Joaquim de Càrcer i d’Amat va néixer a Figueres el 6 de gener de 1835. Els seus pares eren l’hisendat Ramon de Càrcer i de Falguera i l’aristòcrata Maria Escolàstica d’Amat i d’Amat, filla de Manuel Cayetano d’Amat i de Peguera, quart marquès de Castellbell.
El nostre protagonista va contraure matrimoni el 1862 amb Concepció d’Oriola-Cortada i de Salses, filla dels comtes de la Vall de Merlès. La mort sense descendència de Cayetano Maria d’Amat i d’Amat, cinquè marquès de Castellbell, el 1868, tal com era previsible, va beneficiar considerablement els seus nebots Josep de Càrcer i d’Amat i Joaquim de Càrcer i d’Amat. El primer va rebre el títol de baró de Maldà, i el segon, el de marquès de Castellbell. Aquests títols anaven acompanyats d’una sèrie de béns patrimonials ancestralment vinculats a tals dignitats. La mort del cinquè marquès de Castellbell, a més, coincidí en el temps amb la de Ramon de Càrcer i de Falguera. El més beneficiat de l’herència en qualitat de primogènit va ser el seu fill Joaquim de Càrcer i d’Amat, sisè marquès de Castellbell.
El 1876, el noble ingressava a la Reial Mestrança de Cavalleria de València i el 1879 va ser investit cavaller de l’hàbit de l’Orde de Santiago. El 1881 es va produir la mort de Josepa de Falguera i de Pastors, l’àvia paterna del nostre personatge, circumstància per la qual aquest va veure novament incrementada la seva fortuna.
Tingué, doncs, una vida regalada, en què la possessió de nombroses finques —masos, castells i palaus— devia configurar en l’aristòcrata un esperit refinat que el feu valorar els béns patrimonials que anava acumulant per les herències rebudes i que, alhora, el convidava a incrementar amb interessants adquisicions que exhibiria en la casa senyorial de la plaça de Santa Anna de Barcelona, on residia habitualment amb la marquesa i un nombrós seguici de personal al servei del matrimoni.
A partir del 1913, arran de la mort de la seva esposa, Joaquim de Càrcer i d’Amat, com que el matrimoni no havia tingut descendència, dicta una sèrie de memòries testamentàries, que els seus hereus de confiança hauran d’executar el 1923, després de la defunció del noble.
Les memòries testamentàries del marquès inclouen una relació de béns de rellevant valor patrimonial. D’una banda, tenim objectes que el noble havia heretat dels seus avantpassats, els Amat, i, de l’altra, aquells que ell mateix havia adquirit o encarregat al llarg de la seva vida. A aquests béns, Joaquim de Càrcer i d’Amat els assignarà un beneficiari, que serà essencialment el Bisbat de Barcelona, el Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic o bé l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
Un dels béns patrimonials més emblemàtics del marquès és una berlina daurada incrustada de plaques de nacre. Es tracta d’un espectacular carruatge de cerimònia de trets neoclàssics, que havia arribat el 1798 a Barcelona, procedent de Gènova, per a l’enllaç matrimonial de Manuel Cayetano d’Amat i de Peguera, quart marquès de Castellbell. La núvia era la seva cosina Maria Escolàstica d’Amat i d’Amat, primogènita del baró de Maldà. Joaquim de Càrcer i d’Amat va exhibir el carruatge nupcial dels seus avis materns a l’Exposició Universal de Barcelona (1888). El mateix marquès va iniciar una peculiar tradició a la capital catalana en incorporar el vehicle, a partir del 1876, com a carruatge de respecte a la processó de Corpus de la catedral de la ciutat; ell assumia els costos que la seva presència pogués generar, convenientment abillat amb tir de quatre cavalls, el cotxer i els lacais d’acompanyament (figura 1). I per tal que la tradició pogués continuar més enllà de la seva mort, va decidir llegar el carruatge al Bisbat de Barcelona, un llegat que anava acompanyat de dotze mil pessetes.
Atesa la indefinició del Bisbat en prendre possessió del llegat, els hereus de confiança del marquès finalment el 1942 van lliurar el carruatge a Salvador de Vilallonga i de Càrcer, vuitè marquès de Castellbell, que el va traslladar al Palau Falguera de Sant Feliu de Llobregat. Aquest va continuar la tradició que havia instaurat l’oncle de la seva mare, Dolores de Càrcer i de Ros, baronessa de Maldà i setena marquesa de Castellbell. A més, tal com havia fet el seu avantpassat, va assumir els elevats costos que generava la presència del carruatge a la processó de Corpus de la seu de Barcelona fins a la seva mort, que tingué lloc el 1974. Aquest carruatge és propietat de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat des del 1995 i s’exhibeix al Palau Falguera.
El marquès de Castellbell va deixar també en herència un altre carruatge, que, com l’anterior, també havia estat dels Amat, titulars originaris del marquesat de Castellbell. Es tracta d’una berlina cupè de finals del segle xviii d’època neoclàssica. Està decorada amb pintures que contenen escenes mitològiques, en les quals la deessa Minerva té un gran protagonisme. El destinatari de la berlina cupè va ser el Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic i, després de diverses vicissituds, es va incorporar al Museu del Disseny de Barcelona.
Entre els béns familiars més destacables que s’esmenten en les memòries testamentàries del marquès hi ha dos plafons de rajols de forma semicircular, que, pel contingut de les escenes representades, es coneixen com a La xocolatada (figura 2) i La cursa de braus. Van ser executats el 1710 i instal·lats, amb d’altres, en un templet que aixopluga la Mare de Déu de la Salut. Aquest va ser construït en una finca que Francesc d’Amat i de Planella, primer comte de Castellar i germà de Josep d’Amat i de Planella, primer marquès de Castellbell, havia adquirit un any abans a Serafina Llargues, priora del convent de l’Ensenyança. L’heretat, situada a Alella, era coneguda amb el nom de Torre de les Monges. Teresa d’Amat i Lentisclar, filla del comte, va deixar la finca en herència al seu cosí Josep d’Amat i de Junyent, segon marquès de Castellbell i germà de Manuel d’Amat i de Junyent, virrei del Perú. La transmissió hereditària de la Torre de les Monges a partir d’aleshores va anar sempre lligada al titular del marquesat de Castellbell. Joaquim de Càrcer i d’Amat devia ordenar l’extracció d’aquests dos plafons del seu emplaçament original per tal d’exhibir-los a l’Exposició Universal del 1888 i, tot seguit, els va portar al Palau Falguera de Sant Feliu de Llobregat. La Torre de les Monges va ser venuda arran de la mort del marquès i els ingressos obtinguts es van lliurar a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, d’acord amb la voluntat del noble. Els plafons van ingressar al Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic i, després de figurar al Museu de Ceràmica, van ser incorporats al Museu del Disseny de Barcelona.
Pel que fa a béns adquirits personalment per Joaquim de Càrcer i d’Amat i que evidencien el seu bon gust per les antiguitats, podem fer esment de dues gerres mexicanes. Són d’origen colonial, daten del segle xvii i procedeixen de Tonalà, un centre productor de gran rellevància ja des d’abans de l’ocupació hispànica d’aquell territori (figura 3). Les va adquirir el 1879, data en què, com hem vist anteriorment, el noble va ser investit cavaller de l’hàbit de l’Orde de Santiago. Segurament ocupaven un espai preferent en alguna de les seves nombroses residències, repartides per la geografia catalana. Les gerres tenien com a darrera destinació el Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic. Anys a venir, van acabar incorporades al Museu Etnològic i de les Cultures del Món.
Molt probablement, els quatre canelobres d’estil imperi que el noble va incorporar a les seves memòries testamentàries —amb destinació al Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic— procedeixen d’una adquisició personal. Els quatre canelobres són idèntics i representen una figura femenina en bronze, vestida amb indumentària pròpia de la Grècia clàssica i que sosté un gerro d’on surten els quatre braços, en què originàriament descansaven les espelmes. Es troba encimbellada sobre un pedestal d’alabastre, que té aplicacions de metall daurat. Dos d’aquests canelobres es poden veure al Palauet Albéniz.
Com que Joaquim de Càrcer i d’Amat era una persona de gust refinat i tenia amb una gran disponibilitat econòmica, tenia el costum de fer determinats encàrrecs. En són un exemple dos escriptoris gairebé idèntics, d’estructura arquitectònica i gran profusió de calaixos. Descansen respectivament sobre una taula de potes salomòniques, en què hi ha l’escut heràldic del noble flanquejat per dos grius rampants (figura 4). D’acord amb les memòries testamentàries del marquès, aquests havien d’incorporar-se al Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic. Van acabar exhibits al Museu de les Arts Decoratives de Barcelona i, seguidament, al Palauet Albéniz.
També foren encàrrecs els retrats del marquès i de la marquesa que va pintar Manuel Ferran Bayona el 1885. Formaven part de la decoració de la residència barcelonina dels nobles a la plaça de Santa Anna. Pel que fa al retrat del marquès, exhibeix l’hàbit de cavaller de l’Orde de Santiago, el mateix amb el qual va voler ser enterrat. Estava ubicat al denominat saló del Virrei. Aquest devia ser, sens dubte, l’espai més espectacular de la mansió i s’endevina que devia ser presidit per un retrat del virrei del Perú, Manuel d’Amat i de Junyent, l’avantpassat més universal del nostre protagonista. Pel que fa al retrat de la marquesa, hi apareix elegantment vestida i enjoiada d’acord amb la moda del moment. Aquest s’exhibia a la sala de les flors. Val a dir que els retrats, tot i no tenir un especial valor patrimonial, sí que deixen entreveure els trets físics, el caràcter i, fins i tot, la personalitat dels personatges representats, circumstància que els atorga un gran valor documental. Les pintures destinades originàriament al Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic, es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Com a reiteració del que hem anat veient podem fer esment d’un cofre, encàrrec del marquès a la Viuda e Hijos de Francisco Cabot, i que la joieria barcelonina havia presentat a l’Exposició Universal de Barcelona el 1888. El preuat objecte era, en realitat, un guardapergamins de plata daurada i calada decorat amb cinc esmalts amb la representació dels emblemes que configuren el seu escut nobiliari. És a dir, dels Amat, dels Càrcer, dels Falguera, dels Peguera i dels Junyent, tots ells presents al seu arbre genealògic. La seva destinació era el Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic. Posteriorment, es van traslladar al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
En relació amb els béns patrimonials que havia encarregat de forma específica Joaquim de Càrcer i d’Amat al llarg de la seva vida, segurament un dels més preuats és el seu bust en marbre, en el qual llueix l’hàbit de cavaller de l’orde de Santiago, obra de Miquel Blay. El noble va llegar l’escultura a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on encara es pot veure en un dels espais projectats per Lluís Domènech i Montaner i que l’aristòcrata, amb l’abundant llegat econòmic que va deixar a la institució en les seves disposicions testamentàries, va ajudar a fer realitat.
Entre les obres de mecenatge dutes a terme per l’aristòcrata destaca el grup escultòric en homenatge a la cançó popular emplaçat a la façana del Palau de la Música, obra de Miquel Blay executada cap al 1906 i que tingué un cost d’onze mil pessetes. Fou una quantitat considerable, però del tot assequible per a una economia folgada com la del marquès.
Joaquim de Càrcer i d’Amat va morir a Barcelona l’11 de setembre de 1923 i fou enterrat al panteó familiar del cementiri del Poblenou. Tot i això, el 1930 els hereus de confiança del difunt van fer construir un panteó al cementiri de Sant Vicenç de Castellbell, obra de l’arquitecte Josep Maria Martino, el qual s’aixeca als peus de l’emblemàtic castell de Castellbell, de gran càrrega simbòlica per al difunt aristòcrata. Seguidament, les restes mortals del marquès i de la marquesa van ser traslladades a aquest nou panteó, d’acord amb la seva voluntat i on descansen des d’aleshores en el son etern en un sarcòfag de pedra (figura 5).
