Llista de fitxes Web del projecte

Jordi Gimferrer i Garriga

31/7/2019

Banyoles (Pla de l'Estany) 17/3/1933  - 

 

Jordi Gimferrer i Garriga

Figura 1

Figura 2

Figura 3

Figura 4

Figura 5

La primera sensació que produeix veure la col·lecció particular de Jordi Gimferrer i Garriga és d’aclaparament i sorpresa. La varietat i quantitat d’obres que la conformen poden provocar-nos un cert estat d’indefensió davant l’admiració continguda. Tot i la bona presentació i distribució, cal concentrar-se i focalitzar l’atenció per a gaudir plenament del volum i la qualitat de les obres exposades.

Però, com és habitual, darrere d’una col·lecció hi ha una persona que l’ha feta possible. Jordi Gimferrer ha reunit el que ell anomena el seu «assaig», a partir de l’estimació i la passió per l’art.

I és en aquest sentit, en la passió per l’art, que recordo el dia que vaig conèixer Jordi Gimferrer. Era un divendres del mes de març de l’any 1983. Es presentà una hora abans d’inaugurar la meva primera exposició, a Banyoles. Allí, de quadre en quadre, la seva conversa eixamplà el meu món. Vam parlar de l’obra d’Àngel Planells, de Massanet, del surrealisme empordanès… Jo només el coneixia pels seus escrits a la Revista de Banyoles, publicació en la qual m’hi dedicà més de dues pàgines, i sovint he pensat que és molt possible que la meva passió per la història de l’art comencés a despertar-se a partir d’aquella conversa.

Jordi Gimferrer, com a escriptor, a més de redactar durant anys la secció d’art de la Revista de Banyoles, ha publicat els llibres El pintor Pigem i la seva època a la comarca de Banyoles, 1862-1946, amb Antoni M. Rigau; Els pobles de l’Empordà, conjuntament amb Anna M. Dalí, M. Àngels Anglada i Montserrat Vayreda; Joan Comalat: 20 anys de recerques fotogràfiques i De Solives a Benet Costa, pintors, amb Joan Vilardell. També cal remarcar que ha estat col·laborador en publicacions com Presència, Canigó, Recull, Papers d’Art…, així com en diverses edicions bibliogràfiques de museus i catàlegs de galeries d’art, presentant autors com Tàpies, Saura, Villèlia, Àngel Planells, Joan Massanet, August Puig, Brossa, Marcel Martí, Ràfols-Casamada, Clavé, Miró i Benet Costa, entre d’altres. També ha escrit i il·lustrat la novel·la Casanova, llums i foscors.

La creativitat de Jordi Gimferrer no es limita només a l’escriptura. Com a pintor va exposar al Cercle Artístic de Sant Lluc i a l’Académie de la Grande Chaumière de París. També, en exposicions individuals a Banyoles i col·lectives a Barcelona i Girona. Fou membre fundador del grup d’artistes Presència 63, amb Lluís Güell, Antoni Mercader i Jeroni Moner, presentats per Joan Brossa al Museu de Banyoles. Participà en la Setmana de la Joventut del 1964, en la qual Brossa estrenà l’obra Calç i rajoles. També a Banyoles, durant els primers anys de la dècada dels setanta, intervingué en les activitats del Tint-1 i el Tint-2, i participà amb diversos artistes catalans quan es presentà a Banyoles la primera mostra d’art conceptual a la Península (1971).

En aquest context comarcal i amb un grup d’activistes culturals (artistes, crítics, intel·lectuals…), participà en l’intent de la creació del Museu d’Art Contemporani dels Països Catalans, a Banyoles, amb una mostra a la Llotja del Tint, l’any 1980. L’ambiciosa temptativa no reeixí per motius polítics, malgrat haver-s’hi adherit artistes de la talla de Picasso (a través de la seva vídua, Jacqueline Roque), Miró, Dalí, Clavé, Tàpies, Cuixart, Saura, Chillida, l’Equip Crònica, Torres Monsó, Fita, Martí Vives, Barceló, Alfaro i molts d’altres representants del Principat, València, les Illes, la Catalunya del Nord, l’Alguer, Andorra… De tot plegat, l’única obra que ha romàs a Banyoles ha estat l’escultura Catalan power (1979), del valencià Andreu Alfaro, situada a la plaça Major.

 

Un assaig de col·lecció

«M’exalta el nou
i m’enamora el vell.»
J. V. Foix

Conversant amb Jordi Gimferrer, t’adones que ell viu la seva col·lecció d’art com una biografia, un munt d’experiències que no s’acaben mai. Ha volgut, i ha pogut, conèixer els autors contemporanis personalment. Algunes relacions, d’amistat duradora, d’altres de coneixença, de breu conversa o salutació. Amb aquest apropament a l’artista, ell ha humanitzat les obres establint-hi una relació entranyable.

Va començar l’assaig de jove, quan estudiava a la Universitat de Barcelona. Assistia freqüentment als museus i a les inauguracions de les exposicions que li cridaven l’atenció. També, els seus viatges per feina o per plaer «cultural» li han servit per nodrir, de manera espontània, aquesta compilació que barreja modernitat i antiguitat. Un recull d’obres que revelen l’estimació sincera a l’art. Una selecció fornida a partir de coneixences d’artistes (va conèixer tots els membres de Dau al Set), de suggeriments de galeristes com Miquel i Joan Gaspar, René Metras, Adriaen Maeght, Joan Antoni Maragall i Salvador Riera, entre altres. I, tal com ell expressa de forma agraïda, també influïren els savis consells i companyia de personatges com Joan Prats, Brossa, J. V. Foix, Cirici Pellicer, Saura…

La mostra s’articula a partir de petites peces precolombines, marbres grecs, jeroglífics egipcis… que s’alternen amb màscares africanes, obres orientals i elements arqueològics de cultures remotes. A tot plegat, cal imbricar-hi el gruix d’obres catalanes com pintures contemporànies dels segles xix i xx, així com alguna talla romànica o barroca. I si la col·lecció mateixa ja es mostra prou intensa, Jordi Gimferrer magnifica el seu valor narratiu fent-ne el recorregut a través d’anècdotes i vivències.

Gimferrer recorda quan, el desembre del 1968, al Moulin Rouge de París, va establir conversa amb Joan Miró i Llorenç Artigas. Miró el convidà a visitar la seva exposició a la Sala Gaspar de Barcelona i allí li dedicà dues tintes de la seva sèrie «Les essències de la terra». També a França, a Mougins (Provença, Occitània), Pablo Picasso li autentificà el Retrat del mestre Enric Morera, un quadre que el compositor havia comprat per una pesseta a principis del 1900 a la taverna Els Quatre Gats.

Amb la família Dalí, els Gimferrer hi tenien relació d’anys; el pare de Dalí era el notari de Figueres. La germana, Anna Maria, era amiga dels familiars de Figueres i li va vendre un retrat del 1925 i uns dibuixos dels «putrefactes» que Jordi Gimferrer portà a Portlligat amb la intenció que Salvador Dalí els donés un cop d’ull i el vistiplau. Sembla que el pintor s’enfurismà quan va saber que la seva germana es venia l’obra que ell havia deixat a Figueres, atès que el seu pare l’havia expulsat de la casa familiar. Tanmateix, acabà donant-li les gràcies per haver-los-hi ensenyat i li donà el vistiplau. Anys més tard, Dalí i Gala visitaren Jordi Gimferrer a Banyoles amb motiu de negociar una marina del pintor Modest Urgell que Dalí volia per al seu Museu de Figueres i que Gimferrer tenia en propietat. Dalí, per l’Urgell, oferia pintar-li una obra del mateix format, però Gimferrer refusà l’oferta, encara que n’acceptava, a canvi, alguna que ja tingués i li agradés. Dalí li contestà que no en tenia cap. En no arribar a un acord, Dalí volia veure la col·lecció i s’aturà palplantat davant del quadre El recinte de l’Equip Crònica. Gala feia estona que maldava per marxar estirant-lo pel braç i Dalí, cansat de les protestes de la seva dona, li ventà un cop de bastó al cap i reclamà veure l’obra sense presses. Abans de marxar, Gimferrer preguntà al «mestre» quins pintors catalans li agradaven més i ell contestà: «Fortuny per la policromia enlluernadora del seu pinzell, Feliu Elies, el primer hiperrealista i Modest Urgell per les seves perspectives obertes a l’infinit». Josep Pla, en assabentar-se que Dalí havia visitat el domicili de Gimferrer, no tardà a presentar-s’hi per a veure la col·lecció i, d’entrada, li digué que havia comès un gran error en no acceptar l’intercanvi. Pla donà un molt breu cop d’ull a la col·lecció i li etzibà: «ja em dispensarà, però vostè només té escorrialles», i tocà el dos.

El quadre El recinte de l’Equip Crònica que tant interessà Dalí, Gimferrer l’adquirí l’any 1971 a l’exposició del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona. Quan va anar a veure l’exposició, es trobà una sala buida amb els dos artistes, Rafael Solbes i Manolo Valdés. Els va proposar d’adquirir l’obra si li signaven i titulaven en català, ja que entre ells parlaven en valencià. Els artistes acceptaren complaguts i, pel que sembla, és l’única obra seva signada i titulada en la nostra llengua. També val a dir que fou l’únic quadre venut en aquella exposició.

Al pintor Antoni Clavé el coneixia de la Sala Gaspar. Clavé vivia al Cap Saint-Pierre, a Sant Tropès, i convidà Gimferrer a visitar-lo. Li comentà que a la seva façana onejava una senyera i en arribar-hi trobà un munt de gent al davant de la casa. En comentar-li Gimferrer que desconeixia que fos tan popular, Clavé contestà que a la casa del costat hi vivia Brigitte Bardot. L’artista sabia pels Gaspar que els Gimferrer fabricaven sacs, així que el rebatejà com «l’home del sac». En aquella trobada, Clavé li donà una obra de tècnica mixta.

Amb Antoni Tàpies també hi mantenia contacte. Gimferrer confessa que passejant pel gran taller que tenia l’artista a Gràcia, a voltes no li era fàcil escatir l’obra en procés de creació de les deixalles. El nostre col·leccionista comenta que allí, pel Nadal del 1971, Tàpies li regalà, com a nadala, un pergamí vell que procedia del monestir de Montserrat i que ell acabava de manipular. L’any 1976, a instància de Tàpies, Ripa di Meana, comissari de la Biennal de Venècia, li demanà un matèric de l’any 1965 per a aquella mostra.

A la Roca de Pelancà, a la vall de Camprodon, descansen les despulles de Joan Ponç. En aquesta casa enfilada dalt d’una roca i amb una torre esberlada per un llamp, l’artista hi convidà a sopar Gimferrer. Després del sopar, aprofitant la lluna plena, en Ponç volia que Gimferrer li confirmés que veia les bruixes sobrevolant el cingle. Gimferrer, un xic perplex, no aconseguí veure les bruixes i Joan Ponç aquella nit li dedicà un retrat. Es tracta d’un dibuix molt poncià i gairebé esperpèntic, titulat L’home cuc, en honor i represàlia per no haver vist les bruixes.

La relació amb Antonio Saura fou per a Jordi Gimferrer molt entranyable. Es veieren repetides vegades a París, a Osca i a Catalunya. Gimferrer li organitzà l’exposició individual a la Galeria Espais de Girona i també l’acompanyà a visitar el Museu Tresor de la Catedral de Girona. Davant el Tapís de la Creació, Saura li comentà que li hauria agradat fer-ne una rèplica. Saura sempre demanà a Gimferrer que li parlés en català; tot i que ell no el parlava, l’entenia perfectament. L’obra La Crucifixió que consta a la seva col·lecció, la rebé per sorpresa en una tramesa des de París, per correu ordinari i dins un tub de cartró. Gimferrer esmenta que és una curiosa manera de rebre el regal més valuós de la seva vida.

Una altra de les grans «firmes» que Gimferrer conegué fou Eduardo Chillida. També, acompanyant-lo pel barri vell de Girona, davant de la catedral, a la plaça dels Apòstols, impressionat per l’entorn, li murmurà que li plauria molt tenir l’oportunitat d’instal·lar-hi una escultura seva. De Chillida, Gimferrer disposa d’una xilografia, Homenatge a Joan Prats, i una Lurra.

Ja hem esmentat que a l’inici de la dècada dels seixanta, Joan Brossa estrenà a Banyoles la seva obra Calç i rajoles, una apologia del paganisme dins el teatre del Círculo de Católicos. A més del fet que ningú no hi entengué res, propicià un gran escàndol. Gimferrer visità sovint l’àtic que ocupava al carrer de Balmes cantonada amb la travessera de Gràcia. Un pis amb el terra ple de papers, com una espessa catifa caòtica, però amb obres a les parets de Miró, Tàpies, Villèlia… Quan Brossa visitava el domicili de Gimferrer, ens comenta que l’únic equipatge que portava era un raspall de dents i una pinta embolcallats en paper de diari. Sembla que la brama que no li agradava gaire l’aigua era certa. A Jordi Gimferrer li dedicà un sonet amb un títol molt brossià: Rrrr, inèdit. També posseeix de Brossa un poema objecte titulat Nupcial.

Dels surrealistes històrics de l’Empordà, a part de Dalí, Gimferrer va tractar Àngel Planells i Joan Massanet. De Planells, Gimferrer ens recorda que a Cadaqués havia regentat la fleca pastisseria La Mallorquina davant de mar. L’artista li explicava que cada matí portava el pa i croissants a la casa dels Dalí i allí tingué l’ocasió de conèixer el pintor i veure què feia. Planells, algunes vegades, plantava el cavallet davant la fleca mirant a mar, simulant pintar un paisatge, i deixava atònits els curiosos quan, en apropar-se, s’adonaven que pintava una elucubració surrealista pròpia. L’any 1974, pintà El calaix de les sorpreses, obra important que ha format part de diverses mostres internacionals sobre el surrealisme i que fa poc ha retornat després d’exposar-se a l’Ermitage de Sant Petersburg. L’altre surrealista, Joan Massanet, farmacèutic i alcalde de l’Escala, Gimferrer el descriu com un personatge alt i adust com un quixot. L’obra que pertany a la col·lecció és una metamorfosi que li regalà el seu fill Joan Ramon, anomenat Sagi, amb motiu d’haver publicat un text sobre l’artista després de la seva mort. El quadre, de format mitjà, és de gran interès atès que havia figurat a l’exposició dels logicofobistes a Barcelona l’any 1936.

Pel que fa a les màscares africanes, Jordi Gimferrer en destaca una de la tribu mbaka de l’antic Congo Belga atès que és una en les quals Picasso s’inspirà per a l’obra Les senyoretes del carrer d’Avinyó. L’altra, també molt punyent, fou de l’africanista belga François Neyt i prové de la tribu igbo de Nigèria. Aquesta última té la seva parella al Museu Metropolità de Nova York.

A l’últim, però no menys important, i paradoxalment, clourem la col·lecció amb l’obra que significà l’inici del seu «assaig». En tornar de l’exili, l’any 1939, la família Gimferrer es trobà la casa buida. Ell tenia sis anys i recorda que el seu pare comprà un paisatge de l’estany de Banyoles a Manel Pigem i Ras. Aquest pintor fou deixeble de Martí Alsina, a Llotja. Allí conegué Meifrèn, Urgell, Vayreda i d’altres als quals influí per a venir a pintar l’estany i la comarca del Terraprim. Vindrien els Llimona, Mas i Fontdevila, Martí Alsina, Nogués, Berga, Vayreda… Santiago Rusiñol li pagà el viatge a París, on romangué dos anys, coincidint amb la inauguració de la torre Eiffel, el 1889. El quadre de Pigem és significatiu per a Gimferrer: un Pigem que mostra, amb orgull, un estany entranyable per a ell atès que esdevingué el seu primer i inesborrable contacte visual amb la pintura i amb l’art. Un oli que l’ha acompanyat des d’un inici en el que ha estat el seu decurs vital.

La compilació d’obres de Jordi Gimferrer transpira l’estimació sincera a l’art. A més dels noms esmentats, hi trobem obres de Guinovart, Hokusai, Kuniyoshi, Clarà, Fortuny, Escopes, Goya, Pau Costa, Sunyer, Cuixart, Zush, Nonell, Villèlia… I tot i la diversitat, la col·lecció segueix un fil conductor, gairebé invisible o imperceptible, que enllaça el vell i el nou d’una manera romàntica i heroica. Com si es tractés d’un programa iconogràfic meditat, amb voluntat discursiva, hi conviuen obres contemporànies amb peces de gran antiguitat. Elements arqueològics de diferents cultures i continents es mostren com a figurants d’una exquisida selecció de l’art català. I és clar que es tracta d’una col·lecció eclèctica, però la sensació és d’una exposició unitària, concebuda per a mostrar-nos un recorregut, un itinerari pedagògic, un sentit. Una col·lecció iniciada com una recerca de l’equanimitat, de la serenitat clàssica que assoleix el seu zenit en l’estimació per l’art de tots els temps, en la conjunció de la bellesa i la vellesa. Gimferrer deixa que l’obra s’expressi per ella mateixa. Com a amfitrió ens acompanya i ens permet el diàleg hermenèutic amb l’art a través de pinzellades humanitzants per a cada obra.

Antoni Torres Molina

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal