Una saga d’adobers
Fill d’Ignacio Zaragoza Pagés i Teresa Salvadó, Ignacio Zaragoza Salvadó va néixer el 16 de desembre de 1899 a Sant Joan d’Horta, vila independent que es va agregar a la ciutat de Barcelona l’any 1904. La seva família hi tenia una empresa d’adobatge de pell grossa —és a dir, principalment de pells bovines— amb el nom comercial Zaragoza Hermanos y Cía.
El cognom Zaragoza, que des del segle xix ha estat unit a la indústria tortosina de l’adobatge, va exercir durant més de mig segle un paper important en l’expansió del ram de la pell a Barcelona. Va ser Josefa Antonia Pagés Betí, coneguda com «l’àvia Pepa», qui, a la seva ciutat natal de Tortosa, posà els fonaments de la que seria una llarga generació d’adobers. Va iniciar la seva activitat adobant pells de conill en botes i, en progressar ràpidament, es van traslladar a Barcelona el 1881. L’any següent, Josefa va fundar, amb els seus fills, una modesta fàbrica d’adobats al barri del Poblenou, a Barcelona. Més tard, va llogar també la meitat d’una fàbrica que estava en desús al barri de Sant Joan d’Horta, a la mateixa ciutat, i va iniciar el negoci que es va denominar Zaragoza Hermanos y Cía.
El seu tercer fill, Ignacio Zaragoza Pagés (Tortosa, 1866 - Barcelona, 1936) va marxar amb dotze anys a treballar en una adoberia de Barcelona i el 1882 va passar a col·laborar a la modesta empresa fundada per la seva mare i els seus germans. Més tard, es va separar dels seus germans per aconseguir expandir-se i el 1912 va fundar, en companyia de Camilo Mariné, l’empresa Zaragoza i Mariné. El 1915 va esdevenir l’únic propietari de la indústria després de separar-se del senyor Mariné i el negoci va passar a tenir la denominació comercial Ignacio Zaragoza. En aquesta fàbrica va començar a introduir l’adobatge al crom, assessorat i instruït pel tècnic italià Ettore Giusiana.
Ignacio Zaragoza Pagés va contraure matrimoni amb Teresa Salvadó i va ser pare de tres fills: María Cinta, Julia i Ignacio. Aquest darrer va començar a col·laborar des de molt jove amb el seu pare i, ben aviat, va acabar portant tot el negoci. Als quinze anys, Ignacio Zaragoza Salvadó compaginava les pràctiques a l’empresa paterna, la factoria d’adobats establerta al barri de Sant Andreu, amb els estudis de batxillerat. A la universitat va estudiar la carrera de dret i en va obtenir la llicenciatura l’any 1925. Va cursar igualment estudis de tècnic d’adobats i va ser alumne del conegut professor Ettore Giusiana.
El 1929, el seu pare va deixar el negoci completament a les seves mans, una indústria bastant modernitzada dedicada a l’adobatge al crom, amb una plantilla d’uns seixanta obrers. Ignacio va prosseguir amb l’empresa sense canviar-ne la denominació comercial fins que va començar la Guerra Civil (1936). Durant els inicis d’aquell conflicte bèl·lic, la indústria va ser col·lectivitzada, com la resta de fàbriques del mateix sector, pel Sindicat Únic de la Pell (Confederació Nacional del Treball - Federació Anarquista Ibèrica, CNT-FAI). En la col·lectivització, Ignacio Zaragoza es va veure obligat, davant els fusellers del sindicat, a signar la cessió de tots els seus béns. El pare va veure truncada de manera violenta tota una vida de treball i esforç. Va morir en braços del seu fill el 12 de novembre de 1936.
Després de la mort del seu pare, Ignacio Zaragoza Salvadó es va exiliar a França i, en un petit poble anomenat Maisons-Lafitte, no gaire lluny de París, va conèixer Joaquim Folch i Torres. Van començar una profunda amistat que es va prolongar al llarg de tota la seva vida i que va donar com a fruit, entre d’altres, la col·lecció d’obres d’art que ens ocupa.
Acabada la Guerra Civil, Ignacio Zaragoza Salvadó va tornar a Barcelona i l’any 1940 va recuperar la indústria, situada al número 505 del carrer Gran de Sant Andreu i hi va reprendre la producció. El 1945 la va transformar en una societat anònima, sota la raó social Curtidos Zaragoza, SA, que va arribar a convertir-se en una important empresa dedicada a la fabricació de pells de llana, de cabrum i boví i que disposava, a més, d’un safareig de llanes.
Amb la represa, va iniciar un període d’expansió que va fer que el 1947 fundés una filial de l’empresa a Padrón (la Corunya, Galícia), amb la denominació Pieles y Curtidos, SA (PICUSA), dedicada a l’adobatge —vegetal i al crom— de cuir boví en totes les seves especialitats. L’any 1988, la Corporació Municipal de Padrón va acordar nomenar-lo fill adoptiu de la població i li va atorgar la medalla d’or de la vila per la seva contribució al desenvolupament econòmic de la comarca.
Així, fou un gran impulsor de l’empresa i, alhora, hi va exercir diversos càrrecs gremials. Va ser cap del Sindicato de la Piel de Barcelona entre el 1940 i el 1945, procurador a les Corts durant el període 1942-1945 i president del consell d’administració d’Industrias del Cuero, SA, a Tetuan (Marroc).
