Llista de fitxes Web del projecte

Eusebi Güell i López

29/7/2019

Barcelona  31/12/1877  - Barcelona 4/7/1955

 

Figura 1. Eusebi Güell i López, fotografia anònima publicada al seu llibre De Alfonso XII a Tutankamen: Perspectivas de la vida, Barcelona, José Porter, 1947.

Figura 2. Fullet de la primera exposició de la col·lecció d’Eusebi Güell (novembre del 1944).

Figura 3. Fullet de la segona exposició de la col·lecció d’Eusebi Güell (gener del 1949).

Figura 4. El vescomte de Güell explica el contingut de la mostra del 1949 el dia de la seva inauguració. (Arxiu del Cercle Artístic.)

Figura 5. Mariano Salvador Maella, Sant Antoni de Pàdua i el miracle de la mula, dibuix a llapis, ploma i aiguada sobre paper. Col·lecció particular, descendents d’Eusebi Güell. (Arxiu Fotogràfic de Barcelona, fons Serra, clixé núm. 16687.)

Figura 6. Hermen Anglada Camarasa, Retrat de dama, litografia en prova única. Col·lecció particular, descendents d’Eusebi Güell. (Arxiu Fotogràfic de Barcelona, fons Serra, clixé núm. 16759.)

Figura 7. Joaquim Torres-García, Mainaderes a la plaça de Catalunya, dibuix al carbó sobre paper. Col·lecció particular, descendents d’Eusebi Güell. (Arxiu Fotogràfic de Barcelona, fons Serra, clixé núm. 18241.)

Figura 8. Ignacio Zuloaga, Retrat de nena, dibuix al carbó sobre paper. Col·lecció particular, descendents d’Eusebi Güell. (Arxiu Fotogràfic de Barcelona, fons Serra, clixé núm. 18069.)

Figura 9. Anton Van Dyck, Crucifixió, dibuix a ploma sobre paper. Col·lecció particular, descendents d’Eusebi Güell. (Arxiu Fotogràfic de Barcelona, fons Serra, clixé núm. 15008.)

Eusebi Güell i López (figura 1) fou el quart fill del pròcer barceloní Eusebi Güell i Bacigalupi (1848-1913) —conegut mecenes d’Antoni Gaudí— i d’Isabel López Bru (1851-1924), filla del navilier Antonio López y López (1817-1883), primer marquès de Comillas. A més dels estudis secundaris realitzats amb preceptors particulars, com feren tots deu germans Güell i López, Eusebi fou enviat a Anglaterra, on va cursar la carrera d’Enginyeria Industrial a la Universitat de Manchester, aleshores l’únic centre universitari on s’impartia l’especialitat. Fruit d’aquests estudis, que enllestí amb vint-i-dos anys i dels quals no consta que exercís després de manera professional, sí que en va servar una intensa curiositat per la geometria, disciplina sobre la qual va fer algunes publicacions. El 24 de juny de 1901 es va casar a Sant Sebastià amb Consol Jover i Vidal (1881-1957), que seria segona marquesa de Gelida en morir, el 1922, el seu pare, Joaquim Jover i Costa, un ric navilier vinculat també a la fàbrica de paper La Gelidense, i amb diverses participacions al Banc de Barcelona i a La España Industrial. Eusebi Güell va heretar l’octubre del 1921 el títol de vescomte de Güell, del seu germà Claudi (1871-1918), que l’havia obtingut el 1911 del rei Alfons XIII, gràcies al seu gest heroic de donar part de la seva pell per a la curació d’un obrer de la colònia Güell greument cremat en un accident de treball. Durant la dècada dels anys vint, Eusebi, ja separat de la seva esposa, va residir llargues temporades a Madrid, on va tenir el càrrec cortesà de gentilhombre de cámara con ejercicio y servidumbre. El juny del 1928 fou nomenat vocal del Patronato Nacional de Turismo, ens oficial aleshores creat per a substituir la Comisar internacional de Barcelona de  de l'implicaci, el marqui Barcelonaci sobre que va fer algunes publicacions. El 24 de juny de deía Regia de Turismo, que des del 1911 era sota la direcció de Benigno de la Vega-Inclán (1858-1942), marqués de la Vega-Inclán. El nou organisme buscava una major implicació de l’administració de l’Estat en la promoció del turisme davant dels reptes de les dues exposicions a celebrar el 1929, la Internacional de Barcelona i la Iberoamericana de Sevilla. Aquell mateix any de 1928 Eusebi Güell fou aleshores nomenat membre de la Secció d’Art de l’Exposició Internacional de Barcelona. Era previsible que, donada la seva posició, el nostre col·leccionista exercís una intensa vida social. Va ser un assistent assidu al Círculo Ecuestre i al Cercle del Liceu, i fou un dels fundadors —el 1912— del Club de Golf Pedralbes, que el 1954 va canviar d’ubicació i va esdevenir el Real Club de Golf del Prat. La seva vinculació més destacada amb el camp de les arts va ser la presidència del Cercle Artístic de Barcelona, càrrec per al qual fou escollit per unanimitat el dotze de novembre de 1946 i que va mantenir fins a la seva mort, el juliol del 1955. Havia ingressat com a soci del Cercle el catorze d’octubre de 1941.

Com a publicista podem destacar, a més dels escrits sobre temes de geometria i alguns altres de literaris i d’assaig, el seu llibre autobiogràfic Perspectivas de la vida (Madrid, Barcelona, Buenos Aires, Compañía Ibero-americana de Publicaciones, 1930), que també va tenir una edició francesa el 1931, amb el nou títol D’Alphonse XII à Tut-Ank-Ammon: Perspectives (París, Éditions des Portiques, 1931). Després de la guerra, Josep Porter va convèncer el vescomte de fer una nova edició de bibliòfil amb el títol de la versió francesa i la castellana, De Alfonso XII a Tutankamen: Perspectivas de la vida (Barcelona, José Porter, 1947), enriquida amb fotografies i amb un pròleg del mateix editor. No són pròpiament unes memòries completes sinó simplement un recull de records i anècdotes, entre les quals destaca l’haver estat ell un dels primers a entrar a la tomba del faraó acabada de descobrir, gràcies la seva amistat amb Mervyn Herbert, germà de George Herbert (1866-1923), cinquè comte de Carnarvon, l’egiptòleg descobridor de la tomba. També va fer un treball com a historiador de l’art. Es tracta d’un text sobre el pintor Francesc Miralles dins el catàleg de l’exposició retrospectiva conjunta d’Antoni Caba (1838-1907) i Francesc Miralles (1848-1901), organitzada l’abril del 1947 pels Amics del Museus. Mentre que Carles Junyer i Vidal va fer dins el volum la presentació d’Antoni Caba, el vescomte va presentar la figura de Francesc Miralles, artista que havia conegut personalment gràcies a l’estreta amistat que aquest va tenir amb el seu pare, Eusebi Güell i Bacigalupi. És un text relativament breu però prou important, ja que fou el primer escrit valoratiu de Miralles des d’una perspectiva històrica.

Eusebi Güell va fer dues col·leccions artístiques al llarg de la seva vida. La primera va ser d’indumentària històrica. El maig del 1923 consta que era membre a Madrid d’una junta que volia organitzar una gran exposició sobre els vestits tradicionals espanyols. Aquest organisme va crear delegacions locals i el vescomte va presidir el comitè regional de Catalunya, que tenia també un comitè de dames presidit per la seva germana Isabel, marquesa de Castelldosrius. Després de dos anys de treball, finalment l’exposició es va inaugurar a Madrid el 18 d’abril de 1925, en una de les sales de la planta baixa de la Biblioteca Nacional. Hi van assistir els reis Alfons XIII i Victòria Eugènia, la reina mare Maria Cristina i altres membres de la família reial. Es va editar un petit catàleg de la mostra (Exposición del traje regional: Guía, Madrid, Imprenta de Artes de la Ilustración, 1925). L’objectiu de l’exposició era de crear una nova sensibilitat col·lectiva envers els valors de la indumentària tradicional, en un moment en què les noves formes de la vida urbana i moderna posaven en perill l’ús i la conservació d’aquesta mena de peces que, ja des de feia un temps, eren objecte d’interès per part dels marxants i els col·leccionistes. El vescomte de Güell va contribuir molt activament com a cedent d’indumentària per a l’exposició, i quan aquesta acabà va fer donació d’un conjunt d’unes set-centes peces per a un futur museu. Des del 2004 aquesta col·lecció forma part del Museo del Traje. Centro de Investigación del Patrimonio Etnológico, amb seu a Madrid.

La segona línia col·leccionista del vescomte s’adreçà de forma monogràfica al dibuix. No sabem amb certesa quan es va començar a interessar pel col·leccionisme d’aquesta expressió artística, però segurament l’interès va augmentar amb la seva dedicació tardana —a partir del 1940— a la pràctica del dibuix, afició en la qual no va arribar mai a assolir uns resultats gaire excepcionals. Després de la guerra, el vescomte va presentar en dues exposicions el gruix de la seva col·lecció (figura 2 i figura 3). La primera va celebrar-se al Palau de la Virreina el novembre del 1944, on es van exposar un total de 128 dibuixos. A la primera sala hi havia trenta-cinc dibuixos antics, és a dir, d’entre els segles xvi i xviii; a la segona, cinquanta-nou peces del segle xix, i a la tercera, trenta-vuit obres d’artistes del segle xx. Ens ha quedat de la mostra un petit fullet de deu pàgines amb el llistat de les peces i una breu presentació signada per Luis Monreal y Tejada.

La segona exposició es va realitzar el gener del 1949 a les sales del Cercle Artístic, que aleshores tenia la seu al número 14 de la plaça de Catalunya, i que tenia com a president el mateix vescomte. Es presentaren un total de 236 dibuixos, dels quals quaranta-sis són citats com a antics i la resta —cent-noranta— com a moderns, dels segles xix i xx. En principi haurien de ser peces diferents de les ja exposades el 1944, però és evident que hi ha algunes repeticions. Es va imprimir un fullet de vint-i-quatre pàgines i sis il·lustracions. Hi ha dos textos de presentació, un a càrrec del crític Rafael Santos Torroella i un segon del mateix col·leccionista (Sobre mi afición a los dibujos). En aquest escrit el vescomte explica que li interessa el dibuix des de la seva joventut, que en valora el que té d’acte essencial i pur de l’expressió artística. D’aquesta segona mostra ens han quedat a l’arxiu del Cercle Artístic quatre fotografies del dia de la inauguració en què es pot veure el propietari comentant les peces exposades a un grup de selectes visitants (figura 4).

Per a conèixer el contingut de la col·lecció, a més dels dos fullets inventari de les dues exposicions, tenim una altra via molt excepcional. El 1948, per a preparar la segona mostra, el vescomte va encarregar al fotògraf especialitzat en art Francesc Serra i Dimas (1877-1967) de reproduir tota la seva col·lecció de dibuixos. Aquesta feliç iniciativa ens ha permès de veure ara en blanc i negre tot el conjunt d’allò que tenia el col·leccionista. L’arxiu Serra va passar a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i allà conserven els clixés de la col·lecció del vescomte i també moltes proves en positiu que en faciliten la consulta. D’altra banda, els hereus d’Eusebi Güell conserven també un joc complet de positius de tota la campanya fotogràfica. Tenim encara un altre document de gran interès per a nosaltres, també conservat a l’Arxiu Fotogràfic; es tracta d’un llistat complet dels clixés fet pel mateix fotògraf on es numera cada peça i se’n cita l’autor, quan aquest és conegut, la qual cosa ens permet quantificar amb facilitat el conjunt i conèixer quina era aleshores l’atribució que es donava als dibuixos. Aquest llistat abasta un total de 676 fotografies individuals de peces, però cal descomptar fins a 138 ítems que corresponen a fotografies de documents gràfics de caràcter familiar i a dibuixos fets pel mateix vescomte. En definitiva, la col·lecció de dibuix arribaria fins a un total, gens menyspreable, de 538 dibuixos. En les exposicions del 1944 i del 1949 es varen presentar fins a 364 peces amb algunes repeticions, que òbviament són les obres de més qualitat i raresa. Hi ha la possibilitat que entre el 1948, en què es fa la campanya fotogràfica, i el 1955, any de la mort del col·leccionista, el conjunt encara augmentés, però aquest és un fet que per ara no podem documentar de cap manera.

La col·lecció Güell és una col·lecció molt variada. Si descomptem el grup d’anònims —noranta-vuit, normalment dibuixos antics—, els artistes més representats són: Xavier Gosé, amb dinou peces; Mariano Salvador Maella, amb setze (figura 5); Ramon Casas i Antoni Casanova Estorach, amb onze; José Jiménez Aranda i Ramon Soler Liró, amb deu; Francesc Domingo, Francisco Lameyer i Carles Bécquer, amb nou; Francesc Gimeno, Joaquim Mir, Isidre Nonell i Ricard Opisso, amb vuit; Alfred Opisso, Joan Clapera i Josep Llovera, amb set; Josep Mirabent i Ricard Arenys, amb sis; Santiago Rusiñol, amb cinc; Antonio Carnicero, Joan Llimona, Eliseu Meifrèn, Hermen Anglada Camarasa (figura 6), Joan Vila Cinca, Vicenç Borràs Abella i José Zamora, amb quatre. La resta d’artistes són representats amb menys de quatre peces. Si deixem de banda ara els dibuixos antics, on predominen els anònims, la llista de noms és molt àmplia. Entre els actius a Catalunya trobem: Ramon Martí Alsina (dos), Enric Ferau (dos), Francesc Sans Cabot (tres), Tomàs Moragas (un), Marià Fortuny (dos), Joaquim Vayreda (un), Simó Gómez (dos), Baldomer Galofre (un), Francesc Miralles (dos), Romà Ribera (un), Josep Cusachs (dos), Arcadi Mas i Fondevila (dos), Antoni Fabrés (tres), Apel·les Mestres (dos), Josep Maria Tamburini (un), Joan Vila Cinca (quatre), Enric Serra (tres), Joan Llimona (un), Mariano Foix (un), Dionís Baixeras (un), Segundo Matilla (un), Manuel Feliu de Lemus (dos), Francesc Galofre Oller (un), Josep Llimona (un), Joan Llaverias (dos), Antoni Utrillo (dos) i Carlos Vázquez (un). També tenim artistes contemporanis i fins i tot més joves que el mateix col·leccionista, com ara: Xavier Nogués (dos), Joaquim Sunyer (un), Ricard Urgell (tres), Joaquim Torres-García (tres) (figura 7), Oleguer Junyent (tres), Feliu Elias (un), Joan Colom (un), Josep Nogué (dos), Joan Junceda (dos), Pere Ynglada (dos), Francesc Labarta (un), Rafael Estrany (un), Bonaventura Puig Perucho (tres), Frederic Beltran Massés (dos), Vicenç Navarro (tres), Josep Mompou (un), Manuel Humbert (tres), Joaquim Terruella (dos), Josep Maria Vidal-Quadras (un), Antoni Vila Arrufat (tres), Lluís Muntané Muns (tres), Ramon Capmany (dos), Joan Commeleran (un), Ramon Ribas Rius (un), Pere Pruna (tres), Josep Maria Mallol Suazo (dos), Emili Grau Sala (dos) i Francesc Serra Castellet (dos). Entre el conjunt d’artistes que no estan relacionats directament amb Catalunya trobem dibuixos de Vicente López Portaña (tres), Luis López Piquer (tres), Eugenio Lucas Velázquez (dos), Eduardo Zamacois (un), Daniel Urrabieta Vierge (un), Salvador Martínez Cubells (un), Mariano Benlliure (un), Joaquín Sorolla (un), Ignacio Zuloaga (tres) (figura 8), José Gutiérrez Solana (dos), Josep Segrelles (tres) i Rafael Rodríguez Padilla (un). Trobem també alguns noms internacionals de primer nivell, amb una sola peça: Van Dyck, Overbeck, Delacroix, Manet i Picasso. D’aquests cinc, l’única atribució clara és la del Van Dyck (figura 9), atesa la seva procedència d’una col·lecció aristocràtica anglesa i la seva evident proximitat als paràmetres gràfics habituals del mestre, mentre que la peça de Picasso és clarament equivocada —segurament és un apunt de Ricard Urgell al qual s’han afegit les inicials P. P. També l’atribució de les altres tres peces és molt dubtosa.

La col·lecció va ser heretada pel seu fill Eusebi Güell i Jover (1904-1990) i per la seva germana Maria Rosa. Com que aquesta no va tenir descendència, ha passat als sis fills del primer, que es va casar amb Lluïsa de Sentmenat: Eusebi, Carles, Fèlix, Claudi, Joan i Maria Lluïsa, i també ara ja, en part, als fills d’aquests. Es troba, per tant, dispersa entre els descendents del col·leccionista.

Bibliografia i fonts

Bassegoda, Bonaventura. «Eusebi Güell i López (1877-1955), segon vescomte de Güell, col·leccionista de dibuixos». A: Bassegoda, Bonaventura (ed.); Domènech, Ignasi (ed.). Col·leccionistes, antiquaris, falsificadors i museus: Noves dades sobre el patrimoni artístic de Catalunya al segle xx. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions; Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona; Girona: Universitat de Girona, Servei de Publicacions, 2016. (Memoria Artium; 21), p. 63-80.

Del Arco. «El vizconde de Güell». La Vanguardia [Barcelona] (16 gener 1954), p. 11. També disponible en línia a: <http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1954/01/16/pagina-11/32791121/pdf.html> [Consulta: 28 gener 2019].

«Frente a la fama. La gente conocida vista por Del Arco: El vizconde de Güell». Destino [Barcelona], núm. 722 (9 juny 1951), p. 3 i p. 7 També disponible en línia a: <http://mdc2.cbuc.cat/cdm/ref/collection/destino/id/216609> [Consulta: 28 gener 2019].

Güell, Eusebi. Perspectivas de la vida. Madrid, Barcelona, Buenos Aires: Compañía Ibero-americana de Publicaciones, 1930.

Güell, Eusebi. D’Alphonse XII à Tut-Ank-Ammon: Perspectives. París: Éditions des Portiques, 1931.

Güell, Eusebi. De Alfonso XII a Tutankamen: Perspectivas de la vida. Barcelona: José Porter editor, 1947.

Palacio de Biblioteca y Museos Nacionales. Exposición del traje regional: Guía. [catàleg d’exposició]. Madrid: Imprenta de Artes de la Ilustración, 1925.

Palau de la Virreina. Exposición de la colección de dibujos antiguos y modernos del Excmo. Sr. Vizconde de Güell [catàleg d’exposició]. Barcelona, 1944.

Reial Cercle Artístic. Segunda exposición de dibujos antiguos y modernos pertenecientes a la colección del Excmo. Sr. Vizconde de Güell [catàleg d’exposició]. Barcelona, 1949.

«Un señor de Barcelona. Las memorias del vizconde». Destino [Barcelona], núm. 682 (2 setembre 1950), p. 8. També disponible en línia a: <http://mdc2.cbuc.cat/cdm/ref/collection/destino/id/216811> [Consulta: 28 gener 2019].

Bonaventura Bassegoda

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal