16/7/2025
Canet de Mar (Maresme) 30/1/1832
- Barcelona (Barcelonès) 16/6/1921
|
Ramon de Montaner i Vila. (Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner, CEDIM.) |
|
Figura 1. Elements que formaven part de la col·lecció de Ramon de Montaner al castell de Santa Florentina. (CEDIM.) |
|
Figura 2. Perspectiva de la sala del tron del castell de Santa Florentina. (CEDIM.) |
|
Figura 3. Cadira del tron, teixits i catifes de la col·lecció de Ramon de Montaner. (CEDIM.) |
|
Figura 4. Despatx de Ramon de Montaner amb el conjunt de mobiliari renaixentista italià. (CEDIM.) |
|
Figura 5. Compartiment d’un retaule de Pere Garcia de Benavarri amb la representació de sant Miquel. (CEDIM.) |
|
Figura 6. Talla policromada del segle XIII. (CEDIM.) |
L’editor i col·leccionista Ramon Montaner i Vila va néixer el 1832 a Canet de Mar, on els Montaner tenien propietats agràries. L’any 1840, els negocis vitivinícoles van decaure i van haver de desprendre’s de tots els dominis per eixugar els deutes contrets. Amb la nova situació, la família va decidir marxar a Barcelona, on Ramon Montaner va començar a treballar ben aviat al taller del seu cunyat, Pere Domènech Saló. Anys després, Ramon Montaner va voler ampliar el seu aprenentatge en diferents impremtes de la ciutat fins que el 1861 va fundar, juntament amb Francesc Simon, la raó comercial Montaner i Simon Editores, que, amb el pas dels anys, esdevingué una de les editorials més importants de l’Estat espanyol.
La bona marxa del negoci va fer que el 1879 Montaner encarregués al seu nebot, l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, la nova seu de l’editorial al carrer d’Aragó de Barcelona. Anys després, Montaner va encomanar-li també els treballs decoratius de la seva residència, el Palau Montaner. Posteriorment, quan l’editor va recuperar les antigues propietats de Canet, va encarregar de nou a Domènech i Montaner que portés a terme la restauració de la Casa Forta dels seus avantpassats. Més endavant, també es va ocupar de l’ampliació d’aquesta casa, que es va fer amb elements gòtics originals, que es traslladaren peça a peça des de diferents llocs de Catalunya fins a Canet de Mar. És en aquesta època quan Ramon Montaner s’inicià de ple en el col·leccionisme d’antiguitats, que distribuí entre el Palau Montaner i el casal de Canet.
El diari El Lábaro (15 juliol 1910, p. 1) va publicar, en referència a les obres d’ampliació del casal de Canet, que «para alhajar este castillo han movilizado, arquitecto y propietario, un ejército de anticuarios y coleccionistas que llegaban de los rincones distantes». El text justificava les pretensions de Ramon Montaner afirmant que «lo quiere para encerrar en él sus días de descanso, para amontonar los bronces, los hierros forjados, las pinturas y cobres, las arquillas y bargueños, los tapices y candelabros, los bufetes y mesas incrustadas de ágata y marfil, los sillones y cueros labrados, los ventanales emplomados, las sillas altas de complicado testero».
Al castell dels Montaner es podia contemplar un ampli ventall d’armaris, calaixeres i caixes de núvia dels segles xv i xvi, imatgeria de l’escola castellana del segle xv, taules pictòriques de l’escola d’Aragó, obres escultòriques de Bartomeu de Robió i Pere Oller i pintures sobre taula de Pere Garcia de Benavarri i de Jaume Huguet. En definitiva, hi havia tot un complet repertori artístic de gran nivell, ben representatiu de l’art hispànic dels segles xv i xvi.
La visita del rei Alfons XIII al castell de Santa Florentina el 1908 va situar la col·lecció artística de Montaner entre les millors del país. Tota la premsa es feia ressò dels objectes antics que custodiava el casal dels Montaner. Antoni Garcia Llansó, que aleshores era el conservador del Museo Municipal de Reproducciones Artísticas de Barcelona, destacava algunes de les peces del mobiliari del castell: un banc del segle xvii i caixes de l’època del Renaixement i plateresques, algunes de folrades i d’altres amb incrustacions de marfil. D’entre els metalls, el cronista feia èmfasi en una arqueta gòtica amb relleus, peces de bronze, elements de serralleria i claus. D’armes, n’esmentava les dels segles xv i xviii —espases, rodelles i armadures—, així com la col·lecció d’indumentària excepcional dels segles xvi, xvii i xviii. La col·lecció també contenia objectes de porcellana de Llemotges i plats de Sèvres amb pintures antigues d’autors francesos que havien estat propietat de la casa reial de França. Sembla que el rei Alfons XIII va quedar sorprès durant la visita al castell, ja que va dir que «creía que nadie más que yo y mi primo, el Duque d’Orleans, poseíamos estos platos».
De la col·lecció de Montaner, Joaquim Folch i Torres en va destacar els vidres esmaltats dels segles xvi i xvii, que també captaren l’atenció de Garcia Llansó, que els va descriure com «una serie interesantísima de ejemplares fenicio-egipcios y fenicio-romanos, de ungüentarios y ampullae de bellísimas irisaciones y varios notables alabastron, destinados probablemente á contener pomadas o aceites, piezas en extremo curiosas, puesto que representan otras de las materias vitrificables usada en la antigüedad, la mayoría de ellas procedentes de Ampurias, uno de los puertos peninsulares á donde arribaban las naves de Tiro y Sidón para establecer el cambio de productos». Garcia Llansó també esmenta els «vasos y copas de elegantísimas formas […]. Sírvenle de complemento una variedad de tipos, muy digna de estudio, en platos de fondo liso ó de tetón, cuencos, botes de farmacia, jarros, tarros cilíndricos, etc. de reflejo metálico […] y gran número de platos catalanes».
L’any 1915, La Veu de Catalunya afirmava: «el castell és un museu de precioses joies artístiques i arqueològiques, algunes de les quals tenen un valor inapreciable per a la història de l’art a Catalunya». Ramon de Montaner —el 1909, Alfons XIII li concedí el títol de comte de la Vall de Canet— va continuar enriquint el seu fons d’art fins que va morir (1921). Totes les necrològiques que es van publicar arran del seu traspàs destacaven la fortuna que havia aplegat l’acabalat editor; tot i això, també feien referència a la seva afecció pel col·leccionisme i la quantitat d’antiguitats que tenia al Palau Montaner, però especialment a les que hi havia a les sales nobles del castell de Santa Florentina. Malgrat que la Guerra Civil hagués pogut malmetre part d’aquests béns, des de l’inici del conflicte les peces més singulars de la fortalesa neomedieval van ser confiscades i traslladades a Barcelona per ser custodiades en el Servei de Patrimoni Artístic —en els museus de Catalunya primer, i després, en el tresor de la Generalitat— fins que, el juliol del 1941, el Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional del nou règim va iniciar els tràmits de devolució a la seva propietària, la comtessa Júlia de Montaner i Malató. Alguns d’aquests béns es van poder veure encara, anys després, a l’exposició «Los castillos de Cataluña», que s’organitzà durant la primavera del 1959 al Saló del Tinell de Barcelona.
Amb la mort de la comtessa, a finals del 1964, les propietats i tots els béns artístics van passar a mans de les seves netes, Florentina i Maria Teresa de Capmany i Suqué, a causa de la renúncia del seu únic fill, Ramon de Capmany i Montaner. Totes les col·leccions seguiren al castell de Santa Florentina, però es té constància que l’any 1969 van desprendre’s —a través de la Sala Parés de Barcelona— de dues taules d’una predel·la de Garcia de Benavarri i de dues portes i dos fragments del guardapols d’un retaule anteriorment atribuït a Pere Espallargues. Malgrat que aquella venda fou un fet puntual, a partir de la primera dècada del segle xxi, el desmembrament del patrimoni moble del castell de Santa Florentina va ser reiterat mitjançant diferents galeries d’antiquaris i cases de subhastes, que, a poc a poc, van anar esborrant el rastre de les peces que singularitzaven les estances d’aquell castell.
Així, l’antiga col·lecció de Ramon de Montaner (en trobareu la relació de béns aquí) ha acabat dispersa en mans de particulars, tot i que algunes peces van poder ser adquirides per museus. N’hem pogut localitzar alguns béns al Museu Comarcal de l’Urgell-Tàrrega, al Museu Nacional d’Art de Catalunya, al Museu de Lleida: diocesà i comarcal, al Museu Comarcal de la Conca de Barberà i al Museu de Tortosa. Fins i tot, hi ha peces fora de Catalunya: es tracta, concretament, d’alguns fragments d’un retaule de Pere Garcia de Benavarri, que són al Museu Diocesà de Barbastre-Montsó.
Bibliografia
Diario de Barcelona, núm. 465 (14 juny 1907), p. 7014.
Folch i Torres, J. (dir.). Els antics vidres esmaltats catalans. Barcelona: Políglota, 1926. (Quaderns de Divulgació Artística de la Gaseta de les Arts.)
Garcia, A. «Colección Ramon Montaner (se concluirá)». La Vanguardia (22 juny 1898), p. 4.
Garcia, A. «Colección Ramon Montaner (y último)». La Vanguardia (6 juliol 1898), p. 4.
La Veu de Catalunya (30 octubre 1908), p. 3.
La Veu de Catalunya (4 novembre 1908), p. 1-2.
Los Debates: Diario político, de avisos, defensor de los intereses de la comarca (6 novembre 1908).
Los Debates: Diario político, de avisos, defensor de los intereses de la comarca (17 novembre 1908).
Rodríguez, J. «Los vidrios esmaltados catalanes (siglos xvi y xvii)». Espacio, Tiempo y Forma, núm. 13 (2000), p. 53.
Sàiz, C. «Ramon de Montaner i Vila. Aproximació biogràfica del primer comte de la Vall de Canet». El Sot de l’Aubó [en línia], núm. 25 (2007), p. 3-8. [Consulta: 26 juny 2025].
Sàiz, C. «El Castell de Santa Florentina. Lluís Domènech i Montaner i la “restauració en estil” de l’antiga Casa Forta de Canet». Domenechiana, núm. 2-3 (2014), p. 102-130.
Sàiz, C. «De la primitiva fortalesa medieval a l’actual Castell de Santa Florentina. Mil anys d’història a la Vall de Canet». Trobada d’Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme, núm. 9 (2015), p. 13-37.
Sàiz, C.; Martí, G. «Els béns mobles desapareguts del Castell de Santa Florentina. El gabinet de meravelles dels comtes de la Vall de Canet». El Sot de l’Aubó [en línia], núm. 90 (2024), p. 5-35. [Consulta: 26 juny 2025].
|
