Malgrat que Manel Tobella Marcet es definia com «un terrassenc de tota la vida», circumstancialment va néixer a Matadepera el 1931. La seva família paterna tenia en propietat al terme municipal de Terrassa la masia de Can Montllor, Can Montllor del Passeig i la Torre de Mossèn Homs. Tobella pertanyia a una família benestant d’onze germans, que durant la Guerra Civil va patir les purgues del bàndol republicà pel seu catolicisme. El pare havia format part de la Confederación de Derechas Autónomas (CEDA), una coalició de partits de dretes en el marc de la Segona República i va haver de fugir a Béjar passant per Sant Sebastià. En aquesta ciutat tèxtil de la província de Salamanca, les famílies catalanes foren ben acollides i allà, quan tenia deu anys, a Manel Tobella se li despertà la vocació religiosa.
Durant la infantesa havia rebut una educació ben diversa, però sempre vinculada a l’escola cristiana. En un primer moment, va passar pels escolapis terrassencs; durant l’exili a Béjar, va estudiar als salesians d’aquella localitat, i, finalment, residí quatre anys al Seminari Menor de Nostra Senyora de Montalegre, situat al paratge de la Conreria a Tiana, fins que va descartar l’opció de ser capellà.
Un cop fora del seminari, imbuït per la dinàmica de l’època, va fer estudis vinculats al sector tèxtil i començà a treballar en alguns despatxos del ram. Als disset anys es presentà voluntari per fer el servei militar en un regiment d’infanteria a la ciutat de Terrassa. Els anys següents foren una etapa d’inserció en el món laboral: primer, al costat del seu pare en una empresa de compravenda de productes tèxtils i, més endavant, amb un negoci propi que durà fins al 1967. En aquest període, concretament el 1953, també es va casar amb Concepció Rodó i Borrell.
La primera oportunitat de dur a terme una tasca altruista li sorgeix a mitjans de la dècada del 1950 quan es posa en contacte amb el Patronato Felipe Rinaudi, de València, una entitat que sota el nom d’aquest sacerdot salesià es dedicava a la construcció de pisos socials. Conjuntament amb un grup d’antics alumnes salesians edificà un bloc de pisos al carrer Núria de Terrassa. L’experiència no reeixí per les desavinences amb els constructors, però, anys més tard, els pisos serviren per acollir els damnificats de la riuada del 1962.
A continuació, començà la seva relació amb l’Ajuntament de Terrassa. Entre el 1956 i el 1966 fou promotor i secretari de la Comissió Local Pro-edificis Religiosos i Culturals, que amb el suport del consistori, d’entitats i de particulars va construir el col·legi salesià, la llar d’infants Les Arenes, la nova església dels carmelitans i les parròquies de Sant Cristòfol i de la Santa Creu. Tot plegat ho feu amb una inversió que rondava els deu milions de pessetes.
Empès per les ganes de millorar una ciutat en plena transformació, Tobella creia que el millor lloc per aconseguir-ho era treballant dins l’Ajuntament. Per aquest motiu, entre el 1961 i el 1967, des de l’Àrea de Sanitat, però, sobretot, des de la d’Urbanisme, va impulsar actuacions com la reforma del Portal de Sant Roc i dels carrers Nou i Sant Llorenç. No obstant això, el seu pas pel consistori egarenc quedà marcat per la reforma fallida del carrer de la Font Vella, que havia provocat maldecaps a tots els consistoris que la volgueren dur a terme. Després d’una sortida abrupta, Manel Tobella intentà reorganitzar la seva vida treballant com a comercial d’empreses de bufandes i, més endavant, amb un altre negoci propi dedicat als productes de ganxet.
Fou aleshores quan se li despertà la passió pel col·leccionisme. En un primer moment, després d’una carta publicada al diari Tarrasa Información el 26 de juny de 1971, començà a col·leccionar fotografies i postals antigues del centre la ciutat per argumentar les disquisicions sorgides al voltant de la reforma del carrer de la Font Vella. Al cap d’un temps, convençut que una imatge val més que mil paraules, reorientà la finalitat d’aquella primera col·lecció i començà a pensar que algun dia allò es podia convertir en un arxiu accessible a la ciutat.
El primer pas va ser l’exposició que el desembre del 1972 va inaugurar a la llibreria Atenea amb el títol «Terrassa retrospectiva» (figura 1). La mostra exhibia 107 fotografies antigues de la plaça Vella i era la primera vegada que Manel Tobella mostrava públicament la seva col·lecció. Aleshores, aquell incipient recull d’imatges havia anat creixent (en part, gràcies a les donacions de particulars terrassencs). Inicialment, Tobella ho emmagatzemava tot en una habitació del seu domicili particular, però aviat va haver de traslladar-ho als baixos d’una casa que havia comprat al número 8 del carrer Torrella.
A mitjans de la dècada dels setanta es produí un fet crucial. Terrassa, molt afectada per l’especulació urbanística i la crisi econòmica, veia perillar gran part del seu patrimoni arquitectònic. Un dels edificis afectats era el magatzem Farnés, de la placeta de Saragossa, construït el 1904 i considerat una obra destacada de l’arquitecte modernista Lluís Muncunill Parellada. La finca tenia data d’enderroc, però una campanya popular en reivindicava el salvament. Després de llargues negociacions entre la immobiliària Atlanta (propietària de l’edifici), el consistori, la Caixa de Terrassa i Manel Tobella el conflicte es resolgué quan aquest últim aconseguí una moratòria de trenta dies per trobar els mitjans que permetessin la compra de l’immoble. Finalment, el 13 de maig de 1977, el magatzem Farnés es deslliurava de la demolició per convertir-se en la futura seu de l’Arxiu Tobella (figura 2).
Unes setmanes més tard, el 29 de juny de 1977, l’Arxiu Tobella obria públicament les portes amb una exposició de fotografia amb motiu de la celebració del centenari del títol de ciutat a Terrassa. Era una retrospectiva que exhibia 878 imatges antigues al magatzem Farnés, ara sí, convertit en seu definitiva de l’Arxiu. Aquesta va ser la primera d’un programa incessant d’activitats que ha continuat fins als nostres dies.
Formalment, el 29 de març de 1978 s’aprovaren la carta fundacional i els estatuts de l’Arxiu Tobella com a fundació cultural privada. D’aquesta manera es materialitzava el somni del seu fundador; aleshores, però, Manel Tobella ja no estava sol en aquell camí, perquè l’entitat comptava amb prop de tres-cents col·laboradors. A més, segons declaracions al diari Tarrasa Información, el 1977 l’Arxiu conservava 7.375 fotografies de fins a l’any 1939, 19.976 fotografies d’entre el 1939 i el 1977 (7.308 de les quals havien estat fetes pel mateix Tobella), 2.953 diapositives, 3.602 gravats, 461 llibres i 587 publicacions.
A banda de les nombroses exposicions i conferències (figura 3), entre les activitats més destacables de l’Arxiu Tobella, cal esmentar la publicació de l’Anuari de Terrassa, que s’edita ininterrompudament cada any des del 1979. Aquest és un recull de notícies i fotografies dels principals fets succeïts a Terrassa en els àmbits cultural, esportiu, social i religiós. Els textos que acompanyen les imatges sempre han anat a càrrec d’il·lustres egarencs, com Vicenç Villatoro, Laura Pinyol, Quico Simó, Marina Camprubí o Anna Muñoz, per esmentar només algunes de les personalitats més conegudes.
Fruit de l’incessant dinamisme del seu impulsor, a principis del 2026 l’Arxiu Tobella compta amb una destacable quantitat de fons, que majoritàriament estan compostos per documents fotogràfics. Entre els més rellevants podem esmentar:
- Fons Jaume Grandia i Baco. Reporter gràfic especialitzat en activitats esportives. 53.000 fotografies fetes entre el 1956 i el 1976.
- Fons Josep Garcia Argilaga (1890-1984). Fotògraf aficionat especialitzat en la tècnica del bromoli. 6.945 fotografies, negatius en suport de vidre i acetats de plàstic.
- Fons de Foto Francino. Negoci familiar dedicat al reportatge, la venda de càmeres i el material fotogràfic. 2.087 fotografies fetes entre el 1958 i el 1965.
- Fons Rafael Aróztegui i Peñarroya. Fotògraf professional i activista cultural. 20.000 fotografies fetes entre el 1963 i el 2013.
- Fons Francesc Monné Garcia. Aproximadament, 200.000 negatius en suport plàstic.
L’any 2022, l’Arxiu Tobella i l’Arxiu Històric de Terrassa decidiren sumar esforços. Les necessitats específiques d’alguns suports fotogràfics feien que les instal·lacions de l’Arxiu Històric fossin les més adequades per garantir-ne la conservació a llarg termini. Per aquest motiu, ambdues entitats firmaren un conveni de col·laboració gràcies al qual l’Ajuntament rebia una donació que superava el mig milió de fotografies. En total, més de cinquanta metres lineals de prestatgeria, que abasten des del darrer quart del segle xix fins a l’actualitat.
Tornant a la biografia de Manel Tobella, els darrers anys de la seva vida van estar plens de reconeixements al seu compromís amb Terrassa i amb el patrimoni fotogràfic local. Concretament, el 1989, el Centre Social Catòlic el nomenà Terrassenc de l’Any i el 2002 va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (figura 4).
Tobella és recordat pels seus conciutadans com un personatge prim i nerviüt que anava pel carrer amb una característica corbata de llacet al coll. Sempre estava atent a qualsevol notícia que tingués a veure amb la possible pèrdua del patrimoni documental de la ciutat. Quan això succeïa, ell acudia a rescatar-lo «a 250 kilòmetres per hora».
«Manuel Tobella, president de l’Arxiu Tobella». Claxon (novembre-desembre 1985), p. 11.
