Manuel Maria Bosch i Puig

16/7/2025

Barcelona (Barcelonès) 9/9/1947  - Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) 15/8/2015

Manuel M. Bosch i Puig és un col·leccionista barceloní emparentat amb dues de les famílies més rellevants de la burgesia de Sant Feliu de Guíxols de finals del segle xix i inicis del segle xx, vinculades al comerç del suro i al teixit ferroviari català. La reconstrucció del perfil biogràfic de Manuel M. Bosch sols és possible per la via materna, a través de l’estudi tant del Fons Josep Roca com dels expedients de la companyia del ferrocarril de Sant Feliu de Guíxols, que es conserven a l’Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols (AMSFG), i també del buidatge dels dietaris i la correspondència del seu arxiu personal, que ha estat estudiat a Tena (2024).

Manuel M. Bosch neix el 9 de setembre de 1947 a Barcelona i és l’únic fill del matrimoni format per Joan Bosch i Montserrat Puig. El seu parentiu matern amb la nissaga dels Batet i dels Puig degué estimular la seva pulsió col·leccionista, atès el seu contacte amb l’art i altres objectes de valor atresorats per les dues famílies de la mare. Pel que fa als Puig, Manuel M. Bosch fou net de Bernat Puig Buscó (Barcelona, 1857-1929), un dels cinc fills del compositor Bernat Calvó Puig i Capdevila, cunyat de l’ebenista Francesc Vidal i Jevellí i oncle de la pintora Lluïsa Vidal, parentiu que quedarà plasmat amb un considerable nombre d’olis i dibuixos de Lluïsa Vidal que Manuel M. Bosch va mantenir a la seva col·lecció fins al final dels seus dies. Bernat Puig Buscó havia estat un dels primers enginyers industrials que treballà en la línia de ferrocarril de Sant Feliu de Guíxols a Girona (1889-1892) i en la construcció de la doble via Barcelona-Manresa de la companyia del tramvia de Manresa a Berga (1901), així com en altres línies ferroviàries al nord d’Espanya. També el trobem documentat com a responsable de les comunicacions i els preparatius de tipus elèctric per a l’Exposició Universal de Barcelona del 1929 (Ferran, 2002, p. 36).

Quant a la nissaga dels Batet, Manuel M. Bosch fou besnet de l’industrial surer Josep Batet Camps (Sant Feliu de Guíxols, 1864-1930) (Bussot, 2011, p. 42), un poderós industrial que va fer que la Casa Batet —comercialitzadora i exportadora internacional de taps de suro conglomerat— fos mereixedora de la medalla d’or a les exposicions de Barcelona (1888) i Anvers (1894) i medalla de plata a les de Frankfurt (1881) i Amsterdam (1895) (Bussot, 2000, p. 67). Per tota aquesta activitat exportadora, Josep Batet va ser nomenat comanador de l’Orde d’Isabel la Catòlica, president de la Cambra de Comerç, diputat provincial pel districte de la Bisbal d’Empordà (1903) i president de la Unión Nacional Corchera entre el 1909 i el 1921 (Bussot, 2002, p. 21).

Per acabar de dibuixar el context familiar de Manuel M. Puig, cal fer esment també a Antoni Casas Maury, tiet no carnal de Bosch, descendent de l’industrial guixolenc Joan Casas Arxer (Sant Feliu de Guíxols, 1839-1923). Casas Maury va ser un personatge molt arrelat al catalanisme polític més conservador. Fou president del Cercle Català del 1899 al 1903, del setmanari empordanès Llevor i de la companyia de tren de Sant Feliu de Guíxols a Girona del 1892 al 1895 i del 1905 al 1907, així com vicepresident de la mateixa entitat entre el 1908 i el 1917. Dirigí la fàbrica surera Vinyas i Cia (posteriorment, Casas, Huygen i Cia) i fou un dels promotors de l’Exposició de Belles Arts del 1892 (Jiménez, 1996, p. 93-136). Va ser, a més, marmessor testamentari de Francesc Cambó. Un cop casat amb Isabel Casas, el matrimoni es va traslladar a Ginebra (Suïssa), on Casas exercí d’assessor financer. Va ser des de Suïssa —i via herència familiar— on Manuel M. Bosch rebé una de les peces més importants i valuoses de la seva col·lecció: una excel·lent Anunciació de Bernardino da Pistoia (figura 1), de la qual no es va desfer fins al final de la seva vida.

Quan tenia deu anys, Manuel M. Bosch va contraure la poliomielitis, una malaltia que el va postrar de per vida en una cadira de rodes. La mobilitat severament reduïda, juntament amb un seguit de malalties cròniques, feu que es convertís en el que el definirà per sempre: un lector voraç de literatura, filosofia, història, art, botànica o zoologia i un amant de l’art, del qual de seguida es va fer envoltar amb la finalitat de dotar de bellesa la seva reclusió forçosa a casa i, alhora, portar una mica de món exterior al seu reduït món domèstic. La mort dels seus pares el 1970, quan ell tenia vint-i-tres anys, juntament amb la seva condició de malalt paralític, va fer que visqués amb l’única germana soltera de la seva mare fins al 1994, any en què ella va morir.

