Eduard Schäfer i Reichert va néixer a la petita ciutat alemanya de Wiernsheim, al districte d’Enz de Baden-Württemberg, el 3 d’abril de 1864. Fill dels propietaris d’una reconeguda fonda o casa d’hostes (Gasthaus), possiblement la Gasthaus zum Waldhorn, Frederic Schäfer i Guillermina Reichert.
Eduard va estudiar a la Universitat de Tübingen, ciutat de grans castells situada molt a prop de la seva Wiernsheim natal, on es va llicenciar i doctorar en filosofia i arqueologia. Un cop acabats els estudis, Schäfer va viatjar per Alemanya, Anglaterra, França, Suïssa i Espanya —va residir durant dos anys a la ciutat de Granada— i es va dedicar a la investigació arqueològica. Retornà al seu país, però mogut per la voluntat de salvar d’una possible dispersió nombroses joies pictòriques i escultòriques que havia conegut durant els seus viatges a Espanya, l’any 1896 va tornar a la Península i es va instal·lar a Barcelona, on va començar una intensa campanya que va convertir-se en la seva gran col·lecció d’art.
Aquesta primera introducció es basa en les dades que es publiquen a l’entrada sobre Eduard Schäfer a l’Enciclopedia Espasa en l’edició del 1958. Seguidament, el nostre estudi ens permet afirmar que, instal·lat a Barcelona, Schäfer es va dedicar professionalment a ser comissari d’avaries de diverses empreses asseguradores alemanyes, com Danuvio de Viena, Fortuna de Berlín, La Nacional Suiza de Winterthur, Lloy de Bavaro, Reunión Sindicato de Seguros Marítimos, Sud Alemania, Compañía de Reaseguros y Coaseguros de Múnich…, on era la persona encarregada de peritar i valorar els sinistres i desperfectes en les mercaderies transportades en vaixell. Ja l’any 1901 trobem que té la seu social de l’empresa al primer pis del número 10 bis del passatge de la Pau, igual que les empreses d’assegurances, que a l’Anuario Riera ja hi apareixen entre el 1905 i el 1908. Des del 2011, aquest edifici alberga la Fundació Enric Miralles (arquitecte, 1955-2000).
També va invertir en la naviliera Armadores Salinas y Schäfer. L’any 1902, l’empresa va adquirir el vapor Vicente Salinas, que, fins que va ser venuda (1913), va unir setmanalment Barcelona amb les ciutats valencianes de Vinaròs, Dénia i Gandia.
Casat amb Paulita Vosseler Heiling, la parella va tenir dues filles: Ruth, nascuda el dia 2 de novembre de 1911 a la torre del número 450 del carrer de Muntaner, i Eva, nascuda l’agost del 1914.
L’any 1913, el comerciant alemany va comprar un gran terreny al barri de Sant Gervasi de Barcelona, delimitat pel carrer de Muntaner, el carrer de Copèrnic, el turó de Monterols i Can Gil, dins del qual hi havia la casa d’estil neoàrab de Joaquim Marsillach, coneguda com a Torre Marsillach o Casa Àrab. Més tard, l’any 1916, demanà a l’Ajuntament de Barcelona permís per reparar un mur del número 430 del carrer de Muntaner, a tocar del carrer de Copèrnic. Aquest era l’inici de les moltes obres de construcció que va realitzar Schäfer (figura 1).
Schäfer vivia a la Casa Àrab, l’entrada de la qual era al número 430 del carrer de Muntaner. En aquells moments, va voler ampliar la seva propietat construint un edifici annex a la casa original. Per aquest motiu, a finals del 1916 encarregà el projecte a l’arquitecte barceloní Joan Baptista Serra de Martínez (1888-1962), que havia obtingut el títol d’arquitecte a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona l’any 1914 i que fou arquitecte municipal a Montcada i Reixac, Ripollet, Begues, Molins de Rei i Sant Feliu de Llobregat, poblacions en les quals encara es conserven algunes obres firmades per ell. A Barcelona també feu una gran quantitat d’obres, tant als barris de Sarrià i Sant Gervasi com a l’Eixample. Però, entre les seves obres més reconegudes, hi ha l’ampliació i la remodelació que va fer l’any 1925 de la Casa Vicens (1883-1888), obra d’Antoni Gaudí situada al carrer de les Carolines. Per a aquest projecte, pel qual va dissenyar el temple del jardí i la font de Santa Rita, Serra va treballar amb el mateix Gaudí, que va morir un any més tard.
En relació amb la casa del senyor Schafër, Serra projectà un edifici historicista, amb aparença de castell medieval, que en alguns aspectes ens pot recordar els grans castells que hi ha a la ciutat alemanya de Tübingen, on havia estudiat Schafër abans de traslladar-se a Barcelona. Tenint en compte que Schäfer era un gran amant de les arts, no és d’estranyar que estigués encantat amb el projecte de Serra.
A la gran façana al carrer de Copèrnic hi ha diverses portes d’entrada, però la porta principal, la més destacada, és la portalada neoromànica, que és una còpia gairebé exacta de la portalada de l’església romànica del monestir benedictí de Sant Pau del Camp, del barri del Raval de Barcelona. En pedra trobem l’arc de mig punt i la representació animalística dels quatre evangelistes (sant Lluc, sant Mateu, sant Joan i sant Marc), així com elements decoratius vegetals, animalístics, astrals i geomètrics, amb un fort simbolisme. A través d’aquesta porta, s’accedia a la cotxera de la casa, un espai diàfan en el qual hi havia una escala per accedir a les estances privades. A l’entrada d’aquest espai, que fou reformat per convertir-se en l’església de l’Escola Mary Ward, es continuen veient les pedres gastades pel pas de les roderes de carruatges i cotxes.
Entre els espais privats (figures 2 i 3) que trobem al primer pis de l’edifici destaca la sala de música, que era el despatx i l’espai personal de Schäfer. Es tracta d’una sala amb finestres que donen al carrer de Copèrnic i que està decorada amb interessants treballs de fusta tallada, una llar de foc i un terra que recorda un taulell d’escacs. També hi destaca la gran sala de columnes i els diversos «túnels» que unien aquesta nova construcció amb la casa d’estil neoàrab adquirida a Marsillach.
A la façana de l’edifici hi ha una inscripció en la qual consta la data de construcció de l’edifici (1917), en números romans (MCMXVII), així com el nom de la casa, Iris Garten (‘el jardí d’Iris’). Acompanya aquesta inscripció la representació d’una figura d’Hermes, una còpia d’un oscillum romà de marbre que formava part de la col·lecció d’art de Schäfer.
L’any 1917, durant els treballs de moviments de terres per urbanitzar els terrenys de Schäfer propers al carrer de Muntaner, a la cantonada amb el carrer de Copèrnic, just al peu del turó de Monterols, es va trobar una tomba amb restes òssies i dues fulles de sílex. Es va considerar que es tractava d’un enterrament de sepulcres de fossa del Neolític i que datava d’entre 2.500 i 3.000 anys abans de Crist. Tot el que es va trobar en l’excavació va anar a parar a la col·lecció del senyor Schäfer, el qual ho va entregar al doctor Pericot. Anys més tard, aquestes restes van formar part de la col·lecció de l’Institut Municipal d’Història de Barcelona (posteriorment, Museu d’Història de Barcelona).
Després d’uns quants anys convalescent, el 10 de març de 1929 va morir l’esposa de Schäfer, als quaranta-sis anys, a la torre del carrer de Copèrnic de Barcelona. L’endemà, el senyor Schäfer va comprar una tomba al recinte protestant del cementiri de Montjuïc per enterrar-hi Paulita; no va ser fins al juny del 193, però, que no va encarregar la construcció d’un panteó damunt de les tombes sense cripta números 11 i 12 del departament segon del recinte protestant del cementiri de Montjuïc, projecte que va realitzar l’escultor Jaume Barba.
