l'Hospitalet de Llobregat (Barcelončs) 28/8/1888
- Barcelona (Barcelončs) 17/10/1935
Antoni Puig Gairalt era germà de la meva àvia paterna. Va traspassar jove, amb quaranta-vuit anys, l’octubre del 1935, poc abans de l’inici de la guerra civil. Dels tres germans, va ser el primer que va morir. Va precedir Ramon, el seu germà gran, que va traspassar el 1937, amb cinquanta-dos anys, i sa germana Maria, que era la més jove dels tres, que morí el 1941, amb quaranta-dos anys. La generació dels germans Puig Gairalt es va esborrar en pocs anys.
D’Antoni, no n’hauríem sabut gairebé res, llevat dels edificis que havia projectat com a arquitecte, si no fos perquè el seu cunyat, Enric Cervelló, va preservar-ne quatre elements cabdals: la col·lecció d’art, la biblioteca, la casa que es va fer construir a Begues (Baix Llobregat) i el diari íntim. El diari, que s’estén des del 1928 —amb algun record previ— fins a la tardor del 1935 —poc temps abans de morir—, està escrit a mà, amb una lletra clara i un català bonic. No es tracta d’un relat sistemàtic. Més aviat és un collage d’apunts de viatge, d’inquietuds professionals, de neguits personals, de lectures i de dibuixos al natural. A més, conté una colla de paperets encolats, com ara programes de concerts, menús de restaurants, entrades de cinema o de circ, bitllets de tren i invitacions a exposicions. Una part s’ha perdut —de ben segur, fou voluntàriament destruïda pel meu avi Enric—, la que correspon a episodis eliminats per por de la repressió durant el franquisme. El text no està reescrit, no hi ha censura pròpia —llevat dels noms dels amants que s’amaguen sota una numeració— i s’hi revela la seva particular manera de viure bé i de patir. El diari m’ha servit per escriure’n una mena de biografia, titulada Antoni Puig Gairalt, arquitecte i humanista (1888-1935) (Barcelona, Viena, 2024).
Del llegat que ens ha arribat, la casa familiar al camí ral de Begues, ben entrat el segle xxi, encara ressalta com un manifest per la seva modernitat, blanca i exempta del jardí.
Quant a la biblioteca que va deixar, no s’ha conservat sencera. Sovint marcats per un exlibris de Joan Mirambell i l’anotació de la data de la seva lectura, hi ha tota mena de publicacions: grans llibres d’art, novel·la, teatre, poesia, assaig…, com si tot interessés Antoni. Des d’Alcover i Andersen a Voltaire i Wilde, passant per Gide, Chesterton i els clàssics de la col·lecció «Bernat Metge», de la qual va ser un dels primers subscriptors. També tenia bona part de les publicacions de La Mirada de Sabadell (amb Riba i Carner i també Manent), edicions numerades de Sagarra, López Pico i cal·ligrames de Junoy. Antoni era subscriptor de La Nova Revista, de D’Ací i d’Allà, d’Art Nouveau…, parlava correctament el francès, entenia l’italià i «interpretava» l’alemany.
Pel que fa a la col·lecció d’art, va quedar ben disposada a casa d’Enric Cervelló, el meu avi, i ha estat el paisatge de l’entorn familiar amb què hem crescut. És un llegat que ens ha influït de manera subliminar, amb plaer i sense esforç. La col·lecció d’art i la biblioteca són adquisicions personals, així com la col·lecció de monedes de l’època romana, de la qual, a poc a poc, va anar revenent les peces d’or per resoldre problemes de liquiditat, sovint en favor de la col·lecció d’art.
Antoni Puig Gairalt va ser un arquitecte format en el Noucentisme, sobretot pel seu pas previ per l’escola del carrer de la Cucurulla de Francesc d’A. Galí. Josep Pla (1969) diu d’Antoni Puig Gairalt, en l’Homenot dedicat a Galí, que n’era el deixeble més afí. Recíprocament, Antoni va exercir un mestratge posterior sobre els fills de Galí, els joves Francesc i Jordi Galí, que van ser col·laboradors del seu despatx professional.
Màrius Gifreda (1935) escrivia en la necrològica d’Antoni Puig Gairalt: «I què era l’escola Galí? Concretament encara no ho sé. Hi anàvem a aprendre de pintar, però en realitat això no era pas el més important. Més aviat es podria classificar com un centre d’educació. Presentava un aspecte de secta, amb tots els seus avantatges i els seus inevitables inconvenients. Ara ja han passat els anys, ja ho podem confessar: els de can Galí teníem moltes pretensions.» Els alumnes de can Galí, malgrat recorreguts vitals molt diferents, s’han reconegut com un grup cohesionat, llegit en clau de generació.
