La col·lecció d’obra d’art de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana té els seus orígens en la creació de l’Orfeó Català el 1891, amb els seus fundadors, Lluís Millet i Pagès i Amadeu Vives. L’Associació Orfeó Català neix amb l’objectiu de recuperar la música coral catalana, a través d’un cor amateur que tingués una gran qualitat. Simultàniament, també volien introduir dins el repertori grans obres universals que no s’havien sentit mai a Catalunya, així com impulsar la composició coral. L’associació neix en un moment important, en què la cultura era impulsada pel Modernisme, amb l'objectiu de posicionar Barcelona entre les grans ciutats europees del moment. Des de llavors, l’associació ha estat vinculada a nombroses personalitats del món de la cultura i de diferents àmbits: escriptors, arquitectes, polítics, religiosos, músics, intèrprets i també artistes plàstics, la relació amb els quals ha propiciat la creació d’aquesta col·lecció d’art, que s’ha sumat a les donacions que l’entitat ha anat rebent al llarg de les dècades.
Aquest fet, juntament amb la rellevància que sempre ha tingut l’Orfeó com a entitat puntera de la música coral a Catalunya dins la societat catalana, ha impulsat la creació i alhora la compilació no només d’un fons documental riquíssim, sinó també d’una col·lecció d’obra d’art que, amb el pas dels anys, ha anat creixent a poc a poc. De fet, l’existència de la col·lecció que va anar aglutinant l’Orfeó va fer sorgir la idea de crear un museu de la música. Es conserven diversos documents de la gestació d’aquest projecte, que, al final, no es va dur a terme.
A finals del 2024, la col·lecció comprèn un total de 122 obres, que engloba peces des del període modernista i el noucentista fins a les noves avantguardes. Conté obres d’autors tan reconeguts com Ramon Casas, Antoni Utrillo, Joan Llimona, Joan Brull, Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner, Apel·les Mestres, Lluís Masriera (fig. 1), Joaquim Renart, Gaietà Cornet, Ricard Opisso, Lluís Graner, Antoni Tàpies, Simó Busom, Joan Bueno o Pilarín Bayés, entre molts d’altres.
Gran part de les obres d’art de la col·lecció són retrats de compositors o intèrprets o bé estan relacionades amb la iconografia musical, amb les al·legories musicals o amb fets que tenen a veure amb alguna efemèride del Palau de la Música Catalana o l’Orfeó Català. També n’hi ha que són una representació de l’edifici del Palau, tant de l’interior com de l’exterior. La varietat d’artistes representats en la col·lecció dona com a resultat un conjunt d’obres amb estils ben diversos, cosa que la converteix en una col·lecció d’obra d’art eclèctica i, alhora, centrada en autors catalans, amb alguna petita excepció.
Per començar, ens fixem en les obres d’art pictòriques de grans dimensions que adornen la Sala Lluís Millet. Es tracta d’obres dels artistes Melcior Domenge, Lluís Graner i de Joan Brull.
Joan Brull fou un pintor català de finals del segle xix, representant del simbolisme català, juntament amb altres artistes com Adrià Gual o Alexandre de Riquer. Al llarg de la seva vida, Brull va pintar obres de diversos temes, que anaven des de la realitat fins als somnis. En la gran majoria d’obres, els models sempre formaven part de la vida real, encara que els situés en llocs irreals o de somni. Eren, doncs, peces amb una gran compenetració entre realisme i idealisme. Les dues obres que es poden veure exposades al Palau es titulen Harmonia i Retrat d’una dama i són un clar exemple del que s’acaba de dir.
D’altra banda, també hi ha la pintura de grans dimensions Paisatge al capvespre (fig. 2), de Melcior Domenge, qui fou un molt digne hereu i alumne de Joaquim Vayreda i representant de l’escola d’art d’Olot. En la plenitud de la seva vida, Domenge va ser un pintor d’èxit, que va rebre premis i va celebrar nombroses exposicions a Barcelona i a Madrid. S’ha parlat molt de la seva personal gamma de verds i també de la combinació d’ocres i moradencs que el seu primer biògraf, M. A. Cassanyes, anomena acord Domenge. En l’obra conservada al Palau, podem veure clarament representats aquests colors tan característics de l’autor.
Una altra de les obres que ornamenta la Sala Lluís Millet és de Lluís Graner i Arrufí i es titula Músics. Graner fou un pintor realista, director artístic i empresari teatral català. Després d’assolir notables èxits en la pintura, va canviar la seva trajectòria i es va dedicar al disseny d’il·luminació d’espectacles teatrals. El 1904, influït per les teories sobre l’art total, decidí abandonar la pintura per oferir uns espectacles que fossin una síntesi en la qual intervinguessin totes les arts. El seu interès pels clarobscurs a la pintura es va traslladar a l’experimentació amb la il·luminació elèctrica a l’escena teatral. L’obra de Graner que conservem exemplifica molt bé el seu estil amb clarobscurs.
