Montoliu de Segarra (Segarra) 14/2/1909
- Terrassa (Vallès Occidental) 26/3/2002
Un home sensible i inquiet que va fer de l’art la seva gran passió, com a col·leccionista, pintor i activista cultural. Lluís Rull Galofre va néixer a Montoliu de Segarra i, a l’edat d’onze anys, es va traslladar a Terrassa amb la seva família. El seu pare, Josep Rull Roca, era pagès i a Terrassa va continuar conreant la terra. El fill no va seguir aquesta activitat i es va dedicar a la indústria (els sectors del tèxtil i el metall), tan característica en aquesta ciutat, que va ser la base del seu creixement i desenvolupament. Quan va acabar la Guerra Civil, Rull va decidir crear el seu propi negoci en l’àmbit de la mateixa activitat que ja exercia: producció metal·lúrgica per a la indústria tèxtil. Va instal·lar l’empresa a Sabadell, perquè tenia un accés més proper i ràpid a Castellar del Vallès, on hi havia el seu client principal: l’empresa Viuda Tolrà. No cal insistir, doncs, que era un home emprenedor i espavilat, que progressivament va fer créixer l’empresa quant a nombre de treballadors i clients i, també, pel que fa al volum de negoci.
Al marge de la seva activitat professional, es va despertar en ell l’interès per l’art, que esdevindria un fet transcendent en la seva vida. El moment decisiu es va produir l’any 1941 quan Rull es va vincular a l’entitat Amics de les Arts de Terrassa. «Tot va començar en aquest any», indica el crític i historiador Francesc Miralles (1997), «en un moment en què l’entitat iniciava potser l’etapa més fecunda i dinàmica de la seva història. Allí Rull es va sentir atrapat i fascinat pel món de l’art». Explica Miralles que s’apassionà tant per la pintura fins al punt de convertir-se en una segona professió, que va exercir de manera silenciosa, sense freqüentar cap escola ni cap mestre. «Una labor», diu el crític, «que al llarg dels anys obté una total solidesa».
La primera exposició va ser a Amics de les Arts; després va exposar a La Pinacoteca del passeig de Gràcia de Barcelona i, periòdicament, va presentar la seva obra a la Galeria Soler i Casamada, de Terrassa. També va participar en sis edicions dels Salons de Maig de Barcelona (1964-1969), en els quals va obtenir diploma i menció d’honor l’any 1967. El 1997 es va celebrar al Centre Cultural de Caixa Terrassa una exposició retrospectiva amb una cinquantena d’obres de temàtica de paisatge de fort impacte de color. Tota aquesta activitat pictòrica es va fer realitat a partir d’una formació autodidàctica, solament amb estudis bàsics, i sense cap formació específica sobre pintura i art. La seva font de coneixements va ser sempre Amics de les Arts, en contacte amb els artistes i les exposicions, assistint a conferències, tertúlies i trobades artístiques; tot plegat, feu palesa una gran capacitat d’observació i assimilació de coneixements. Aquest enriquiment sobre art li va servir també per al col·leccionisme, que va desenvolupar en paral·lel amb la pintura de cavallet.
L’art, la seva devoció
La feina professional era la seva obligació i l’art era la seva devoció. Sempre que podia i quan li venia de pas, compaginava aquelles visites a clients amb alguna visita a marxants i galeries. I fora d’hores anava ampliant contactes amb sales d’art, comerciants especialitzats, antiquaris, estudis d’artistes, fires, museus… S’ho passava molt bé, alhora que aprenia i adquiria experiències sobre aquest món. Cada vegada més, Rull sabia identificar la bona pintura i els bons autors, fossin més coneguts o menys. Observava amb detall les peces que li interessaven per apreciar-ne les qualitats, conèixer-ne l’estat de conservació i valorar-ne la importància. Anava refinant el gust i cada vegada era més exigent a l’hora de fer noves compres. Com passa a tots els col·leccionistes, a vegades, comprava alguna obra que, un cop estudiada, es penedia d’haver adquirit pel nivell que tenia o per la seva dubtosa autenticitat. Però hi havia molts dies brillants, en què feia autèntiques troballes, obres molt bones, històriques, de museu… Eren dies de fortes emocions aquells en què s’enduia cap a casa peces emblemàtiques, extraordinàries. Tenia sempre molt interès per la part posterior dels quadres, ja que volia veure les informacions que hi havia en el bastidor. Les etiquetes —sí, les etiquetes!—, potser mig estripades, desgastades pel pas del temps, però amb informació de les exposicions i mostres antològiques en què havia participat l’obra. Aquelles etiquetes i apunts escrits mostraven el recorregut de l’obra al llarg dels anys, així com aspectes de la seva història. Era informació rellevant que aportava autenticitat addicional i n’incrementava la vàlua.
