Els Castelucho Diana constitueixen una nissaga de pintors, comerciants i marxants d’art catalans establerta a París a finals del segle xix. Un dels germans, Claudi Castelucho i Diana, va exercir la docència artística a l’Académie de la Grande Chaumière, mentre que altres membres de la família (el pare, Antoni Castelucho i Vendrell; un altre dels germans, Emili Castelucho i Diana, i la filla d’aquest, Rosita Castelucho i Camell) fundaren, al llarg dels anys, dues botigues de materials per a artistes, dues galeries d’art i una llibreria especialitzada en literatura hispànica, amb un fons bibliòfil de gran valor. Tots aquests espais s’ubicaven al barri de Montparnasse, considerat aleshores una veritable meca de l’art modern.
Gràcies a la destacada activitat galerística de la família, així com als vincles que establiren amb artistes i intel·lectuals catalans que transitaven o residien a París des de la Primera Guerra Mundial fins a l’exili republicà —especialment arran de la Guerra Civil espanyola—, la sala d’art esdevingué un nucli de referència per a la comunitat artística catalana a l’exili. Amb el temps, es convertí en una veritable institució cultural dins de l’escena parisenca, que contribuí a donar visibilitat i projecció internacional a nombrosos artistes catalans.
La darrera seu de la Galeria Castelucho Diana, ubicada al número 125 del bulevard Montparnasse, cessà definitivament l’activitat l’octubre del 1989. Així es posava fi a una trajectòria de més de vuit dècades, durant la qual aquest espai es consolidà com un agent rellevant en la vida artística de París, no només per la seva tasca expositiva, sinó també pel paper que exercí en la preservació de la memòria cultural catalana entre els exiliats a França.
La trajectòria dels Castelucho Diana convida a reconsiderar el lloc que ocupen les col·leccions vinculades a figures del comerç artístic, situant-les dins un marc interpretatiu més ampli, que transcendeix la seva funció estricta com a agents del mercat. La seva figura —que articula els rols de marxant, col·leccionista i mecenes— posa en relleu la complexitat de determinats perfils professionals en l’àmbit de l’art i il·lustra la permeabilitat entre l’esfera econòmica i la dimensió cultural. En aquest context, s’evidencia un model de col·lecció que, tot i estar lligat a l’activitat comercial, respon també a motivacions subjectives i culturals, i esdevé una eina d’incidència directa en la construcció i la transmissió del patrimoni artístic i cultural.
Emili Castelucho i Diana (Barcelona 3/4/1879 - París 23/3/1939)
Emili Castelucho i Diana (figura 1) va néixer a Barcelona l’any 1879, fruit del matrimoni entre Antoni Castelucho i Vendrell (Barcelona, 1838 - París, 1910), de pares menorquins, i Maria Cinta Diana (1845-?), pintora natural de Tortosa. El seu pare, Antoni, fou un reconegut dibuixant, il·lustrador, gravador, decorador i escenògraf. Exercí de professor a l’Escola d’Oficis de la Maquinista Terrestre i Marítima i va ser coautor, juntament amb un dels seus fills —el també pintor Claudi Castelucho i Diana (Barcelona, 1870 - París, 1927)—, d’un tractat de perspectiva que li valgué un gran prestigi dins del món de la pintura. Aquesta rellevància l’impulsà a obrir una acadèmia de dibuix i pintura a Barcelona.
La seva germana Enriqueta Castelucho i Diana (Barcelona, 1875-?) es dedicà a les arts decoratives; concretament, s’especialitzà en obres elaborades amb teixits i brodats. Treballà com a puntaire i dissenyà esbossos per a ventalls, mantons i altres peces ornamentals. Antònia Castelucho i Diana (?-?), l’altra germana, fou pintora a l’oli i es dedicà principalment a la còpia d’obres d’artistes reconeguts del passat.
Pel que fa a Emili, va destacar com a pintor i fou company de Pablo Picasso a l’Escola de Belles Arts de la Llotja de Barcelona durant els cursos acadèmics 1895-1896 i 1896-1897. A més, mantingué una amistat amb ell al llarg de tota la vida. Tots els germans participaren assíduament en els certàmens de belles arts i indústries artístiques celebrats a Barcelona els anys 1888, 1891, 1892, 1894 i 1896.
La família Castelucho Diana va residir inicialment, a principis de la dècada del 1870, al cinquè pis del número 80 del carrer Ample, al barri de la Ribera de Barcelona. Durant els primers anys de vida, Emili visqué amb els seus pares i germans (Claudi, Enriqueta i Antònia) en el quart pis del número 372 del carrer de València. Més endavant (1888), es traslladaren al número 353 del carrer de Mallorca i, posteriorment, a un entresol del número 136 del passeig de Gràcia, on es troba la Casa Fuster, construïda entre els anys 1908 i 1911.
L’any 1895, els germans Claudi i Emili marxaren a París per evitar ser cridats a files i haver de participar en la Guerra de Cuba. Poc després, els seus pares i la germana Enriqueta els van seguir i el 1897 s’hi establiren definitivament.
Claudi es va formar a París com a aprenent al taller del pintor nord-americà James McNeill Whistler i, més endavant, exercí de pintor i docent a l’Académie de la Grande Chaumière. Paral·lelament, el seu germà Emili i el pare, Antoni, es van dedicar al camp de la decoració i a la creació d’escenografies teatrals. Emili inicià també una trajectòria com a dibuixant i artista gràfic en publicacions il·lustrades i arribà a exposar al Salon de la Société Nationale des Beaux-Arts i a incorporar-se com a massier al taller d’Auguste Rodin. Durant aquest període, signava les seves obres amb el segon cognom: «Diana». De bon començament establert a Montmartre, juntament amb un grup d’artistes, aviat es traslladà a Montparnasse, indret que es consolidà com un dels principals focus de l’activitat artística i literària parisenca.
Emili Castelucho es va casar el 7 de juny de 1902, a París, amb Rosa Camell i Josa (Barcelona, 1879 - París, 1947), costurera i filla del fotogravador François Camell, establert a Londres (Regne Unit), i de Maria Josa. La parella tingué una filla, Rose Antoinette (Rosita) Castelucho i Camell, nascuda el 12 d’octubre de 1903. Malgrat el desavantatge físic derivat d’una poliomielitis que patí quan tenia quatre anys, com veurem més endavant, Rosita va continuar la gestió de la sala d’art del seu pare.
A partir d’aquell moment i per motius familiars, Emili abandonà l’activitat expositiva i reconduí la seva trajectòria professional per poder mantenir la seva família. Com a conseqüència, l’any 1906 obrí una petita botiga especialitzada en materials per a pintors, al número 14 bis del carrer Grande-Chaumière, al barri de Montparnasse, juntament amb el seu pare, Antoni. L’establiment, que s’anunciava amb el nom Castelucho Couleurs Fines, s’ubicava als baixos de l’edifici de l’Académie de la Grande Chaumière, on també residia i treballava com a professor el seu germà, el pintor Claudi Castelucho.
L’any 1908, Emili es va traslladar a un local contigu, de dimensions més grans, situat al número 16 del mateix carrer, on també residia amb la seva família. En aquesta nova etapa, va fundar un negoci propi sota el nom Castelucho-Diana Couleurs Fines, dedicat igualment a la venda de material per a artistes. El patriarca, Antoni Castelucho i Vendrell, va morir a París el 20 d’abril de 1910.
Amb el pas dels anys, l’establiment va adquirir prestigi i consolidà una clientela de projecció internacional. L’expansió del negoci va permetre al marxant inaugurar, l’any 1915, una segona botiga al número 145 del bulevard Montparnasse, sota la mateixa denominació comercial, la qual va restar oberta fins al 1918.
Durant la seva vida, Emili va compaginar la tasca de comerciant de materials per a artistes, emmarcador i restaurador de pintures i dibuixos amb l’activitat de marxant i mecenes de nombrosos artistes estrangers. En els primers anys, la majoria d’aquests eren creadors sense recursos que, sovint en solitud, sojornaven a París i als quals proporcionava aixopluc. Majoritàriament, es tractava de dones artistes, alumnes del seu germà Claudi Castelucho a l’Académie de la Grande Chaumière, procedents principalment de països de l’Europa de l’Est, com Hongria, Polònia o Alemanya, així com dels Estats Units. Entre elles, cal destacar les pintores Dora de Mukułowska, Margit Pogány, Stella Prottmann, Elsa Weise, Carlotta Petrina i també el pintor hongarès Guillaume Pelrott.
A principis dels anys trenta, va iniciar la seva trajectòria com a galerista amb la inauguració de la Salle d’Art Castelucho-Diana al mateix local del número 16 del carrer Grande-Chaumière. L’entrada de la botiga, presidida per unes captivadores vitrines, exhibia joies i xals antics, objectes d’art, cristalleria moderna i diverses curiositats. A l’establiment hi havia des d’una figura de vidre fins a una petita escultura de fusta o un gerro de porcellana, de manera que era un espai híbrid entre una galeria d’art i un cabinet de curiosités. La sala d’exposicions es trobava al fons del primer edifici de la botiga, darrere d’un pati amb arbres.
La galeria, considerada per la crítica de l’època com una de les més agradables de París, destacava especialment per la qualitat de la seva il·luminació. A partir de llavors, Emili combinà exposicions d’art modern amb mostres d’art antic i donà a conèixer artistes estrangers innovadors i creadors emergents. Cal destacar, igualment, la seva lleialtat envers altres artistes espanyols residents a París, un aspecte clau en el context de l’exili i la internacionalització de l’art hispànic.
Convé assenyalar que, amb el pas del temps, la botiga regentada per la família Castelucho Diana es consolidà com un dels principals punts de subministrament de pintures, teles, pinzells i altres estris vinculats a la pràctica artística. En determinades vetllades, l’establiment adoptava més l’aspecte d’una acadèmia que no pas d’un comerç convencional.
En aquest espai coincidiren figures destacades com Pablo Picasso —que hi adquiria habitualment els seus materials (figura 2)—, Amedeo Modigliani —autor d’un admirable retrat d’Emili Castelucho—, Joaquim Sunyer, Juli González, Lucien Simon, Antoine Bourdelle, Chaïm Soutine i Moïse Kisling. També el freqüentaren de manera regular artistes com Ignacio Zuloaga, Eliseu Meifrèn, Manolo Hugué, Joan Miró, Salvador Dalí, André Masson, Georges Kars, Gen Paul, Ossip Zadkine i Liam O’Flaherty. Alguns d’aquests arribaren a exposar a la seva galeria, com Emili Grau Sala, Maties Palau Ferré, Hernando Viñes, André Derain, Henri Matisse o Maurice de Vlaminck.
Tan gran fou el prestigi de l’establiment que, l’any 1937, Pablo Picasso hi encarregà la tela i el bastidor per a la seva obra Guernica, presentada al Pavelló Espanyol de l’Exposició Internacional de París d’aquell mateix any. Es tractava d’una tela de cotó de grans dimensions (3,47 metres d’alçada per 7,77 metres de llargada), que l’encarregat de la botiga, Jaume Vidal, va ajudar a confeccionar.
El marxant va tenir un paper clau en el moviment cubista, ja que va col·laborar estretament amb Picasso. Durant el període d’entreguerres, va apostar per l’art contemporani i innovador, amb un interès especial pels artistes sud-americans (especialment, argentins i uruguaians). La seva galeria es convertí en un espai de trobada per a creadors de l’Estat espanyol, Amèrica del Sud i l’escola de París, amb representants de corrents com el postimpressionisme, l’Expressionisme i el Surrealisme.
El maig del 1930, Emili Castelucho va inaugurar el nou espai expositiu amb una mostra d’homenatge dedicada al seu germà difunt, el pintor Claudi Castelucho, seguida, al novembre, d’una exposició centrada en l’obra del pintor paisatgista català Joan Vila Puig (figura 3). Al desembre es presentà l’exposició «Huit artistes du Rio de la Plata», patrocinada per Adelia de Acevedo, destacada difusora de les estètiques modernes franceses a l’Argentina. La mostra reuní vuit creadors —quatre d’argentins i quatre d’uruguaians—: Rodolfo Alcorta, Horacio Butler, Carlos Alberto Castellanos, Pablo Curatella Manes, Pedro Figari, Pablo Mané, Juan Del Prete i Joaquín Torres-García, tots ells vinculats al Grupo de Artistas Latinoamericanos de París, un col·lectiu que exercí un paper rellevant en la circulació transatlàntica de les avantguardes artístiques durant el primer terç del segle xx.
Dins les exposicions més destacades de la dècada dels anys trenta, cal esmentar, en primer lloc, la mostra individual de pintura del marxant titulada «Exposició Diana», presentada el gener del 1931. Posteriorment, l’1 de febrer s’inaugurà una exposició col·lectiva amb obres de Gabriel Belot, Robert Bonfils, Paul Bornet, Josep Clarà, Paul Jouve i Moïse Kisling. Ja al febrer i durant el març del mateix any, tingué lloc una selecció dedicada als fauvistes Derain, Matisse i Vlaminck —«1er. Groupe des Trois»—, en la qual es presentà, entre altres obres, la cèlebre Femme au fauteuil rouge, d’André Derain, que seria subhastada l’any 1946.
Els mesos de maig i juny del 1931, la galeria va acollir la mostra «Évocations sud-américaines», del pintor uruguaià Pedro Figari, que alternava setmanalment algunes de les seves sèries pictòriques més conegudes —sobre balls criolls, salons, negres esclaus, toros, concerts i circs, festes d’esclaus i paisatges— amb l’objectiu de donar a conèixer al públic les tradicions del Río de la Plata. L’exhibició despertà l’interès de destacades personalitats del món cultural francès, espanyol, britànic, nord-americà, argentí i uruguaià establertes a París.
A principis dels anys trenta, en plena crisi econòmica derivada del crac de 1929, l’impuls del marxant Emili Castelucho envers els artistes llatinoamericans establerts a París fou determinant perquè creadors com Pedro Figari poguessin emergir i assolir projecció. A aquesta exposició la seguiren les dedicades a Jean Picart Le Doux (1931) i Roberta González (1933).
La primavera del 1935 s’inaugurà la mostra «Exposition de groupe avec 20 peintres», amb la participació d’artistes com Charles Camoin, Raoul Dufy, Othon Friesz, Michel Kikoïne, Suzanne Valadon i Kees van Dongen. Posteriorment, s’hi presentà Une œuvre, del pintor paisatgista francès Anders Osterlind. Poc després, entre el 14 i el 29 de juny de 1935, la Sala Castelucho acollí una exposició manifest d’artistes vinculats a l’abstracció (figura 4), alguns dels quals sota la influència del Cubisme, com Benjamin Benno, Luis Fernández, Julio González, Jean Hélion, Vassili Kandinski, Henri Laurens, Fernand Léger, Jacques Lipchitz, Alberto Magnelli i Picasso. El catàleg de la mostra incloïa un prefaci de Maurice Raynal.
En paral·lel, la galeria presentà diverses propostes dedicades a l’art català modern i a l’abstracció, entre les quals destaquen les de Junyer-Viñes (1936), André Lanskoy (1936), Claudi Castelucho (1936), Eliano Fantuzzi (1937), Emili Grau Sala (1937) i Manuel Humbert (1938). Finalment, entre els mesos d’abril i maig del 1940, la sala fou l’escenari d’una important mostra individual del pintor Pedro Flores, presentada per Jean Cassou. Picasso la visità i hi adquirí una de les obres.
Segons les cròniques de l’època, Emili Castelucho era un home pintoresc, vital i estimulant, amb els cabells esborrifats, sempre jovial i rialler. Els seus moviments, sovint bruscos i faceciosos, recordaven, en certa manera, els de Picasso.
El marxant va morir a París el 23 de març de 1939. La seva desaparició va tenir una notable repercussió a la premsa de l’època, fet que evidencia la rellevància de la seva figura en el món artístic parisenc. En un obituari dedicat al marxant, publicat el 31 de març de 1939 a la revista Beaux-Arts sota el títol «Une figure de Montparnasse», s’inclou un retrat d’Emili Castelucho, pintat, dedicat i signat a la part superior dreta per Amedeo Modigliani. A la dedicatòria es pot llegir: «Al meu comerciant de colors / Modigliani». Aquesta menció constitueix una prova reveladora de la seva relació amb Modigliani, que només s’ha pogut documentar de manera testimonial. Tanmateix, aquesta pintura no figura en el catàleg del pintor italià, probablement perquè es va perdre o va ser destruïda durant la Segona Guerra Mundial.
Rose Antoinette Castelucho i Camell [Rosita Castelucho i Camell] (París 12/10/1903-Reus 13/11/1987)
Després de la mort del marxant Emili Castelucho, la seva esposa, Rosa Camell i Josa, juntament amb la seva filla, Rosita Castelucho (figura 5), van assumir la direcció del negoci familiar. Lluny de limitar-se a mantenir-ne l’activitat, ambdues van optar per ampliar-ne l’abast i es feren càrrec també de la Librairie Artistique, establerta al número 125 del bulevard Montparnasse, una ubicació emblemàtica en el París cultural de l’època. Fins aleshores, aquesta llibreria havia estat gestionada per Antoinette Camell i Josa (1881-?), vídua del fotògraf Jules Laroche (1888-1918), amb qui s’havia casat l’any 1908, i germana de Rosa Camell. En aquell temps, Rosa i Rosita continuaven residint a la casa familiar, situada al número 16 del carrer Grande-Chaumière.
Així doncs, l’1 de gener de 1941, en plena ocupació alemanya de París, Rosita Castelucho passà a ser l’única gerenta de la Librairie Artistique. Durant molts anys, aquest establiment havia funcionat com a llibreria artística, on s’oferien reproduccions d’obres d’art: des de postals a vint francs fins a làmines que en costaven set mil, passant per llibres d’art.
Per aquest motiu, mare i filla traslladaren també l’activitat de la sala d’exposicions, situada al carrer Grande-Chaumière, al local número 125 del bulevard Montparnasse. En aquest nou emplaçament, es continuà promovent l’obra d’artistes catalans, alguns dels quals es trobaven a l’exili, com ara Antoni Clavé, Carles Fontserè, Martí Bas i Ferran Bosc, així com la d’altres figures destacades, com Emili Grau Sala, que esdevingué una de les figures centrals de la galeria. D’aquesta manera, Grau Sala, vinculat contractualment amb la Galeria Castelucho, va aconseguir que la sala organitzés una exposició dedicada a pintors catalans, la qual tingué lloc el mes de maig del 1942. En el marc d’aquesta mostra col·lectiva es presentaren obres de Martí Bas, Ferran Bosc, Antoni Clavé i del mateix Grau Sala. El prefaci del catàleg fou redactat i signat pel crític d’art Sebastià Gasch.
La sala combinà aquestes exposicions amb mostres d’art japonès, com «L’exposition de douze artistes japonais. Peintures - sculptures» (1941); de pintura alemanya, com «Moderne Gemälde» (1941), i de pintura espanyola, com «Quelques peintures de J. de Tellaeche. Gens et paysages de mer» (1942), entre d’altres.
Al mateix temps, es continuà amb la venda de material per a artistes, marcs i serveis d’emmarcament, tal com s’anunciava: «Castelucho Diana. Couleurs fines. Tout matériel pour artistes. Cadres. Encadrements». La botiga esdevingué també un punt de trobada per a intel·lectuals i escriptors exiliats, així com per als artistes catalans que residien o feien estada a París. Paral·lelament, Rosita Castelucho s’inicià en el camp de les edicions d’art, creant les Éditions d’Art Castelucho, amb un nou espai al número 14 del carrer Grande-Chaumière.
L’any 1945, les Castelucho s’associaren amb el marxant Georges Maratier, que a principis del 1944 havia fundat la galeria que portava el seu nom (situada al número 20 de la plaça Vendôme), amb l’objectiu de gestionar conjuntament l’obra del pintor Emili Grau Sala.
Rosa Camell i Josa, vídua Castelucho, va morir a París el 24 de desembre de 1947 i fou enterrada al panteó familiar del cementiri de Montparnasse.
A principis de la dècada dels anys quaranta, i dins la colla d’artistes i intel·lectuals de l’exili català que freqüentaven la seva galeria —com ara l’editor Víctor Hurtado, els crítics d’art i literaris Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, els escriptors Rafael Tasis i Ferran Canyameres, el promotor cultural Maurici Torra-Balari, el poeta i diplomàtic Jaume Agelet, així com els artistes Emili Grau Sala, Antoni Clavé, Joan Rebull i Apel·les Fenosa, entre d’altres—, la Rosita va conèixer el periodista, escriptor i bibliòfil Just Cabot i Ribot, amb qui es va casar a París el 23 d’agost de 1952. Amb altres socis, com Víctor Hurtado i Lluís Montanyà, van obrir la galeria Mirador i, a partir del 1954, van regentar junts la Librairie Artistique Espagnole et Latino-Américaine de Montparnasse.
Un volum important d’obres provinents del taller del pintor Claudi Castelucho es va preservar i exhibir durant anys a la rebotiga del magatzem d’arts del seu germà, situat al número 16 del carrer Grande-Chaumière, fins al seu tancament. Aquest llegat artístic va passar a formar part de la col·lecció d’art Castelucho Diana, que va heretar Rosita Castelucho —neboda del pintor— a través del seu pare, Emili. Posteriorment, la col·lecció s’instal·là al pis del número 123 del bulevard Montparnasse, on Rosita va residir amb el seu espòs, Just Cabot.
Una selecció d’aquest fons artístic fou subhastada durant el darrer quart del segle xx. La resta, integrada per un total de 116 peces —entre dibuixos, aquarel·les i, majoritàriament, pintures a l’oli—, tornà a sortir a subhasta en dues vendes celebrades a París l’any 2025. D’aquest conjunt destaquen especialment els retrats, principalment femenins, així com escenes d’interiors de teatre, cabaret i dansa, i motius à l’espagnole, com ara bailaores, gitanos, danses flamenques i alguns paisatges. El catàleg comprèn obres com Autoretrat, Nens gitanos a la platja (figura 6), Bailaora flamenca, Dama en blanc, Dona jove amb vestit i abric verd, La núvia, Nu assegut en un sofà, fons groc, Dona jove amb gronxador (1923) o Vista de Girona. Tanmateix, inclou també un total de nou pintures realitzades pel marxant i pintor Emili Castelucho, com Geranis en un pati, El mercat (1897) i Dona elegant amb para-sol vermell.
És important assenyalar que els Castelucho van adquirir obres d’artistes de gran rellevància en subhastes celebrades a París durant l’ocupació nazi. El 4 de desembre de 1941, per exemple, es va subhastar a l’Hôtel Drouot l’obra Interior amb una noia jove (Noia llegint) (1905-1906; figura 7), d’Henri Matisse, procedent de la col·lecció de Félix Féneon. Aquesta peça fou adquirida per la Galeria Castelucho Diana, segons el catàleg de subhastes anotat dels Arxius Matisse de París, i, des del 1991, es conserva al Museu d’Art Modern de Nova York, on arribà gràcies a la donació de David i Peggy Rockefeller.
Durant l’ocupació alemanya a París, les pràctiques del mercat de l’art es van veure marcades per una complexa relació entre espoli, oportunisme i resistència cultural, cosa que afectà la circulació d’obres i el rol dels intermediaris, especialment en les subhastes com les de Drouot.
Per la seva banda, la col·lecció d’art que havia heretat i ampliat Rosita Castelucho comptava amb obres d’artistes catalans que havien viscut a París, amb els quals la família mantenia una relació d’amistat i de qui exercia com a marxant, comercialitzant-ne l’obra a través de la seva galeria. Entre les peces més destacades hi havia les escultures en terracota de Manolo Hugué, titulades Mme. Justafré (1919), Dona assecant-se (1923), L’aragonès (c. 1926; figura 8) —editada per Kahnweiler i presentada a la Galerie Simon—, així com Bailaora amb ventall (1929).
Incloïa, així mateix, escultures d’Apel·les Fenosa, com Toge (c. 1954); dibuixos al carbó d’Isidre Nonell, com Dona vella asseguda, i obres de Pablo Picasso, com La dona despentinada (París, 1901; figura 9), procedent de la col·lecció de Joan Vidal i Ventosa. Aquesta darrera va ser posada a la venda a través de la Galeria Castelucho i adquirida pel marxant francès César de Hauke, una de les figures més destacades —i, alhora, polèmiques— del comerç internacional d’art durant els anys de l’ocupació. Posteriorment, César de Hauke la revengué al col·leccionista nord-americà David Daniels, qui en va fer donació a l’Institut d’Art de Minneapolis l’any 1971. També hi havia dibuixos de l’escultor Joan Rebull, amic de Just Cabot, espòs de Rosita, qui li proporcionava encàrrecs a través de la seva xarxa de contactes.
El fons reunia, igualment, obres d’Emili Grau Sala —considerat durant anys l’artista insígnia de la galeria—, com Noia jove (1938) i El paraigua vermell (1941), així com creacions de Josep Mompou, Josep Miquel Serrano, Lluís Mestre i Castellví, entre d’altres. També hi trobem una peça de l’escultora francesa Germaine Richier, Le Christ d’Assy I, petit, en bronze patinat marró (model creat el 1950), i una obra del ceramista Manel Reguant, Gerro de ceràmica (1960), esmaltat en blau verdós a l’exterior i gris a l’interior amb la dedicatòria «Per la nostra estimada amiga Rosita Castelucho de Cabot».
«Une figure de Montparnasse». Beaux-Arts: Chronique des Arts et de la Curiosité: Le Journal des Arts, núm. 326 (31 març 1939), p. 2.