Ja fora de la Sala Lluís Millet, cal destacar l’obra Al·legoria de la cançó catalana (fig. 3), de Joan Llimona, una pintura que podria reflectir la darrera etapa de la seva obra pictòrica, durant la qual es fixa en la naturalesa cultivant, com havia fet sempre, el gènere del paisatge, però amb la predilecció per incorporar-hi la figura humana. També d’aquest autor conservem un dibuix sense títol d’una dona asseguda en una cadira, que està dedicat a Lluís Millet (1912).
De Ramon Casas, un dels més importants representants del Modernisme, en conservem quatre dibuixos acolorits sobre paper i una pintura sobre tela, titulada La nena Sardà. Pel que fa als dibuixos, hi ha: dos retrats del que fou el president de l’Orfeó Català, Joaquim Cabot; un dibuix del primer director de l’Orfeó Català, Lluís Millet i Pagès (fig. 4), i el dibuix titulat Dona al volant. L’existència d’aquests retrats denota la rellevància social que tenien tant Millet com Cabot en aquell moment. A més, també demostren que molt probablement devien coincidir entorn d’Els Quatre Gats, lloc de reunió d’intel·lectuals de l’època, on Millet i Cabot devien conèixer Ramon Casas, cosa que propicià que el pintor els retratés, com feu amb tants altres intel·lectuals del moment.
De l’època modernista, cal destacar també les obres dels dibuixants Gaietà Cornet, Joan Junceda i Ricard Opisso. Ja d’una època posterior, cal esmentar Joaquim Renart, del qual conservem tot un fons, a banda d’aquesta col·lecció.
De Gaietà Cornet en conservem la caricatura Lluís Millet i Pagès dirigint l’Orfeó Català (fig. 5) i una altra del gran pianista Carles G. Vidiella, dues obres que exemplifiquen el seu talent per la caricatura. Gaietà Cornet i Palau fou enginyer, dibuixant i caricaturista. Va ser un col·laborador habitual dels setmanaris satírics L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia i, més endavant (1900), s’incorporà a La Veu de Catalunya. Participà en la creació de la revista satírica ¡Cu-Cut! (1902-1912), de la qual seria director artístic i creador del ninot que representava la publicació. El dibuix de Cornet, sensible a les influències europees, beu dels dibuixants alemanys de la revista satírica Simplicissimus i del francès Caran d’Ache, per formar-se un estil propi, característic i de gran personalitat. Tot i la gran quantitat de dibuixos i historietes que Cornet va fer per al públic infantil, la seva especialitat sempre va ser el dibuix i la caricatura de caràcter polític.
Pel que fa a Junceda, gran amic de Cornet, també en conservem quatre obres, totes elles en referència a la temàtica del Palau: una caricatura de Lluís Millet dirigint la Missa solemnis de Beethoven, que va sortir publicada a L’Esquella de la Torratxa; una caricatura de Cabot subjectant el Palau, i dues obres més —un gaiter i una altra de titulada Montserrat— en què apareixen elements clarament representatius de l’Orfeó, com són les muntanyes de Montserrat —símbol de catalanitat— recolzades damunt el cap de J. S. Bach, un dels compositors més estimats per l’entitat.
Dins el mateix grup de dibuixants i caricaturistes, hi ha Ricard Opisso, del qual custodiem el dibuix d’una cobla. Es tracta d’una peça de dimensions considerables, que, malgrat no estar acolorida, ens crida molt l’atenció per la perfecció i bellesa del seu traç. Opisso fou considerat un dels millors cronistes gràfics de la societat barcelonina del seu temps. Des de molt jove va ser membre del Cercle Artístic de Sant Lluc i del grup d’Els Quatre Gats. El jove Opisso va ser un artista de formació autodidacta i va estar immers en el moviment modernista i les avantguardes de principis del segle xx. Entre el 1901 i el 1903 viatjà a París i es posà en contacte amb l’avantguarda artística del moment. L’any 1906 publicà a prestigioses revistes franceses. Cal destacar que Opisso va ser un dels il·lustradors, humoristes i caricaturistes satírics més importants de començaments del segle xx. La seva activitat artística es consolidà durant la dècada dels quaranta i cinquanta, moment en què publicà dibuixos en reconegudes revistes catalanes, sense deixar de fer-ho en revistes franceses.
També tenim dues obres de dos arquitectes. En primer lloc, tenim un excepcional dibuix acolorit d’Antoni Gaudí, que es conserva en el llibre d’or de l’Orfeó Català. Es tracta d’un dibuix que té com a missatge Al cel tots en serem d’orfeonistes, al voltant del qual apareix una imatge del mite d’Orfeu encantant les feres. Gaudí hi establí un símil o joc de paraules entre Orfeu i Orfeó (fig. 6). D’altra banda, com a fruit de la construcció del Palau, tenim un dibuix a l’aquarel·la de Lluís Domènech i Montaner. Aquest dibuix havia de servir de guia al mosaïcista Lluís Bru a l’hora d’aplicar el fris de la façana del Palau de la Música Catalana. Sens dubte, són dues obres excepcionals, com a resultat de l’activitat de la institució.
Una altra peça única és l’obra de Miquel Massot titulada La ciència musical vers la inspiració. És una obra de grans dimensions que durant molt de temps va presidir l’entrada del Palau de la Música. Cal esmentar també altres obres del compositor Enric Granados, de Josep Aragay, de l’eclèctic Apel·les Mestres o de David Santsalvador. Santsalvador, nascut circumstancialment a França, va residir tota la vida a Barcelona. La majoria de les composicions que va fer reflecteixen el món latent del seu entorn. Polítics, artistes, escriptors i, en general, personatges amb una reconeguda trajectòria intel·lectual —nacionals i internacionals— en constitueixen els models habituals. Immortalitzats per voluntat pròpia o per encàrrec, s’evidencia en tots ells una impecable captació de l’aspecte físic i una lectura rellevant de l’aspecte psicològic. Això és el que passa, doncs, en els dos dibuixos seus que conservem de Lluís Millet i Pagès i del director i compositor Antoni Nicolau.
Destaquem també un retrat molt significatiu Lluís Millet i Pagès que es troba a la Sala de Juntes de l’Orfeó Català. El quadre el va pintar Lluís Martí i Gras, artista que es va formar a Llotja amb José Ruiz Blasco i Antoni Caba. Gras, que participà en nombroses exposicions col·lectives i en feu diverses d’individuals a Barcelona, conreà el nu i el retrat, dins un academicisme d’una sòbria perfecció, tal com s’observa en el quadre de Millet.
Tampoc no podem passar per alt les dues obres d’Antoni Utrillo. Una d’elles, el retrat a l’oli sobre tela d’un jove Amadeu Vives, fundador de l’Orfeó Català juntament amb Lluís Millet, reflecteix molt bé la psicologia del personatge (fig. 7). L’altra és una obra de petit format titulada Funerals a la catedral del bisbe Morgades. Promotor del Cercle Artístic de Sant Lluc, Utrillo formà part de la primera junta directiva de l’entitat. En els seus inicis artístics, va pintar quadres de tema religiós i retrats, després es va dedicar al cartellisme i a la decoració d’interiors i d’establiments comercials. L’obra que conservem pertany a aquesta primera etapa.
De l’època contemporània hi tenim especialment obra plàstica d’artistes com Joan Bueno Casadesús i Simó Busom i Grau, la major part de les quals són representacions del Palau (tant exteriors com interiors). Hi ha l’excepció, però, de l’obra d’Antoni Tàpies dedicada al cicle de concerts Palau 100, que naixia el 1991. A més, cal destacar una col·lecció de 23 dibuixos de la dibuixant i ninotaire Pilarín Bayés, que expliquen la història de l’Orfeó i els seus personatges. El seu estil és colorista, detallista i, fins i tot, desordenat i confús, tot i que mostra un clar domini de les profunditats i de la perspectiva.
A banda de dibuixos i d’obra pictòrica, el Palau també conserva altres objectes artístics que ha rebut en forma de donacions. Cal ressaltar, per exemple, unes rajoles de ceràmica que daten dels segles xvii i xix (de fet, la cronologia la podem establir a partir de l’element vegetal que es disposa a banda i banda de la figura central). Es tracta d’un conjunt de rajoles de les dites d’arts i oficis que van ser donades a l’Orfeó Català en una data desconeguda i que estan emmarcades en tres plafons compostos per nou peces cadascun. L’origen d’aquest tipus de rajoles cal cercar-lo en les antigues auques que representaven personatges amb les feines del camp i les pròpies dels artesans, tot i que de vegades s’hi poden veure animals, reals o mitològics, o temes extrets de les festes populars. Les més antigues, les del segle xvii, presentaven traços en blau o verd, però quan es popularitzaren, a partir del segle xviii, van esdevenir peces policromes que van enquadrades amb una petita franja de color groc.
Per acabar, no ens podem oblidar de la col·lecció de divuit peces escultòriques, que majoritàriament són bustos de diferents intèrprets i compositors, així com dels fundadors de l’entitat. Molts dels bustos han estat donats per institucions que han volgut veure el bust de l’intèrpret o compositor exposat a la Sala Millet i establir, així, un vincle d’unió permanent entre el Palau de la Música Catalana i l’artista que, en el seu moment, va tenir una importància rellevant dins la programació del Palau. Entre els autors d’aquests bustos hi ha: Joan Matamala, Eusebi Arnau, Josep M. Subirachs, Manolo Hugué, Joan Rebull o Josep Llimona. Els artistes representats han tingut una gran vinculació amb el Palau: per exemple, Alícia de Larrocha, Frederic Mompou, Rosa Sabater, Xavier Montsalvatge, Pau Casals o Victòria dels Àngels.
Aquestes són algunes de les obres destacables que configuren aquesta col·lecció que, sens dubte, reflecteix la història de la institució al llarg dels més de cent vint-i-cinc anys d’existència.
