principals esdeveniments de l’època (com la coronació imperial a Aquisgrà, la Dieta de Worms, les noces imperials a Sevilla o la Conferència de Valladolid, entre d’altres). El juliol de 1528 és designat ambaixador a la Santa Seu davant del papa Climent VII, càrrec que ocuparà fins al mes de febrer de 1533. Durant aquests anys s’encarrega de restaurar les relacions entre el papat i l’emperador després dels fets del Sacco de 1527, preparant els tractats de Barcelona i Roma. Alhora, organitza la cerimònia de coronació imperial de Bolonya de 1530, de la qual va ser mestre de cerimònies; també procura pels oficis, llocs vacants i la formació dels nous bisbats derivats dels territoris americans i, finalment, s’encarrega de la defensa legal de la reina Caterina d’Aragó en el seu divorci d’Enric VIII. El 1533 es reincorpora a la cort imperial, aquest cop com a vicecanceller, càrrec que ostenta fins a la mort. Al mateix temps, ocupa altres posicions i responsabilitats que li proporcionen una posició econòmica benestant. El 1543 és apartat del seguici de Carles V per incorporar-se al del regent príncep Felip, a qui assessora en les tasques de govern a més de participar en el debat sobre l’educació del príncep.

Un dels aspectes més polèmics de la figura de Mai és la seva militància espiritual i, més concretament, la seva participació dins de l’erasmisme. Des que Marcel Bataillon va incorporar-lo a la nòmina de personatges erasmistes, Mai ha passat per ser el màxim representant d’aquest corrent a Catalunya, una categoria que ha mantingut gairebé tota la historiografia. El fet és que Mai va viure i conviure amb l’erasmisme en molts aspectes, però en d’altres n’era completament antagònic i, per desgràcia, només coneixem la seva posició per testimonis indirectes i molt puntuals que matisen i qüestionen una militància tan contundent. De fet, no es coneixen gaires mostres escrites de la pròpia mà de Mai que puguin corroborar la seva posició. Si deixem de banda la seva correspondència burocràtica, només destaquen uns versos dedicats a l’humanista Martí Ivarra, un text sobre les peripècies dels turcs que es custodiava a la Biblioteca Colombina de Sevilla (actualment perdut) i una breu història i descripció de la ciutat de Roma a partir dels fets del saqueig imperial de maig de 1527. Cap d’ells denota una posició espiritual prou concreta.

Sí que es coneixen, en canvi, múltiples mostres literàries dedicades a Mai, bàsicament dedicatòries d’obres, per part d’autors com Girolamo Brittonio, Francesco Maria Molza, Antonio Sebastiano Minturno, Rafael Mambla, Martí Ivarra i Antoni Agustí. D’altra banda, altres autors van necessitar la intervenció de Mai per a poder publicar les seves obres, com Hernán Núñez de Guzmán, Juan Ginés de Sepúlveda, Alonso Henríquez o Giulio Ferretti. Tot plegat, el converteix en un dels principals protagonistes culturals de la primera meitat del segle xvi i no és estrany que acabés els seus dies envoltat pels principals membres de la cúpula jesuïta.

A la seva mort, el 1546, i fins al 1549, es van confeccionar un seguit d’inventaris de béns que cataloguen les seves col·leccions artístiques a més d’una biblioteca de dos mil llibres. Els inventaris es conserven entre l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona i l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i registren el contingut del Palau Mai a la plaça de la Cucurulla de Barcelona, així com altres propietats immobiliàries. S’hi computen un centenar de pintures, una setantena d’escultures, més de dos-cents dibuixos i gravats, prop de tres-centes monedes i medalles, una desena de tapissos, un conjunt de camafeus, joies de tota mena, mobiliari obrat segons les modes flamenca i a la romana, objectes procedents del Nou Món i dels àmbits oriental i islàmic. Només es conserven, que es conegui, una vintena d’escultures repartides entre el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu Frederic Marès de Barcelona, el Museu Britànic de Londres i la residència privada de la Torre Pallaresa a Santa Coloma de Gramenet. Tot i això, els inventaris ens ofereixen una descripció de tot el conjunt artístic i de l’edifici.

Del Palau Mai no se n’ha conservat gairebé res. Estava situat a la cruïlla entre el carrer del Pi, la plaça de la Cucurulla i el carrer dels Boters en la seva secció frontal i lateral. Per la part posterior, tenia sortida al carrer de la Palla. Es formava per la unió de diferents cases i terrenys i va ser objecte de diverses fases de reformes que n’harmonitzaven el conjunt. Durant la Guerra de Successió va quedar molt afectat pels bombardeigs, de manera que a finals del segle xviii es va començar a enderrocar. La propietat era tan gran que fins a mitjan segle xix encara se n’enderrocaven parts que anaven donant pas als actuals edificis del Palau Castell de Pons i del Palau Castanyer. De fet, accedint a aquests edificis encara s’hi poden entreveure estructures antigues reaprofitades per la posterior construcció que permeten fer-se una idea aproximada de com podia haver estat el Palau Mai.

Més enllà de les qüestions quantitatives, la col·lecció pictòrica destacava per tres aspectes: d’una banda, als inventaris, el notari descriu les pintures com a objectes que es trobaven penjats a les parets, és a dir, eren quadres amb una finalitat decorativa tal com la podem entendre avui. En segon lloc, són descrites amb marcs i, per tant, tenien una funcionalitat pedagògica perquè se’n volia individualitzar el missatge. I en tercer lloc, la seva distribució responia a criteris temàtics, és a dir, molts dels quadres de la col·lecció s’agrupaven en un mateix espai segons el seu contingut. Això converteix els estadants de la casa no sols en simples possessors, sinó també en ideòlegs del conjunt. En aquest sentit, convé destacar algunes de les estances del palau com, per exemple, una de dedicada a Petrarca, amb sis pintures que representaven els sis «triomfs». Una segona sala, habilitada com a capella, estava decorada amb pintures al fresc amb quatre conjunts angelicals que acompanyaven els evangelistes i desembocaven en dos retaules, un dels quals dedicat a Maria Magdalena (del segon, no en sabem l’advocació). Altres sales incorporaven retaules dedicats als sants Miquel, Onofre o Cristòfol, per dir-ne uns exemples. En una galeria, en canvi, la decoració devocional contrastava amb la profana, com en el cas en què s’explica la història del Preste Joan i al seu costat s’hi representa el laberint d’Ariadna. Però, possiblement, la sala que podia destacar més visualment era la dedicada a la vida del poeta Virgili. Si l’esmentem en condicional és perquè no sabem si realment el projecte es va dur a terme, ja que només se’n coneix l’encàrrec dels dibuixos preparatoris per part de Miquel Mai, a Màntua, al pintor Giulio Romano, sense constància que el projecte es convertís en una realitat decorativa.

Pel que fa al conjunt de tapissos, Mai va acumular una desena d’exemples que tractaven sobre escenes mitològiques, cavalleresques, devocionals i humanístiques. Així, entre les descripcions que es poden identificar, trobem la lluita d’Hèracles i Gerió, imatges de galanteria i representacions bèl·liques, la Dama i l’unicorn o la història de Griselda de Boccaccio. Aquest conjunt, molt valuós ja per a l’època, no solament decorava el palau Mai, sinó que Miquel Mai mateix se’l feia transportar en els seus viatges per a decorar aquelles estances que ocupava allà on s’hostatjava i així mostrar un nivell d’opulència digne de la seva posició.

En relació amb la col·lecció escultòrica, estava formava per peces de marbre, fusta, corall, pedra, ivori, bronze i plom. És possiblement el capítol més ben conegut de la col·lecció Mai, ja que és l’únic del qual s’han conservat peces. Es divideixen en tres grups de relleus: en primer lloc, els emperadors Domicià (figura 1), Vitel·li, Valerià, Tiberi, August (figura 2), Claudi i Titus, el retrat de Miquel Mai mateix, la Prudència i les Faustines Maior i Minor, tots ells al MNAC. En segon lloc, la Dama de l’ermini (figura 3), una República romana, un centaure i un cavall, del Museu Frederic Marès. I en tercer lloc, les virtuts de la Fe, l’Esperança, la Caritat, la Justícia, la Fortalesa i la Temprança, a la Torre Pallaresa de Santa Coloma de Gramenet. De nou, seguint els inventaris, es poden detectar altres peces: múltiples imatges de sants (com un sant Cristòfol) i figures mitològiques (com el famós Bacus Barberà que veié Alexandre de Laborde o un relleu amb les figures de Mercuri i Apol·lo), altres busts no identificats, una trentena de tanagres gregues o fins i tot figures de procedència ameríndia (especialment figuretes d’animals o ídols). Totes les peces conservades són obra de procedència italiana i renaixentista, molt probablement adquirides durant el període en què Mai va viure a Roma. De fet, són conegudes les seves aficions a passejar per les ruïnes romanes, a fer-se portar escultures a la seva residència i a visitar les vil·les i palaus de la ciutat per a contemplar altres col·leccions.