Mitjançant sopars i tertúlies a casa, juntament amb visites a marxants, galeries i sales de subhastes dels carrers de Consell de Cent i Rosselló (Barcelona), Manuel M. Bosch es va envoltar d’un ambient cultural que afavorí la configuració dels seus gustos per l’art més contemporani. Va exercir el seu mecenatge en artistes amics, com Ramon Boter (Barcelona, 1954- ) o Xavier Ruscalleda (Sant Feliu de Guíxols, 1944 - Girona, 2008) i ho feu, sobretot, mitjançant la creació de la Galeria Tropea, que va mantenir en actiu entre el 1974 i el 1985 al carrer de Santaló de Barcelona. No serà l’única galeria d’art que regentarà Manuel Bosch: pels seus dietaris, se sap que l’any 1985 fundà la Galeria Rutlla, situada al número 24 del carrer de la Rutlla de Sant Feliu de Guíxols, que tingué certa activitat a la població.

Després de diverses malalties que es van anar agreujant, Manuel M. Bosch va morir, tot sol, a la casa que tenia a Sant Feliu de Guíxols la matinada del 15 d’agost de 2015.

No sabem exactament quan va començar la seva col·lecció artística (consulteu-ne l’inventari en aquest annex), però un factor determinant en la configuració de la seva pulsió de col·leccionista d’art degué ser el contacte diari amb el fons artístic heretat per via familiar. Segons fotografies familiars conservades a l’AMSFG i gràcies a inventaris de caràcter testamentari, sabem que la col·lecció familiar contenia algunes peces d’art importants: una petita tauleta atribuïda a Lucas Cranach; un eccehomo del segle xviii; l’Anunciació de Bernardino da Pistoia, a la que ja hem fet referència (figura 1); un tríptic hispanoflamenc del segle xv; diversos dibuixos de Paolo Veronese i Darío de Regoyos; algunes joies de Lluís Masriera; pintures de Joaquim Sunyer; una obra d’Antonio Muñoz Degrain; tres obres de Santiago Rusiñol; una tauleta anònima del segle xviii, a la qual, en els seus dietaris, ell anomenava «el Fragonard»; un parell de paisatges de l’escola d’Olot; diversos dibuixos de Lluïsa Vidal; una obra de Joaquim Agrassot; diverses obres de Francesc Vidal; dues obres de Josep Cusachs; dues d’Hermen Anglada Camarasa, i una d’Eduardo Zamacois Zabala (Tena, 2023, p. 132). Però serà als anys setanta, quan es documenten les primeres compres d’obres d’art a diferents subhastes, fires i galeries. L’any 1972 compra una obra de Joan Ponç i una de Leif Knudsen, dos anys després adquireix una altra pintura de Joan Ponç (figura 2) i tres de Keith Patterson, de les quals es desfarà després. L’any 1979 sabem que posa a la venda algunes obres del fons familiar, com ara una pintura de Rusiñol i una d’Anglada Camarasa.

A partir d’aquí, el degoteig de compres d’obres d’art comença a ser regular: el 1980 adquireix un gravat de Salvador Dalí i, un any després, un paisatge de Ramon Boter i una sèrie de dibuixos d’autoria desconeguda. Als anys vuitanta, adquireix una obra de Francesc Gimeno, una de Cusachs i diversos dibuixos. L’abril del 1991 compra una obra expressionista de Karel Appel (figura 3) i, poc després, una peça de Miquel Barceló, una de Gimeno, una de Graner i tres escultures de Xavier Corberó. Cap als anys noranta, Bosch s’interessa breument per l’escultura romànica, en concret per una marededeu romànica que va veure exposada a la Galeria Francesc Machado de Girona, que era propietat de Ramón Castey, el seu galerista de referència en terres gironines. Castey havia adquirit aquesta verge a un comerciant d’ètnia gitana. Fou Castey qui va posar en contacte Bosch amb aquest comerciant, que li va acabar venent un Crist crucificat, l’esmentada marededeu i un sant per tres milions de pessetes. A finals dels anys noranta, la seva col·lecció s’incrementa amb obres d’Antoni Clavé, Antonio Saura, una petita escultura de Josep Llimona comprada a Balclis, una obres d’Evarist Vallès adquirida a la galeria Taché, dos dibuixos de Ricard Opisso (un d’ells comprat a Balclis, i l’altre, a Brok), uns dibuixos de Casimir Martínez Tarrassó, diversos dibuixos de Ramon Calsina i Gimeno, així com una aquarel·la de Frederic Lloveras i una natura morta de Miquel Villà i Bassols, totes elles comprades a Balclis.

Durant la primera dècada del segle xxi, la seva col·lecció incorpora obres de Joan Brossa, Calsina, Ponç, Opisso, Miquel Vilà, Ramon Aguilar, Jorge Castillo, Josep M. Mallol Suazo, Barceló, Vicenç Caraltó, Joaquim Asensio, Sunyer o Francesc Domingo. Tota aquesta munió d’autors i èpoques ens parlen d’un tipus de col·leccionisme més mogut per qüestions purament emocionals (lligams d’amistat amb artistes, admiració particular per algun artista…) que no pas amb finalitat simplement especulativa o de mera inversió econòmica.

