Prototipus de gravador il·lustrat, va aconseguir una qualitat extraordinària en la talla dolça, en què destaca en excel·lència la seva etapa parisenca. Hàbil dibuixant, expert en aiguafort i amb un gran domini del burí, en algunes de les seves obres va arribar al grau de perfecció.
Malgrat que l’evolució de la seva producció artística quedà pràcticament truncada a partir del seu nomenament com a director de l’Escola Gratuïta de Dibuix de Barcelona, fou l’artífex indiscutible de la renovació de la nostra calcografia, alhora que la figura cabdal per al progrés del gravat de traducció a Catalunya. Sota el seu mestratge s’inicià la formació d’una generació d’una gran vàlua, l’obra de la qual es consolidarà en entrar el segle xix.
D’origen valencià, als deu anys va iniciar la seva formació artística a la capital del Túria. Entre 1759 i 1762 es va traslladar a Barcelona, on va continuar els estudis a l’acadèmia dels germans Tramulles, sobretot sota la direcció de Francesc, amb qui va col·laborar en l’edició de la Màscara Reial de Carles III (1764). Finalment, gràcies a una beca concedida per la Reial Junta de Comerç del Principat de Catalunya i a una posterior ajuda de la Real Academia de San Fernando, va poder completar la seva formació a París, al costat del prestigiós gravador Nicolas-Gabriel Dupuis, després de la mort del qual (1771) va continuar sota les directrius de Charles-Nicolas Cochin.
Dels títols i graus acadèmics que va acumular durant aquest període, cal destacar el nomenament de gravador oficial de la Junta de Comerç de Barcelona (1764), al qual van seguir els distintius acadèmics de supernumerari (1765) i mèrit (1770) de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, mèrit de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles (1769), membre numerari de l’Académie Royale de Peinture et de Sculpture i gravador de cambra del rei de França (1774). En retornar de París va ser investit director de l’Escola Gratuïta de Dibuix de Barcelona (1775), càrrec que mantingué fins al 26 d’octubre de 1797, en què determinà precipitar-se des d’una de les finestres del mateix edifici de Llotja i en hores de classe.
Les circumstàncies de la seva mort forçaren la confecció d’un inventari complet de tots els seus béns materials. La relació fou elaborada del 10 al 13 de novembre, justament quinze dies després dels fets, i del seu acurat peritatge se’n responsabilitzaren els pintors Pere Pau Montaña i Francesc Vidal, juntament amb els gravadors Josep Coromina i Francesc Boix, tots quatre vinculats a l’esmentada escola patrocinada per la Junta de Comerç.
Partint d’aquest important document disposem d’una acurada informació respecte a la residència que ocupava, de com vivia i amb qui, de com treballava, així com un detall exhaustiu de totes les seves pertinences. A més, ens nodreix de dades sobre la seva col·lecció bibliogràfica i artística. Malauradament, fins ara, els arxius s’han resistit a oferir-nos els documents de subhasta pública, la qual cosa ens hauria permès seguir la destinació de les obres. No defallim en l’objectiu, donat el nostre convenciment que es degué portar a terme, ja que els pèrits van tenir cura de valorar les peces econòmicament. Malgrat ser la mateixa vídua qui promogué la confecció d’un inventari exhaustiu, comprometent-se a «guardar los Béns descrits... i fer la restitució de ells quant, y com de dret corresponga», la situació econòmica a què es van veure abocats ella i els seus tres fills així ho fa pressuposar.
En aquest sentit, disposem de suficients evidències documentals gràcies a la sol·licitud d’ajudes a la Junta de Comerç i, àdhuc, a la col·laboració d’un dels deixebles de Moles, Blai Ametller, en la transacció de venda de dues làmines de coure i d’un dibuix a la Real Calcografía. Una de les làmines i el dibuix reproduïen dues pintures escollides per Pasqual Pere Moles per traduir a gravat entre les caceres exòtiques que decoraven la Petite Galerie des Petits Appartements de Lluís XV a Versalles, avui conservades al Musée de la Picardie d’Amiens: la Chasse au crocodile, de François Boucher, la làmina de la qual era «ja molt usada, vella», i la Chasse à l’autruche, de Carle van Loo, de la qual Moles només havia fet el dibuix, amb la intenció de realitzar-ne en breu el gravat, tot i que no li va ser mai possible a causa de les moltes obligacions que va contraure com a director de l’Escola Gratuïta de Dibuix. L’altra làmina, La prière à l’amour, segons pintura de Jean-Baptiste Greuze, conservada a la Wallace Collection de Londres, també figura a l’inventari com a «molt vella i usada». Els dos coures foren restaurats i el dibuix traduït a gravat per Blai Ametller sota el patrocini de la Real Calcografía amb la finalitat de comercialitzar-ne noves estampacions.
El nombre de peces artístiques ressenyades a l’inventari post-mortem de Pasqual Pere Moles, un total de 313, el considerem prou important per a l’època, alhora que un clar reflex de la seva activitat professional. El conjunt es componia de seixanta-tres pintures a l’oli, dos-cents vint-i-tres dibuixos, dos pastells, setze estampes emmarcades i cinc escultures.
