Alfons Macaya Sanmartí va néixer en el si d’una de les famílies més destacades de l’alta burgesia barcelonina del segle xix. El seu pare, Romà Macaya Gibert (1843-1924), fou un dels empresaris més importants de la Catalunya de la Febre d’Or, i un dels principals protagonistes en el negoci de la importació de cotó dels Estats Units. A més, tingué un paper fonamental en l’organització de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, així com en la urbanització de la falda del Tibidabo. També fou conegut per ser el promotor del Palau Macaya del passeig de Sant Joan de Barcelona, obra de Josep Puig i Cadafalch del 1898.
Alfons Macaya fou un personatge heterogeni que, a part de la seva faceta com a col·leccionista, destacà en el món de l’esport, l’empresa i la cultura. Des de la seva joventut, fou molt actiu en la pràctica de diversos esports, com ara el tennis, el golf, el ciclisme, el futbol o les curses de cotxes i, de fet, fou un dels primers practicants d’alguns d’ells a casa nostra. A més, presidí diversos clubs esportius, entre els quals destaca el Club de Golf Terramar, a Sitges, entre el 1927 i el 1935 (del qual fou el promotor, juntament amb Salvador Casacuberta), i el Reial Club de Tennis de Barcelona, entre el 1929 i el 1935 (Mercé, 1999). En l’àmbit professional, es dedicà principalment al comerç de cotó fins al 1914, quan s’associà amb el seu amic Eusebi Bertrand i Serra en el negoci de la importació i comercialització d’automòbils. Pel que fa al món de l’art i de la cultura, és remarcable la col·laboració amb el seu amic Josep Gudiol Ricart en expedicions relacionades amb la fotografia del patrimoni, així com la creació de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, que presidí entre el 1943 i el 1950. De fet, Macaya era propietari d’una extensa biblioteca, desapareguda en gran part durant la Guerra Civil, quan es diposità a la Casa Amatller.
Residí en diversos habitatges, com ara el Palau Macaya, propietat familiar fins que el 1910 es va vendre. S’instal·là en aquest palau el 1900 quan començà a comprar obres d’art. Dos anys després, el 1902, es casà amb Amelia Baixeras Anguera, amb la que tingué quatre fills: Maria del Carmen (1903-1915), Mercedes (1904-1950), Alfonso (1905-1999) i Luis (1906-1960). Tanmateix, la seva llar definitiva fou la casa del número 32 de l’avinguda del Tibidabo, construïda l’any 1925 per l’arquitecte Lluís Sagnier. Allà és on instal·là la seva col·lecció de vidres (a les sales de la planta baixa), un petit recull de ceràmica i pintura i una col·lecció de maquetes navals, així com la seva biblioteca, que seguí ampliant després de les pèrdues de la Guerra Civil.
Es desconeix en quin moment i de quina manera s’inicià la important col·lecció de vidres. La publicació del seu catàleg, l’any 1935, representà una important fita en la història de l’art del vidre al país. Alfons Macaya pagà un tiratge de dues edicions, en català i castellà, de cinc-cents exemplars cadascuna. La seva iniciativa, gens comuna en el col·leccionisme privat hispànic del moment, el refermà com un impulsor del coneixement de la història del vidre espanyol dins i fora de les nostres fronteres.
El catàleg estava dividit en dues parts. La primera era un estudi d’alt nivell científic, que consistia en una història del vidre actualitzada i centrada en el seu desenvolupament a Espanya. Cal tenir present que la historiografia del vidre hispànic fins llavors era molt pobra. La segona part era la catalogació dels vidres de la col·lecció, fotografiats en la seva pràctica totalitat. S’hi aplegaven 304 objectes, que constituïen per si mateixos una veritable història del vidre, des de les produccions d’època preromana, fins a les hispàniques i de la resta d’Europa del segle xix. Numèricament, el gruix del conjunt està format pels exemplars hispànics —catalans, castellans i andalusos— del Renaixement i el Barroc, encara que cal destacar un conjunt important de vidres islàmics, entre els quals n’hi ha algun d’esmaltat. Les fitxes catalogràfiques, redactades per Josep Gudiol, aporten informació sobre la procedència de les peces i els seus antics propietaris, que havien estat destacats antiquaris o col·leccionistes internacionals. Per exemple, alguns dels braçalets egipcis d’època preromana provenen de la col·lecció de l’antiquari Mohareb Todrus, de Luxor. En canvi, la majoria d’objectes islàmics són d’E. Chachati, un destacat col·leccionista d’art islàmic i comerciant que treballava per al Museu Britànic i per al Museu del Louvre. D’altra banda, diversos penjolls, flascons o ampolles romanes havien estat del cinquè marquès de Monsalud, Mariano Solano (1858-1910). Altres vidres púnics i d’època romana procedeixen de la important col·lecció d’Antonio Vives Escudero (1859-1925), mentre que els vidres de Baalbek (Líban) eren de Michel M. Alouf, conservador de les runes de la mateixa ciutat.
Sens dubte, un dels objectes més importants és la patena tardoromana de vidre blau procedent de Beas (Jaén) (cat. 98), que fou una adquisició de la col·lecció de Pedro Miguel de Artiñano, a qui Macaya demanà col·laborar en la redacció del catàleg. Un altre dels més destacats exemplars és la gerra catalana de vidre esmaltat i daurat del darrer quart del segle xvi (cat. 123). En aquest cas, la fitxa assenyala que prové del monestir de Santa Caterina de Palma i que anteriorment es trobava a la catedral d’aquesta ciutat. Per la seva mida (32,6 cm d’alçària), aquesta gerra és una de les 32 peces de vidre esmaltat catalanes de més importància d’entre les que es conserven en museus i col·leccions privades nacionals i internacionals.