Les compres d’obra d’art s’aturen bruscament l’any 2012, a causa de l’empitjorament del seu estat de salut. Això, juntament amb el fet de no tenir descendència, li va fer canviar el testament i designar urgentment hereus de confiança encarregats de repartir el seu gran fons artístic quan ell ja no visqués. L’any 2016, just un any després de la mort de Manuel M. Bosch, tres museus catalans van rebre una part del seu fons artístic sota la fórmula de llegat. D’una banda, el Museu Frederic Marès va rebre 28 obres d’art, entre les quals destaquen el tríptic hispanoflamenc Sant Francesc, Calvari i sant Jeroni del segle xv-xvi (figura 4), un Crist de cronologia indeterminada, diverses fotografies, objectes d’arts decoratives de procedència germànica i l’escultura Maternitat (1924), de Josep Llimona. D’altra banda, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) va rebre, entre d’altres, l’obra El sastre, de Joan Brossa (MACBA-5510), i, finalment, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), va rebre la darrera (i més nombrosa) part del llegat, formada per catorze obres, entre les quals sobresurten les dues pintures de Ramon Calsina (figura 5), l’obra d’Antoni Clavé, el dibuix de Francesc Gimeno, les dues peces de Joan Hernández Pijuan, les tres pintures de Joan Ponç que Bosch va arribar a acumular, un guaix d’Albert Ràfols-Casamada, dues petites composicions d’Ernest Santasusagna i una sanguina de Lluïsa Vidal. Dos anys després (2018), l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols va rebre en llegat un oli de Josep Albertí Corominas, una pintura figurativa de Xavier Ruscalleda i dues escultures de Xavier Corberó.

Pel que fa a la resta de la col·lecció de Bosch —formada per escultures, arts sumptuàries, joguines, partitures i objectes d’arts decoratives—, està repartida entre el Museu de l’Art de la Pell de Vic, el Museu de l’Esmalt Contemporani de Salou, el Museu d’Història de la Joguina de Sant Feliu de Guíxols, el Museu de la Música de Barcelona i el Museu del Ferrocarril de Catalunya, que es troba a Vilanova i la Geltrú. Convé no oblidar dos components més d’aquest ingent llegat: d’una banda, l’excel·lent i ben dotada biblioteca de Manuel M. Bosch, composta per més de vuit mil llibres, que va passar a engrandir els fons de la Biblioteca Nacional de Catalunya, la biblioteca dels franciscans del carrer de Santaló, la biblioteca de l’Escola Teresiana, la dels Amics del Ferrocarril i l’AMSFG, i, de l’altra, el seu extens patrimoni immoble, que va ser llegat íntegrament a la Fundació Bosch-Elser.

Bibliografia

Alauladell, M.; Gaitx, J.; Garcis, V.; Jimenez, À.; Plaza, E. Franquisme i repressió a Sant Feliu de Guíxols durant la postguerra. Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols; Girona: Diputació de Girona, 2006.

Bussot i Liñón, G. Carrers, cases i arquitectes: Sant Feliu de Guíxols, dels inicis fins el 1931 [en línia]. Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, 2000. [Consulta: 26 juny 2025].

Bussot i Liñon, G. Indústries, comerços i serveis: Sant Feliu de Guíxols (1800-1930). Sant Feliu de Guíxols: Carrilet, 2002.

Bussot i Liñón, G. Gent d’un segle: Sant Feliu de Guíxols 1900-2000 (401 apunts biogràfics) [en línia] Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols; Girona: Diputació de Girona, 2011. [Consulta: 26 juny 2025].

Ferran Boleda, J. El usos de l’electricitat a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. Centre d’Història de la Ciència, 2002.

Garcia-Portugués, E. «Part del llegat de Manuel Maria Bosch al Museu Nacional d’Art de Catalunya». Emblecat [en línia]: Revista de l’Associació Catalana d’Estudis d’Emblemàtica, Art i Societat, núm. 6 (2017), p. 205-208. [Consulta: 26 juny 2025].

Jiménez, Àngel. «Els inicis del catalanisme guixolenc. El Centre Català (1901-1904)». A: El catalanisme conservador. Girona: Cercle d’Estudis Històrics i Socials, 1996, p. 93-136.

Suquet, M. A. (coord.). «Calidoscopi. El món del suro». L’Arjau. Revista Cultural [Sant Feliu de Guíxols], núm. 77 (febrer 2017).

Tena, S. «El col·leccionisme emocional de Manuel Maria Bosch i Puig. Apunts per a una trajectòria». A: Col·leccionistes que han fet museus 2023: Vidiella, Puchades, Amatller, Matas, Sabartés, Travé, Bosch [en línia]. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2024, p. 126-145. [Consulta: 26 juny 2025].

Sílvia Tena