L’any 1935 la propietat del senyor Schäfer, que per raons econòmiques havia perdut la casa, passà a mans del Banco Alemán Transatlántico, entitat que es va fer càrrec de la hipoteca que hi havia sobre les cases. Fou durant aquests anys abans de la Guerra Civil quan la casa va canviar d’ús i de mans. Se’n segregaren els edificis, que foren adquirits per diferents persones, entre les quals destaca una comunitat de monges benedictines de Sant Antoni i de Santa Clara, que s’hi instal·len entre el 1942 i el 1946, any en què el complex d’edificis va ser comprat per l’Institut Bienaventurada Virgen Maria, que hi traslladaria l’Escola Mary Ward, coneguda popularment com les Monges Alemanyes.
Per un expedient processal dels serveis correccionals de Catalunya (concretament, del preventori judicial de Barcelona), document escrit en català que es conserva al Fons Pere Bosch Gimpera a l’Arxiu Nacional de Catalunya (figura 4), sabem que: «Eduard Schafer natural de Wurtenburg, comarca d’Alemanya, veí de Barcelona, comarca Barcelonés, domiciliat a Copernico nº10, fill de Fredreic i de Guillermina, edat 63 anys, professió Doctor Filosofia, estat Vidu, nombre de fills 2, antecedents 0000, ingressa per primera vegada.»
Així doncs, el 19 de setembre de 1937, Schäfer va ser detingut i va ingressar al preventori judicial de Barcelona, on restà fins al 3 de novembre de 1937, quan se li decreta presó. El 22 de novembre, per ordre del jutjat número 3, se’l va enviar al Tribunal d’Espionatge de València.
El dia 5 d’abril de 1938, Salvador Goñi Urriza, jutge especial d’Espionatge i Alta Traïció número 2 de Barcelona, va decretar la presó «del reclús» acusat d’espionatge, sense fiança ni comunicació. En acabar la Guerra Civil, devia ser alliberat, ja que per una referència a la Gaseta Municipal de 1942 sabem que el senyor Schäfer vivia a Barcelona, juntament amb les seves filles i les famílies d’aquestes. Eva Schäfer Vosseler (Barcelona, 1915 - Sant Cugat del Vallès, 1986) es va casar amb Hans Knuth Dorhn, amb el qual va tenir un fill, Werner. De Ruth no en tenim més informació. A partir d’aquesta data (1942), però, perdem del rastre d’Eduard Schäfer, fins a trobar el seu nom, juntament amb el de l’esposa, Paulita Vosseler, en la làpida de la tomba que es conserva al cementiri de Montjuïc, on el senyor Eduard Schäfer va ser enterrat el 5 d’octubre de 1954, tot i que la seva defunció no consta al registre de morts de Barcelona.
Eduard Schäfer, col·leccionista
Tenim poca informació sobre la personalitat del senyor Schäfer. A més, és important no confondre’l amb Ernest Schäfer, historiador alemany que va estar investigant a Espanya i Catalunya durant les primeres dècades del segle xx. A tots dos personatges els trobem alguns cops esmentats en llibres i hemeroteques catalanes com a «E. Schäfer».
Sobre Eduard Schäfer i Reichert, l’historiador Lluís Pericot García, en el seu estudi «Los sepelitos de la calle de Muntaner», publicat al número 1 del Cuaderno de Arqueología e Historia de la Ciudad (1960) i amb motiu de les restes trobades l’any 1917 a les terres del senyor Schäfer, el descriu així:
Concretamente en el jardín de la casa número 430 de la calle de Muntaner esquina a la de Copérnico […]. El terreno era propiedad del Dr. Schäeffer, por grata coincidencia, amante de las antigüedades. El Dr. Schaeffer, que ha vivido en nuestra ciudad hasta hace pocos años, era un personaje muy interesante, gran amante de España y de su bondad; después de la primera guerra europea él fue uno de los que con su ayuda económica permitió al profesor Schulten continuar su labor de investigación…
Pericot es refereix al professor Adolf Schulten (1870-1960), arqueòleg, historiador i filòsof alemany que va dedicar les seves investigacions a la història espanyola i, principalment, a l’origen de Tartessos. Eduard Schäfer i el senyor Vincke, tots dos comerciants alemanys residents a Barcelona, juntament amb l’Institut d’Estudis Catalans, van finançar l’any 1919 una de les principals investigacions de Schulten: un examen de la costa mediterrània espanyola per tal de poder fer una revisió crítica de l’obra Ora Maritim, de Ruf Fest Aviè. Fou durant aquest estudi de camp quan Schulten comptà amb un altre historiador, Lluís Pericot, amb el qual va iniciar una gran amistat.
