Josep Lluís Pellicer i Fenyé, un dels grans dibuixants del segle xix, va començar la seva carrera artística com a deixeble de Ramon Martí Alsina, qui més tard seria el seu sogre. L’any 1865 va anar a Roma a ampliar estudis i, en tornar-ne uns quants anys després, començà a treballar com a col·laborador en diverses revistes il·lustrades de l’època. Fou també un col·leccionista de fotografies que arribà a tenir un volum important d’imatges del natural que emprava de manera habitual en la confecció de les seves obres. Multitud de dibuixos fets al llarg de la seva trajectòria artística han sorgit de la còpia o calca de les fotografies que guardava al seu estudi, cosa que ha esdevingut un exemple d’una manera de treballar de molts artistes del segle xix, quan l’aparició de la fotografia els va oferir la possibilitat de tenir a casa seva imatges de referència sobre qualsevol motiu que volguessin dibuixar.
La necessitat de tenir models per copiar va propiciar que un conjunt de fotògrafs i d’editors de fotografies s’especialitzessin en la producció del que s’arribaria a anomenar estudis del natural —o, fins i tot, directament fotografies per a artistes— generant imatges de totes les coses imaginables: des del cos humà, en figura nua o en vestit tradicional, fins a animals diversos, en què la figura del cavall tenia una preponderància gran deguda a la seva importància en múltiples facetes de la vida quotidiana (transport, càrrega, militar, lleure…), passant per fotografies de països llunyans o d’elements vegetals diversos. Eren fotografies fetes amb els materials de còpia de l’època, com són els papers a l’albúmina primordialment, amb la presència escadussera de còpies en papers al carbó, al platí o aristotips.
Pellicer no va fer fotografies, sinó que va reunir còpies fotogràfiques en els diversos desplaçaments que feu com a corresponsal o les va adquirir en comerços especialitzats de Barcelona, Madrid o París. La seva col·lecció es va acabar dispersant, d’una banda, perquè no era considerada una col·lecció d’obres en si, sinó un aplec de material per al treball d’il·lustrador, i, de l’altra, per la poca consideració envers la fotografia com a objecte artístic que ha acompanyat la trajectòria d’aquesta disciplina.
Josep Lluís Pellicer va actuar com a corresponsal de revistes del seu moment, trajectòria que va iniciar per encàrrec de La Ilustración Española y Americana, que el 1872 l’envià a fer un seguiment de les guerres carlistes per Espanya. Desenvolupà aquesta feina fins al 1876, amb anades i vingudes també entre Madrid i Barcelona. Com altres dibuixants de l’època, usava imatges fotogràfiques que traslladava al dibuix, que, posteriorment, es convertia en gravat per a la publicació, en un moment en què encara no existia la tècnica d’impressió per poder traslladar directament la fotografia a la pàgina impresa. Així es constata en els crèdits dels gravats publicats, en què sovint consta el nom del dibuixant i gravador indicant «a partir de fotografia». Pellicer també usà la imatge fotogràfica per fer dibuixos propis, com, per exemple, quan el 24 d’octubre de 1873 La Ilustración Española y Americana publicà «Apuntes de viaje. De Madrid a Barcelona», en què el dibuixant explica el trasllat a la Ciutat Comtal i il·lustra la notícia fent una còpia d’una panoràmica de la ciutat que Jules Ainaud va fer cap al 1871 per a la casa de fotografia de Jean Laurent & Cía, de Madrid.
Tal volta fou aquest l’inici del seu interès per tenir imatges fotogràfiques com a reserva per il·lustrar, però és arran d’aquest fet que sembla començar a aplegar còpies. Així, dins la seva col·lecció trobarem un conjunt important de fotografies «orientalistes», que poden correspondre al seu viatge per la costa septentrional de l’Àfrica l’any 1876, amb imatges dels primers fotògrafs occidentals que s’instal·laren en aquelles terres, com Alfred Noack, Jean Geiser, Émile Béchard, Paul Famin, Peter Bergheim, Pascal Sébah, Félix Bonfils o els germans Zangaki. El conjunt mostra la importància que aquest tipus d’imatge va tenir en els corrents artístics de finals del segle xix, amb carismàtics representants catalans com Marià Fortuny, Antoni Fabrés o Josep Tapiró, que se serviren també d’aquest mètode de treball. Entre els fotògrafs esmentats n’hi ha que han estat ben estudiats i d’altres sobre els quals encara manca una recerca exhaustiva; a la col·lecció es guarden conjunts relativament breus d’imatges de cadascun. Per la importància que s’ha atorgat a l’autor dins la història del mitjà, cal remarcar la fotografia de Maxime Du Camp, una de les imatges més antigues de la col·lecció (feta entre el 1849 i el 1850, en suport de paper salat a partir de negatiu de paper encerat) amb el títol Souhadj. Mesquita d’El Arif i tomba de Muad-Bey.
