Francesc Santacana i Campmany

23/1/2024

Igualada (Anoia) 1810  - Martorell (Baix Llobregat) 12/1896

Francesc Santacana i Campmany va ser el fundador d’un dels primers museus del país: el Museu Arqueològic Santacana (conegut, posteriorment, com L’Enrajolada), que va instal·lar a la seva casa familiar, a Martorell, i va inaugurar l’any 1876. La família Santacana procedia de la Llacuna, però des del segle xvi estava establerta a Martorell. Durant la Guerra del Francès i l’ocupació de la ciutat, el pare de Francesc, Jaume Santacana, que era en aquell moment alcalde de Martorell i president de la Junta de Defensa, va enviar la família a Igualada, localitat on va néixer el futur col·leccionista. Francesc Santacana va cursar els primers estudis als jesuïtes de Manresa, on va conèixer Miquel Muntadas i Romaní (1808-1885). Muntadas va entrar com a monjo al monestir de Montserrat als disset anys, en fou nomenat abat el 1858 i va ser un dels promotors de la restauració del monestir benedictí.

L’any 1828 Francesc Santacana va continuar els estudis a Barcelona, ​​a l’Escola Gratuïta de Nobles Arts de la Reial Junta de Comerç de Barcelona. Entre els seus condeixebles hi havia Claudi Lorenzale, Lluís Rigalt i Pelegrí Clavé. També va mantenir contacte amb Antoni Caba o Marià Fortuny, que va passar dos estius a Martorell. Santacana conservava obra de l’etapa a Llotja d’aquests artistes: estudis i aquarel·les de Lorenzale, Fortuny o Rigalt, entre d’altres (figura 1). Fou corresponsal de l’Associació d’Excursions Catalana i representant de la Comissió Provincial de Monuments de la província de Barcelona a Martorell. Va mantenir un vincle amb Josep Oriol Mestres, Joan Roca i Roca o Francesc Miquel i Badia, personatges implicats en la salvaguarda del patrimoni històric català, alguns dels quals també foren col·leccionistes.

Tot i que Francesc Santacana es definia com a »pintor» o «hisendat i artista», la seva producció és escassa i poc coneguda. El 1857 la reina Isabel II visita Montserrat, amb motiu de l’entronització de la imatge de la Mare de Déu. Santacana va participar en l’organització dels festejos pels seus coneixements històrics i va fer, a més, diversos dibuixos amb vistes de la muntanya i del cenobi. Poc després, Muntadas li va regalar un capitell procedent del primitiu claustre romànic del conjunt conventual, que es va incorporar a la seva col·lecció.

Aquesta col·lecció s’havia iniciat a partir del 1835, any en què Santacana va començar a reunir fragments arquitectònics dels edificis històrics que desapareixien a Barcelona segurament impactat, com altres intel·lectuals i artistes, per la crema de convents del juliol d’aquell any, com ara el del Carme o el de Santa Caterina, així com pels enderrocs que tingueren lloc en dècades posteriors a causa de les obres urbanístiques d’higienització de Ciutat Vella, amb les quals es van destruir, entre d’altres, el claustre de Sant Pere de les Puel·les, l’església de Sant Miquel, la Casa Gralla, les Torres de Canaletes, el Palau Reial Menor, la Porta de Mar o les restes del Saló del Trentenari (destruït amb l’ampliació de l’edifici de la Casa de la Ciutat). Atent als enderrocs projectats per l’Ajuntament, va llogar un magatzem a Barcelona i aturava els carreters que transportaven les restes dels edificis cap als llocs indicats pel consistori i els oferia la possibilitat de desfer-se de la càrrega al seu magatzem a canvi d’uns gots de vi. Cap al 1866, Francesc Santacana va iniciar la classificació i l’ordenament metòdic de tot aquest material a casa seva, a Martorell, i va crear conjunts nous a partir d’elements recuperats, emprant-los amb la mateixa funció per a la qual havien estat creats (figura 2). Capitells, columnes, claus de volta, llindes, brancals, medallons o escultures formaven el conjunt rescatat per ell. Entre les escultures trobem una verge amb el nen del segle xv procedent del convent de Santa Caterina de Barcelona i dues escultures en alabastre que representaven un sant Antoni Abat i un sant Blai, que tradicionalment s’havien considerat procedents de l’altar major de Poblet, una procedència que els darrers estudis qüestionen. Aquestes peces ja apareixen esmentades el 1885, però no se’n determina l’origen.

Si alguna cosa destaca a L’Enrajolada és precisament el que li dona el sobrenom: les rajoles. No en va Francesc Santacana és anomenat «El Rey de los Azulejos» a la necrològica publicada quan va morir a El Noticiero Universal. Aquestes rajoles procedeixen dels conjunts conventuals desapareguts de la ciutat de Barcelona i de la resta de Catalunya, peces que Santacana recuperava abans que s’iniciés l’enderrocament dels edificis. Sabem que, cap al 1875, aquesta col·lecció estava formada per més de sis mil rajoles dividides en dos grups: gòtics en blau cobalt i posteriors al segle xvi. Una mica més tard (1883), el segon grup era el més nombrós i les rajoles estaven disposades a les parets del menjador i a la galeria (figura 3). Pel que fa al grup en blau cobalt dels segles xiv-xvi, les rajoles, catalanes i valencianes, procedien dels convents barcelonins de Jonqueres, Montsió i Sant Pere de les Puel·les; dels monestirs de Montserrat, Santes Creus, Poblet i Sant Jeroni de la Murtra; de la capella de Sant Vicenç Ferrer a l’església dels Dominics de València, i dels castells de Gelida i de Sant Martí de Centelles. Si la col·lecció de rajoles gòtiques és important, el conjunt de plafons policroms dels segles xvii-xviii és molt destacable, amb obres dels tallers de més qualitat del Barroc català. S’atribueixen a Onofre Rodergues dues rajoles amb escenes militars datades entre el 1640 i el 1644. De l’església parroquial de Martorell, Santacana en va recuperar els plafons del 1667 que representen el martiri de santa Eulàlia (figura 4), atribuïts a Llorenç Passoles. De Miquel i Eloi Lapuja, la col·lecció en conserva diversos plafons, com el que representa una verge del rosari (1707-1747). Del taller de Josep Gual, hi ha un plafó del nen Jesús (1696-1736), una santa Eulàlia del primer terç del segle xviii o les rajoles de mostra recuperades del convent de Santa Maria de Jerusalem (Barcelona), que daten ​​del 1702 i s’atribueixen a Jeroni Gual. Dels forns de la família Reig —un dels tallers de més llarga durada a Catalunya (del segle xvii al xix)—, hi ha diversos plafons devocionals. Santacana va reunir un nombre abundant i variat de peces de la sèrie de les anomenades rajoles d’arts i oficis. Entre la ceràmica de forma catalana dels segles xvii i xviii (plats, escudelles, orses, pots de farmàcia i gerros), es conserva un important conjunt, tant en blau cobalt com policroms. Destaquen els plats procedents del taller Lapuja. De la catedral de Barcelona, ​​segons el catàleg del 1909, hi ha una sèrie d’olambretes decorades a l’aresta, segurament d’origen sevillà i del segle xvi. La resta de les rajoles d’altres centres, com Sevilla o Aragó, també són de gran qualitat, gairebé totes realitzades a l’aresta, i n’hi ha algunes d’originàries de la catedral de Saragossa o l’Alhambra de Granada. Quant a les peces que apareixen ressenyades per primera vegada en el catàleg del 1909, s’hi indica que han estat «recullides y collecionades de manera molt diferenta [sic]» a les catalanes, possiblement per compra o intercanvi d’altres col·leccionistes amb Francesc Santacana i Romeu, net de Francesc Santacana i Campmany, continuador de la tasca col·leccionista del seu avi i autor de dos catàlegs de la col·lecció (un del 1909 i un altre del 1929).

També van formar part de la col·lecció objectes arqueològics o mobles, com ara una arca de núvia o un escriptori, ambdós del segle xvi i decorats amb la tècnica del pinyonet. Pel que fa a la pintura antiga, es conserva la taula d’un retaule amb la figura de sant Esteve (segles xiv-xv), que ja apareix esmentat per Soler i Puig (1883); es creia que aquest retaule procedia del convent dels Caputxins de Martorell, però posteriorment s’ha considerat originari de la catedral de la Seu d’Urgell. També conté una obra d’Antoni Viladomat (1678-1755), que és una vista »del mellor [sic] temps de Viladomat», segons Soler i Puig. El 1899, el crític d’art García Llansó la torna a destacar i apareix fotografiada en el catàleg de la col·lecció editat el 1929. Actualment la peça està desapareguda. Així mateix, es descriuen, el 1883, un monetari i dos esmalts romànics. El primer esmalt procedia de Martorell i representava una Maiestas Domini. Santacana ja l’havia prestat el 1867 a l’exposició d’art retrospectiu de l’Acadèmia de Belles Arts, amb el número 333 del catàleg. El segon, un Crist procedent d’una excavació arqueològica realitzada per Santacana a Vilafranca del Penedès, torna a aparèixer, amb el número 167, en el catàleg del 1909. Ni el monetari ni els esmalts no s’han conservat.

A la mort de Francesc Santacana i Campmany es va fer càrrec de la col·lecció el seu fill Lluís Santacana Carreras (1848-1905), malgrat les veus que suggerien que era el moment perquè la Diputació o l’Ajuntament de Barcelona fessin una proposta de compra per evitar la dispersió de les peces. Lluís Santacana, metge i arqueòleg aficionat, havia ajudat el seu pare en la formació de la col·lecció, però va ser el fill de Lluís, Francesc Santacana i Romeu, qui va heretar la passió de l’avi i va fer augmentar la col·lecció de ceràmica i altres peces. El 1916 va inaugurar noves sales amb fragments arquitectònics reutilitzats que, des dels temps del seu avi, encara eren al jardí i, a més, va reformar la façana del museu (figura 5). També va elaborar els dos primers catàlegs del museu, seguint el projecte iniciat pel seu avi, que ja plantejava fer un catàleg del museu el 1884, precedit d’una descripció dels monuments desapareguts dels quals provenien les restes conservades. El primer es va editar el 1909, amb el títol de Catàlec illustrat del Museu Santacana de Martorell, amb l’estructura plantejada per Santacana i Campmany. El segon va aparèixer el 1929 i es va titular «La Enrejolada», Martorell (Barcelona-España). Museum Arqueológico. Ambdós catàlegs van merèixer grans elogis de la premsa i van tenir una amplíssima difusió gràcies, principalment, a la importància que es va donar a la il·lustració, ja fos pel fotogravat o per la impressió en color dels dibuixos aquarel·lats de les rajoles, a partir de la tècnica de la tricotomia. Francesc Santacana i Romeu va ser també qui va idear el nom de L’Enrajolada per a la casa, denominació que amb el temps s’ha imposat a la inicial, que era Museu Arqueològic Santacana. La casa i la col·lecció es van mantenir en propietat de la família fins al 1965, any en què van passar a mans de la Diputació de Barcelona.

Bibliografia

Balanza, Ferran et al. «Commemoració del centenari de la mort de Francesc Santacana i Campmany, fundador del Museu de l’Enrajolada de Martorell (1896-1996)». A: 1res Jornades d’Estudi del Patrimoni del Baix Llobregat. Cornellà de Llobregat: Consell Comarcal del Baix Llobregat, 2000, p. 321-326.

Batlle, Esteban. «Museo arqueológico Santacana en Martorell (I)». El Diluvio [Barcelona] (4 juny 1909), p. 3-4.

Batlle, Esteban. «Museo arqueológico Santacana en Martorell (II)». El Diluvio [Barcelona] (5 juny 1909), p. 6-7.

Cardellach Anfruns, Cayo. «Excursió col·lectiva á Martorell y al Castell de Sant Jaume». Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana [Barcelona], vol. vi (1884), p. 206-219.

Castellet, «Excursió a Martorell y sos encontorns». Memorias de la Associació Catalanista d’Excursions Científicas [Barcelona], vol. viii (1884), p. 545-550.

Cerdà, Josep Antoni. Els escudellers i la producció de pisa a Barcelona. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2021. [Consulta: 29 novembre 2023]. [Tesi doctoral]

Clopas, Isidre. «Els museus de Martorell i els col·leccionistes de ceràmica». Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi [Barcelona], vol. iii (1989), p. 83-87.