Antoni Puig Gairalt va tenir sort amb els seus clients, que eren, en bona part, gent que l’envoltava, amics dels estudis o de l’entorn de Francesc Galí, qui va ser el seu mestre i amb qui l’unia una bona amistat. Lluís Guarro va ser el primer client important en diverses feines, d’entre les quals la més assenyalada és el seu domicili a Sarrià. Per a Puig Gairalt, aquesta casa va ser una mena d’aparador exposat, gràcies a la vida social de la família Guarro. Ara bé, probablement l’obra que li va donar més projecció professional va ser la fàbrica Myrurgia per al perfumista Ferran Monegal, també de l’entorn proper de Galí. L’edifici, que havia de ser alhora representatiu i industrial, revela aquest doble paper en la transició cap a l’arquitectura funcional i moderna. La Myrurgia va ser ràpidament reconeguda, fins al punt que se li va atorgar el Premi d’Arquitectura de la Ciutat de Barcelona l’any 1932. De resultes d’aquest èxit professional, Antoni Puig Gairalt va ser cridat a participar en altres àmbits. Entre ells, va ser abordat per la Comissió Municipal de l’Aeroport de Barcelona, amb Joaquim Ventalló al capdavant, perquè proposés un avantprojecte d’aeroport. Amb l’encàrrec, Antoni Puig Gairalt va adquirir el repte d’intervenir en diferents escales de l’ofici, incloent-hi negociacions d’ordre polític i financer. L’avantprojecte és una proposta tècnica, que inclou tots els aspectes específics de navegació aèria i resol l’organització dels serveis propis d’un aeroport (sistemes de transport d’equipatge, restaurant, aparcament…). Formalment, s’emmarca en una estètica moderna, de línies principals simples. Estratègicament, se situa a Viladecans (Baix Llobregat), amb uns accessos viaris i ferroviaris pràctics i en un subsol més bo que el del delta del Llobregat. La localització de l’aeroport va ser una de les discussions més grans per a l’acceptació del projecte, discussions carregades d’interessos privats i polítics, que van acabar impedint-ne l’avançament. El projecte va fracassar per raons alienes a la qualitat del seu treball i això va ser un disgust important en la vida d’Antoni Puig Gairalt.
Tanmateix, ell no era només un arquitecte bo. De fet, se’l descriu com a arquitecte i músic, sobretot com a pianista. Pau Casals, qui també li havia confiat diversos encàrrecs relacionats amb casa seva, havia tocat a quatre mans amb ell! Per a Antoni Puig Gairalt, la música era el seu veritable plaer, tant com a intèrpret com com a oient. Quan havia d’oferir el seu talent per animar vetllades, es preparava meticulosament els programes. Quan assistia a un concert, n’anotava després comentaris intencionats.
Com el seu germà Ramon —també arquitecte i també excel·lent pianista—, a més de l’arquitectura i de la música, Antoni Puig Gairalt va intervenir en institucions de l’àmbit cultural. Era soci de l’Ateneu Barcelonès i del Círcol Artístic, va ser elegit acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i de la Junta de Museus de Barcelona, va participar activament en l’Associació d’Arquitectes —i, després, també en el Col·legi— i formava part de les entitats musicals entorn del mestre Casals. Era membre numerari del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània). Els membres d’aquesta entitat (Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé, Ricard Ribas…), que se sentien amb prou respecte mutu, van triar Antoni Puig Gairalt perquè fer la presentació de Le Corbusier quan aquest va venir a Barcelona el 1928 per fer conferències. També va ser vicepresident del Saló de Montjuïc l’any 1933 (Manolo Hugué, el president d’aquell any, es felicitava de tenir-lo fent les funcions que li pertocaven a ell). Va implicar-se en la vida cultural, va promoure els artistes que el captivaven, va ajudar els amics. És recordat com una persona interessant, divertida i generosa. Comparat amb el seu germà Ramon —més extravertit—, Antoni era discret. Més aviat, mirava de no despertar enveges ni tampoc el menyspreu dels gelosos. Va procurar que el seu treball fos eficient i elegant i va ser exigent amb si mateix.
Antoni Puig Gairalt, col·leccionista i instigador de col·leccions
Tornant a la seva col·lecció d’art, el novembre del 1932, Antoni Puig Gairalt assegut a l’Hotel Colom escrivia al seu diari: «Ja fa tres hores i mitja que estic assentat a aquesta taula. Ni un cul de cafè ho faria millor. He treballat, he llegit el diari, faig unes notes. Ara en Plandiura que com de costum no em dona importància. Tant se val. En el fons és que deu tenir la seguretat de que jo no em podré mai vendre la meva col·lecció d’art per vuit milions de pessetes.» El 1932, Plandiura, que havia fet estudis a l’Escola Galí i que, per tant, coneixia bé Puig Gairalt, acabava de vendre la seva col·lecció al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Les col·leccions d’ambdós eren incomparables i Puig Gairalt ho sabia. Malgrat la feina constant, no havia estat mai ric, però es va permetre l’adquisició de vora cinquanta teles, una desena d’escultures i uns dos-cents dibuixos i aquarel·les. Tenia —en va fer la llista— cinc pintures de Jaume Mercadé, tres de Rafael Benet, tres de Francesc Vayreda, dues de Josep de Togores, dues de Joan Serra, dues d’Eliseu Meifrèn, dues de Joaquim Mir, així com obres de cadascun dels artistes següents: Josep M. Mallol, Pere Pruna, Josep M. Marquès Puig, Francesc Galí, Josep Sunyer, Joan Colom, Joan Commeleran, Emili Grau Sala, Emili Bosch Roger, Manolo Hugué, Marià Llavanera, Francesc Domingo… A més, també disposava d’escultures de Martí Llauradó, Rafael Solanic i Joan Rebull i d’una peça d’Antoni Gaudí.
Antoni Puig Gairalt va invertir en art més enllà de la seva capacitat econòmica i va haver de revendre peces per acabar de resoldre els seus compromisos. En algun cas, cobrava els seus honoraris mitjançant una obra, com va fer amb la reforma del taller de Francesc Vayreda a Olot. Però per a la casa d’Hermen Anglada Camarasa a Pollença (Mallorca) o per a la reforma de la casa de Joaquim Mir a Vilanova i la Geltrú (Garraf), els honoraris consten com a «liquidats» i no sembla que hi hagués intercanvi d’art en la transacció. Amb el sistema de subscripcions i subhasta que va posar en marxa Joan Merli, Antoni Puig Gairalt va aconseguir obtenir alguna peça que li feia goig. «A la tarda vaig a la tria-subhasta de les obres dels inscrits a l’agrupació Joan Merli. He estat de sort. He pogut escollir el noi de la flauta d’en Grau Sala que tanta gent volia i l’escultura ajaguda d’en Rebull. Ara dec un any sencer de subscripció o sigui sis-centes pessetes. No sé pas quan podré posar-me al corrent.»
Sempre que va poder, va ajudar els seus amics —tant artistes com compradors— promovent el mercat i aconsellant en l’adquisició d’obres. Per exemple, va assessorar Pau Casals per al seu jardí d’escultures. Hi ha correspondència vària d’artistes que li sol·licitaven mediació amb possibles clients: de Joan Rebull, de Francesc Galí, de Martí Llauradó, de Manolo Hugué… La Casa Guarro de Sarrià n’és un exemple. Puig Gairalt hi va coordinar el treball de tots els principals artistes noucentistes del moment: el sostre de quatre frescs apetxinats, obra de Josep Obiols, no és l’única intervenció artística a la casa. Hi havia obres de Francesc Galí, Adrià Gual, Xavier Nogués, Rafael Solanic, Tomàs Aymat i Joan Mirambell. Ell mateix va dissenyar molts dels mobles, que executava Pere Quintana, un ebenista important del Modernisme.
Anava als vernissatges i la gent el considerava col·leccionista. «A la nit a les galeries Maragall s’efectua el barnissatge de l’exposició d’art modern a la qual m’han convidat i hi vaig tard i sense afaitar. Converses trencades amb en Riba, en Benet, en Garcés, en Fenosa, l’escultor Maragall, i els seus germans, la Maria Benet, en Vidal de Llobatera i la seva muller, en Merli, en Vayreda (mal educat com molt sovint), uns saludos d’un tros lluny amb en Plandiura, l’Albareda, l’Espinal, les noies Maragall, en Ferran Benet, en Roca, etc. Dolços, xampany, un bon catàleg i no caic en la temptació d’adquirir res a pesar la insistència d’en Joan Anton en que em quedi lo que vulgui a pagar quan vulgui.» En el llibre Història de la Sala Parés, Joan Anton Maragall, tot explicant l’èxit de l’exposició de Joan Serra el gener del 1930, escriu: «la llista dels compradors és en realitat l’enumeració de les millors col·leccions barcelonines d’art modern: Francesc Cambó, Josep Barbey, Maria Guarro, Antoni Puig Gairalt, Josep Mir, Ferran Benet, Vidal de Llobatera, Joaquim Llansó, Dr. Vila Abadal, entre molts altres» (Maragall, 1975).
El quadre de Marià Llavanera que el 1925 havia comprat a La Pinacoteca no figura a la llista que va fer el 1935; per tant, el devia vendre abans. Tampoc no hi ha Marian Pidelaserra, amic i client del seu germà, però l’obra del qual «l’esgarrifava», ni Marian Espinal, a qui va construir una casa a Cerdanyola (Vallès Occidental). Pel que fa a Hermen Anglada Camarasa, a qui havia fet un projecte de casa a Pollença, la seva obra ja estava massa cotitzada. «En Vayreda explica que en Quintana diu que l’Anglada Camarasa és el millor pintor actual perquè té quadros a tots els museus del món. En Quintana, segons en Vayreda, és un arquitecte impermeable a l’art» i, potser, Antoni Puig Gairalt s’adheria a la idea subjacent de Vayreda, que venia a dir que no li agradava la seva obra.
En el seu rol de vicepresident del Saló de Montjuïc del 1933, Antoni Puig Gairalt va promoure l’adquisició per part de la Junta de Museus d’algunes de les peces exposades. Era una de les missions dels salons, la d’anar construint la col·lecció del Museu Nacional, que s’havia constituït recentment. Els Salons de Primavera (el de Montjuïc i el de Barcelona) van servir en part per alimentar-lo, per fer tria «objectiva» d’obres i ajudar els artistes.
Antoni Puig Gairalt va ser el responsable de la qualitat estètica dels papers impresos de l’Associació de Música de Càmera i de l’Orquestra Pau Casals. Es va cuidar de la gestió i configuració gràfica dels programes i la tria d’imatges per als cartells dels concerts fent que tot plegat representi una bona col·lecció de dibuixos. Va fer-hi participar artistes noucentistes i va convocar el concurs de cartells per a l’Orquestra Pau Casals. El 17 d’abril de 1930, la revista Mirador recomanava «als nostres artistes que hi concorrin per diverses raons: 1º Per la importància de la Institució, 2º, per la quantitat de les recompenses […], 3º, perquè el Jurat qualificador estarà format pels senyors: Pau Casals, Carles Vidal i Quadres, Antoni Puig Gairalt, Rafael Benet, Xavier Nogués, Jaume Mercadé i Joan Rebull, la solvència dels quals no cal pas remarcar. Estem tan mal acostumats en qüestions de jurats artístics!, que en llegir aquests noms hem de felicitar, tot seguit, a la Junta del Patronat de l’Orquestra Pau Casals» (Gifreda, 1930).
De la mateixa manera, va triar la seva col·lecció a poc a poc, peça a peça, quan anava a les exposicions. Tot i ser amic de la majoria o de la totalitat dels artistes de qui es va voler envoltar, no anava als estudis a escollir per endavant. A canvi, s’estudiava els catàlegs abans del vernissatge, per anar preparat, i, en acabat, descrivia allò que li havia plagut i anhelava. De fet, llevat potser dels dos bustos que li va fer Rafael Solanic, l’única peça que va obtenir per encàrrec és la pintura de Joaquim Mir. Fins i tot en aquesta oportunitat, va anar un parell de vegades amb Rebull a Vilanova a veure els progressos de la tela, fins que l’abril del 1932 el marxant (Gaspar Esmatges, de La Pinacoteca) la hi va portar al despatx. «Al despatx m’han portat de la Pinacoteca la tela d’en Mir. És bona. A la saleta, al lloc del Benet de les teulades fa quedar malament totes les altres teles. És una de les bones teles d’en Mir: simple, intensa, fina de color, paisatge tendre de primavera. Els tres termes de camps des del primer terme fins el primer marge sota el pujol de les cases són una meravella de color i de transparència, un roig, un rosat i un violeta claríssim precisos de valor i amb els verds del marge i dels camps de blat tendre entre les oliveres i els garrofers que els emmarquen pel fons… És una bona tela del gran Mir. L’única recança és que actualment em representa haver gastat dugues mil pessetes i no en tinc cap i en dec tantes!»
Sentia amb delícia les obres que l’envoltaven. Aquesta emoció no era avidesa de posseir art, ho era de gaudir-ne. «Vaig al despatx perquè tinc necessitat d’estar una estona sol. Emmarco uns dibuixos d’en Rebull que poso al vestíbul i canvio alguna pintura. Les Alzines d’en Benet, i el Berga passen a la saleta amb la petita terracuita d’en Solanich dalt de la vitrina i el retrat de la meva mare penjat al pany d’entrar a la dreta. La saleta queda més interessant aixins, i el vestíbul una mica més ple amb els dos dibuixos d’en Rebull i un d’en Martí i Alsina que també he emmarcat de nou.»
Antoni Puig Gairalt sentia complicitat d’esperit, adheria a aquell art, i tenia claus per a valorar les obres. «He sortit a quarts de dugues i he anat a la Pinacoteca per veure la tela del vell Vayreda. 700 pts. Està bé però és un preu excessiu per la tela al meu entendre. […] Una tela d’en Mercader, la petita del passeig al jardí, bona. Una d’en Labarta que m’ha sorprès. Sembla un Mallol. Un gran paisatge d’en Mumbrú bé de llums i de termes. Unes flors d’en Carles sucoses i ben ritmades i plenes de distincio. De lo altre poca cosa s’aguanta. Una escultura d’en Casanovas com d’altres bones escultures d’ell. La d’en Clarà molt humana però no m’interessa.»
A més, Antoni Puig Gairalt va col·leccionar vora dos-cents papers: dibuixos, aquarel·les, tintes i algun gravat. La tria és diversa i inclou autors molt reconeguts, com Manolo, Benet, Pruna, Grau Sala i Ramon Martí Alsina, i també de Serra, Commeleran, Augusto (August Torres Piña) i Lluís Bagaria. Així com les teles eren destinades a acompanyar el seu espai vital, la col·lecció de dibuixos quedava endreçada en carpetes, ben classificada, disposada a ser mostrada a les visites a qui interessava.
La col·lecció de dibuixos era una ocupació per a Antoni Puig Gairalt. Fins i tot, en algun moment, va pensar de promoure una petita editorial artística per ajudar els joves artistes i, alhora, contribuir a fomentar l’esperit col·leccionista mitjançant el dibuix, que era més assequible. De fet, ell va participar en l’organització de la Fira del Dibuix els anys 1932 i 1933, que havia de ser un estímul per a la compra d’art.
Ara bé, la col·lecció tenia, sobretot, un apartat especial, una atracció particular: els dibuixos pornogràfics, sovint fruit d’encàrrecs específics. En el diari els esmenta diverses vegades, amb humor, com quan li demanava a Llauradó (21 de maig de 1932) i es feia la reflexió «veurem com fa veure que sent la trempera». D’aquesta «col·lecció secreta», com ell l’anomenava, n’han quedat alguns. Els de Rebull són sensacionals!
Li agradava que la gent el considerés un triador de gust selecte. Repetidament, rebia visites per mostrar l’art que tenia al despatx. «A la una arriben els del cinema a casa. En [Josep Maria] Planas no hi ha estat i en [Miquel] Calvet li ensenya la meva col·lecció. Li interessa el dibuix d’en Rebull sobre paper negre, la pintura d’en Pruna, la de Bosch-Roger, la d’en Pujol, la d’en Sunyer, els dos Togores, el Mercadé del despatx i el Domingo. L’escultura d’en Rebull també li crida la atenció. No sabia que tingués tantes coses i se’n queda parat i diu: “Amb un despatx aixins, quins tips de treballar que’m faria”. Reposem una estona a la sala d’en Gifreda i arriba en Sagarra. Troba el meu despatx que és d’un senyor de bon gust. Em plau l’elogi.»
A més d’aquesta col·lecció, de la que gaudia diàriament, sorprèn descobrir en el llibre de donacions, dipòsits i llegats, de la Junta de Museus de Catalunya (1934a), d’entre les peces enumerades l’any 1934, el justificant de recepció i agraïment a Antoni Puig Gairalt per la donació d’un capitell romànic (no se n’especifica l’origen ni cap altra característica). Un volant senzill del 18 de juliol de 1934 va servir d’albarà per al lliurament de la peça al transportista: «Amic Puig Gairalt: Podeu entregar al donador de la present el capitell que ens vareu oferir». Si la peça pesava, on devia estar desada? Com l’havia obtinguda? Quin era el seu origen? El capitell va relacionar-se en les donacions i devia entrar en un inventari, però sense més pistes. No he pogut localitzar el capitell al Museu Nacional.
El món que ell va conèixer, el seu entorn cultivat i amant de les arts que aspirava a estructurar un país amb ideals d’excel·lència, va desaparèixer poc després de la seva mort.
