Jeroni Faraudo i Condemines va néixer a Barcelona el 8 de juny de 1823. Va obtenir el títol de llicenciat en Medicina i Cirurgia el 1847, i el de doctor el 1869. L’any 1857 guanyà un concurs per a impartir l’assignatura d’Anatomia Artística a l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona. A partir d’aleshores, va combinar la seva professió de metge i diverses funcions a l’Acadèmia de Medicina (on va ser bibliotecari, corresponsal i vicepresident) amb la seva activitat docent a l’Acadèmia de Belles Arts. Va publicar treballs tant científics com artístics. Com a col·leccionista, el seu interès es va centrar exclusivament en el gravat. Pels volts del 1880, la col·lecció d’estampes reunida pel metge i professor Jeroni Faraudo va ser la més destacada de l’època a Catalunya. Amb seguretat podem documentar que va reunir un mínim d’unes 4.500 estampes, i algunes estimacions fiables parlen de 12.000. Jeroni Faraudo es va casar i va enviudar tres vegades. Amb la seva segona esposa, Eladia Ortells, va tenir sis fills: Eladio, Concepción, Dolores, Luis, Asunción i Ramón. Va morir d’una embòlia a Barcelona als seixanta-tres anys, el 2 de maig de 1886.
Sense antecedents familiars en el camp de l’art (el seu pare era mestre mitger), Faraudo va començar a col·leccionar gravats probablement a principis de la dècada del 1860. El seu interès pels gravats podria tenir alguna relació amb la seva feina de professor i el seu contacte amb l’art i els artistes a l’Acadèmia de Belles Arts. Sigui com sigui, es va donar a conèixer com a col·leccionista el 1867 amb motiu de l’exposició retrospectiva de pintura, escultura i arts sumptuàries organitzada per l’Acadèmia esmentada, on va deixar cent set estampes de les quals se n’exposaren seixanta-nou. Faraudo va tornar a participar, el 1880, a l’exposició que va organitzar l’Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa, on es van reunir estampes només d’autors espanyols. L’exposició anava acompanyada d’un llibre titulat Exposición de grabados de autores españoles celebrada por la Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa en enero de 1880. Al llibre es qualifiquen els prestataris de gravats en dos grups, «por el mérito absoluto» i «por el mérito relativo», segons la quantitat i singularitat de les estampes que van deixar. El prestatari més destacat «por el mérito absoluto» va ser Jeroni Faraudo, amb cent cinquanta obres.
Del 1880 al 1886, any de la seva mort, estan documentades diverses visites a casa seva per a veure la seva col·lecció de gravats, activitat que era organitzada per l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques. De fet, la coneguda guia Barcelona en la mano, de Josep Roca, publicada el 1884, ja esmenta la col·lecció Faraudo en l’apartat de museus i col·leccions particulars que es podien visitar a la ciutat. També confirma l’adreça del col·leccionista, on van tenir lloc les visites: el carrer de Montjuïc de Sant Pere, núm. 12, 2n. Algunes d’aquestes visites van ser ressenyades i publicades per Josep Massó i Torrents. De forma sintètica, Massó i Torrents cita més de dos-cents gravadors estrangers i uns cent cinquanta gravadors espanyols. Hi trobem gairebé tots els noms que podríem esperar, classificats per tècniques, escoles i cronologia. Primer les xilografies i després els gravats en metall i, en l’ampli apartat dels gravadors que treballen el coure, comença pels alemanys, segueix amb els italians i els holandesos i acaba amb els espanyols. Els noms més abundants són els de l’escola francesa i espanyola dels segles xvii i xviii. Només algunes vegades cita estampes concretes. De Dürer, de qui Massó i Torrents compta 32 estampes, cita Lo Caballer de la Mort i La Melancolia; de Cornelis Cort, Les arts i les ciencies; setanta obres de Callot, entre les quals hi ha Les tentacions de S. Antoni. Sabem, per la visita del 1880, que Faraudo tenia molts retrats associats al nom de Van Dyck, la qual cosa vol dir que tenia estampes de la seva iconografia.
Després de la mort de Faraudo, el 2 de maig de 1886, el fet més important en relació amb el col·leccionista és la publicació homenatge, l’any 1887, de l’Álbum de grabados escogidos. Colección de D. Gerónimo Faraudo, un llibre amb text de Josep Puiggarí i amb un conjunt de trenta làmines on es reprodueixen quaranta-cinc estampes de la col·lecció. Puiggarí escriu que Faraudo «atesoraba en 15 o más grandes carteras, debidamente numeradas y ordenadas, sobre 12.000 grabados de toda procedencia, desde los más toscos ensayos del grabado en madera y metal, hasta las mejores láminas de acreditadas escuelas y de grandes maestros nacionales y extranjeros».
L’any 1894, el fills de Faraudo oferiren a la Diputació de Barcelona la col·lecció de gravats estrangers que tenia el seu pare, adjuntant un document publicat per l’Establecimiento Tipográfico La Hormiga de Oro de Barcelona i titulat Catálogo de la colección de grabados de los hijos de D. Jerónimo Faraudo. S’hi consignen només gravats d’autors estrangers —no sabem què va passar amb les estampes d’autors espanyols que Faraudo també tenia— i qui en nom de la Diputació va revisar els gravats i el catàleg va ser Joan Soler i Rovirosa, que conclou que el nombre total d’estampes és de 4.380. La Diputació acordà l’adquisició de la col·lecció l’any 1896 pel preu de 12.500 pessetes. Deu anys més tard, el 1906, la Diputació cedí la col·lecció a l’Ajuntament de Barcelona amb destinació al Museu Municipal de Belles Arts situat al parc de la Ciutadella. El 1934 s’inaugurà en la seva ubicació actual el Museu Nacional d’Art de Catalunya, on avui, al Gabinet de Dibuixos i Gravats, es conserven els gravats de la col·lecció.
Al Gabinet del MNAC les estampes estan classificades per èpoques i escoles; per tant, els gravats de Faraudo —els que es conserven— no s’han mantingut junts. Tampoc no hi ha una catalogació que identifiqui amb claredat quins van ser seus. A tot això s’ha de sumar el fet que és molt difícil saber si els noms de la majoria de gravadors i d’estampes que surten en la documentació antiga són correctes. És més, sabem del cert que hi ha atribucions errònies. Així doncs, són moltes les dificultats que trobem per descriure amb detall la col·lecció d’estampes que va reunir. Només podem oferir algunes dades i estimacions generals. En morir, Faraudo probablement tenia uns 12.000 gravats, com indicà Josep Puiggarí. Eren de totes les èpoques i escoles, gravats xilogràfics, al burí i a l’aiguafort. Molts devien ser de gravadors espanyols. D’aquests, ja en el segle xix se’n va perdre el rastre, però a la documentació surten els noms de Ribera, Carmona, Moles o Goya. Amb seguretat, els fills de Faraudo van vendre a la Diputació de Barcelona, l’any 1896, més de 4.000 estampes d’autors estrangers. Al catàleg publicat per a l’ocasió predominen els gravadors francesos: de Jean Lepautre es consignen unes 140 estampes; de Perelle, 68; de Sébastien Le Clerc, 65; dels Audran, 61, i de Jacques Callot, 55. D’autors que avui considerem de primera fila destaca el nom de G. B. Piranesi, amb 33 gravats, i Dürer, amb 29, entre els quals, segons el títol del catàleg, hi ha Melancolía, Adan y Eva i El caballero de la muerte. De Rembrandt se’n consignen 17, amb alguns títols identificables i d’altres no. Malgrat tot, com ja s’ha indicat, hem pogut comprovar que alguns d’aquests gravats cèlebres de Dürer i de Rembrandt que suposadament Faraudo tenia i que es conserven al MNAC —de Dürer, per exemple, La malenconia o Sant Jeroni al seu estudi— són còpies fetes per altres gravadors, no pas obres originals dels artistes esmentats. Naturalment per a valorar aquest fet s’ha de tenir en compte que a finals del segle xix no hi havia els catàlegs raonats que avui permeten a un expert filar molt prim en les atribucions, sobretot dels grans artistes. Val a dir, però, que ja el 1887, i pel que fa a Rembrandt, Puiggarí va escriure que en les carpetes de gravats de Faraudo probablement no n’hi havia cap d’indiscutible.
Amb tot, gràcies a la seva constància i a una dedicació a col·leccionar només estampes, Jeroni Faraudo i Condemines, metge i professor de l’Acadèmia de Belles Arts, va aconseguir reunir la col·lecció de gravats més destacada de la seva època. I com va dir Jaume Massó i Torrents quan la va veure, «l’orgull d’haver reunit tot això se’l deu á n’ell sol exclusivament».