Es va casar amb Eulàlia Batista Cuxart i va ser pare de dos fills: Ignacio i Juan Javier. Més enllà de la plena i absoluta dedicació a la indústria de l’adobatge de la pell, Ignacio Zaragoza va tenir en el col·leccionisme de cuirs antics una de les seves grans passions.
Una col·lecció d’art fruit de l’amistat
Com ja s’ha dit, Ignacio Zaragoza i Joaquim Folch i Torres van coincidir, a finals del 1937, en un hotel familiar d’una petita ciutat francesa, a prop de París, anomenada Maisons-Laffitte, a la regió de l’Illa de França, al departament d’Yvelines. Tots dos, amb les famílies respectives, van buscar en aquest racó de món una tranquil·litat relativa allunyats, per diferents motius, de la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Acabada la contesa, van mantenir la relació personal i l’amistat. Fruit d’aquesta amistat, Folch i Torres, com a profund connaisseur, va adquirir al llarg dels anys diverses obres d’art per a l’industrial. Les obres adquirides s’havien fet fonamentalment sobre pell —principalment, eren cordovans i guadamassils—, atès que aquesta característica s’identificava amb la professió de l’industrial adober.
Els cordovans són objectes realitzats amb un tipus de pell de cabra adobada amb adobs vegetals que tenen un alt percentatge de tanins, que li proporcionen resistència i flexibilitat, més bon color i més permeabilitat als pigments. Aquesta pell, de gran qualitat, s’utilitzava per confeccionar diversos objectes que es recobrien amb pell, com arquetes, cadires, baguls, caixes, estotjos…, i també per fabricar sabates i guants. D’altra banda, el guadamassil és una altra tècnica del treball artístic de la pell, la funció de la qual és sumptuària i decorativa. Es duu a terme sobre un cuir adobat i adornat amb dibuixos i relleus. Per fabricar guadamassils s’utilitzava pell de moltó, la badana. La base daurada del guadamassil es deu al vernís de color groguenc que s’aplica sobre una fulla metàl·lica d’estany, plata o bé d’altres metalls, que donen una lluentor similar al daurat, anomenat colradura. Aquesta tècnica s’emprava per revestir els murs de les mesquites i els palaus o bé per fer retaules i altars d’esglésies. També s’hi cobrien cofres, cadires, capsetes d’adorn (joiers) o coixins, entre altres objectes.
El llegat de la família: ArtZeta
El mes d’octubre de l’any 2022 es va obrir al públic l’espai expositiu de cuirs artístics ArtZeta amb l’inici de visites guiades (prèvia reserva). Aquest espai valora i mostra obres d’art fetes amb diferents tipus de pell al llarg dels segles xv a xix. Ha estat una iniciativa de la família Zaragoza, amb Juan Javier Zaragoza Batista (Barcelona, 1934) i la seva filla Carme Zaragoza Argelich (Barcelona, 1963) al capdavant, que posa a l’abast del públic una col·lecció de cuirs d’art, que és el resultat de l’amistat entre Ignacio Zaragoza Salvadó i Joaquim Folch i Torres.
L’espai de recepció d’ArtZeta ja fa sentir l’esperit que traspua tota l’exposició. A la sala es presenten uns apunts sobre la família Zaragoza i la seva antiga amistat amb Joaquim Folch i Torres, amb bibliografia sobre el personatge i algunes obres pintades per ell mateix. També hi trobem un tast del que es pot veure tot seguit: un bagul de viatge dels segles xvi-xvii, de fusta, folrat de pell color verd fosc, amb abundant decoració pintada a mà i una cadira portuguesa (final del segle xvii) sense braços, de fusta fosca i les potes tornejades. El respatller i el seient estan fets amb cuir gravat amb la tècnica dels cordovans, clavetejats amb tatxes i la xambrana frontal creuada.
La primera sala mostra peces de gran format i d’un gran valor artístic, com el retaule de Los gozos de la Virgen y de los santos, i d’altres com els quadres i les figures que presenten un seguit d’obres dels segles xvi i xvii, totes fetes sobre cuir daurat, repujat o policromat, i de caràcter religiós. Al pis superior es presenta la col·lecció de guadamassils per a decoració mural, que evoca el seu ús en les sales i estances dels castells, palaus i cases benestants d’Espanya i Europa al llarg dels segles xvii i xviii. Totes aquestes peces mostren els gustos artístics i les diferents maneres de treballar la pell per guarnir les parets. Hi ha un lloc destacat per presentar un guadamassil que se suposa dibuixat per Antoni Gaudí, que pertanyia a una estança del Palau Güell, de Barcelona.
De gran valor, també, és la col·lecció de baguls, arquetes, cofres, taula, cadires i altres peces treballades en pell que ens ajuden a fer un viatge en el temps i a entendre com tots aquests objectes eren emprats en la vida quotidiana de les persones de diferents llocs i estils de vida.
Entre les darreres adquisicions que ha fet la família Zaragoza, hi ha jocs de taula fets en cuir, el facsímil de l’atles de Joan Martines del 1587 i una bossa àrab tuàreg del segle xix feta amb pell de camell policromada i estampada amb dibuixos geomètrics. Així, l’exposició combina diferents elements que han estat treballats en cuir oferint unes obres d’art originals i molt poc conegudes.