Clopas, Isidre. «Tríptic històric i artístic de Martorell». A: Miscel·lània en homenatge a Joan Ainaud de Lasarte, vol. ii. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya: Publicacions de l’Abadia de Montserrat: Institut d’Estudis Catalans, 1998, p. 71-78.

«D. Francisco Santacana». El Noticiero Universal [Barcelona] (8 gener 1897), p. 2.

«Excursió a Martorell y al Castell de S. Jaume de Castellví de Rosanés». L’Excursionista: Bolletí Mensual de la Associació Catalanista d’Excursions Científicas [Barcelona], núm. 27 (31 desembre 1880), p. 557-558.

«Excursions. Martorell (segona excursió oficial), 23 de novembre de 1883». L’Excursionista: Bolletí Mensual de la Associació Catalanista d’Excursions Científicas [Barcelona], núm. 74 (31 desembre 1884), p. 371-373.

Farreny, Montserrat. Guia de l’Enrajolada: Casa Museu Santacana. Martorell: Ajuntament de Martorell, 2010.

Fontbona, Francesc. «Associacionisme, mecenatge i col·leccionisme d’art entre els burgesos catalans del segle xix». Revista de Catalunya [Barcelona], núm. 160 (2001), p. 59-77.

Pinós i Desplat, Tomàs; Viger i Rovira, Mercè. «Francesc Santacana i Romeu». A: Col·legi de Metges de Barcelona. Galeria de metges catalans. Barcelona: Col·legi de Metges de Barcelona, 2015. [Consulta: 30 novembre 2023].

García Llansó, Antoni. «La colección de Don Francisco Santacana (I)». La Vanguardia [Barcelona] (21 novembre 1899), p. 4.

García Llansó, Antoni. «La colección de Don Francisco Santacana (II)». La Vanguardia [Barcelona] (22 novembre 1899), p. 1-2.

Llopis, Arturo. «Otro museo para la Diputación». La Vanguardia [Barcelona] (6 juny 1965), p. 45.

Lluís Rigalt i Farriols (1814-1894): Catàleg dels fons del Museu Municipal Vicenç Ros, L’Enrajolada Casa Museu Santacana, i la Col·lecció Bultó. Martorell: Ajuntament de Martorell, 2007.

«Lo museu Arqueologich Santacana, a Martorell». Ilustració Catalana [Barcelona], núm. 320 (18 juliol 1909).

Miró, Marta. «L’Enrajolada, Casa Museu Santacana (Martorell). Arqueologia romàntica i col·leccionisme. L’origen dels museus». A: Actes II Jornades d’Arqueologia i Pedagogia: Barcelona, 3 i 4 de desembre de 1996. Barcelona: Museu d’Arqueologia, 1998, p. 281-284.

Ribera, Ramon. «Dues escultures pobletanes a l’Enrajolada. Museu Santacana de Martorell?». Aplec de Treballs: Revista del Centre d’Estudis de la Conca de Barberà [Montblanc], núm. 22 (2004), p. 93-99.

Roca i Roca, Josep. «Necrología de Francisco Santacana». La Vanguardia [Barcelona] (10 gener 1897).

Santacana i Romeu, Francesc. Catàlec illustrat del Museu Santacana de Martorell. Barcelona: Vda. Domingo Casanovas, 1909.

Santacana i Romeu, Francesc. «La Enrejolada», Martorell (Barcelona-España): Museum Arqueológico [en línia]. Barcelona: Hijos de J. Thomas, 1929.

Santacana i Faralt, Lluís. Memòries d’un barceloní del segle xx. [S. l.]: l’autor, 1983?

Soler i Puig, Lluís Maria. «Excursió á Pallejá y visita a la col·lecció artistich-arqueologica de Don Francisco Santacana á Martorell». Memorias de la Associació Catalanista d’Excursions Científicas [Barcelona], vol. vii (1883), p. 208-217.

Telese, Albert. «Pioners del col·leccionisme de ceràmica a Catalunya 1810-1936». A: Bassegoda, Bonaventura; Domènech, Ignasi (ed.). Mercat de l’art, col·leccionisme i museus: estudis sobre el patrimoni artístic a Catalunya als segles xix i xx. Bellaterra et al.: Universitat Autònoma de Barcelona et al., 2014. (Memoria Artium; 17), p. 207-231.

Vicente de la Fuente Bermúdez