Entre els relleus que ens han arribat, convé destacar el retrat de Mai mateix (figura 4), en marbre, una imatge del tot idealitzada en la qual es veu un home caracteritzat com a antic patrici romà, de perfil cap a l’esquerra, vestit i pentinat segons els costums antics, envoltat d’una corona de llorer; en definitiva, un retrat que accentua la percepció d’un home del tot absorbit per la tradició clàssica i, alhora, que pretenia transmetre un lligam entre la seva persona i l’ambient polític en què li va pertocar viure.

La col·lecció escultòrica de medalles i relleus s’ha de vincular a la de numismàtica, amb vora tres-centes peces, de les quals només en coneixem dues, una de dedicada a Carles V i una altra amb el retrat de Miquel Mai mateix, actualment conservada al Museu Britànic de Londres. Probablement, era una col·lecció en què hi havia exemplars des de l’època romana fins al segle xvi. De fet, al segle xviii, els hereus de Miquel Mai, la família Pinós, serien molt coneguts per les seves aficions antiquàries i per ser possessors d’una col·lecció numismàtica esplèndida. Per una col·lecció així s’explica que Miquel Mai fos el primer protector cultural d’Antoni Agustí, conegut per les seves aficions col·leccionistes.

Pel que fa als dibuixos i gravats, sabem que Mai posseïa múltiples vistes de ciutats (Roma, Jerusalem, Venècia, Milà...), cartes nàutiques, mapes i plànols (especialment dels territoris de la Corona d’Aragó, però també del Nou Món i d’Orient), mostraris de la flora i la fauna d’Amèrica o vistes dels principals vestigis i monuments d’Itàlia, com per exemple un quadern de dibuixos de la vil·la de Poggioreale de Nàpols.

És lògic pensar que Mai va confeccionar les seves col·leccions al llarg de la vida i després de tants viatges arreu d’Europa i d’Àfrica, especialment en els anys passats a terres italianes. Tot i així, dels inventaris de béns se’n desprèn que alguns dels objectes podien haver estat propietat dels seus pares o del seu germà Joan. Per tant, el fet que Miquel heretés, conservés i augmentés els objectes artístics no fa sinó accentuar una posició sensible vers l’art. En qualsevol cas, és interessant remarcar que molts dels objectes inventariats es trobaven en el que la documentació defineix com l’«estudi» de la casa, un detall que pot traslladar-nos als antics, preuats i limitats studioli renaixentistes. Pel nivell decoratiu, la disposició de la decoració en les estances i l’entitat de Miquel Mai, és plausible pensar en la possibilitat que la col·lecció artística tingués una finalitat i una intencionalitat orientades a la confecció d’aquests mítics espais.

A la mort de Mai, tot va ser heretat pel seu nebot Jeroni de Pinós Fenollet i Mai. A partir d’aquí, el seu patrimoni quedaria vinculat a la família Pinós, la qual, entrat el segle xviii, ostentaria el títol del marquesat de Santa Maria de Barberà, motiu pel qual la col·lecció de Mai passaria a ser coneguda com a Col·lecció Barberà. En propietat dels Pinós, però en un cert estat d’abandonament, veurien la col·lecció alguns viatgers que a finals del segle xviii visitaren el llavors conegut com a Palau Pinós de la Cucurulla. Personatges com Isidoro Bosarte, Antoni Ponç, Alexandre de Laborde o Antonio Conca van poder observar com el conjunt escultòric es deteriorava pel pas del segles i, alhora, deixaren constància escrita de la seva dispersió. No seria fins a 1839 que les gestions de la Comissió d’Antiguitats de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, i encara a través d’un intermediari, servirien per a aconseguir del llavors marquès de Barberà dotze de les peces originals de la Col·lecció Mai, que anirien a parar a l’incipient museu d’antiguitats que s’estava formant i que passaria pel convent de Sant Joan i la capella de Santa Àgata per entrar després en els fons de la Junta de Museus i d’aquí al Museu d’Art, futur MNAC. Les vicissituds de la col·lecció són múltiples i amb molts implicats entremig, fet que explica que avui dia només es puguin veure les peces dels museus ja citats.

Tot i això, ara per ara la família Pinós encara posseeix alguns objectes de la Col·lecció Mai, segons diferents testimonis. Són objectes que van acompanyats del gran arxiu documental que Mai va acumular durant anys i que apareix en els seus inventaris de béns. Tot i que els propietaris no permeten veure els materials que custodien i que amb el pas dels anys s’han venut part del seu patrimoni (per exemple, llibres que actualment podem trobar en biblioteques universitàries americanes), la història del col·leccionisme a Catalunya té en Miquel Mai i la família Pinós tot un capítol amb pàgines pendents d’escriure.

Bibliografia i fonts

Bataillon, Marcel. Erasmo y España: Estudios sobre la historia espiritual del siglo xvi. Madrid: Fondo de Cultura Económica, 1983.