Lluís Rull era audaç, bon negociador com a la feina, infatigable quan havia de lluitar per aquella obra que li agradava. Al final, segurament la comprava (o no), perquè també era una persona racional i prudent. Tenia caràcter —més aviat dur en l’expressió—, però es mostrava afable, atent, de vegades s’expressava amb una certa ironia. Era una bona persona, un avi entranyable, estimat i respectat. No fallava mai en les inauguracions d’exposicions a Terrassa, acompanyat de la seva muller; un home sempre elegant, amb vestit i corbata (i barret).
A casa, quan deixava els pinzells, agafava paper i llapis i escrivia poesies, articles per al diari i pensaments sobre la vida. En la documentació que guarda la família, hi ha papers escrits amb frases com aquestes: «Ésser indiferent amb les coses viscudes és perdre la voluntat de viure i per tant ens ve la decadència», «Si ens estiméssim tots, la maldat no tindria vida entre nosaltres», «L’home sense fe és com la flor que ha perdut l’aroma»… Rull deixava pàgines escrites, que revelaven la seva manera de ser i de pensar i, també, els seus valors personals, com ara la generositat, que es traduïa, per exemple, en cessions d’obra de cara a exposicions antològiques i en col·laboracions a favor de la ciutat. Segurament sense adonar-se’n, Rull estava complint una bona funció al servei de l’art i dels artistes. Aquest suport també es va fer palès amb la creació d’una galeria d’art pròpia a Terrassa: la Sala Vallparadís, al costat mateix del parc de Vallparadís i del pont de Sant Pere i amb visió directa a les esglésies de l’antiga Ègara, la més preuada joia arquitectònica terrassenca de més de mil anys d’història. Era una galeria d’art preciosa, molt ben decorada, en la qual Lluís Rull va presentar temporades d’exposicions individuals i col·lectives d’artistes de Terrassa i de fora de la ciutat. Les inauguracions esdevenien una festa social a Terrassa i eren molt concorregudes per la qualitat i diversitat d’autors i d’obres exposades. La sala també era un lloc de trobada per al diàleg i el coneixement, mitjançant la celebració periòdica de cicles de conferències i tertúlies. Una de les assistents i ponents habituals era Paulina Pi de la Serra, persona d’una gran cultura, que va ser secretària de Francesc Cambó.
La Col·lecció Rull va ser molt potent. La guardava al seu domicili particular, una casa antiga del centre de la ciutat, atapeïda de pintures del terra al sostre. Era el museu privat d’aquest «homenot» terrassenc, del qual obria les portes per als amants de l’art, els amics, els historiadors, els estudiosos de l’art… Hi havia obres de totes les èpoques i estils, però majoritàriament pintura catalana. Com a fidel seguidor dels pintors terrassencs, Rull tenia una col·lecció d’obres molt bones de Joaquim Vancells, dels germans Viver (li agradava sobretot Pere Viver), de Josep Soler Diffent…
Engracieta, de Joaquim Sunyer
En general, li interessava molt el Noucentisme i un artista en particular: Joaquim Sunyer (1874-1956), del qual guardava un conjunt d’obres molt representatives del seu període mediterrani. L’any 1975 Rafael Benet va publicar una monografia molt extensa, editada per Polígrafa, en la qual hi ha quatre obres de la Col·lecció Rull. Es tracta de La noia de la gallina (1920), un oli sobre tela de 99 × 80 cm; Nu en el bosc (1923), un oli sobre tela de 100 × 80 cm; un autoretrat (1928), que és una aquarel·la sobre paper de 30 × 24 cm, i cal fer una menció especial a Engracieta (1912), un oli sobre tela de 46 × 54,5 cm. En el llibre, Benet explica que a mitjan 1912 Joaquim Sunyer va passar uns quants dies a Terrassa, a casa del sastre Bonifaci Romero, que era un gran entusiasta del pintor. Romero era col·leccionista i un gran afeccionat a l’art i, en la seva sastreria de Terrassa, muntava exposicions i organitzava conferències i altres actes culturals. A Terrassa, Sunyer va pintar Engracieta, mare de Romero, i el retrat de la seva filla, la pintora Teresa Romero, pintures que Benet qualifica d’obres mestres. Les altres pintures de Sunyer de la Col·lecció Rull són molt representatives de l’estil noucentista, amb figures plàcides de dones (camperoles i banyistes) i imatges del camp i de les costes catalanes, tot amb formes arrodonides i amb colors clars i purs. Claredat, senzillesa i ordre: conceptes que defineixen l’estètica mediterrània, de la qual Sunyer va ser un dels protagonistes principals. En la Col·lecció Rull també destacaven obres d’altres noucentistes, com ara Marià Pidelaserra i Josep de Togores.