Un any després de la publicació del catàleg, començà la Guerra Civil. Arran de l’assassinat del seu germà Romà els primers dies del conflicte, Alfons Macaya decidí exiliar-se a Roma juntament amb la seva dona i la seva filla Mercedes. Posteriorment, entraren a la zona nacional i residiren a Sant Sebastià (País Basc) fins a la fi de la guerra. Les obres i els objectes que es trobaven a la casa de l’avinguda del Tibidabo van ser requisats per la Generalitat de Catalunya, acció aprovada pel mateix propietari, interessat a salvaguardar les seves col·leccions. Josep Gudiol, que va estar vinculat a l’equip del Servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat, sota la Comissaria General de Museus, l’organisme que s’ocupava de la recollida i recepció dels béns artístics confiscats a la ciutat de Barcelona, fou l’encarregat de coordinar la retirada dels objectes de la casa familiar de l’avinguda del Tibidabo.
La Col·lecció Macaya va ser una de les 26 col·leccions confiscades a Barcelona i es va traslladar al Palau Nacional el setembre del 1936. La numeració dels seus objectes arriba a 547, entre els quals hi havia vidres, ceràmica i porcellana, pintures i altres elements. La documentació que conserva l’Arxiu del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) descriu objectes de vidre, objectes d’arqueologia en metall, joieria i terracota, mobiliari dels segles xviii i xix, pintura religiosa dels segles xvi i xvii, pintura sobre vidre i dues escultures en fusta del segle xv. El novembre del 1936, aquests objectes (començant pels vidres) es traslladaren a Olot, juntament amb altres col·leccions catalanes, des d’on es podrien evacuar cap a França en cas que fos necessari. Acabada la guerra, els fons Macaya van viatjar d’Olot a Barcelona (com a part de l’Expedició 59) el 19 de juliol de 1939 i van retornar al seu propietari.
La col·lecció de vidre va continuar a la casa de l’avinguda del Tibidabo després de la mort d’Alfons Macaya l’any 1950. A partir d’aleshores, hi seguiren residint el seu fill Alfonso i la seva família, fins que abandonaren la casa el 1972. Novament, Josep Gudiol fou l’encarregat de supervisar els vidres per al seu trasllat. Des d’aleshores, aquests han estat guardats en les caixes que organitzà Gudiol, en unes dependències de la casa dels seus hereus.
Gràcies a la gentilesa dels nets del col·leccionista, els seus vidres han estat dipositats temporalment al Museu de Maricel. D’aquesta manera, s’impulsa novament la idea original d’Alfons Macaya de facilitar l’accés de la col·lecció al públic.
L’obertura de les caixes que contenien el fons ha aportat noves informacions sobre la seva naturalesa. La raó per la qual els vidres requisats durant la guerra eren 268, en lloc dels 304 catalogats, correspon a la numeració d’alguns ítems dins de conjunts amb un mateix registre, així com al fet que alguns no van ser retirats de la casa, com una cornucòpia gravada o un vaixell fet amb vidre de llum. El que hem pogut veure en obrir les caixes que contenien la col·lecció des del 1972 és que Alfons Macaya va continuar comprant després de la publicació del catàleg de l’any 1935. Fins a la seva mort, va adquirir uns cinquanta objectes més.
Les «noves» adquisicions són, en alguns casos, interessants objectes egipcis, com un conjunt de nou ushabtis o uns collarets amb denes de vidre i minerals. Dins aquestes noves compres cal destacar un fragment de vidre romà gravat amb la figura d’un home o diversos fragments de vidre mosaic romà de gran qualitat. També adquirí nous exemples de vidres catalans, com una almorratxa del segle xviii, una interessant servidora del segle xvi i alguns exemplars catalans dels segles xvii i xviii. La col·lecció seguí creixent, doncs, en diverses direccions, sempre amb la voluntat de mantenir la seva estructura de col·lecció «d’estudi», una visió completa de la història del primer material de síntesi inventat per l’home.
La procedència anotada en el catàleg dels objectes més importants de la col·lecció ens dibuixa la imatge d’un col·leccionista atent al mercat internacional. Alfons Macaya va adquirir alguns dels seus exemplars més importants en els seus viatges per Europa, però sabem també que viatjà a Terra Santa i a Egipte. I, com hem vist, tractà amb els millors antiquaris de Londres, París, el Caire o Luxor.
La Col·lecció Macaya és, sens dubte, una de les més importants de les constituïdes a Catalunya des de finals del segle xix. Curiosament, el nombre de peces és molt similar a l’altra gran col·lecció del període, la que va fer Emili Cabot i que va llegar a l’Ajuntament de Barcelona a la seva mort (1924). La de Cabot, a diferència de la de Macaya, és una col·lecció que, si bé també abraça un ampli ventall cronològic, està molt més especialitzada en els vidres catalans del Renaixement i del Barroc, amb un destacat conjunt de vidres esmaltats. Alfons Macaya, malgrat aconseguir un dels exemplars més importants d’aquest grup, va plantejar el seu fons amb una visió més enciclopèdica, amb la voluntat d’obtenir exemplars de totes les èpoques i de diverses procedències. Aquest fet l’apropa al concepte de col·lecció que també van defensar Antoni Amatller o Santiago Rusiñol.