Batllori, Miquel. «Cenacles lul·lians i cenacles erasmistes a la Barcelona del Renaixement». A: Pregons. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1989, p. 55-70.

Batllori, Miquel. «Sobre l’humanisme a Barcelona durant els estudis de Sant Ignasi: 1524-1526. Nebrija i Erasme». Quaderni Ibero-Americani, núm. 3 (1955-1959), p. 214-231.

Bellsolell, Joan. «Miguel Mai y Antonio Sebastiano Minturno en la corte de Carlos V». Studia Aurea, núm. 4 (2010), p. 139-178.

Bellsolell, Joan. Miquel Mai (c. 1480-1546): Art i cultura a la cort de Carles V. Tesi doctoral. Girona, 2011.

Bellsolell, Joan. Producció artística i consum domèstic: el mobiliari i l’abillament de la casa de Miquel Mai (c. 1475-1546). Treball per a l’obtenció del DEA. Girona, 2009.

Bellsolell, Joan. «Un retrato de studio: Miquel Mai y su colección escultórica. Un ejemplo de renacentismo en la corte de Carlos V». A: Clavería, Montserrat (ed.). Viri Antiqvi: El retrato escultórico masculino en las colecciones anticuarias. Propiedades, función, procesos de restauración y de transformaciones a lo largo de su historia, Sevilla: Universidad de Sevilla, 2017, p. 79-90.

Bosarte, Isidoro. Disertación sobre los monumentos antiguos pertenecientes a las nobles artes de la pintura, escultura y arquitectura que se hallan en la ciudad de Barcelona. Madrid: Antonio de Sancha, 1786.

Duran i Sanpere, Agustí. «Miquel Mai col·leccionista d’art (1548)». A: Duran i Sanpere, Agustí. Per la història de l’art a Barcelona. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1960, p. 93-116.

Garriga, Joaquim. «Anònim. Bust femení (República romana [?])». A: Garriga, Joaquim; Martín González, Juan José (coord.). Catàleg d’escultura i pintura dels segles xvi, xvii i xviii: Època del Renaixement i el Barroc. Barcelona: Museu Frederic Marès, 1996, p. 276-277.

Garriga, Joaquim. «Escultor desconegut del taller de la cartoixa de Pavia [?] (Itàlia inicis s. xvi). Bust de Domicià». A: L’època dels genis: Renaixement i Barroc. Girona: Ajuntament de Girona, 1988, p. 350-352.

Garriga, Joaquim. «Escultor desconegut del taller de Mino da Fiesole [?] (Florència finals s. xv o inicis s. xvi). Bust d’August». A: L’època dels genis: Renaixement i Barroc. Girona: Ajuntament de Girona, 1988, p. 346-349.

Garriga, Joaquim. «Escultor desconegut (Itàlia inicis s. xvi). Bust d’Higiea (?) o de la Prudència (?)». A: L’època dels genis: Renaixement i Barroc. Girona: Ajuntament de Girona, 1988, p. 353-356.

Garriga, Joaquim. «Escultor desconegut (Itàlia primer terç s. xvi). Bust de Miquel Mai». A: L’època dels genis: Renaixement i Barroc. Girona: Ajuntament de Girona, 1988, p. 357-361.

Garriga, Joaquim. «Martín Díez de Liatzasolo (doc. 1527 - + 1583) (?). Priscil·la o Dama de l’ermini». A: Garriga, Joaquim; Martín González, Juan José (coord.). Catàleg d’escultura i pintura dels segles xvi, xvii i xviii: Època del Renaixement i el Barroc. Barcelona: Museu Frederic Marès, 1996, p. 217-219.

Garriga, Joaquim. «Relleus renaixentistes amb bustos de cèsars i virtuts de la col·lecció de Miquel Mai». D’Art, núm. 15 (1989), p. 135-166.

Guilleumas, Rosalia. «Sobre les edicions gramaticals erasmianes impreses a Barcelona en els segles xvi i xvii». A: Homenaje a Jaume Vicens Vives. Vol. II. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1965-1967, p. 213-230.

Rubió i Balaguer, Jordi. «Humanisme i Renaixement». A: La Corona de Aragón en el siglo xvi (VIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó). València: Vives Mora, 1973, p. 9-36.

Yeguas, Joan. «Miquel Mai embajador en Roma (1528-1533): Erasmismo y mecenazgo». A: Hernando Sánchez, Carlos J. Roma y España: Un crisol de la cultura europea en la Edad Moderna. Vol. I. Madrid: SEACEX, 2007, p. 297-321.

Joan Bellsolell Martínez