Enric Batlló i Batlló va protagonitzar, el 1914, la que segurament ha estat la donació més nombrosa feta per un particular a la formació dels museus de Barcelona. Va lliurar un total de nou-centes catorze peces, entre les quals destaca l’escultura romànica coneguda com a Majestat Batlló, que ha estat fins ara l’única que ha conservat per al gran públic la memòria de la seva generosa aportació. Aquest col·leccionista era un dels set fills del matrimoni de Feliu Batlló i Barrera (Olot, 1819 - Barcelona, 1898) amb Margarida Batlló i Dachs (?-1883), que era neboda seva. Aquest industrial olotí del cotó havia fundat amb els seus germans, el 1842, l’empresa Batlló Hermanos, que tenia la seu al carrer de la Riereta del Raval barceloní. La bona marxa del negoci els va dur a l’adquisició, el 1868, d’un enorme solar a les Corts, amb una extensió equivalent a unes quatre illes de l’Eixample, on construïren una gran fàbrica tèxtil amb capacitat per a uns 2.200 obrers. Aquest complex edifici és el que avui, amb diverses alteracions, configura el conjunt de l’Escola Industrial. La raó social Batlló Hermanos es va dissoldre el 1876 i Feliu Batlló va crear Batlló y Batlló amb els seus fills, mentre que el seu germà, Joan Batlló i Barrera, en sortir de Batlló Hermanos, va fundar amb altres nebots l’empresa Juan Batlló i va aixecar la fàbrica homònima a Sants, a la Bordeta, l’edifici de la qual també ha arribat fins als nostres dies i ara és de propietat municipal.
Batlló y Batlló va ser la gran competidora de La España Industrial, però va tenir una vida relativament curta, ja que la fàbrica va tancar definitivament el primer de juny de 1889. Aquesta decisió va ser deguda als mals resultats econòmics dels darrers temps, però també a la dura conflictivitat social. A partir del 1891, els germans Batlló van dedicar una part de la seva fortuna a fer inversions immobiliàries a l’Eixample mitjançant cases de renda, i es van adreçar a l’arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas (1848-1910). Les més destacades d’aquestes inversions foren la casa Pia Batlló, a la rambla de Catalunya, núm. 17, cantonada amb la Gran Via, construïda entre el 1891 i el 1896; les cases Àngel Batlló, al carrer de Mallorca, núm. 253, 255 i 257, entre el 1893 i el 1896, i la casa Enric Batlló, al passeig de Gràcia, núm. 75, cantonada amb Mallorca, entre el 1892 i el 1896, que fou la residència barcelonina del nostre col·leccionista.
El 21 de març de 1914 Enric Batlló va escriure una carta a Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona, on li oferia en donació la seva col·lecció d’art (La Vanguardia, 26 de març de 1914). La Junta de Museus, a proposta de la Diputació, va gestionar l’oferiment i va encarregar a Emili Cabot i Rovira (1854-1924), com a membre d’aquesta institució, la realització de l’inventari per a formalitzar el donatiu. Per a fer-ho, les peces de la col·lecció es van dur al complex museístic denominat Museus d’Art i Arqueologia, al parc de la Ciutadella, que encara no era obert al públic, i allà se’n va enllestir l’inventari, el 14 de novembre de 1914, amb la col·laboració de Carles de Bofarull i Sans (1852-1926), aleshores director dels museus municipals d’art i arqueologia, càrrec que va exercir fins a la seva jubilació, el 1920. Donada la singularitat de la donació, i potser per a correspondre a la generositat del donant, l’inventari no va restar manuscrit sinó que va tenir forma impresa, encara que no es pot parlar pròpiament d’un llibre, ja que no hi figura ni l’autor, ni el peu d’impremta, ni el dipòsit legal, ni el lloc d’edició. A més se’n feren dues versions distintes: una de catalana, conservada a la Biblioteca de Catalunya i a l’Arxiu Històric de la Diputació, i una altra de castellana, registrada a la biblioteca del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). El seu títol en català és Donatiu de D. Enric Batlló i Batlló a la Excma. Diputació Provincial de Barcelona 1914 (figura 1). No consta enlloc l’autoria de l’inventari, encara que segurament va ser fet sota la direcció de Carles de Bofarull per l’aleshores conservador del museu, Francesc Guasch i Homs (1861-1923). És un document clau, ja que estableix la dimensió del donatiu i d’alguna manera en conserva la memòria, donat que avui el conjunt es troba disseminat en diverses institucions patrimonials i encara no prou identificat, com veurem.