Angustias, d’Isidre Nonell
Dins d’aquesta gran mostra col·lectiva de pintura catalana, tenia un lloc molt rellevant Angustias, d’Isidre Nonell (1872-1911), un oli sobre tela de 53 × 64 cm. Es tracta d’una de les peces més significatives de la sèrie de gitanes, que tanta importància ha tingut dins de l’obra pintor. En dels cercles artístics terrassencs, es parlava d’Angustias com si es tractés d’una persona de carn i ossos: «Com està Angustias?», preguntàvem a Rull, «tinc ganes de venir-la a veure i compartir una estona amb ella». Era com una terrassenca més. Malgrat la seva aparent tristesa, resultava gratificant estar amb ella i contemplar-ne la bellesa i calidesa.
El quadre està reproduït a les principals monografies sobre Nonell, com ara el llibre d’Enric Jardí (Polígrafa, 1963), que li dedica gairebé tota una pàgina a color. Molts anys abans (juliol del 1934), la revista Art va publicar un número extraordinari dedicat a Isidre Nonell, en què es van reproduir nombrosos quadres de l’artista, la majoria de la temàtica de gitanes, entre els quals figurava Angustias, juntament amb un escrit del terrassenc Rafael Benet, que ha estat el gran estudiós i investigador de l’obra de Nonell. «Un geni lliure, independent, revolucionari, pintor de raça», diu Benet, «que no parava de llançar el “Jo pinto i prou”, davant les discussions estètiques sobre la seva obra».
L’any 2000, el Museu Nacional d’Art de Catalunya va celebrar una gran antològica sobre Nonell, en la qual es va exposar Angustias, cedida temporalment per Rull. En el catàleg de l’exposició, s’afirma amb rotunditat que aquesta obra reflecteix magistralment el llenguatge artístic del pintor en la seva etapa de maduresa. Datada el 1907, és una de les peces en què més bé es perceben els sentiments de la dona. La banda esquerra de la cara, en primer pla, està configurada per un joc de llums, ombres i colors, que, juntament amb la forma de la boca i dels llavis, expressa un estat de profunda tristesa i abatiment. Nonell fou un artista singular, avançant al seu temps, precursor de l’Expressionisme.
Autoretrat, de Gimeno
En una col·lecció d’art català representativa de la millor creació plàstica dels segles xix i xx, no hi pot faltar una obra de Francesc Gimeno (1858-1927). I si, a més, hi ha un autoretrat, el conjunt és òptim. Dins de l’obra de Gimeno, aquest gènere té una vàlua excepcional pel fet de quedar-hi sintetitzades les qualitats i els valors pictòrics de l’artista i el seu caràcter, segons la meva modesta opinió. El gimeno és l’altra joia de la corona de la Col·lecció Rull, una pintura impressionant, impactant. Es tracta d’una obra d’art única, entre les més importants del pintor. En l’autoretrat trobem reunides en una sola peça l’expressió i el sentiment de l’artista a través de la mirada, la intensitat cromàtica, l’energia en el traç, l’expressió de la matèria, la lluminositat… L’historiador Jordi À. Carbonell (Francesc Gimeno…, 2010) assenyala que els autoretrats de Gimeno transmeten la profunda amargor causada pels desenganys soferts al llarg de la vida. «No hi ha dubte», afirma Carbonell, «que són la part més punyent de la seva producció; només per aquestes obres ja hauria merescut un lloc als annals de la pintura».