El seguiment de l’activitat bèl·lica com a corresponsal queda palesa també en les fotografies que guardava: des d’imatges de la Guerra d’Orient (1877), on fou corresponsal, fins a fotografies de militars fent pràctiques en camps diversos, pertanyents a diferents exèrcits i, fins i tot, a la Guàrdia Civil.
Durant les seves estades a París a partir del 1878, Pellicer va aplegar un bon conjunt de còpies fotogràfiques que poden diferenciar-se per la seva temàtica: d’una banda, fotografies de boscos, arbres i elements vegetals, que serien part de la producció feta al bosc de Fontainebleau o al Bois de Boulogne —indrets singulars dins la tradició pictòrica impressionista, que va fer que molts fotògrafs immortalitzessin aquells espais naturals—, i, d’altra banda, el conjunt de fotografies d’aspectes de la vida quotidiana de París, amb representació de fotògrafs com Ziegler, Edmond Bénard, Constant Famin i altres de desconeguts. Un conjunt petit i singular són les fotografies de l’Exposició Universal del 1889, còpies sense autoria coneguda, que, amb altres de la vida francesa, van servir a Pellicer per il·lustrar les cròniques que periòdicament va publicar a La Vanguardia l’any 1890. Però, dins la col·lecció, també hi ha imatges d’escenes urbanes i rurals d’altres indrets del món: des de vistes d’indrets d’Itàlia (Adriano de Bonis, Carlo B. Simelli, Giorgio Sommer…) o d’Anglaterra (George Washington Wilson, Charles Reid) fins a les glaceres de Suïssa (Pierre Tairraz), passant per carrers i masies de Catalunya (Vicenç Grivé, Rafael Areñas). Un darrer conjunt presumiblement adquirit a París són les fotografies de figura nua, obres de Louis Igout, Hermann Heid o Gaudenzio Marconi, un dels més prolífics i coneguts fotògrafs d’aquesta especialitat d’estudis per a artistes.
Un volum important de la col·lecció el formaven les fotografies estereoscòpiques, que estaven molt de moda durant la segona meitat del segle xix. Aquest tipus d’imatge fotogràfica era feta per poder ser observada amb uns visors determinats que generaven a l’espectador la visió tridimensional i, a banda de la seva vessant educativa, fou un material amb una gran acceptació com a passatemps. Es van fer col·leccions estereoscòpiques sobre viatges, llocs, museus, etc. Pellicer va reunir una interessant mostra d’aquest material amb exemples diversos, amb preferència per les fotografies de viatges. Així, la seva col·lecció contenia imatges de sèries com Voyage aux Pyrénées, de Jean Jules Andrieu; Ascension au Montblanc, de Tairraz; Vues de musées et costumes, de Jean Laurent; Voyage en Espagne, de Ferrier et Soulier; Voyage en Bretagne, de Tournier et Furne, o un parell de fotografies de Barcelona fetes per Alexis Gaudin.
Cal destacar la trentena de fotografies de carrer conservades a la col·lecció, fetes pel fotògraf reusenc Josep Maria Cañellas, conegut com a Photographe des Artistes. La col·lecció de Pellicer ajudà en l’estudi que es feu l’any 2005 sobre aquest important fotògraf.
El volum total de la col·lecció que aconseguí reunir Josep Lluís Pellicer és desconegut, ja que el conjunt es va disgregar possiblement ja en vida del dibuixant, que cedí part del material a amics artistes que ho podien necessitar. Del cert se sap que Apel·les Mestres tenia una part de la col·lecció amb anterioritat a la seva mort i que emprà algunes de les fotografies també com a motiu de còpia per a algun dibuix. Però el que va propiciar la dispersió final fou una exposició d’homenatge que els amics de Pellicer organitzaren l’any 1902, un any després de la seva defunció, per tal de proporcionar mitjans econòmics a la seva família. En aquesta mostra es va vendre tot el material que Pellicer tenia a l’estudi (des de tapissos, espases, barrets, pintures i llibres fins a fotografies), segons quedà palès a les cròniques que sobre el fet es van publicar a la premsa i des de les quals s’exigia a la municipalitat que estigués amatent per aconseguir per als seus museus la col·lecció de dibuixos del mateix autor (posteriorment, conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya).
La col·lecció de Josep Lluís Pellicer recuperada arriba a un volum d’unes 1.400 còpies i es troba a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, on va anar a parar per donació d’Apel·les Mestres i de la família Martí en moments força inconnexos. Des de l’arxiu es va treballar el conjunt fotogràfic per conservar-lo i per identificar autors i temàtiques. El 2023 es feu una exposició per presentar aquesta interessant mostra de fotografies per a artistes (o estudis del natural) que el gran dibuixant havia compilat i emprat en les seves obres.
