Just Cabot i Ribot va néixer el 4 de maig de 1898, al número 14 del carrer del Regomir de Barcelona, en el si d’una família de la burgesia catalana. Fill de Josep Cabot i Anna Ribot, era el més petit de cinc germans. Uns quants anys més tard, la família es va traslladar a un pis del número 41 del carrer de Bailèn, on Cabot va viure la seva joventut.
Durant els anys vint i trenta del segle xx, Just Cabot estiuejava a Cerdanyola del Vallès, on la família tenia una casa a la cantonada dels carrers de Sant Ramon i de Sant Casimir, coneguda com a Can Cabot de les Aigües. En aquell temps, es vinculà activament a l’escena artística i literària local, i es relacionà amb figures com el pintor Marian Espinal, l’escultor Josep Viladomat —gran amic seu— i l’escultor i decorador Òscar Lena, entre d’altres. S’integrà en el grup artístic Els Evolucionistes, juntament amb l’escriptor i periodista Lluís Capdevila i el crític d’art Joan Cortès.
Després d’iniciar la carrera de medicina, la va abandonar per dedicar-se al periodisme. L’any 1919 va entrar com a redactor als Annals de Medicina. El 1922 va començar la seva trajectòria periodística a La Publicitat, on va exercir com a redactor en cap entre el 1929 i el 1939. Del 1925 al 1928 va col·laborar a L’Esport Català i, entre el 1932 i el 1936, va dirigir la revista cultural Mirador, amb més de dos-cents articles publicats. En l’àmbit polític, es vinculà a Acció Catalana. L’any 1938 rebé el Premi Valentí Almirall de periodisme, atorgat per la Generalitat de Catalunya.
Va combinar el periodisme amb la correcció i la traducció literària i va destacar també com a autor i assagista. Va traduir al català obres d’autors com Balzac, Stendhal, Wells i Dostoievski, i va formar part del jurat dels premis Joan Crexells i Narcís Oller. A més, entre els anys 1932 i 1933, Cabot va ser vocal de la Junta de l’Ateneu Barcelonès, i entre el 1934 i el 1936 hi va exercir de bibliotecari.
Durant la Guerra Civil, fou designat per la Generalitat al primitiu Comitè d’Edicions Catalanes i, posteriorment, com a delegat del Departament de Cultura, a la Institució de les Lletres Catalanes. L’any 1938 va ingressar al Ministeri d’Afers Estrangers com a secretari del cos diplomàtic de la Segona República espanyola. Aquest càrrec li va permetre evitar l’internament als camps de concentració quan, el febrer del 1939, es va exiliar a França i va poder continuar la seva tasca a l’oficina de Seta. Posteriorment, es va traslladar a París, on va romandre la resta de la seva vida.
Cal destacar que l’Ateneu Barcelonès va conservar, durant molt de temps, una part de la seva biblioteca personal, que tenia desada al cinquè pis de l’edifici del xamfrà dels carrers de Santa Anna i de la Canuda. La biblioteca de Cabot havia estat confiscada pels falangistes a l’inici de la Guerra Civil i dipositada als magatzems de l’Editora Nacional de Barcelona, que depenia de la Dirección General de Propaganda. Es tractava d’una de les biblioteques privades de més volum espoliades per l’Editora Nacional.
Per evitar la sortida massiva de biblioteques pertanyents a personalitats il·lustres de la ciutat, el 23 de juny de 1939, la Junta Directiva de l’Ateneu Barcelonès, a proposta del vocal Javier de Salas, va sol·licitar la cessió de les biblioteques confiscades per l’Estat, amb la intenció que, un cop depurades, la institució les conservés en dipòsit i en permetés la consulta als socis. La Junta va acordar elaborar una llista amb el nom de Just Cabot i el dels altres 34 socis propietaris de biblioteques. En aquest context, es va encarregar al periodista falangista Juan Ramón Masoliver —vocal de l’Ateneu i cap provincial de Propaganda de Barcelona— la gestió per recuperar la biblioteca de Cabot, com queda reflectit en una carta del 5 de juliol de 1939 adreçada a Pedro Laín Entralgo, cap del Departamento de Ediciones del Servicio Nacional de Propaganda, responsable d’aquesta confiscació.
Finalment, després de nombrosos obstacles i comunicacions, i amb la voluntat d’evitar que anés a parar a Madrid, l’abril del 1940 es formalitzà l’ingrés de la biblioteca de Just Cabot a l’Ateneu. El director de l’Editora Nacional del Servicio Nacional de Propaganda ho comunicà al president de l’entitat, Luys Santa Marina, tot informant-lo del lliurament de 26 capses de llibres.
Encara a finals del 2025 no ha estat possible recuperar el catàleg de la biblioteca espoliada. Probablement, els llibres es van catalogar amb una modalitat d’adquisició diferent de «Biblioteca Just Cabot» i es van registrar més enllà dels anys quaranta. Malgrat tot, Cabot, en un dels seus viatges a Barcelona durant els anys cinquanta, va fer una donació oficial a la institució. Finalment, la biblioteca fou retornada a la seva vídua a finals de la dècada del 1970.
Durant l’exili parisenc, Cabot va col·laborar en revistes franceses, com La Tradition Vivante, i en publicacions promogudes per l’exili republicà català, com El Poble Català, Catalònia, Quaderns de l’Exili, La Nostra Revista, Pont Blau, Fascicles Literaris i, a partir del 1948, Revista de Catalunya. També va treballar en les edicions de bibliòfil de l’editorial Albor, fundada pel seu amic Ferran Canyameres, i com a traductor de les obres de Georges Simenon a l’espanyol.
És rellevant assenyalar que Just Cabot, com a bibliòfil, expert en el món del llibre i gran lector, coneixia a fons la literatura francesa dels segles xviii i xix, especialment la novel·la realista d’aquest últim segle. La ciutat de París, capital mundial del llibre, li va permetre dedicar-se professionalment al mercat editorial antic i a la bibliofília. En aquell temps, Cabot atresorava al seu pis —compartit amb el pintor Emili Grau Sala—, al número 6 del carrer Chevreuse, més de dos mil volums i enormes quantitats de papers.
L’any 1948, Just Cabot i la seva esposa, Rosita Castelucho (figura 1) —amb qui es va casar a París el 23 d’agost de 1952—, es van associar amb Víctor Hurtado, antic gerent de la revista Mirador, i amb el crític literari Lluís Montanyà, per obrir la galeria Mirador (figura 2), una llibreria i galeria d’art situada al número 17 de la plaça Vendôme de París. El nom i la imatge gràfica de la galeria retien homenatge al setmanari català Mirador, clausurat anys enrere. Rosita, una sòcia amb estrets vincles amb el món de l’art, va aportar diverses obres, entre les quals destacaven pintures i escultures, a més d’objectes i gravats, mentre que Just Cabot va instal·lar la seva col·lecció de llibres al soterrani de la galeria, que es convertí en una llibreria. Inaugurada el desembre del 1948, la galeria es mantingué oberta fins al 1956, tot i que els quatre socis ja havien trencat relacions abans de la clausura.
En una primera etapa —abans del trencament de Cabot i Castelucho amb la resta de socis—, la sala Mirador acollí diverses exposicions entre els anys 1949 i 1950. Hi destacaren la de Pompeu Audivert, gravador català resident a Buenos Aires; la del col·lectiu de fotògrafs francesos Groupe des XV, i una mostra de guaixos i ceràmiques de Maria Sanmartí, mare del pintor i cartellista Antoni Clavé, amb un catàleg redactat pel jove poeta Josep Palau i Fabre. També s’hi exposaren obres de l’escultor suís Roland Duss, del pintor Hervé Masson i del pintor naïf nascut a Múrcia Miguel García Vivancos.
