Llista de fitxes Web del projecte

Martí Estany i Martí

29/7/2019

Barcelona  4/1/1872  - Molins de Rei (Baix Llobregat) 23/9/1938

 

Figura 4. Martí Estany, al centre de la imatge, la nit de l’1 de febrer de 1934, al Palau de la Música, en l’acte d’homenatge que li va retre l’Orfeó Català. En ell li va ser lliurada una artística placa de bronze modelada per l’escultor Dionís Renart. Fotografia: Josep Maria Sagarra i Plana. (Arxiu Nacional de Catalunya.)

Figura 1. El 1888, Martí Estany, amb 16 anys, disposava d’un carnet per a poder entrar amb assiduïtat a les instal·lacions de l’Exposició Universal de Barcelona, on hi havia el Palau de Belles Arts, que acollia la Secció Arqueològica, la qual presentava obres de pintura, escultura, mobiliari i orfebreria procedents, entre d’altres, de diverses col·leccions privades.

Figura 2. L’excursionisme fou una de les passions de Martí Estany, a la imatge amb barret; així com de la seva germana, Leonor, a la fila de dalt, la primera a l’esquerra, entre dos homes. La imatge correspon a una excursió realitzada a Montcada el 20 de maig de 1900.

Figura 3. L’Exposició Iconogràfica de la Cornamusa presentada al Palau de la Música, seu de l’Orfeó Català, el 1931, exhibia dos àngels músics en talla policromada del segle XVI, tal com podem veure a cada extrem en la segona lleixa de la vitrina. Aquests àngels formarien part del llegat de Martí Estany a l’Orfeó Català arran de la mort del col·leccionista. Foto: AFB.

Figura 5. La col·lecció més emblemàtica, nombrosa i internacional, de les moltes que va aplegar Martí Estany, és la de rellotges personals de penjar. Exemplar rococó, de la firma Pierre Michaud, executat a París vers el 1760. Fotografia: CRBM-Roser Casas. (Inv. MADB 38779; Museu del Disseny de Barcelona.)

Figura 6. Plafó de ceràmica amb la representació de la Mare de Déu del Carme, patrona dels mariners, per qui Martí Estany tenia gran devoció. Havia decorat la residència del col·leccionista a Piera. Obra catalana del segle XVIII.

Martí Estany i Martí, nascut a Barcelona el 1872, provenia per la seva branca paterna d’una família de boters, amb obrador a la vila de Piera, on havien arribat al món el seu progenitor, Ramon Estany Solà (1838-1899), i el seu avi Agustí Estany Alabreda (1798-1867). La seva mare, Leonor Martí Puig (1847-1941), filla d’un comerciant d’aiguardent, va néixer al popular barri de la Barceloneta de la capital catalana.

El nostre protagonista va cursar estudis a l’Escola Superior de Comerç de Barcelona del 1885 al 1890, on assolí el nivell de professor mercantil. Aquesta sòlida base acadèmica li permetria moure’s amb gran habilitat en el món dels negocis, obtenir amb facilitat rendiments econòmics i saber-los invertir encertadament. Durant la seva etapa d’estudiant es va celebrar l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, esdeveniment de gran relleu per a la modernització i projecció de la ciutat. El jove Martí Estany disposava d’un carnet que li permetia visitar amb certa freqüència les instal·lacions aixecades per a l’ocasió, entre les quals es trobava l’espectacular Palau de Belles Arts, que allotjava la Secció Arqueològica, on s’exhibien obres artístiques d’escultura, pintura, ceràmica, mobiliari i orfebreria, entre d’altres, procedents en bona part de col·leccionistes d’arreu de l’Estat espanyol (figura 1).

Finalitzada l’etapa d’estudiant, Martí Estany compaginà la seva activitat laboral amb una creixent afició per l’excursionisme, compartida sovint per la seva única germana, Leonor, més jove que ell (figura 2). El 1901 es feu soci del Centre Excursionista de Catalunya, en el qual arribà a ocupar el càrrec de secretari segon, durant el període del 1903 fins al 1906. El seu pas per l’entitat va deixar empremta en alguns exemplars del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, en el qual va publicar diversos articles on explicava detalladament les seves experiències viscudes en algunes sortides pel nostre territori. Aquests relats redactats en llengua catalana evidencien el potencial literari del nostre protagonista i una especial sensibilitat a l’hora de descriure els paisatges que va visitar i les impressions que va extreure’n. El món de l’excursionisme portà, doncs, Martí Estany a conèixer llocs recòndits de la nostra geografia, així com nombroses manifestacions artístiques, circumstància que acabaria per desvetllar la seva afició pel col·leccionisme.

Aquesta afició la va poder materialitzar sense grans impediments, atesa la solidesa de la seva economia. Una economia sustentada en rendiments procedents de lloguers d’immobles, d’adquisició d’obligacions del Patronato de la Habitación de Barcelona, d’Energía Eléctrica de Cataluña o bé de la Compañía Sevillana de Electricidad, entre d’altres, així com d’accions d’empreses com ara la Sociedad Española de Carburos Metálicos, la Unión Salinera de España, SA o bé Aguas del Llobregat, per citar-ne només alguns exemples.

Una altra de les grans passions de Martí Estany fou la música, raó per la qual el trobem vinculat des del 1899 a l’Orfeó Català, on va exercir el càrrec de comptador en els períodes del 1902 al 1909 i del 1916 al 1938. El 1918, el col·leccionista va fer donació a l’entitat d’un psalteri d’origen català del segle xviii, objecte musical que havia de nodrir un incipient museu de la música a l’empara de l’Orfeó Català, el qual, malauradament, mai no va arribar a consolidar-se. També va col·laborar activament, el 1931, en l’organització de l’Exposició Iconogràfica de la Cornamusa, que l’Orfeó Català va presentar en el seu estatge social, amb el préstec de dos àngels músics, talles policromades del segle xvi, que s’exhibiren en una vitrina i que Martí Estany, anys a venir, deixaria en herència a l’entitat (figura 3). L’Orfeó Català, en una mostra d’agraïment per la feina que de manera desinteressada portava a terme el col·leccionista, el 1934, en un acte solemne d’homenatge al Palau de la Música, li va fer lliurament d’una artística placa de bronze modelada per l’escultor Dionís Renart (figura 4).

Martí Estany va tenir un estret vincle amb Barcelona al llarg de la seva vida. El darrer domicili a la ciutat on vivia el nucli familiar integrat pel col·leccionista, la seva mare i la seva germana, estava situat en ple Eixample, com correspon a una família de bona posició social que disposava fins i tot de personal de servei, encara que vivien en règim de lloguer. Allà Martí Estany conservava bona part de les seves col·leccions, especialment la de rellotges personals.

Ara bé, cal recordar que Martí Estany tenia debilitat per la vila de Piera on, com hem dit, podríem situar els seus ancestres per via paterna. En aquesta població va comprar, el 1912, una casa al carrer del Doctor Carles, que ampliaria el 1933 amb la compra de la que havia estat la casa pairal dels Estany a Piera des de finals del segle xviii, situada al mateix carrer. Aquestes dues cases contigües es van integrar en una única finca on el col·leccionista instal·laria i tindria incorporades com a elements de decoració, i en alguns casos d’ús, bona part de les seves variades col·leccions de ceràmica, pintura, objectes d’il·luminació, armes i mobles, tot majoritàriament de procedència catalana.

El condicionament intern de les dues cases comportà la remodelació de les façanes, que Martí Estany va encarregar al prestigiós esgrafiador i escultor noucentista Ferran Serra Sala (1905-1988). El resultat va ser espectacular, atès que les dues cases van quedar integrades en una única façana decorada amb delicats esgrafiats. A la façana es va obrir una fornícula que encara avui es troba presidida per una imatge escultòrica de sant Martí, en clara al·lusió al nostre protagonista, però també al seu besavi Martí Estany Castells, mort el 1851, el primer de la nissaga Estany, almenys d’aquesta branca familiar, a establir-se a la vila de Piera.

Martí Estany tenia, en la seva residència de Piera, un despatx de treball amb la corresponent biblioteca on es podia trobar, com era de preveure, el Manual práctico del comerciante y del dependiente de comercio d’Emilio Oliver Castañer, en dos volums, però també la magnífica Historia universal de César Cantú, en deu volums, profusament il·lustrada amb nombroses làmines a tot color. L’obra enciclopèdica l’havia heretat del seu pare, tal com delaten les inicials del progenitor estampades al llom dels volums enquadernats en pell. Martí Estany era subscriptor del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya així com de la Revista Musical Catalana, publicacions que conservava convenientment enquadernades. La seva biblioteca també exhibia enquadernada Museum. Revista mensual de arte español antiguo y moderno y de la vida artística contemporánea. Podem interpretar que Martí Estany, d’acord amb els exemplars que han arribat fins als nostres dies procedents de la seva biblioteca de Piera, era també un gran aficionat a la literatura catalana així com a la literatura universal, que acostumava a llegir en traduccions catalanes, encara que ell, a part de català i castellà, tenia coneixements d’anglès, italià i francès, idiomes que havia estudiat a l’Escola Superior de Comerç de Barcelona.

Segons la premsa de l’època, Martí Estany va estar present el 1921 a l’acte d’inauguració de l’estatge social del Sindicat Agrícola Catòlic del Sant Crist de Piera. El 1931 era president del Foment de Piera, quan es van fer canvis en els estatuts de l’associació en el sentit de decidir que la llengua catalana seria l’oficial d’ús de l’entitat i alhora s’acordà, per respecte a l’entitat que la va precedir, que a partir d’aleshores la seva denominació seria Foment de Piera. Casal Català. Aquests fets posen en evidència l’estret vincle de Martí Estany amb Piera i el seu compromís amb el catalanisme.

Al marge de Barcelona i Piera, la vila de Molins de Rei passà a formar part de la geografia personal de Martí Estany, quan en la dècada dels anys vint del segle passat va comprar un solar al carrer del Doctor Barraquer, on va fer construir una casa d’estiueig. Per tal d’integrar-se millor a la vida social de la vila, el 1930 es va fer soci del Foment Agrícola, Industrial i Comercial, entitat significativa de la població, de caire catalanista, que disposava d’un local propi on desenvolupava les seves activitats culturals i d’esbarjo.

La mort va sorprendre Martí Estany a principis de la tardor del 1938, a causa d’una malaltia, a la seva casa de Molins de Rei. Les seves restes mortals descansen al cementiri de la població. L’esquela mortuòria va aparèixer a la premsa de l’època, en diferents diaris però redactada en llengua catalana, encara que el mitjà tingués el castellà com a idioma d’expressió, circumstància que subratlla el compromís catalanista del difunt.

Pel que fa a les col·leccions que va arribar a aplegar Martí Estany al llarg de la seva vida, podem afirmar que aquestes eren molt diverses quant a tipologia i a nombre d’exemplars. S’ajustaven a l’interès del col·leccionista, que sovint es decantava per preuats objectes de petit format, i en cap cas mai no van estar condicionades per limitacions de caràcter econòmic, atesa la solvència del nostre protagonista.

La més internacional de les col·leccions que va reunir Martí Estany, per l’origen estranger, bàsicament europeu, de tots els objectes que la integren, és la de rellotges personals de penjar. Sovint eren coneguts com a rellotges de butxaca, tot i que en realitat en la seva època la majoria es portaven penjats del coll o de la cintura, o bé eren utilitzats com a fermalls i en alguns casos com a anells. La col·lecció va ser lliurada pel col·leccionista, en concepte de donació, a la Comissaria General de Museus l’agost del 1936, iniciada ja la Guerra Civil, amb l’objectiu que es pogués incorporar als museus d’art de Barcelona. Van ser 210 exemplars, quantitat respectable que ens fa pensar que aquesta era potser la col·lecció més nombrosa que havia aconseguit aplegar. Possiblement fou també una de les més preuades per Martí Estany, atès que va ser la primera a posar sota custòdia de la Comissaria General de Museus. Hi podem trobar peces molt exquisides, com ara un rellotge d’estil rococó d’or, coure, aplicacions d’esmalts i pedreria de la firma Pierre Michaud executat a París vers el 1760 (figura 5).

Amb la col·lecció de rellotges, Martí Estany també es va desprendre de la d’arquetes, de la qual va lliurar 79 exemplars, procedents de Catalunya i de diversos indrets de l’Europa occidental. Un dels grups representats més significatius és el de les arquetes sicilianes d’ascendència islàmica, que tenen plaques d’ivori com a base material en la seva construcció, estan finament decorades i es troben datades al segle xiii.

El 1943, quan es va fer efectiu el llegat testamentari de Martí Estany als museus d’art de Barcelona, es van afegir 19 exemplars més de rellotges, així com de 17 arquetes. Actualment la col·lecció de rellotges es troba incorporada al Museu del Disseny de Barcelona, que també compta amb 22 exemplars d’arquetes. La resta d’arquetes, un total de 74, es van incorporar als fons patrimonials del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Amb el llegat de Martí Estany als museus d’art de Barcelona va ingressar la seva col·lecció de retrats en miniatura. Es tractava de 91 exemplars que subratllen el refinat gust del col·leccionista per aquests delicats objectes, entre els quals es troba Retrat de dona executat vers el 1830 per Hugh Bridport, l’única obra de la col·lecció realitzada als Estats Units i que avui forma part, com la resta, dels fons patrimonials del Museu del Disseny de Barcelona.

El llegat testamentari de Martí Estany deixava també als museus d’art de Barcelona una selecció de pintures, obres d’artistes catalans del segle xix, que arribaria a comptabilitzar 25 exemplars. A diferència de la col·lecció de rellotges, arquetes o miniatures, la de pintura no va ser incorporada de manera íntegra, d’acord amb la voluntat del testador. Els exemplars més significatius d’aquesta selecció són potser dues obres de Santiago Rusiñol, En campanya i Jardí de Montmartre, datades a París entorn del 1890, clar exponent de l’esperit innovador de l’artista i que s’exhibeixen al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

El fort lligam que Martí Estany va tenir durant bona part de la seva vida amb l’Orfeó Català també va quedar reflectit en el seu testament. De fet, l’esquela mortuòria del col·leccionista publicada a la premsa ja ho feia preveure, atès que en ella l’Orfeó és l’única entitat que se suma al condol per la mort del nostre protagonista. Martí Estany, il·lusionat amb el projecte que l’Orfeó Català acollís un museu de la música al seu estatge social, va deixar un llegat a l’entitat per tal de col·laborar en l’assoliment d’aquest objectiu. Entre les peces que van passar a formar part del fons patrimonial de l’entitat mitjançant aquest llegat, es troben tres plafons de ceràmica catalana dels oficis, datats entre els segles xvii i xix, on apareixen diversos personatges tocant algun instrument musical.

Martí Estany va morir solter i sense descendència directa. La seva germana, Leonor, va ser la principal destinatària de l’herència, entre la qual es podien comptar immobles així com diverses obres d’art que havia atresorat el col·leccionista. Leonor Estany Martí, a l’igual del seu germà, va morir soltera i sense descendència directa, el 1968. Les seves disposicions testamentàries interpreten la voluntat de Martí Estany, el seu gran benefactor. I com ell, va deixar una part important del seu patrimoni immobiliari a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, per tal de col·laborar en el manteniment econòmic de la institució i així donar suport a la seva acció social.

Pel que fa a la família, val a dir que Montserrat Jofresa Aymerich (1911-1996), empresària tèxtil i filla de Domingo Jofresa Estany (1880-1941), cosí germà dels dos germans difunts, amb qui es va extingir el cognom Estany, almenys en relació amb aquesta branca familiar, fou la gran beneficiària. Fillola de bateig de Leonor Estany, rebé en herència de la seva padrina la residència decorada amb bells esgrafiats del carrer del Doctor Carles, de Piera, la qual, encara que havien passat molts anys des de la mort de Martí Estany, conservava el seu interior gairebé igual que en vida del col·leccionista. La casa continuava farcida de mobles d’època, com ara escriptoris, llits o bé rellotges de caixa alta, i les parets estaven cobertes de pintures, principalment d’escola catalana del segle xix, entre les quals hi havia obres de Josep Cusachs, Francesc Gimeno, Romà Ribera, Eliseu Meifrèn o Modest Urgell.

També hi havia penjats plats de ceràmica i rajols dels oficis, en alguns casos incrustats a la paret, així com una composició de la Mare de Déu del Carme, per la qual Martí Estany tenia una especial devoció, en tant que patrona dels mariners, atès el vincle de la mare del col·leccionista amb el barri de la Barceloneta, on havia nascut (figura 6). També es podien veure a les parets algunes decoracions fetes a partir d’armes agrupades per tipologies, com ara pistoles o bé espases, i estris d’il·luminació antics i rudimentaris. Tots, objectes de bona factura que ens podien remetre a centúries passades.

La peça més emblemàtica que decorava una de les estances de la mansió era un plafó de retaule gòtic de principis del segle xv que Francesc Ruiz i Quesada atribueix al pintor català Pere Vall. Representa Les esposalles de la Mare de Déu i, d’acord amb l’historiador, en el seu dia devia estar integrat en un retaule vinculat a la vida de santa Anna.

El 1968, quan Montserrat Jofresa Aymerich heretà l’antiga residència de Martí Estany a Piera, era ja vídua i mare de família nombrosa. Una casa tan àmplia devia acollir-los confortablement en les estades que arribarien a realitzar-hi en temps de lleure, sobretot per Setmana Santa i durant el període estival. El 1993, l’empresària tèxtil, en el tram final de la seva vida, va decidir obsequiar cadascun dels seus fills i filles, de manera molt sàvia i equitativa, amb diversos dels objectes presents a l’interior, aplegats en el seu dia pel col·leccionista. Tot i el temps transcorregut des de llavors, aquesta circumstància els convida encara avui a recordar sovint amb admiració la trajectòria personal i cívica del seu benefactor avantpassat, Martí Estany.

Bibliografia i fonts

Capsir, Josep. «El mecenatge artístic de Martí Estany (1872-1938), col·leccionista d’arquetes, miniatures i rellotges». Jornada Col·leccionistes que han fet museus. Barcelona: MNAC, 16 abril 2018.

Col·lecció Martí Estany, vers 1943, Biblioteca Joaquim Folch i Torres del MNAC. Àlbum de fotografies: Vol. 1, Col·lecció de rellotges. Vol. 2, Col·lecció de miniatures. Vol. 3, Col·lecció d’arquetes. Vol. 4, Col·lecció de pintures.

Farré, Eduard. «Rellotges personals. Segles xvi-xix». A: Extraordinàries!: Col·leccions d’arts decoratives i arts d’autor (segles iii-xx) [catàleg d’exposició]. Barcelona: Museu del Disseny de Barcelona, 2014, p. 109-114.

Gil i Guasch, Miquel. «Rellotges esmaltats del llegat de Martí Estany». A: Miscel·lània en homenatge a Joan Ainaud de Lasarte. Vol. 2. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans: Museu Nacional d’Art de Catalunya: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999, p. 109-122.

Maseras, Alfons. «Martí Estany i la seva col·lecció de rellotges». Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona [Barcelona: Ajuntament de Barcelona], vol. 7, núm. 78 (novembre 1937), p. 321-333.

Maseras, Alfons. «La col·lecció d’arquetes de Martí Estany». Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona [Barcelona: Ajuntament de Barcelona], vol. 7, núm. 79 (desembre 1937), p. 357-367.

Josep Capsir i Maiz

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal