Lluís Faraudo de Saint Germain

7/4/2026

Barcelona (Barcelonès) 4/6/1867  - Barcelona (Barcelonès) 16/9/1957

Lluís Faraudo de Saint Germain va néixer a Barcelona el 1867, a la plaça del Bonsuccés, i rebé els noms Luis, Javier i Francisco de Paula. Era fill del coronel i diplomàtic Antoni Faraudo i Stagno i de María Saint Germain i Suárez, filla d’uns rics propietaris de Nova Orleans (Estats Units).

Militar de carrera, havia servit a Cuba i assolit el grau de general. Va ser, a més, un filòleg erudit: va editar nombrosos textos medievals catalans, com Llibre de la figura de l’ull d’Alcoatí o Les lletres de batalla canviades entre Lluís Cornell i Galceran de Besora, i va traduir l’obra de François Rabelais. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, va publicar nombrosos articles amb el pseudònim Lluís Deztany. Va ser també un habitual de la tertúlia de la llibreria L’Avenç, juntament amb Joan Maragall, Josep Pous i Pagès, Enric Morera, Pere Coromines, Alexandre de Riquer i altres. Conegut per la seva col·lecció de ceràmica, aquest no va ser l’únic dels seus interessos com a col·leccionista. A casa seva, al número 15 del carrer d’Alí Bei, les diferents estances estaven decorades amb quadres d’autors com Dionís Baixeras, Ramon Casas, Xavier Gosé, Ramon Martí Alsina, Joaquim Mir, Isidre Nonell i amb dibuixos de Marià Fortuny, Baldomer Galofre i Josep Maria Tamburini.

La col·lecció de ceràmica

Faraudo va reunir una important col·lecció de ceràmica valenciana, catalana i aragonesa, tant de peces de forma com de rajoles (figura 1). La col·lecció —en vitrines, quadres i lleixes— es repartia pel rebedor, el passadís, el menjador, el despatx i la biblioteca del seu pis del carrer d’Alí Bei. No podem determinar l’origen de la col·lecció, encara que coneixem la seva amistat amb importants antiquaris, com Paul Tachard, a qui el 1934 donà totes les facilitats per reproduir en color una rajola de la seva col·lecció per il·lustrar la història de la ceràmica que planejava elaborar l’antiquari. Era una peça que Tachard definí com «la rajola valenciana més important coneguda fins avui dia», en què es representa, segons ho descrivia l’antiquari, un cirerer en morat i altres ornaments en blau sobre un fons metàl·lic (figura 2). Faraudo també era habitual de l’establiment El Camarín, al carrer de la Corríbia, regentat per l’antiquari Generoso Añés.

El 1922 feu testament i llegà la col·lecció de ceràmica a l’Ajuntament de la ciutat. Fins i tot, envià una notificació a la Junta de Museus de Barcelona per informar-los-en. Al testament hi havia (això sí) una clàusula determinant. Els hereus, si al·legaven problemes econòmics, podien acollir-se a la possibilitat de no donar-la gratuïtament l’Ajuntament, que tindria una opció prioritària de compra. Per això, cadascuna de les parts —hereus i Ajuntament— nomenaria un expert per valorar el conjunt ceràmic. De fet, estava tan convençut d’aquesta decisió que, quan el 1940, Lluís Plandiura s’interessà per alguns dels plats de la seva propietat, Faraudo li respongué en una missiva que ja no en tenia, perquè els havia donat al «nostre museu».

Al testament, però, hi havia una excepció amb una excepcional rajola. Era un alfardó decorat en verd i manganès del segle xiii, procedent de l’església de Castelló d’Empúries (figura 3), que es llegava de manera directa a l’Ajuntament, al qual es va lliurar el 1958. A més, al marge del testament, Faraudo va deixar unes altres darreres voluntats, que van ser autentificades i reconegudes.

Durant la Guerra Civil (1936-1939), la col·lecció, com tantes altres, va ser posada sota la protecció de la Generalitat de Catalunya per a la seva salvaguarda. Recuperada després de la contesa, Faraudo va ser un dels grans contribuents a l’Exposició de Ceràmica Antiga Espanyola, que es va fer al Palau de la Virreina el 1942, amb un total de deu peces (plats, rajoles i una placa ceràmica).

Quan va morir (1957), els hereus directes de la col·lecció de ceràmica i de la resta de propietats, en tres parts iguals, eren: l’Institut d’Estudis Catalans, la Casa Provincial de la Caritat i l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, representats els dos primers per la Diputació de Barcelona, ​​administració de la qual depenien perquè no tenien entitat jurídica pròpia en aquell moment. Tots tres van acordar exercir el seu dret de no cedir gratuïtament la col·lecció de ceràmica a l’Ajuntament.

D’acord amb les altres darreres voluntats de Faraudo, les obres amb temàtica religiosa —ja fossin ceràmica, pintura o escultura— s’havien de lliurar al Museu Diocesà de Barcelona. A més de figuretes de caràcter popular i pintura sobre vidre, pel que fa a la ceràmica, es lliuraren diversos plafons devocionals de rajoles i frontals d’altar i, també, plats dels segles xvii a xix (figura 4).

Per a la resta de la col·lecció —un total de 467 rajoles, 110 plats, 24 pots de farmàcia, 11 escudelles, 7 orses i 5 peces de forma variada— es van nomenar dos experts per valorar-la: Eduard Mora Amell, per part de la Diputació, i Lluís Maria Llubià Munné, en representació de l’Ajuntament. La taxació es va fixar en la quantitat d’1.237.875 pessetes. Mentrestant, la col·lecció quedà guardada en 83 caixes a dependències de l’Hospital de Sant Pau i els marmessors vengueren mobles i obres d’art per sufragar les despeses que comporta l’execució testamentària.

Davant la negativa de l’Ajuntament d’exercir el seu dret de compra, la Diputació de Barcelona va adquirir a l’Hospital de Sant Pau la part corresponent de la col·lecció de ceràmica i altres peces del seu interès. Era el cas, per exemple, d’un frontal d’altar, en fusta tallada i sobredaurada, que havia pertangut a la capella de Sant Ramon Nonat del castell de Cardona, que havia estat reclamat per l’Ajuntament de la població per reintegrar-lo al seu espai original. D’altra banda, els objectes militars, com l’espasa de Faraudo de Saint Germain, van ser lliurats al Museu Militar de Montjuïc. La biblioteca personal se cedí a la Biblioteca Balmesiana i passaren a mans de l’Institut d’Estudis Catalans totes les fitxes preparatòries del seu projecte de diccionari de català medieval, que, en part, havia publicat a Consideracions entorn d’un pla de glossari raonat de la llengua catalana medieval.

Pel que fa a la col·lecció de ceràmica, tres plafons del segle xviii amb representacions de vaixells i un important grup de plats dels segles xvii i xviii, tot d’origen català, es van cedir al Museu Marítim de Barcelona (figura 5). La resta de la col·lecció ceràmica es traslladà embalada al Museu Marítim i se la considerà alienable. Tot i que es va plantejar la recerca d’un antiquari que pogués fer-ne la venda, això no va arribar a passar i el 1966 es va cedir a L’Enrajolada, de Martorell, la casa familiar dels Santacana, on es conserven les col·leccions —pintura, mobles i, especialment, ceràmica— iniciades per Francesc Santacana i Campmany. La casa havia estat comprada poc abans (1964) per la Diputació de Barcelona per transformar-la en una casa museu (figures 6 i 7).

Bibliografia

Bertrand, Enric. «Lluís Faraudo de Saint-Germain». A: Societat Catalana de Geografia [en línia]. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2008. [Consulta: 15 desembre 2025].

Bofill, Francisco de Paula. Cerámica española. Barcelona: Selectas, 1942.

Farreny, Montserrat. Guia de L’Enrajolada: Casa Museu Santacana. Martorell: Ajuntament de Martorell, 2010.

Llorens Solanilla, Jordi. Plats i pots de ceràmica catalana: Segles xv al xviii. Barcelona: Altes, 1977.

Marès, Frederic. El mundo fascinante del coleccionismo y de las antigüedades: Memorias de la vida de un coleccionista. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2001.

Moll, Francesc de Borja. «El Excmo. Sr. D. Luis Faraudo de Saint-Germain». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1957, fascicle 150, p. 246.

«Necrològica: Lluís Faraudo de Saint-Germain». Tramontane, vol. xlii, núm. 410 (1958), p. 66.

Perucho, Joan. «El general Luis Faraudo de Saint-Germain». ABC (18 juny 1988), p. 7.

Rafel i Fontanals, Joaquim. Lluís Faraudo de Saint Germain: Semblança biogràfica [en línia]. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2020. [Consulta: 15 desembre 2025].

Sala Pietx, M. Teresa. «Restauració del plafó de rajoles “Bergantina” del Museu Marítim de Barcelona». Butlletí Informatiu de Ceràmica, núm. 117-118 (2018), p. 126-135.

Vicente de la Fuente Bermúdez