Els mesos de juny i juliol del 1950 es formalitzà la separació entre els socis arran de discrepàncies en la gestió de la sala. Rosita recuperà els béns dipositats i part de l’estoc compartit, mentre que Cabot només en retirà els llibres d’ocasió i els gravats que hi havia aportat. A principis de juliol, la galeria quedà gairebé buida. Posteriorment, un cop desvinculats de Mirador, vengueren una part de les obres d’art a la marxant Montserrat Isern, de les Galeries Syra, amb qui mantenien una estreta amistat.
A partir d’aleshores, traslladaren els llibres de Mirador al local que havia estat del pare de Rosita, el marxant Emili Castelucho: la Salle d’Art Castelucho-Diana, situada al número 16 del carrer Grande-Chaumière. Poc després, a partir del mes de juny del 1954, Cabot regentà una llibreria al local de la Galeria Castelucho, al número 125 del bulevard Montparnasse, amb el nom Librairie Artistique Espagnole et Latino-Américaine, que fou, durant molts anys, la llibreria hispànica més completa de París, amb una secció d’alta bibliofília. A la botiga es venien llibres, objectes d’art, estampes, gravats i discs. A partir d’aleshores, si bé continuaren disposant d’algunes teles de petit format, guaixos i encàrrecs d’amics —entre els quals actuaven com a intermediaris—, es van centrar gairebé exclusivament en els llibres. En aquell període, el mercat de l’art es trobava en una situació molt complicada, amb grans dificultats per trobar compradors de pintura. A més, el llibre anomenat de luxe havia acabat perdent popularitat.
Durant aquests anys, Rosita Castelucho viatjava sovint a Barcelona per motius comercials i tornava a París «carregada d’andròmines», com manifestava Just Cabot, alhora que visitava amb freqüència les Galeries Syra, del passeig de Gràcia. Cabot la va acompanyar en algun d’aquests viatges a la capital catalana.
L’activitat de Just Cabot com a llibreter, bibliòfil i bouquiner (cercador de llibres vells) es caracteritzà per una gran habilitat i una profunda passió pel món del llibre. Destacava per la seva capacitat de localitzar, valorar, conservar i comercialitzar volums antics, rars o de difícil accés. Durant l’exili, es guanyà la vida adquirint biblioteques particulars, seleccionant-ne els exemplars més rellevants i, quan era oportú, posant-los de nou a la venda. La seva especialitat comprenia les relacions culturals hispanofranceses, les obres sobre Catalunya i una atenció especial a la literatura francesa i, en particular, a l’obra de Marcel Proust.
Entre els principals clients de Just Cabot hi havia el pintor i escriptor Albert Junyent; els crítics d’art Joan Cortès i Vidal i Sebastià Gasch; l’enginyer, periodista i ninotaire Emili Lluch; el periodista Lluís Capdevila; els empresaris Fèlix Ferrer i Jean Subiranas; el col·leccionista Lluís Plandiura; el promotor cultural Maurici Torra-Balari, i l’historiador i tractadista d’art Josep Pijoan, que li va proporcionar un bon nombre de clients nord-americans. També cal esmentar l’advocat i escriptor Mariano Rodríguez de Rivas, així com l’Institut d’Études Ibériques et Sud-Américaines de la Universitat de Bordeus, entre molts d’altres. Paral·lelament, va establir relacions comercials amb diversos llibreters de vell, com ara José Porter, del carrer dels Arcs, i Joan Balaguer, del carrer de Muntaner, de Barcelona.
Quan Just Cabot va morir, el 25 de febrer de 1961, la vídua, aconsellada per l’escriptor Ferran Canyameres, que també havia estat exiliat a París durant uns quants anys, va decidir donar a l’abadia de Montserrat, a través del pare Marc Taxonera, amic seu de joventut, un lot de 14.000 volums de la biblioteca del seu marit tot reservant-se i guardant al seu pis del bulevard Montparnasse els escrits, les cartes i els papers personals de Cabot.