Per a entendre el gest munífic d’Enric Batlló cal recordar la seva condició d’home compromès amb el catalanisme dins la línia de la Lliga de Catalunya, però també cal fer esment de la seva situació familiar, que coneixem gràcies al record familiar dels dos besnets, Isabel Balet Portabella i Berenguer Portabella Esquefa. Enric Batlló (figura 2) es va casar amb Estrella Milans del Bosch i Valls (1855-1885) i va tenir una única filla, Estrella Batlló i Milans del Bosch (1878-1967), que el 1897 es va casar amb Lluís Portabella i Pavia (1875-1931). L’esposa d’Enric Batlló, Estrella Milans del Bosch, va abandonar el seu marit i la seva filla poc després del seu naixement (c.1880) i va marxar a Londres amb la seva nova parella, on va morir el 1885 amb només trenta anys i després de tenir dues altres criatures que no superaren la primera infància. Aquest trencament matrimonial va ser, com es pot imaginar, un escàndol majúscul dins de l’alta societat barcelonina de l’època i va condicionar segurament la futura vida pública d’Enric Batlló, que va mantenir sempre un perfil molt discret. En una data que no podem precisar, però segurament bastants anys després d’aquest episodi traumàtic i un cop vidu, Enric Batlló es va tornar a casar amb Teresa García Boqueras, de qui no tenim gens d’informació i que no formava part dels cercles socials de l’alta burgesia, sinó del seu entorn domèstic. És altament probable que la relació de la nova esposa amb la filla d’Enric Batlló —segurament d’edats molt properes— no fos gens fàcil, tal com s’intueix per la lectura del testament de Batlló (fet davant el notari Miquel Martí i Beya amb dates de 28 de juny i 11 d’octubre de 1924 i 12 de febrer de 1925). En aquest document, Enric Batlló fa hereva de tots els seus béns la seva filla, però deixa en usdefruit a la seva esposa la casa del passeig de Gràcia, núm. 75. Estableix que el contingut del domicili familiar és propietat exclusiva de l’esposa, i declara a més en un parell d’ocasions que els objectes d’art van ser aportats per l’esposa al matrimoni, cosa altament improbable, però que es remarca segurament per a evitar futures disputes entre l’esposa i la filla. En el testament també es preveuen un parell de llegats al Museu d’Olot i al de Barcelona, que no ens consta que s’executessin. Enric Batlló era conscient que la seva afició col·leccionista era poc o gens compartida per la seva filla i per la seva esposa, i segurament per aquesta raó va decidir de donar una sortida ja en vida a la seva col·lecció mitjançant la singular iniciativa d’una enorme donació als museus de Barcelona.
L’anàlisi de l’inventari és la primera qüestió que ens cal plantejar per a entendre el tipus de col·lecció que va aplegar Enric Batlló. L’inventari no és un llistat arbitrari de les peces donades sinó que les presenta agrupades en cinc categories: arqueologia, indústries artístiques, panòplia, eufònica i etnografia. És una classificació molt del segle xix que ens resulta avui estranya i que hem de traduir o explicar. Per Arqueologia s’agrupen les peces d’art antic o, millor, les peces d’alta època, segons la terminologia del comerç antiquari, distribuïdes en escultura, pintura i miniatura. L’escultura es presenta classificada en funció de la matèria treballada: la pedra (vuit peces), l’alabastre (quatre), el marbre (vint-i-una), la fusta (trenta-cinc), l’ivori (trenta-dues), el bronze (quinze), la terracota (sis), la cera (sis), el pastillatge (sis), l’atzabetja (una) i, a més, una làpida romana. La pintura és molt escassa i només és representada per dotze taules, dues teles, sis vidres i dos cuiros pintats. Per contra, la miniatura és més abundant, amb setanta-sis peces en diferents suports (coure, ivori, pergamí i fusta). En aquest apartat d’arqueologia també s’hi inclou l’arquitectura, és a dir, els capitells i altres restes arquitectòniques treballades (nou peces). Sota l’epígraf d’Indústries artístiques, una expressió avui desapareguda, s’agrupen les peces d’arts decoratives: mobles i arquetes (quaranta-sis peces), guadamassils (quatre), caixes petites (vint-i-set), esmalts (setanta-cinc), ceràmica grecoromana (setanta-set), ceràmica del segle xvii i del segle xviii (noranta-dues), porcellana (cent dinou), vidre (vint-i-vuit), cristall (dotze), argenteria (setze), bronze i altres metalls (seixanta-dues) i ferros (tretze). La Panòplia són les armes, amb quaranta-dues peces. Per Eufònica es descriuen els instruments musicals, que en aquesta col·lecció tenen un caràcter anecdòtic (cinc peces). Sota la categoria d’Etnografia no es recullen objectes de la nostra cultura popular, sinó més aviat d’allò que avui anomenaríem art no europeu, i en concret peces precolombines i d’art oriental (tretze peces). I, finalment, encara hi ha un darrer calaix de sastre on es recullen trenta-set objectes que no encaixen en cap de les categories establertes.
Aquesta estructura de l’inventari, centrada en la tipologia i la tècnica dels objectes descrits, ens dificulta conèixer el perfil cronològic de la col·lecció, saber quina és la proporció entre les obres antigues, les medievals, les renaixentistes, les barroques o les del segle xviii i de principi del segle xix. Encara una altra singularitat complica la lectura de l’inventari, atès que a l’inici del document trobem l’explicació d’uns signes convencionals que qualifiquen cadascuna de les peces relacionades. Es tracta de: A (autèntic), A-M (compost d’antic i modern), R (reproducció) i M (modern). Això ens sobta molt, ja que avui, per a un museu públic i rellevant com el de Barcelona, hauríem de pensar només en obres d’autenticitat contrastada. No podem oblidar, per contra, que en la realitat de consum artístic del segle xix, marc en què es conforma la major part de la col·lecció Batlló, les reproduccions d’obres històriques i les recreacions historicistes eren també molt valorades i apreciades. D’aquí el costum i la política de fer museus de reproduccions, per tal de divulgar els estils i els models del passat. És en aquest context que hem de llegir aquests signes convencionals, en què A-M (antic i modern) seria una peça autèntica però amb afegits o restauracions que la completen, R (reproducció) seria una peça feta modernament segons un model clàssic que es pot identificar, mentre que M (modern) seria una peça feta d’acord amb tècniques i estils tradicionals, però de nova invenció, sense que hi sigui identificable un model clàssic concret. Aquesta estructura de l’inventari per tipologies i amb una ferma voluntat de precisar l’autenticitat de l’objecte, reflecteix clarament la mentalitat d’un afeccionat i d’un gust tradicional en el camp de les antiguitats que encaixa molt bé amb l’expertesa que va acreditar al llarg de la seva carrera Carles de Bofarull, autor de l’inventari de la mostra retrospectiva de l’Exposició Universal del 1888 i del catàleg de la gran Exposició d’Art Antic del 1902.
Avui la col·lecció donada per Enric Batlló es troba dividida entre diversos museus amb seu a Barcelona: el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), el Museu del Disseny de Barcelona (MDB), el Museu de la Música i, segurament també, el Museu Arqueològic i el Museu Etnològic. Segons em comuniquen amablement els conservadors Jordi Casanovas (MNAC), Isabel Fernández del Moral i Josep Capsir (Museu del Disseny), Manel Barcons i Jaume Ayats (Museu de la Música), hi ha identificades com a peces Batlló 118 entrades de registre al MNAC, 175 a la secció de ceràmica de l’MDB, 54 a la secció d’arts decoratives de l’MDB i 2 al Museu de la Música, cosa que fa un total de 349 objectes patrimonials i suposa que som molt lluny encara de les 924 peces de la donació. Hi ha, per tant, un marge ampli per continuar aquesta tasca d’identificació a partir de l’inventari del 1914, que s’hauria de fer coordinadament des de les institucions susceptibles de conservar obres de la donació.
Encara que el que tenim avui als museus clarament documentat com a procedència Batlló és numèricament limitat, sí que és prou abundant per tenir una certa idea de les característiques bàsiques de la col·lecció i de la seva significació. Al MNAC la major part de les peces són escultures de tècniques diverses i de cronologia i qualitat molt variada, amb un total de cinquanta-una obres. Destaca, naturalment, la Majestat Batlló (figura 3) (Inv. MNAC 15937, Inv. Batlló 49), l’única peça que mereix un qualificatiu a l’inventari de 1914 amb un lacònic però significatiu: «Santa Magestat policromada d’època romànica primitiva (exemplar importantíssim)». També és molt notable el tondo en alt relleu d’alabastre de Pere Joan, amb la figura del Pare Etern, executat probablement entre el 1434 i el 1445 (figura 4) (Inv. MNAC 24186, Inv. Batlló 32). Un altre és el grup escultòric factici de fusta tallada i policromada alemany de c.1500 amb el motiu de la Deposició de Crist i el Camí del Calvari (Inv. MNAC 17662, Inv. Batlló 53). O el Nen Jesús de vestir, atribuït a Juan de Mesa (1583-1627) (Inv. MNAC 8340, Inv. Batlló 130). O el Bust de Crist (figura 5), en fusta policromada, de Manuel Pereira (1588-1683) (Inv. MNAC 8335, Inv. Batlló 57). O el grup escultòric de Ramon Amadeu (1745-1821) Santa Anna i la Verge nena, en fusta policromada (Inv. MNAC 10426, Inv. Batlló 73). Batlló va aplegar i donar un grup ampli de dotze escultures amb el motiu de la Verge i el Nen, gòtiques i renaixentistes, de caràcter anònim i algunes de clara factura popular. Trobem també alguns relleus en pedra o en fusta, capitells o morters en pedra.
La donació que conserva el MNAC inclou objectes que són més a prop de les arts decoratives, com ara dinou capsetes decorades, nou arquetes, dos encensers medievals en coure, un setrill, un rellotge, un plat cisellat, un bàcul de fusta i vuit peces d’argenteria: creus, calzes, copons, reliquiaris i custòdies. Destaca en aquest darrer apartat la Creu processional, de la segona meitat del segle xvi, de l’argenter Diego Lopes (Inv. MNAC 12197, Inv. Batlló 739). La col·lecció Batlló és molt característica del gust del segle xix, en què els objectes predominen clarament, i per això no ens ha de sorprendre trobar al MNAC només deu pintures, i encara de perfil heterogeni: una miniatura sobre ivori, un exvot, una pintura sobre pergamí, una sobre vidre, dues icones, un retrat del general Espartero i una pintura sobre tela del segle xvi amb el tema de la Trinitat trifacial, totes elles de perfil molt modest. El més destacat d’aquest conjunt petit de pintures és el Retaule de Sant Julià i Santa Basilissa, del segon quart del segle xv, del Mestre de Santa Basilissa (Inv. MNAC 15789, Inv. Batlló 156 a 162); i també dues taules, amb un Calvari i la Dormició de la Verge, atribuïdes al Mestre de Son, pintor actiu a les valls d’Àneu a finals del segle xv i inicis del segle xvi (Inv. MNAC 24133, Inv. Batlló 164), peces avui dipositades al Palauet Albéniz.
Enric Batlló, el 1923, va fer encara una darrera donació als museus de Barcelona: es tracta de dues pintures de Joaquim Vayreda (1843-1894), artista de qui aleshores es volia destacar la seva qualitat i rellevància mitjançant el muntatge d’una sala monogràfica al Palau de Belles Arts, i també per aquesta raó es va fer l’encàrrec d’una primera monografia sobre el pintor, que va escriure i publicar Rafael Benet el 1922. Batlló va ser requerit per la Junta de Museus en aquesta causa tenint en compte les seves arrels olotines, i va lliurar dues obres prou significatives, Inici de Primavera, del 1877 (Inv. MNAC 10592) i una Marina (Seta, Llenguadoc), de c.1873-1875 (Inv. MNAC 11391).
La donació Batlló era especialment abundant en l’apartat de ceràmica i porcellana. Si descomptem les setanta-set peces romanes que es deuen trobar al Museu Arqueològic, l’inventari descriu sumàriament noranta-dos objectes de ceràmica i cent dinou de porcellana. Avui, a la documentació de l’antic Museu de Ceràmica, ara dins el Museu del Disseny, consten un total de cent setanta-cinc peces amb aquesta procedència. N’hi hauria, per tant, quaranta-sis encara no identificades al fons del museu o potser perdudes. És un conjunt molt eclèctic, que privilegia la porcellana de les grans manufactures europees del segle xviii i del segle xix, alemanyes i franceses. Pel que fa a la ceràmica també hi ha molts exemplars amb aquesta cronologia tardana. Per això no hi trobem les grans peces valencianes de reflex metàl·lic dels segles xv i xvi, que eren altament cobejades pels grans col·leccionistes de l’època, com el comte de Valencia de Don Juan, a Madrid. Per aquesta mateixa raó tampoc no hi trobem peces rellevants de Talavera de la Reina, aragoneses o catalanes del segle xvii, i sí que hi ha, per contra, algunes poques peces d’Alcora i del Buen Retiro i sevillanes del segle xix. Un bon exemple del gust decorativista i gens expert de la col·lecció el tenim en el Grup escultòric del Parnàs, de porcellana alemanya del segle xix (Inv. MCB 712, Inv. Batlló 608), però que destaca per les seves dimensions com a peça de sobretaula (96 × 70 cm).
A l’antic Museu de les Arts Decoratives hi ha inventariades cinquanta-quatre peces de la donació Batlló, però és segur que n’hi ha d’haver més. Un grup significatiu el conformen les miniatures, executades sobre ivori, coure o pergamí. Són un total de trenta-quatre, encara que l’inventari Batlló en descriu setanta-quatre. Alguna d’aquestes peces forma part de l’exposició permanent actual, com per exemple un Retrat masculí, de finals del segle xviii, signat per Henri Pérès (Inv. MADB 7995, Inv. Batlló 198); encara que d’altres a la reserva també acrediten interès, com ara la imatge devocional privada de La Verge, miniatura sobre pergamí signada per Vicentio Piegali i datada el 1627 (Inv. MADB 7924, Inv. Batlló 221). L’inventari Batlló descriu quatre guadamassils i dues pintures sobre cuir. Al Museu del Disseny consten amb aquesta procedència dues peces fetes amb aquest material, que a més són exposades. Es tracta d’una imatge votiva de la Verònica amb la Santa Faç, segurament feta a Andalusia (Inv. MADB 7793, Inv. Batlló 176); i d’un frontal d’altar amb la verge del Roser, peça catalana del segle xviii (Inv. MADB 2153, Inv. Batlló 302). En l’apartat de vidre l’inventari Batlló cita vint-i-quatre peces i dotze més en cristall. Al museu es registren dotze vidres i sis peces de cristall de cronologies i tipologies molt diverses. Potser les més destacades són dues sotacopes venecianes decorades amb lacticini del segle xvii. Els esmalts conformen un grup nombrós a l’inventari Batlló, que arriba a les setanta-cinc peces, però pel que sembla i a la vista de les que clarament es poden identificar, tenen una cronologia moderna i són més aviat peces de curiositat de l’historicisme del segle xix i no pas peces autèntiques d’alta època. També formaren part del donatiu alguns mobles petits, com ara una tauleta de nit d’estil imperi (Inv. MADB 861, Inv. Batlló 273) i una cornucòpia amb un crucifix d’ivori del segle xviii (Inv. MADB 1800, Inv. Batlló 87).
Tal com explica el testament d’Enric Batlló, que ja hem comentat, aquest va conservar una part de la seva col·lecció, aquella que tenia la funció de guarnir el seu domicili, que ell afirma en aquest document, amb poca versemblança, que va ser aportació de la seva segona esposa. No tenim manera de saber quin volum i importància tenia aquesta part, ja que no disposem de cap inventari ni de cap reportatge fotogràfic del domicili. Tampoc no podem saber-ne el parador actual. Sabem positivament, però, que Enric Batlló també va tenir gust i afició per la pintura i l’escultura del seu temps, tal com demostra la donació de dues teles de Joaquim Vayreda, el 1923, al Museu de Barcelona, i també per altres lliuraments puntuals que va fer al Museu d’Olot. Al número 1.133 de La Ilustración Artística, publicat el 14 de setembre de 1903, es reprodueixen en estampa tres pintures de la seva propietat, una de Josep Armet (1843-1911), un singular quadre amb una figura femenina, A plena llum; una altra de Baldomer Galofre (1846-1902), Record d’Itàlia, de c.1890, i una darrera de Ricard Urgell (1874-1924), Curiositat (figura 6), datada el 1889. I encara al número 63 de Pèl & Ploma, publicat l’1 de novembre de 1900 (p. 10) es presenta una reproducció del famós quadre de Ramon Casas (1866-1932) La Madeleine (figura 7), ara a Montserrat, procedent de la col·lecció Sala, on es diu literalment al peu de la imatge: «Perteneix a Don Enric Batlló». Es tracta d’una evidència molt parcial però que creiem suficient per establir que, segurament al marge d’allò que Batlló considerava la seva col·lecció majoritàriament centrada en l’art d’alta època o en peces decoratives historicistes, va ser també un bon afeccionat a l’art del seu temps i va adquirir teles d’artistes de la seva generació estricta, com ara Armet o Galofre, però també de pintors més joves com ara Casas o fins i tot Ricard Urgell. I també és evident que les sabia triar amb molt bon criteri, ja que tant La Madeleine com Curiositat són peces importants en la carrera dels seus creadors. Aquesta condició de col·leccionista d’art del seu temps és també recordada a la necrològica d’Enric Batlló apareguda el 31 de desembre de 1925 (p. 824), al setmanari olotí El Deber, que es va publicar entre el 1897 i el 1936, on entre altres coses es diu literalment:
«Don Enric Batlló simbolitzava una època ben característica d’art català. Ell havia fomentat les tendències artístiques del temps dels Vayreda, Caba, Urgell, Mas i Fontdevila, Masrieras i altres. […]. Deixa una extensa col·lecció d’obres pictòriques dels artistes del vuit-cents, entre les quals n’hi han de ben notables. […]. Era un olotinista entusiasta i un devot col·leccionador de pintures i dibuixos, que fossin fidels reproduccions de les moltes belleses naturals de la comarca olotina.»
No hi ha dubte que Enric Batlló fou un generós mecenes i també un gran afeccionat a l’art del seu temps. La seva va ser una col·lecció molt del segle xix, amb un gran predomini de les arts decoratives i amb una forta presència de les reproduccions de peces antigues de gust historicista. No és la col·lecció d’un estudiós ni d’un expert, més aviat ens parla d’un afeccionat que compra, potser de forma compulsiva, el que li ofereixen i li agrada. No ens ha arribat cap informació sobre la procedència de les peces, ni sobre en quina mena de mercats, nacionals o internacionals, es movia el col·leccionista. És obvi, però, que cal suposar que les peces que són per a nosaltres avui les més destacades —com la Majestat o el Pare Etern de Pere Joan—, les adquirí en el mercat antiquari català. Enric Batlló fou un col·leccionista d’un cert prestigi, va participar com a expositor a la secció retrospectiva de l’Exposició Universal amb el préstec de vint-i-quatre peces de ceràmica, algun moble i petits cofres, però no va ser present a la d’art antic de 1902 potser perquè aquesta mostra estava més orientada envers la pintura medieval i d’alta època. Tampoc no ens consta la seva participació en les tertúlies o cenacles freqüentats per altres afeccionats, com ara la del mateix Emili Cabot. La ràpida acceptació del donatiu del total de la seva col·lecció per part de la Diputació de Barcelona, abans fins i tot de definir-ne el contingut precís en un inventari, segurament té relació amb aquest antic prestigi de la col·lecció i amb la conjuntura del moment, just un any abans de la inauguració del Museu d’Art i Arqueologia al parc de la Ciutadella el 1915, i que va presentar per separat, però en un mateix edifici, reproduccions i obres antigues autèntiques. De fet fou la donació més àmplia de les rebudes fins aleshores als museus de Barcelona, amb la singularitat de fer-se en vida del donant i no com a llegat testamentari. La seva acceptació i catalogació curosa volia ser també un missatge públic de la Junta de Museus envers altres futurs donants. Com a darrer homenatge i gest d’agraïment a Enric Batlló caldria fer un treball col·lectiu de recerca per tal d’identificar, al fons dels diferents museus que tenen peces seves, el total de la seva donació, encara que és poc probable que això modifiqui substancialment la valoració que podem fer ara del seu perfil de col·leccionista eclèctic.
