Emili Cabot i Rovira

7/4/2026

Barcelona (Barcelonès) 21/9/1856  - Barcelona (Barcelonès) 27/2/1924

Emili Cabot i Rovira va néixer a Barcelona, ​​fill de Francesc Cabot (1818-1878) i de Rosa Rovira (1826-1914), al si d’una família d’argenters i orfebres que, procedents de Mataró, s’havien instal·lat a Barcelona el 1842 i es convertiren en uns dels joiers de capçalera de la burgesia. Emili Cabot va començar a col·leccionar quan era molt jove, alhora que s’encarregava, després de la mort del pare i amb els germans Francesc i Joaquim, del negoci familiar. Les seves capacitats per al dibuix i la seva sòlida formació artística el van convertir en el director artístic de la casa. Van sortir de les seves mans els dissenys de peces destacades, com el calze ofert al papa Pius IX el 1877.

Emili Cabot va tenir un paper important en la formació dels museus barcelonins i en el creixement de les seves col·leccions, així com en la vida cultural de la ciutat. Fou membre de l’Asociación Artístico-arqueológica Barcelonesa i, també, va ocupar diversos càrrecs a la Junta de Museus, de la qual fou nomenat vocal, com a delegat de la Diputació de Barcelona, ​​a proposta del seu amic Raimon Casellas. Des d’aquesta institució, el seu treball va ser incansable: valoració d’objectes i de col·leccions que la Junta podia adquirir, com les de teixits de Francesc Miquel i Badia o Josep Pascó, o l’organització d’exposicions i mostres artístiques. També va establir els criteris de restauració de les peces i va ser el responsable de la restauració i neteja d’un gran nombre d’obres. A més, va saber treure profit d’aquesta posició per fer augmentar la seva pròpia col·lecció.

El seu domicili va ser el centre de la tertúlia de Can Cabot, que es reunia a la rotonda del seu apartament al número 120 del passeig de Gràcia, entre coixins confeccionats amb brocats medievals, taules dels primitius flamencs i el centelleig dels plats de reflex metàl·lic i davant de la vitrina amb el seu tresor més preat: els seus vidres catalans esmaltats (figura 1). Acudien a aquesta tertúlia, entre d’altres, Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Miquel Utrillo, Oleguer Junyent, Josep Pascó, Josep Pijoan, Raimon Casellas o Joaquim Folch i Torres.

Com a col·leccionista, a més dels vidres, els seus interessos van ser molt variats: objectes arqueològics, teixits i indumentària, pintura —art gòtic, primitius flamencs, Renaixement o els grans mestres com El Greco o Francisco de Goya—, escultura gòtica, mobiliari, ivoris, miniatures perses, esmalts i ceràmica —especialment, reflex metàl·lic, peces en verd i manganès de Paterna i ceràmica de Talavera de la Reina. La seva posició econòmica li va permetre aconseguir peces d’una gran qualitat en totes les seves àrees d’interès. No només es relacionà amb antiquaris de Barcelona, ​​sinó que viatjà sovint a París, on adquirí obres d’antiquaris i participà en subhastes. També comprà i intercanvià peces amb altres col·leccionistes i amb la Junta de Museus. Com a col·leccionista, se’l va descriure com un negociador dur a l’hora d’obtenir el millor preu o d’aconseguir quedar-se la peça desitjada.

En l’Exposició Universal de Barcelona (1888), es va mostrar la seva col·lecció de vidres: concretament, s’hi van presentar cinquanta peces. Cal destacar els vidres catalans dels segles xvi i xvii, un got esmaltat alemany del segle xvii i una selecció de vidres romans. Poc després, en l’Exposició d’Indumentària Retrospectiva del 1893, es va poder veure un conjunt de 31 teixits coptes de Cabot. Al cap de dos anys (1895), es va publicar una breu descripció del conjunt de la col·lecció al primer domicili de Cabot (al número 25 de l’avinguda del Portal de l’Àngel) a Barcelona en la mano. Guía de Barcelona y sus alrededores, amb el títol «Colecciones de D. Emilio Cabot. C. Puerta del Ángel 25. Notables ejemplares: ánforas y otros objetos de cerámica, vidrios y tejidos egipcios».

El 1896 se sumaren a aquest nucli inicial les primeres notícies de la important col·lecció de pintura, que sembla que s’havia format en un període relativament curt. A l’Exposició de Pintures Històriques del Cercle de Sant Lluc, Cabot presentà una taula del segle xv i dues pintures atribuïdes a Goya, descrites com a «deliciosos grupitos de majas, chisperos y señorones, ligeramente esbozados». Una era, segurament, La misa de laparida o Misa en la cripta, actualment adjudicada a un seguidor de Goya i que, al seu moment, el crític d’art Feliu Elias va arribar a atribuir a Marià Fortuny quan es va subhastar a les Galeries Laietanes el 1930, després de la mort de Cabot. Havia pertangut al pintor Benet Mercadé.

En aquell moment semblava que Cabot tenia diverses obres de Goya. Per exemple, el retrat Un cavaller català, identificat com a Anton Ravella i Ordóñez, oli que entre els anys 2018 i 2019 va sortir diverses vegades a subhasta a Barcelona, ​​atribuït al pintor Francesc Rodríguez Pusat. També, l’oli Una petrimetra (no localitzat) i Retrat de la reina Maria Lluïsa (figura 2), que es va subhastar a Christie’s Londres l’any 1999, catalogat com del cercle de Goya i la procedència que s’hi indicava era «Emilio Cabot, 1910» (la xifra segurament fa referència a la participació d’aquest oli en l’exposició de retrats d’aquell any). A més, posseïa dues miniatures sobre ivori (també atribuïdes a Goya): La maja galanteda i Lectura de una carta. De les peces atribuïdes a Goya que Cabot posseïa, una sanguina titulada Otro modo de cazar a pie, que procedia de la col·lecció de Valentín Cardedera, és l’única que encara es considera obra de Goya.

El 1899, Emili Cabot va comprar, procedent del convent dels dominics de Cervera, una de les peces més destacades de la seva col·lecció: el retaule Mare de Déu Apocalíptica i sant Vicenç Ferrer amb dos donants, de Pere Garcia de Benavarri. Després de la mort de Cabot, el retaule va passar a mans del col·leccionista Pedro Fontana i, per donació de la seva vídua, es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC, núm. inv. 114749-000). En aquest mateix convent, va adquirir dues taules amb dues escenes cadascuna: en una, hi havia la Presentació al temple i, a la part inferior, el Baptisme de Crist, mentre que a l’altra hi havia la Pentecosta i, a la part inferior, la Dormició de la Verge, pertanyents totes dues al retaule de la Verge, de Jaume Huguet, procedent del monestir de Sixena. Cabot donà aquestes taules al Museu de Barcelona quan la Junta de Museus va adquirir la resta del retaule el 1918 (MNAC, núm. inv. 015916-CJT).

També el 1899 va morir Miquel i Badia. Aleshores, Cabot va comprar a la seva vídua els vidres catalans dels segles xv al xviii; la taula Sant Jordi i la princesa, que en aquell moment era atribuïda a Jaume Huguet (MNAC, núm. inv. 015868-000), i altres peces, com una caixa de roure del segle xvii.

La col·lecció de Cabot va ser àmpliament descrita el 6 de juliol de 1900 per Antoni García Llansó, quan encara era al seu antic domicili del Portal de l’Àngel (en aquell moment anomenat avinguda Fivaller). Pel que fa als vidres, en el text s’assenyalava la importància de la col·lecció (especialment, pels vidres esmaltats catalans) i s’indicava que els exemplars més importants provenien de la col·lecció de Miquel i Badia. Això no obstant, la pintura era la disciplina que més havia augmentat la nòmina d’autors: Anthonis Mor, amb un retrat de Joan d’Àustria; d’El Greco, un sant Pere; dels primitius flamencs, una taula amb una representació de la Sagrada Família atribuïda a Gerard David, i un estudi de caps de Diego de Velázquez. Finalment, s’esmentava obra de dos autors contemporanis: Marià Fortuny i Arcadi Mas i Fontdevila. Quant a l’escultura, en destacava una Pietat, obra castellana del segle xvi. Respecte a la ceràmica, al costat de les peces arqueològiques romanes, per primera vegada se citava la pisa de reflex metàl·lic, així com rajoles a l’aresta, possiblement sevillanes. En relació amb el mobiliari, es parlava de caixes, arquimeses i escriptoris, entre els quals en destacava un del segle xvii amb marqueteria (o del pinyonet) que tenia la signatura «Jacobus Vallés, arquitectus faciebat. Barcinone, 1552».

D’altra banda, pel que fa als teixits, García Llansó afegia a les peces coptes una túnica conservada íntegrament. Dels teixits coptes, una quinzena van ingressar al Centre de Documentació i Museu Tèxtil (CDMT), de Terrassa, després de passar per les col·leccions d’Ignasi Abadal i de Josep Biosca. Pel que fa a la túnica, sembla que va ser adquirida per la Junta de Museus el 1922. L’autor també esmentava teixits hispanoàrabs i brocats dels segles xv i xvi. Sabem que va posseir diversos fragments de l’alba de l’abat Biure, del segle xiii: d’aquests un el va vendre a la Junta de Museus el 1919 (Museu del Disseny, inv. 28.212), i el 1922, va intercanviar dos fragments més amb la Junta (Museu del Disseny, inv. 28.214) a canvi de dos teixits (un d’hispanoàrab, i l’altre, venecià) dels quals el museu tenia mostres duplicades.

En aquell període, Cabot va aconseguir una nova escultura (potser la més important de les que va arribar a tenir): un Sant Miquel del segle xv signat per Pedro Millán. L’escultura procedia del convent de Santa Florentina a Écija (Sevilla), d’on havia passat a les riques col·leccions de José de Irureta Goyena, de Sevilla, qui, per problemes econòmics, es desprengué del Sant Miquel a principis de l’any 1900. La posà a la venda a l’establiment de Stanislas Baron de París, on la degué adquirir Cabot, que la tingué en la seva possessió fins que va morir o poc abans. Des del 1927, l’escultura va pertànyer a una col·lecció nord-americana i es va subhastar a Sotheby’s Londres el 1943, on va ser adquirida pel National Art-Collections Fund, que aquell mateix any la va donar al Victoria & Albert Museum, on es conserva identificada com un Sant Jordi (ref. A.6-1943; figura 3). D’altra banda, el 1902, Emili Cabot es feu amb part de la col·lecció de vidres antics d’Alexandre de Riquer.

S’observa, doncs, que, a finals de segle, la col·lecció de Cabot va fer un salt quantitatiu i qualitatiu important. El 1902, la col·lecció de Cabot es va mostrar a l’Exposició d’Art Antic, a l’anomenat Gabinet Cabot (figura 4), un espai exclusivament dedicat a la seva col·lecció, on es va poder veure una selecció de les seves millors possessions. Així, s’exposaren seixanta vidres —entre ells, els esmaltats catalans—, vint fragments de teixits coptes, divuit pintures —taules flamenques, italianes, d’escola espanyola, el Sant Jordi i la princesa i el díptic Mare de Déu Apocalíptica i sant Vicenç Ferrer amb dos donants—; escultures com el Sant Miquel (posteriorment, Sant Jordi) de Pedro Millán o un alabastre d’escola sevillana que representava la Santa Faç i que, a la seva mort, va passar a mans d’Oleguer Junyent. Finalment, hi exposà mobles com l’escriptori del pinyonet signat per Jacobus Vallés.

El 1905 inaugurà l’anomenat Museu Cabot, una zona de la seva nova residència, al número 120 del passeig de Gràcia, dedicada a l’exhibició de peces, que, d’altra banda, estaven repartides per tot l’habitatge (és a dir, fora de la zona dedicada exclusivament a museu). D’altra banda, en els anys posteriors es produeixen, amb la Junta de Museus, diversos «cambalatges», tal com són anomenats en les actes de la Junta, que marcarien el llegat de Cabot als museus de Barcelona.

Sabem que, amb anterioritat al 1923, Cabot ja havia fet testament i deixat als museus de la ciutat la seva col·lecció de vidres, perquè era conscient de la importància que tenia. Però l’any 1923, poc abans de morir, va sortir a subhasta un vidre esmaltat català a l’Hôtel Drouot de París. Es tractava d’un gerro que provenia de la col·lecció de Miquel i Badia (Museu del Disseny, núm. inv. MADB-23287) i que Cabot no havia pogut comprar el 1899. Cabot no va poder acudir a la subhasta de París del 1923, perquè l’operaven d’una úlcera a Barcelona en aquelles mateixes dates. El lot enter de peces de vidre va ser venut a col·leccionistes arribats de Barcelona, tot menys el preuat vidre esmaltat, que va anar a parar a mans de Paul Tachard, un antiquari francès establert a Barcelona​​. Tachard el va oferir a la Junta de Museus per 20.000 pessetes (figura 5). En aquell moment, la Junta no tenia fons, però Cabot els va proposar la solució següent: ell donava a la Junta de Museus el seu retaule Sant Jordi i la princesa (en aquell moment, atribuït encara a Jaume Huguet) a canvi del vidre i de 10.000 pessetes (la Junta de Museus hi va afegir un grup de teixits, que tenia duplicats —entre aquestes mostres, una era del teixit de les girafes, del segle xiii—, per compensar l’elevada diferència de preu entre el vidre i la taula) i, quan morís, Cabot es comprometia a donar la seva col·lecció de vidres al Museu de Barcelona.

Així, a la seva mort, Emili Cabot va donar en dipòsit la seva col·lecció de vidres als museus barcelonins. Ho feu, però, amb certes condicions: havia de ser retolada en català, no es podria fragmentar mai i la Junta de Museus l’havia d’assegurar convenientment i comprometre’s a restituir les peces perdudes (o la totalitat de la col·lecció) en cas d’incendis, explosions o revolucions. A més, es comprometia a editar-ne el catàleg. Juntament amb els vidres, Cabot va llegar a la Junta, en plena propietat, el tríptic flamenc Baptisme de Crist (figura 6), procedent d’una capella de l’església de Sant Miquel de Segòvia, que actualment s’atribueix al Mestre de Frankfurt i es conserva al MNAC (núm. inv. 015914-CJT).

A més, Cabot donava a la Junta la prioritat d’escollir i valorar econòmicament, per a la seva compra, les peces de la seva col·lecció que considerés, sense que això signifiqués cap dret. Una comissió de la Junta va visitar el domicili de Cabot i va elaborar una llista de les peces que seria desitjable que entressin al museu. La llista confeccionada incloïa taules flamenques, així com llenços atribuïts a Miquel Àngel, Albrecht Dürer, Peter Paulus Rubens, Fra Angelico i Anthonis Mor, així com el díptic Mare de Déu Apocalíptica i sant Vicenç Ferrer amb dos donants i dues obres de Goya (la sanguina amb una escena de caça i el retrat de la reina Maria Lluïsa). Quant a mobles, es van limitar a l’escriptori amb decoració del pinyonet. De la ceràmica es van interessar per l’obra de Manises (plats, gerros, pots de farmàcia) i, també, per un aiguamans en forma de lleó i decorat en verd i manganès de Terol, tot dels segles xiv-xvi. Completaven la llista un total de vuit teixits hispanoàrabs i, finalment, una talla flamenca que representava un descendiment de la creu. El fet que en aquesta llista no hi hagi peces importants, com els teixits coptes o l’escultura de Pedro Millán, pot indicar que ja no eren a la col·lecció de Cabot. Però, per manca de recursos de la Junta, la compra mai no es va arribar a plantejar als hereus.

Més polèmica va ser l’exigència d’una assegurança per a la col·lecció. L’origen de la clàusula potser es deu a l’explosió de gas que va ocórrer el 26 de gener de 1904 als baixos de la finca del Portal de l’Àngel, on encara residia Cabot. A més dels empleats de l’establiment que van resultar ferits amb cremades greus, la notícia assenyala que la col·lecció de vidres de Cabot, que residia amb la seva mare al segon pis, no va resultar danyada.

L’incompliment d’aquestes clàusules per part de la Junta va fer que els hereus de Cabot iniciessin el 1946 un litigi per recuperar la col·lecció de vidres. El conflicte es va solucionar quan Joaquim Cabot va cedir els drets de litigi per la demanda interposada a Luis Figueras-Dotti, el seu nebot polític, que va renunciar a la via judicial i va cedir la plena propietat de la col·lecció a l’Ajuntament de Barcelona el 1948, motiu pel qual Figueras-Dotti va rebre la Medalla d’Or de la ciutat.

La col·lecció conservada al Museu del Disseny de Barcelona consta d’unes 318 peces. Conté vidres romans i egipcis, una important col·lecció de vidre europeu dels segles xvi al xix i un petit —però exclusiu— grup de peces esmaltades de procedència catalana. Tradicionalment, aquests darreres havien estat considerades venecianes i només va ser a partir del 1879, amb els estudis del baró de Davillier i de Juan Riaño i, posteriorment, amb els estudis i la tasca didàctica de Cabot, que les peces van ser catalogades com a catalanes i que se’n va determinar el marc cronològic de la seva producció.

A més de les obres esmentades, hi ha altres peces procedents de l’antiga col·lecció de Cabot en importants museus i col·leccions privades. Per exemple: un mosaic procedent d’Itàlica que el 1922 va donar a la Junta de Museus es conserva al Museu Arqueològic de Catalunya (MAC); una imatge de santa Rosalia de Bernardo Strozzi (Arxiu Mas, C-41148) és, amb tota seguretat, la Sainte couronnée de roses del Museu de Belles Arts de Caen (inv. 64.11; figura 7), i una part de la ceràmica de reflex metàl·lic de Cabot, que va passar a mans de Celestí Dupond i Oleguer Junyent, es conservava fins al 2021 a la col·lecció de Rudolf Gerstenmaier, de Madrid.

Bibliografia

Canut, M. Àngels. «La nissaga de joiers Cabot». Serra d’Or, núm. 539 (novembre 2004), p. 38-39.

Carbonell, Sílvia. El col·leccionisme i l’estudi dels teixits i la indumentària a Catalunya. Segles xviii-xx [en línia]. Tesi doctoral. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2016. [Consulta: 26 gener 2026].

Casellas, Raimon. «Los tejidos egipcio-cristianos en la Exposición de Indumentaria Retrospectiva I». La Vanguardia (7 juliol 1893), p. 4.

Casellas, Raimon. «Círcol de Sant Lluch. Exposición de pinturas históricas». La Vanguardia (16 gener 1896), p. 4.

Casellas, Raimon. «La Virgen María y San Vicente Ferrer, propiedad de D. Emilio Cabot». Hispania, núm. 10 (1899), p. 109-110.

«El museo Cabot». La Vanguardia (2 maig 1905), p. 5.

Folch i Torres, Joaquim. «El senyor Emili Cabot és mort». La Veu de Catalunya (28 febrer 1924), p. 4.

Folch i Torres, Joaquim. «El “Llegat Emili Cabot” al Museu de Barcelona». Gaseta de les Arts (15 maig 1924), p. 4-6.

Folch i Torres, Joaquim. «El retaule de Sant Jordi de Jaume Huguet, al Museu de la Ciutadella». Gaseta de les Arts (15 juny 1924), p. 1-3.

Folch i Torres, Joaquim. «El llegat d’Emili Cabot». A: Institut d’Estudis Catalans. Anuari Institut d’Estudis Catalans: mcmxxi-xxvi [en línia]. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1931, p. 196-200. [Consulta: 26 gener 2026].

Folch i Torres, Joaquim. «San Jorge. Patrón de Cataluña pintado por Jaume Huguet». Destino, núm. 924 (23 abril 1955), p. 6-7.

Fuente, Vicente de la. «Emili Cabot i Rovira: joier i col·leccionista». Serra d’Or, núm. 614 (febrer 2011), p. 41-45.

García Llansó, Antoni. «La colección de don Emilio Cabot I». La Vanguardia (6 juliol 1900), p. 4.

García Llansó, Antoni. «La colección de don Emilio Cabot II». La Vanguardia (11 juliol 1900), p. 4.

García Llansó, Antoni. «La colección de D. Emilio Cabot». La Ilustración Artística, núm. 1232 (7 agost 1905), p. 518-519.

Gener, Pompeu. «Exposición Universal de Barcelona. Palacio de Bellas Artes. Vidrios». La Vanguardia (9 octubre 1888), p. 1.

Hispania, núm. 31 (30 maig 1900).

Müller, Ulrike. «The reception of Late Gothic Spanish sculpture around 1900: A case study of collectors’ archives as a tool for art-market research». Getty Research Journal [en línia], núm. 18 (2023), p. 83-106. [Consulta: 26 gener 2026].

Naya, Carolina; Ramiro, Elisa. Colección Hans Rudolf Gerstenmaier: Artes decorativas en la colección Gerstenmaier. Madrid: RG/Willing Press, 2018.

Fundación Goya en Aragón. «Otro modo de cazar a pie (dibujo preparatorio)». A: Fundación Goya en Aragón [en línia]. Saragossa: Fundación Goya en Aragón, s. d. [Consulta: 26 gener 2026].

Roca, José. Barcelona en la mano: Guía de Barcelona y sus alrededores. Barcelona: Enrique López, 1895.

Tachard, Paul. «Els vidres catalans de la col·lecció Cabot al museu de Barcelona». Anuari del Foment de les Arts Decoratives, any v (1923).

Utrillo, Miguel. «Art usual. Sobres d’una estatua den Millán». Pèl & Ploma, núm. 56 (15 juliol 1900), p. 8-9.

Utrillo, Miquel. «La tertulia de Can Cabot». La Veu de Catalunya, núm. 4136 (10 novembre 1910, ed. matí), p. 5.

Vicente de la Fuente Bermúdez