El fons que va arribar a Montserrat el juliol del 1965 procedia tant de les obres que posseïa a la seva llibreria com de la seva col·lecció personal. La biblioteca incloïa una àmplia col·lecció de llibres de literatura francesa, catalana, occitana, castellana, portuguesa, brasilera, anglesa i nord-americana, així com traduccions en diverses llengües. Contenia també publicacions especialment relacionades amb les guerres carlines, nombrosos volums sobre la Guerra del Francès i un fons important sobre la Guerra Civil espanyola. Destaquen, d’una banda, les obres cervantines i les edicions d’El Quixot en múltiples idiomes i, de l’altra, una selecció significativa de biografies, memòries de militars francesos i obres sobre la història d’Amèrica. Igualment, sobresurten les edicions per a bibliòfils, obres rares i llibres de viatges. Cal remarcar l’aportació de dues edicions singulars: la Miscel·lània Fabra, publicada a Buenos Aires l’any 1943 per Joan Coromines, i la Miscel·lània Verdaguer, editada a París per E. Ragasol l’any 1946.
Segons les memòries del pare Marc Taxonera, es va establir amb Rosita Castelucho un acord per intercanviar llibres duplicats per exemplars nous, que es van incorporar com a donació Cabot. Gràcies a un fitxer bibliogràfic, es van exportar els llibres de menys de cent anys, mentre que la Biblioteca Nacional de França adquirí, a preu taxat, els exemplars de més de cent anys que no posseïa. El bibliotecari Gérard Willemetz, especialitzat en llibres antics francesos, es quedà 48 volums —valorats en més de 2.000 francs—, a canvi de llibres nous, i facilità la sortida del camió de París precintat.
A l’abadia de Montserrat, el pare Josep Massot treballà durant molt de temps en la selecció de duplicats i la confrontació d’edicions, amb l’objectiu d’incorporar-los al catàleg de la biblioteca. Una part dels llibres marcats amb el segell del Fons Just Cabot no provenen directament de la seva biblioteca o llibreria, sinó que foren adquirits posteriorment mitjançant la venda de duplicats, sovint vinculats a la Guerra Civil. Així, per exemple, amb la Llibreria Tallers de Barcelona es van intercanviar llibres duplicats del Fons Just Cabot per obres sobre el carlisme, i amb un fill de la família Guasch de Capellades, es van canviar llibres duplicats de viatges de la Col·lecció Cabot per col·leccions de diaris, com L’Instant (1935-1936) i Las Noticias (1896-1939), entre d’altres. Pel que fa a la biblioteca del monestir, aquest fons es troba principalment distribuït entre la secció de viatges, les seccions d’història d’Espanya i de Catalunya i, especialment, la secció de literatura francesa.
A més, va donar al monestir un valuós fons de gravats, estampes i litografies originals —de qualitat desigual— que supera els cinc mil exemplars. La donació està formada per una col·lecció de 42 estampes de Francisco de Goya, procedents de les conegudes sèries La Tauromaquia, Los Desastres de la Guerra (figura 3) i Los Caprichos, corresponents a diverses edicions; sèries de gravats de Francesco Piranesi i Giovanni Battista Piranesi; quatre gravats de Rembrandt; una vintena d’aiguaforts acolorits a mà, dibuixats pel flamenc Georgius Hoefnagel i gravats per Frans Hogenberg, extrets de l’obra Civitates Orbis Terrarum (1572-1618), editada pel geògraf i cartògraf alemany Georg Braun (figura 4), i litografies d’indrets de l’Espanya del segle xix de Genaro Pérez de Villaamil y Duguet, impreses per Lemercier.
Tanmateix, la col·lecció inclou també un ampli conjunt de retrats, majoritàriament extrets de fulls de llibres pel mateix llibreter amb la intenció de posar-los a la venda. En alguns casos, fins i tot s’hi poden observar les barbes del paper. Aquesta secció conté retrats de polítics, reis i reines espanyols, militars (com Francisco de Velasco), literats i poetes (com Francisco de Quevedo, Miguel de Cervantes o Diego Hurtado de Mendoza), així com de grans artistes del Renaixement i del Barroc, principalment Annibale Carracci, Tintoretto, Guido Reni i Rafael. També hi ha reverends anglesos de l’Església protestant, a més d’un recull de mapes. Finalment, la donació es completa amb una col·lecció de litografies acolorides que representen escenes mitològiques, al·legòriques, clàssiques franceses, històriques europees i costumistes, així com tipus populars d’arreu del món i vistes arquitectòniques d’Espanya.
Per la seva banda, al Museu de Montserrat es conserva una col·lecció de disset gravats japonesos representatius de l’escola Ukiyo-e, corresponents a edicions del segle xix, procedents de la donació de Just Cabot. Aquesta col·lecció inclou vuit estampes d’enorme interès de l’artista Andō Hiroshige (1797-1858), entre les quals destaca la titulada Nihonbashi (figura 5), així com obres d’altres artistes de menor renom, com Kokuba, Shigenobu Yanagawa, Katsukawa Shunshō, Tsukioka Yoshitoshi, Utagawa Sadahiro, Utagawa Yoshitora i Utagawa Toshidama, autor de Dona llegint en un interior (figura 6).
El museu compta, a més, amb una destacada col·lecció de dibuixos originals d’autors com Marià Fortuny (Gosset), Emili Castelucho i Diana (Can-can, 1900; figura 7), un dibuix de Rafael Solanic, vuit dibuixos del pintor Josep Miquel Serrano Serra —entre els quals hi ha Arlequí— i cinc guaixos de la pintora i ceramista Maria Sanmartí, com ara Pallasso (1948; figura 8). Completen el conjunt diverses escenes populars anònimes de La vida de sant Francesc, Sant Pere Nolasc, Sant Domènec i Sant Agustí, realitzades amb tremp sobre paper al segle xviii, així com alguns dibuixos d’autoria desconeguda, datats del segle xviii i els inicis del xix.
El mes de gener del 1959, Josep Saumell i Fonoll (1924-2017), àlies Pepe Colón, originari de l’Espluga de Francolí i resident a París —on exercia de sastre— des del 1946, s’associà al negoci de Just Cabot i Rosita Castelucho, a qui havia conegut en el si del cercle dels catalans de l’exili parisenc. A partir d’aleshores, a la seva targeta de presentació s’anunciaven com a: «Castelucho Diana J. Saumell. Couleurs fines. Matériel pour artistes. Cadres. Encadrements».
En els darrers anys de la seva vida, Rosita Castelucho va continuar al capdavant de l’establiment, juntament amb el seu soci, Josep Saumell, fins als vuitanta-tres anys, moment en el qual es traslladà a una residència geriàtrica a Reus, on morí el 13 de novembre de 1987. A la seva defunció, Josep Saumell assumí la direcció del negoci com a únic propietari, esdevingué també dipositari de l’arxiu personal de Just Cabot i efectuà diverses vendes del seu fons artístic.
La Galeria Castelucho, ubicada al número 125 del bulevard Montparnasse, tancà definitivament les portes l’octubre del 1989. Des d’aleshores, l’espai és ocupat per la llibreria Tschann Libraire.
Durant anys, el llegat Castelucho Cabot, que inclou documents, obres d’art i objectes personals, restà immers en un llarg litigi successori. Un cop finalitzat el procés judicial, el senyor Josep Saumell en custodià el fons, primer a París i, posteriorment, a l’Espluga de Francolí, sense permetre que els investigadors hi accedissin. Finalment, després de la mort de Josep Saumell, el llegat documental de Just Cabot fou adquirit als seus hereus i dipositat a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, que es troba a l’Arxiu del Monestir de Poblet.