Així mateix, cal destacar les diverses dades relacionades amb el consum artístic, com són les diferents tipologies i la valoració econòmica de les peces. A tall d’exemple, i en relació amb les pintures a l’oli, la temàtica religiosa destaca en quantitat, vint-i-sis en total, per davant dels tretze retrats, les onze natures mortes i les dues representacions d’animals vius. Així mateix, volem destacar com a temàtiques introduïdes pels nous estudis acadèmics de la segona meitat del Set-cents les set pintures de paisatge, les cinc d’al·legories, les dues d’històries i un quadre mitològic que representa la «fabula de Apollo, y Tetis». Quant a les cinc peces escultòriques, totes són figures religioses del santoral o de pessebre, llevat de la «testa de una Reyna».
D’altra banda, els dos-cents estudis inventariats que semblen ser «academias» de peus, mans, figures... els hem de vincular a les tasques docents destinades i/o produïdes per a l’Escola. Pel que fa a les obres en les quals s’especifica l’autoria de Moles, i que testimonien la seva professió com a gravador, ens consten sis dibuixos i deu làmines de coure, de les quals es recullen un total de cent vuitanta-cinc estampes, cent de les quals són estampacions de la Chasse au crocodile i cinquanta-sis de La prière à l’amour, a més d’un reguitzell de gravats diversos localitzats al seu taller.
De tot el conjunt dels béns de Pasqual Pere Moles, cal destacar algunes referències vinculades a les deu peces heretades del seu germà, el prevere Joan Baptista Moles, que, segons Marcos Antonio de Orellana, havia recopilat una selecta col·lecció d’obres d’art. Concretament, volem destacar «de Ribalta un lienzo de 6 y 9 cuyo asunto era un Señor, en el acto inmediato á la Crucifixión, arrodillado, y rogando a su eterno Padre por el perdón de los enemigos que iban a crucificarle». Tema i mides són coincidents amb els Preparatius per a la crucifixió de Francesc Ribalta, del Museu de l’Ermitage de Sant Petersburg, i de la descripció de l’inventari de Pasqual Pere Moles, «un quadro gran ab sa guarnició de fusta dorada, qual quadro és una pintura al oli que representa una imatge del Nostre Sor. Jesuchrist, que està oferint-se al Etern pare en esser crucificat per la redenció del llinatge humà, estimat dit Quadro, quaranta sinch lliuras». És evident que hi ha una certa relació entre les dues referències. L’alta taxació rebuda a l’inventari del nostre gravador fa pensar en la vàlua de la pintura, alhora que permet sospesar la seva identificació amb el conservat a l’Ermitage, provinent de la Col·lecció William Coeswelt. Cal ser prudents, però, ja que encara no s’han exhumat els documents necessaris per a iniciar un seguiment de l’itinerari de les obres de la col·lecció de Pasqual Pere Moles. Això no obstant, és possible que a través de Blai Ametller, de qui ja hem comentat la gestió amb la Calcografía Nacional en nom de la vídua Moles, aquesta peça anés a parar a alguna col·lecció madrilenya. Qui sap si Coeswelt l’adquirí a Madrid durant el temps que hi residí. Ara per ara, tot queda en hipòtesi.
Constatem altres possibles atribucions de pintures procedents de la col·lecció del seu germà, Joan Baptista Moles. Tal és el cas de «St. Geroni quan escolta la trompeta del judici», valorat en 60 lliures que bé avalen la correspondència amb el quadre de Joan Ribalta citat també per Orellana, igual que una Santa Rosa de Lima i quatre Natures mortes de Miquel March. Una altra identificació factible correspondria al «St. Christo que vingué en lo Riu de València», atribuïble a Francesc Tramulles, traduït a gravat per Pasqual Pere Moles.
Quant a pintures amb una taxació força alta, de les quals no ens atrevim a proposar cap autoria, cal citar «Sta. Eulàlia verge y Màrtir», peritada amb 56 lliures, una «imatge de Maria SSma y St Jph. y el niño Jesús y lo Niño St Joan» i una «imatge de Maria SSma en sa Puríssima Concepció», per 30 lliures cada una, la mateixa valoració d’un retrat que «representa el expressat Sr Dn Pasqual Pere Moles», que molt bé podria ser el del Museu Nacional d’Art de Catalunya, atribuït a Vicente López, del qual el Museu de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi en conserva una còpia de Joan Giralt.
Entre les pintures a l’oli destaca «Cleopatra quant les vívoras acaban sa vida», taxada amb 75 lliures, la valoració més alta de tota la col·lecció, que bé podria correspondre a una autoria estrangera. Luis Bordás, el 1837, fa constar en la relació de les obres pictòriques de l’Escola de «Nobles Arts» de Barcelona una «Cleopatra muriendo de la mordedura de Víbora», de Guido Reni. D’altra banda, Francesc Fontbona i Victoria Durá, entre les pintures presumiblement perdudes de l’acadèmia catalana, registren un Guido Reni titulat «Cleòpatra morint de la pessigada d’un escurçó» que va ser restaurat per Vicent Climent l’any 1905. Curiosament, un quadre amb el mateix tema i el mateix autor consta catalogat al Museo del Prado (inventari núm. 290).
Volem acabar citant l’únic dibuix autògraf de Pasqual Pere Moles que hem pogut localitzar, El dulce sueño, signat i datat a París l’any 1769 i dedicat a María Manuela Pignatelli de Aragón y Gonzaga, duquessa de Villahermosa. Fet en llapis negre i vermell, amb suaus tocs de clarió sobre paper blanc, aquest delicat dibuix ens presenta una escena intimista d’inspiració francesa. És un magnífic testimoni de l’habilitat i la sensibilitat d’un dels nostres millors artífexs de la segona meitat del Set-cents, clarament vinculat a la reforma il·lustrada i a la concepció acadèmica pròpia del moment.