Els autoretrats de Francesc Gimeno van impactar també Josep Palau i Fabre, el poeta, escriptor i col·leccionista de Picasso, que li dedicà aquest sentit poema, que em permeto reproduir en record també d’aquest gran poeta (Palau i Fabre, 1994):
No m’exhaureixis, rostre, forma llum,
ull poderós, vivent miratge d’home.
Deixa els meus ulls vagar a contrallum
De tu: Sahara sense ombres.
Lluito amb ton ull i sempre ets vencedor.
El teu esguard m’anul·la, m’anihila.
Cloc les parpelles per trobar claror
lluny de l’excés que el teu ull irradia.
Mos ulls són orbs de tu, astre diürn.
Potser voldries que no t’esguardéssim
i prens aire esquerp: Gran Taciturn,
feixuc guerrer del regne del silenci.
Brussel·les, de Torres-Garcia
La Col·lecció Rull és molt diversa, però va tenir figures clau que serviren de pals de paller sobre els quals se sustentà el conjunt de l’obra. A part dels esmentats anteriorment, cal destacar també Joaquim Torres-Garcia (1874-1949), com a figura més representativa de l’avantguarda dins de la col·lecció. A més, Torres estava molt vinculat a Terrassa, on va viure durant uns quants anys, que van coincidir amb la seva etapa noucentista. Abans d’instal·lar-se en aquesta ciutat, la família Torres va viatjar a Bèlgica l’any 1910 per complir un encàrrec que li va fer el govern de l’Uruguai, país sud-americà on va néixer l’artista. Torres-Garcia va participar en el muntatge del pavelló de l’Uruguai de l’Exposició Universal de Brussel·les pintant dos grans plafons que simbolitzaven l’agricultura i la ramaderia, que aleshores eren les fonts de riquesa principals del país. Al marge de l’encàrrec oficial, va pintar diverses obres de cavallet. Enric Jardí, en la seva monografia sobre el pintor de l’any 1987, publica quatre obres pintades a Bèlgica. La peça més destacada, que pertany a la Col·lecció Rull, és un oli sobre tela de 32 × 49 cm, signada i titulada Brussel·les, que ofereix la vista d’una plaça d’aquesta capital, caracteritzada tècnicament pels tons marrons i negres, la pinzellada solta, el traç fort i una certa simplificació i abstracció en la composició. Tot i els més de cent anys d’antiguitat, la pintura és d’una modernitat evident, cosa esperada d’un autor de la talla de Torres, que no deixava de crear amb les seves mans, els seus pinzells i el seu talent.
L’obra escrita
Una faceta que no pot passar desapercebuda en la figura de Lluís Rull és la seva obra escrita, que va dur a terme amb continuïtat, amb fe i amb entusiasme. En els escrits, fets amb la seva màquina d’escriure, hi ha faltes d’ortografia, però és el que menys importa. El que val són els seus pensaments, els seus missatges, les seves ganes de comunicar i de dir la seva sobre les coses que veia, que sentia, que succeïen arreu. No es cansava d’agafar paper i llapis i escrivia, escrivia…, el que li passava pel cap i allò que el preocupava de la societat i la vida.
La família guarda en un llibre catàleg una recopilació de l’obra escrita que s’ha conservat al llarg del temps. Són prop de tres-cents textos, entre els quals figuren, entre d’altres, uns cent vint escrits de les seccions de cartes al director i d’articles d’opinió del Diari de Terrassa, i uns cent trenta poemes breus de temàtiques molt diverses, com ara la religió, la vida, la mort, les estacions de l’any i la mare.
En el treball d’escriptor, també cal destacar la publicació de la monografia d’art sobre el pintor Hernan Picó, escrita per Lluís Rull i editada per Àmbit el 1988. L’autor, a més de donar a conèixer els valors artístics de Picó, reflexiona sobre el món de l’art en el sentit que cada dia es farà més vital per a les persones amb sensibilitat. «L’art», diu Rull, «és bellesa, és cultura, és un element imprescindible per a l’home que sent les inquietuds de totes les belleses que el món ens ofereix» (Rull, 1988).
Com a cloenda, cal expressar que aquestes línies volen ser una aproximació i un record permanent a la tasca cultural i social d’un home singular, peculiar, enamorat de l’art i enamorat de la vida.
Aquestes frases d’un poema inèdit seu són prou significatives sobre la seva manera de ser:
Canto a la vida perquè sento el viure
amb ànsies plenes com la joventut;
tinc ganes sempre del meu positiu somriure
com si estigués en plena plenitud.
