Llista de fitxes Col·leccionistes Col·leccions TipologiesAutorsCercaWeb del projecte

A B C D E F G H I J K L MNO P Q R S T U V W X Y Z  

Cercle del Liceu (Círculo del Liceo) 

14/7/2021

Barcelona (Barcelončs) 11/1847  - 

 

Figura 1. Vestíbul del Cercle del Liceu, amb els vitralls de tema wagnerià d’Antoni Bordalba, sobre dissenys de Josep Pey i Oleguer Junyent

Figura 2. La Sala Gran, la que té la decoració més antiga (1884), de Francesc de P. Vidal i Jevellí. S´hi veuen Fatigada! de F. Masriera, sobre el sofà, flanquejada per Invitació al vals de F. Miralles i Llum de gas de Cusí. A l’altre costat de la porta, Ensomni de Brull.

Figura 3. Ball de tarda (1896), oli de Ramon Casas, una de les obres principals de la col·lecció del Cercle

Figura 4. La Rotonda, l’estança del Cercle que Ramon Casas va rebre l’encàrrec d’agençar (1901-02).

Figura 5. Alexandre de Riquer dissenyà fins el darrer detall de l’antic guardarroba

Figura 6. La sala de música, agençada per Frederic Vidal i Puig (1902-03), creador del singular paravent de vitrall cloisonné del davant de la llar de foc, acull entre altres els dos olis de Cusachs i un de F. Masriera.

El Cercle de Liceu és una associació fundada a Barcelona el novembre del 1847, en principi per a dotar d’un casino annex el nou teatre del Liceu, construït aquell mateix any. El seu veritable artífex fou Joaquim de Gispert i Anglí, que va ser també l’ànima inicial del teatre homònim. És una entitat que segueix el model anglès dels clubs amb finalitat recreativa i d’entreteniment, i que exclou explícitament, segons els estatuts de 1894, qualsevol acte que tingui tendència política, norma que es refermà en estatuts posteriors i que sovint no es respecta. Més tard es proposà d’una manera clara la difusió i l’expansió de totes les manifestacions de la cultura musical.

Els integrants inicials del Cercle pertanyien sobretot a la burgesia catalana i especialment a la indústria i les finances, encara que també la noblesa hi era present. Manuel Girona; Josep Antoni Muntadas, de l’Espanya Industrial; Josep M. Serra, de la Maquinista Terrestre i Marítima, o Joaquim Gassol de Sentmenat, marquès de Sentmenat, en foren socis fundadors, i entre els primers associats hi havia també Ferdinand de Lesseps, aleshores cònsol de França a Barcelona.

Des de la seva fundació, el Cercle ocupa bona part del mateix edifici del Gran Teatre del Liceu, que alhora és la seu del Conservatori de Música del Liceu, entitat que ja existia anteriorment, al convent de Montsió. Singularment, les estances de l’edifici que donen a les façanes, de la Rambla i del carrer de Sant Pau —excepte una bona part de la planta baixa, que és l’entrada al teatre—, corresponen al Cercle, mentre que el teatre ocupa l’interior de la construcció, i al Conservatori s’hi accedeix per una escala lateral —que primer també porta al Cercle—, però en nivells superiors.

Sense ser un propòsit explícit de l’entitat, el Cercle anà formant una notable col·lecció d’art. El vestigi més antic d’aquesta tendència és el cas documentat —n’hi ha una acció a l’arxiu del Cercle— d’haver participat el 1876 en un dels sorteigs de pintura que la sala d’exposicions F. Bassols de Barcelona organitzava entre els seus accionistes. Igualment, des del 1879, com a mínim, se sap que el Cercle era client de la Sala Parés.

El 1886, en agençar per primer cop el saló de la planta baixa, el Cercle encarregà directament a dos pintors reconeguts, Modest Urgell i Josep M. Marquès, un parell d’olis verticals a cada un, que encara figuren a la col·lecció que ha arribat a l’actualitat; amb tot, de Marquès hi ha un tercer oli, horitzontal, una marina datada el mateix any. Tres anys més tard s’adquiriren tres obres a Eliseu Meifrèn i l’artista, pel seu compte, en donà una altra. Cap d’aquestes obres, però, són actualment a la col·lecció. Els olis Fatigada!, de Francesc Masriera, i Invitació al vals, de Francesc Miralles, participaren a l’Exposició General de Belles Arts de Barcelona de 1894, on se sap que el Cercle va adquirir obres, que lògicament haurien de ser aquestes, que ja apareixen esmentades a la col·lecció de l’entitat a la guia de Barcelona de Roca i Roca de 1895.

A l’Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona de 1896, el Cercle tornà a destinar una quantitat —dues mil pessetes— a adquirir una obra, i la conseqüència en fou l’ingrés a la col·lecció de l’oli de grans dimensions Ball de tarda, un dels més representatius del Ramon Casas de la seva millor època. Mitjançant el mateix mecanisme —ara, però, de mil pessetes—, una nova obra exhibida a l’Exposició de Belles Arts de 1898 acabaria als salons del Cercle: era un Ensomni de Joan Brull.

Després d’una primera època en què la col·lecció s’orientava cap al realisme decoratiu, el Modernisme, doncs, entrava força aviat i amb contundència al Cercle, i encara hi entraria amb més força el 1902, en incorporar dotze grans plafons a l’oli, un altre cop de Ramon Casas, fruit d’un encàrrec directe a l’artista perquè decorés una de les sales de l’entitat, el Fumador, més conegut posteriorment com la Rotonda.

Aquest encàrrec era una mostra fefaent de la consciència que ja hi havia al Cercle de l’existència d’una generació extraordinària d’artistes catalans, la modernista, ja que la junta directiva presidida per Domènec Sanllehy ho manifestava explícitament al llibre de memòries de l’entitat el 1901, en «encargar cada sala a un artista diferente y de reputada fama artística, dejándoles con cierta libertad de acción para que pudieran desarrollar su concepción más o menos genial para tener el Círculo con la firma de cada uno de estos artistas una expresiva y elocuente muestra de lo que valen nuestros contemporáneos».

Els altres artistes que van rebre aleshores un encàrrec semblant al de Casas varen ser Alexandre de Riquer, que dissenyà l’antic guarda-roba, que inclou sobreportes simbolistes pintades sobre fusta, i Josep Pascó, que dirigí la reforma de la Peixera, on hi ha un gran mural a l’oli d’Oleguer Junyent. Un altre gran mural semblant, de Josep Pey, és a l’antic menjador. Entre les obres immobles de la col·lecció també cal remarcar els quatre grans vitralls de tema wagnerià de Josep Pey, Oleguer Junyent i el vitraller Antoni Bordalba (1903-1905), situats a l’actual vestíbul.

D’aquesta època ha de ser també la incorporació de l’oli La séquia de València (1901), de Santiago Rusiñol, mentre que La Sargantain, de Casas, s’adquirí a la V Exposició Internacional d’Art de Barcelona del 1907. Dos olis amb cavalls, de Josep Cusachs, foren adquirits el 1908 al marmessor del pintor.

També hi ingressaren escultures en bronze de François Flamand, Léopold Savine, Leroux, el bust de Tomàs Bretón per Josep Montserrat, o el marbre Gabriela, de Josep Reynés, a més d’obres d’Atché i Blay que ja no s’hi conserven.

Tardanament, el 1911, s’adquirí a Modest Urgell una nova obra, un jardí solitari. Ricard Canals va fer l’original a l’oli —que es conserva— del cartell d’un festival organitzat pel Cercle mateix el 1912, i deixà a la col·lecció una altra peça al pastel. Però la gran època d’adquisicions havia passat, i la següent va ser força més tard, amb Llum de gas, de Manuel Cusí; tres composicions més, de F. Miralles; paisatges de Francesc Labarta, Martí-Garcés i Jordi Freixas i Cortès, o una figura de Durancamps. Un retrat de dama de cos sencer, del cercle de Juan Pantoja de la Cruz, és l’única mostra de la pintura d’alta època a la col·lecció.

Altres donacions foren un gran dibuix al carbó de Máximo Juderías Caballero, dos petits olis d’Agapit Casas i Abarca, un Saló de descans del Liceu de F. Masriera, una figura de Francisco Ribera, una vista de la Rambla des del balcó del Cercle de Simó Busom o La Platea de Vives Fierro.

Els darrers temps, la col·lecció s’ha enriquit amb obres d’Olga Sacharoff, un curiós retrat acadèmic dels primers temps d’Antoni Tàpies, donat pels descendents del retratat, Pere Mir i Martorell, i un vitrall d’època modernista representant el tenor Francesc Viñas interpretant Wagner.

A més, a la col·lecció hi ha obra gràfica, com litografies vuitcentistes o estampes d’art contemporani, i també es poden considerar peces artístiques de la seva col·lecció mobles de Francesc de P. Vidal, Gaspar Homar o Frederic Vidal i Puig, i paviments de rajola hidràulica de la casa Escofet.

Encara que no es tracta d’obres propietat del Cercle, sinó del teatre, la sala de billars de la darrera planta acull tres grans medallons a l’oli de Francesc Mirabent i Segimon Ribó, amb temes teatrals o literaris, que procedeixen del prosceni del teatre i que no es destruïren a l’incendi del 1994 perquè havien estat substituïts a començament del segle xx per tres plafons nous de Ramir Lorenzale que es cremaren. Comparteixen espai amb dos murals a l’oli de Josep Mestres i Cabanes, molts anys escenògraf titular del teatre.

Des del 1994 hi ha en dipòsit de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi dues grans teles d’Auguste Hénault Bassols, jove pintor catalanofrancès mort en la Primera Guerra Mundial.

Bibliografia i fonts

Fontbona, Francesc (dir.). El Cercle del Liceu: Història, art, cultura. Barcelona: Edicions Catalanes, 1991.

Bassegoda Nonell, Joan. El Círculo del Liceo: 125 aniversario (1847-1972). Barcelona: Círculo del Liceo, 1973.

Francesc Fontbona

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal