El col·leccionista
Ignacio Brugarolas Masllorens va néixer a Barcelona en el si d’una família de vuit germans. Va estudiar als escolapis del carrer de Balmes i, posteriorment, dret i filosofia i lletres —especialitat en història de l’art— a la Universitat de Barcelona. Entrà a treballar al despatx del seu germà Manuel, també advocat, amb el qual es va associar uns quants anys més tard, sota el nom Brugarolas Advocats.
A més de la ceràmica, l’art i la història, les seves grans aficions eren l’òpera i la pesca. També era un enamorat de Marcel Proust, de Gustave Flaubert i de la cultura francesa en general. L’apassionaven Itàlia i el seu art i havia viatjat innombrables vegades a aquest país. L’art persa era una altra de les seves grans aficions, per la qual cosa havia viatjat dues vegades a l’Iran. D’altra banda, en la mesura que podia, actuava com a mecenes en entitats de música i d’art. Era un molt bon amic dels seus amics, sempre generós, i tenia un gran sentit de l’humor.
Ignacio Brugarolas va estar molts anys a la Junta del Club Nàutic de Lloret de Mar. La família havia estat vinculada a aquesta població costanera des del 1900, ja que la seva àvia, Eulàlia Rocamora, i les seves germanes van ser internes al col·legi de monges franceses de Lloret quan va morir la seva mare. També va formar part de l’Associació Catalana de Ceràmica des de pràcticament els inicis de l’entitat (1980). Com a soci, va participar en nombroses activitats, com ara les sessions d’identificació de peces, les sortides culturals i les fires de ceràmica.
La col·lecció de ceràmica
La seva col·lecció de ceràmica està formada per unes tres-centes peces, distribuïdes en dos espais diferents: la casa on vivia, a Barcelona, i la casa de Lloret de Mar. En el catàleg que es va editar com a homenatge es van publicar la major part de les peces de la seva casa barcelonina (261), però no pas totes, i no s’hi van tractar les de Lloret. A continuació, presentem les peces de la seva col·lecció agrupades per procedències.
— Catalunya (177 peces). En primer lloc, trenta-tres peces de terrissa catalana: disset aiguamans, un cànter, un càntir, dos setrills, un poal, un pitxer, un morter de costelles, una cantimplora, una mesura per a gra, una plata d’Arenys, tres plats de Girona i tres plates vuitavades de Mataró. En segon lloc, dinou peces de pisa catalana: una servidora en verd i morat, un gran gibrell blau amb un galió, una escudella blava amb l’escut del monestir de Pedralbes, una gerra de bec, tres sotacopes de Poblet, una plata de faixes o cintes, cinc plates de «transició», una inusual fruitera, un porró blau de fons pla, una plata policroma de la transició dels segles xvii-xviii i tres plates de «Banyoles». En tercer lloc, dues rajoles blaves gòtiques, deu plafons de fons groc i floreres, trenta-un plafons de sants, deu plafons de rajoles d’oficis i una rajola solta de 20 × 20 cm, i cent plafons de rajoles de mostra. D’altra banda, a Lloret, tenia unes divuit peces de terrissa (plats, plates i una cassola de forn), fetes a Mataró, a Arenys de Mar, a Piera i, possiblement, a Sabadell.
— Aragó (34 peces). En concret, catorze peces de pisa, setze rajoles de mostra (quatre plafons) i quatre plaques devocionals.
— València (8 peces). Dues escudelles de Paterna-Manises, una gerra de bec i una placa daurades de Manises, dos plats policroms i dos fragments de plafons historiats.
— Talavera de la Reina i Puente del Arzobispo (8 peces). Un plafó, un especier, dues plates, una beneitera i tres gerros.
— Triana (5 peces). Quatre rajoles i una plata.
— Itàlia (63 peces). Tenia tres plaques devocionals de terracota; d’Angarano tenia una plata policroma; d’Ariano Irpino, quatre beneiteres policromes; de Bolonya, una placa devocional; de Caltagirone, tres orses policromes; de Casteldurante, un plat i una crespina; de Castelli, dos plats, una sotacopa i una placa devocional; de Cerreto-Sannita, dues beneiteres policromes; de Deruta, un plat, una plata, un gerro de bec, quatre salers policroms i dues sotacopes; de Faenza, una placa i dues crespines; de Montelupo, cinc plats de fons mostassa, tres gerros i una crespina; de Pesaro, dues sotacopes; de Savona-Albisola, una botella, un gerro blau, un albarel, una sotacopa, un cànter i un gibrell; de Sicília, tres rajoles amb animals; de Siena, una placa devocional; d’Urbino, quatre plates policromes, una salsera, un gerro, una botella i dos salers, i de Viterbo (?), una plata policroma.
— Procedències diverses (8 peces). De França, una plata policroma de Nevers i una escrivania de Rouen; de Suïssa, un plat de Winterthur i una plata de Langnau, i dels Països Baixos, una gerra, un plat, una placa i la figura d’un gos de Delft.
— Procedència oriental (30 peces). D’Iznik, un pitxell, un gerro, quatre plats i una rajola; d’Esfahan, dues rajoles i dues plaques; de Kaixan, tres escudelles i un plat; de Síria, una orsa; de l’Iran, una rajola, quatre escudelles, un mocàrab i tres plaques; de Nixapur, dues escudelles i un plat, i de la Xina, dues peces.
— Cultures indígenes prehispàniques (4 peces). Quatre figures: una de Chimú, una de Bahia i dues del Perú.
Sent, doncs, una col·lecció de pisa, a primer cop d’ull, sobta la poca quantitat de vaixella de taula. Segurament, la raó es que Ignacio Brugarolas defugia comprar allò que tot col·leccionista de pisa catalana compra i buscava les peces que, per les raons que fos, considerava que podien formar part de la seva col·lecció. Es redueix a alguns exemplars selectes. Una de les peces que va adquirir més tard fou una servidora decorada en verd i morat que es pot datar de la primera meitat del segle xiv i que procedia de la troballa efectuada l’any 1936 a Manresa quan, durant els primers mesos de la Guerra Civil, van incendiar l’església del Carme. N’hi ha una fotografia publicada en el llibre La cerámica trescentista en los países de la Corona de Aragón, de Marçal Olivar Daydí. Aquesta peça, que procedia de la col·lecció d’Andreu Batllori i, posteriorment, de la de Santiago Martí i Martí-Pujadas, mostra el «nus de Salomó».
També és una peça excepcional per la seva raresa una fruitera feta a motlle corresponent a la sèrie anomenada «de la botifarra», única coneguda en la producció barcelonina, que té paral·lelismes amb algunes peces aragoneses. D’altra banda, no poden faltar exemplars de les sèries més populars, entre les quals destaquem una plata de la sèrie anomenada «de transició» decorada amb la imatge de Judit amb el cap del general Holofernes.
Pel que fa a la pisa catalana policroma, la col·lecció posseeix una plata de finals del segle xvii o inicis del xviii decorada amb la imatge d’una au rapaç, i tres plats fondos amb peu, del primer terç del segle xix, decorats amb una adaptació del motiu alcorí «del ramito». Però, en l’àmbit de la pisa catalana, els elements més destacats de la col·lecció de Brugarolas són els exemplars de rajola de València, en concret, els retaules ceràmics. La peça a la qual Brugarolas va dedicar més esforç per aconseguir-la és un plafó de rajoles policromes procedent de la masia fortificada de Can Canyadó, a Badalona, que va anar a parar a les mans de diversos col·leccionistes fins que, uns pocs mesos abans de la seva mort, el va poder adquirir. Quan el va sobrevenir la mort, n’estava fent un estudi. El plafó mostra el que, aparentment, és un encontre entre dos cavallers, darrere dels quals s’aprecia una vila emmurallada. Pel lloc on estava situat, segons s’aprecia en una antiga fotografia en blanc i negre, caldria datar-lo de cap al 1648, aproximadament, que és quan es va edificar la torre de defensa de la masia.
A més d’aquest retaule, es conserven altres mostres de rajoles barcelonines de fons groc. Es tracta de restes d’arrambadors o de retaules de temàtica religiosa, que han arribat a principis del segle xxi en un estat molt fragmentari. Tots ells van ser elaborats en tallers de la ciutat de Barcelona des de la primera meitat del segle xvii fins a finals del xviii, si bé la major part daten del segon i tercer quarts del segle xvii. Es tracta de peces de clara influència italiana, que guarden molts paral·lelismes iconogràfics amb altres rajoles de fons groc, que, de manera coetània, es van elaborar en el taller dels germans Valladares, a Sevilla. Una d’aquestes peces, per la qual Ignacio Brugarolas va «batallar» fins al final, és un fragment d’arrambador que mostra dos amorets, una màscara grotesca, aus de coll llarg i manats de peixos que pengen d’uns claus.
La col·lecció de Brugarolas compta amb una nodrida representació de plafons de sants, alguns dels quals són molt infreqüents. Aquest és el cas del plafó que mostra la imatge de sant Lluís, rei de França —el cap sembla una restauració de Joan Baptista Guivernau—, o del plafó amb la imatge de sant Hipòlit signat per Josep Gual i datat del 1716. Aquesta segona peça havia format part de la col·lecció de Joan Prats i Rodés. La majoria d’aquests plafons de rajoles corresponen als típics «quadres» de dotze peces distribuïdes en tres columnes i quatre fileres, però també hi ha un parell de plafons de mesures ben excepcionals: el de sant Miquel Arcàngel lluitant contra el dimoni (30 rajoles) i el de Nostra Senyora del Roser, entre sant Domènec de Guzmán i santa Rosa de Lima (42 rajoles).
Destaca un altre retaule que mostra l’escena del baptisme de Jesús a les aigües del riu Jordà per part de sant Joan, una representació molt poc freqüent en la producció de rajoles catalana. Brugarolas en va apreciar l’excepcionalitat i en va cercar el gravat que havia servit de font d’inspiració per al retaule. També és remarcable el plafó que mostra l’aparició de la Nostra Senyora de la Misericòrdia a Isabel Besora, la «pastoreta de Reus».