Eduard Schäfer era una gran col·leccionista d’art. A les parets de la seva casa del carrer de Copèrnic hi havia penjades obres d’autors reconeguts. A l’Enciclopedia Espasa descriuen la col·lecció amb les paraules següents:
La colección está integrada principalmente por obras españolas del siglo xvii y su rango característico es el considerable número de obras de Velázquez, que contiene 19 de las diferentes épocas del incomparable maestro, conjunto numérico no igualado en ningún Museo ni Colección fuera del Museo del Prado. Además, están representados en ella: Murillo, Alonso Cano, Ribera, Orrente, Zurbarán, el Greco y otros. En escultura hay producciones de Montañés, Pedro de Mena, etc., y de la arqueología grecorromana existen notables ejemplares, entre ellos un Octaviano y un Oscillum.
En la mateixa entrada es fa referència a un article de Jorge Lipoold del 1921 en el qual es parla de l’oscillum. A més, el text va il·lustrat amb diverses obres de la col·lecció Schäfer: dos bodegons de Diego Velázquez, un Sant Jeroni d’El Greco, el Retrat d’Isabel de Valois d’Alonso Sánchez Coello i una foto de les dues cares de l’oscillum.
Unes obres que es completaven amb les que la mateixa editorial Espasa va publicar a la Enciclopedia universal ilustrada europeo-americana l’any 1933. La làmina de la col·lecció Schäfer estava il·lustrada amb imatges de quatre obres: La Virgen y el niño, de Bartolomé Esteban Murillo; Los dos clérigos, de Velázquez; Adoración de los pastores, de Velázquez, i Sagrada Familia, de Pedro de Orrente.
Pel que fa al quadre Los dos clérigos (figura 5a), que en aquells anys es va atribuir a Velázquez, el 2022 va ser adquirit pel Museu Nacional del Prado sota el títol Retrato del canonista Juan Narbona con su secretario (figura 5b); a més, un estudi que va realitzar Benito Navarrete i que es va donar a conèixer l’any 2014 a «El Greco y Tristán, retratistas», atribueix aquesta obra a Luis Tristán.
Cal afegir a aquestes obres, unes altres que Schäfer va cedir per a l’exposició de retrats i dibuixos que va tenir lloc a Barcelona durant els mesos de maig i juny del 1910: unes peces de Ticià que es van veure a la sala complementària de pintures amb els números 13 i 14, el Retrat de Cèsar (aquest Cèsar era Cèsar Borja) i el Retrat d’Othon.
El 9 de març de 1916, el doctor Eduard Schäfer va impartir una conferència a l’Ateneu Barcelonès, titulada «Una petición de mano entre príncipes en la época de Velázquez».
Eva Maria Koppel, en el seu article «Los relieves decorativos en Barcelona», fa referència a un oscillum de gran importància arqueològica, molt ben conservat, procedent de Tarragona i que representava la cara d’un sàtir jove d’orelles punxegudes. Koppel anota que l’any 1949 la peça, un tros de marbre blanc de 34,7 cm de diàmetre, formava part de la Col·lecció Schäfer de Barcelona.
A l’Arxiu Mas de Barcelona es conserven fotografies de la col·lecció, que daten del 1933. Entre els quadres destacats, a banda dels que ja s’han esmentat, hi hem d’afegir diverses obres atribuïdes a pintors espanyols destacats. De Diego Velázquez hi ha El naixement de Jesús o l’adoració dels pastors, Retrat d’Elisabet de Borbó, primera esposa de Felip IV, Retrat del rei Felip IV, Els deixebles d’Emaús, Menipo, Retrat de Gaspar de Fuensalida (escrivent de Felip IV; figura 6), Bufón o Retrat de Don Diego del Corral. També hi ha diversos bodegons, alguns dels quals ja foren esmentats pel doctor Joan Ramon Triadó Tur en la seva tesina. Ens referim al bodegó de gerra amb flors, vas de vi i fruita sobre una taula de pedra i, també, al que representa un cistell de fruites amb gerra de flors, amb tomàquets, albercocs, meló, préssec i pruna.
També destaquen: un oli atribuït a Francisco de Goya que representa La divina pastora; un Sant Jeroni d’El Greco (figura 7); de José de Ribera, hi ha Adoració i Sant Pere desesperat; de Murillo, el retrat San Diego de Alcalá dando de comer a los pobres i una Verge amb el nen, i de Francisco de Zurbarán, un Monjo resant. A més, hi ha la còpia del Retrat de Don Carles, fill de Felip II i el Retrat d’Isabel de Valois, tercera esposa de Felip II, de Sánchez Coello; una Sagrada Família i un Crist lligat a la columna d’Alonso Cano; una còpia del Retrato de Doña Mariana de Austria (1673), de Juan Carreño de Miranda (1614-1685) —l’original es conserva al Museu Ringling d’Art de Sarasola (Florida, Estats Units).
Altres autors representats en aquesta col·lecció serien: Giovanni Battista Tiepolo; l’escola holandesa, amb el tríptic La resurrecció i els donants, de Gillis Mostaert (1525-1601); El retrat del rei Mathias d’Hongria, d’Otto van Veen, mestre de Rubens; El ferrer, de Leonhard Bramer; Sant Pere, de Luca Giordano; Festa campestre, de Antonie Watteau; Falta de Calixto, de Ticià, un retrat doble de Juan de Juni o un tríptic d’Albrecht Dürer.
Tot i que les escultures no eren gaire abundants a la col·lecció, hi havia un Sant Bru de Pedro de Mena i una pietat de pedra, així com diverses peces d’orfebreria, com ara una creu processional de plata.
També hi ha algunes obres que no apareixen al conjunt de fotografies de l’Arxiu Mas. N’és un exemple Sant Antoni Abat, de Pere Garcia de Benavarri (Benavarri, Osca, documentat els anys 1455 i 1456), peça que va sortir a subhasta el desembre del 2017 a la sala barcelonina La Suit (figura 8).
Gran part de les obres de la col·lecció d’art d’Eduard Schäfer, l’any 1946 pertanyien a la col·lecció de Venancio Guillamet Barrate (1871 - 19 de novembre de 1963), propietari d’una empresa que portava el seu nom i que es dedicava al subministrament de material d’oficina i tenia, entre els seus grans clients, l’Ajuntament de Barcelona.
A l’Exposició d’Art Marià que va tenir lloc al Saló del Tinell de Barcelona l’any 1954 es van poder veure dues obres procedents de la Col·lecció Venancio Guillamet, peces que provenien de la del senyor Schäfer. Una era la número 12 del catàleg, titulada Adoración de los pastores i atribuïda a Velázquez, però que el 1954 ja es diu: «Es copia antigua del ejemplar que se guarda en la National Gallery de Londres. El original, de atribución no resuelta hasta la fecha, ha sido asignado inconvenientemente en diversas ocasiones a Velázquez, Ribera, Zurbarán, Legote, Francesco Fracanzano, etc.» L’altra era la número 78 del catàleg, La Inmaculada Concepción, a la qual no s’assignava cap autor, però s’hi diu que és d’«escuela española, segunda mitad del siglo xvii». Per saber-ne les característiques, ens remet a una altra obra exposada a la mostra, la que té el número 68 al catàleg, una altra immaculada de la Col·lecció Moragas de Barcelona i que descriuen així: «Representa la Inmaculada en su última evolución barroca, rodeada de ángeles portadores de atributos y con el Espíritu Santo encima de su cabeza, orlada de doce estrellas.»
Un cop revisats els catàlegs raonats dels pintors i escultors als quals se’ls atribueixen les obres de la Col·lecció Schäfer, puc dir que no n’hi he trobat cap, cosa que fa pensar que es tractava de còpies d’època, així com d’obres realitzades per seguidors o tallers dels reconeguts artistes.
Mort el senyor Venanci Guillamet el 19 de novembre de 1963, les obres de la seva col·lecció d’art, moltes de les quals procedien de la col·lecció d’Eduard Schäfer, van passar als seus hereus.