Una altra de les peces per les quals sentia especial admiració és un plafó de dotze rajoles decorat amb una magnífica representació d’un eccehomo, de clara influència italiana, de la qual hem pogut trobar el gravat que va servir com a font d’inspiració. La pintura original d’on es va treure el gravat estava emplaçada a l’interior de la basílica de Santa Maria del Mar, en el barri de la Ribera, a Barcelona, com s’indica al peu del gravat mateix.
Completen la col·lecció de pisa catalana un nodrit grup de plafons de quatre rajoles de mostra i algunes mostres de rajoles de les anomenades «d’oficis». Aquest darrer tipus de peça era molt preuat per als col·leccionistes, però al senyor Ignacio Brugarolas sembla que no l’atreia especialment.
Quant a la terrissa, va aplegar algunes mostres de terrissa de Mataró i de Sabadell seleccionades amb molt bon criteri. Es tracta, majoritàriament, de plates de terrissa decorada, corresponents a la producció del segle xix. Destaquen les plates vuitavades de Mataró i una plata pintada a trepa que podem atribuir al taller de Marià Burguès.
També de terrissa, la col·lecció inclou algunes peces de terrissa envernissada verda dels segles xiv a xvi (cànters, aiguamans, càntirs, olieres, un poal, un pitxer, un morter de costelles, una cantimplora i una mesura per a gra). Destaca, sobretot, un interessant i selecte conjunt de setze aiguamans fets en diversos centres productors catalans.
Si observem la seva col·lecció, es fa evident l’estima que Ignacio Brugarolas sentia per la majòlica italiana, de la qual va reunir exquisides mostres. Al nostre país, no existeix una especial afició per col·leccionar pisa italiana, a diferència del que succeeix en altres territoris, on és molt apreciada. Un dels fets que potser frena la compra de majòlica italiana és que durant el segle xix i xx es van fer meravelloses imitacions, que només l’ull d’un expert és capaç d’identificar. Pot ser que això hagi estat un inconvenient que va reduir l’intent d’adquirir aquest tipus de pisa en els mercats internacionals d’art.
La majòlica renaixentista italiana té peces extraordinàries, elaborades per satisfer les exigències d’una clientela molt determinada. En elles hom pot apreciar, sobretot, decoracions procedents del món clàssic grecoromà i decoracions extretes de l’Antic i del Nou Testament, sovint, amb molt reeixides hibridacions. Plats, salers, beneiteres, etc., tots decorats amb colors molt vius i sàviament distribuïts, que fan d’aquestes peces italianes veritables petites obres d’art.
A més de la pisa catalana, a la col·lecció de Brugarolas hi ha mostres de pisa elaborada en alguns dels principals centres productors de l’Estat espanyol. Destaca la presència de pisa aragonesa, per la qual sentia una gran estima i de la qual ressaltava, sobretot, la força expressiva i el gust popular —de vegades, una mica naïf— de les figures que hi són representades. Cal esmentar una servidora en blau i verd amb la representació de Judit amb el cap del general Holofernes, així com les sotacopes de pisa blava decorades amb personatges vistos de perfil.
Quant a la pisa valenciana, són rellevants tres plats policroms florejats fets a la capital, de molt clara influència italiana, de la segona meitat del segle xvii. Destaquen també les rajoles que mostren l’interior d’una cuina valenciana —peces molt buscades i, sovint, falsificades— i un fragment de plafó que mostra la imatge del papa Calixt al costat d’altres prelats, elaborat en els forns dels Disdier, a València, a més de diverses peces de ceràmica daurada, producció per la qual Ignacio Brugarolas no sembla que sentís cap predilecció especial. Per acabar, també posseeix alguns exemplars ceràmics procedents de Triana (Sevilla) i Talavera de la Reina - Puente del Arzobispo.
Ignacio Brugarolas va aplegar algunes mostres de ceràmica oriental, fet inusual entre els col·leccionistes de ceràmica del nostre país. De les vistoses plaques policromes de l’antiga dinastia dels safàvides perses i de les figures de la pisa daurada de la producció de Kaixan, Ignacio Brugarolas en destacava la serenitat que desprenen, mentre que de la ceràmica de Nixapur, en valorava, sobretot, la força expressiva.
La conclusió a la qual s’arriba després d’analitzar el contingut de la col·lecció és que Ignacio Brugarolas decidia si una peça podia passar a formar part de la seva col·lecció o no en funció de l’emoció que despertava en ell. És evident que un factor que podia impedir la compra podia ser el valor monetari que era necessari satisfer per a la seva adquisició. En les fitxes que elaborava es poden llegir algunes anotacions que donen fe de les nostres paraules. Aquestes fitxes eren per a ús personal, però s’hi reflecteixen estats d’ànim que transcendeixen més enllà del que és purament artístic per endinsar-se en consideracions quasi metafísiques i de com la passió per la ceràmica es barreja amb les emocions compartides amb altres persones del seu entorn més afectiu.
