Oleguer Junyent i Sans

23/10/2023

Barcelona  29/1/1876  - Barcelona 8/3/1956

Oleguer Junyent i Sans fou un personatge polifacètic i amb una personalitat fascinant (figura 1). Exercí com escenògraf, pintor, il·lustrador, decorador, fotògraf amateur i un dels més destacats col·leccionistes de la seva època. Fill de Francisca Sans i de Francesc Junyent, procedia d’una família d’espardenyers, amb un negoci situat als baixos de l’immoble on residien, al carrer del Rec, núm. 36, al barri barceloní de la Ribera. Era el petit de tres germans, amb qui es portava una considerable diferència d’edat. El gran era el cèlebre pintor i crític d’art Sebastià Junyent, i la germana del mig es deia Maria. A més, el seu avi, a qui no va arribar a conèixer, va ser Sebastià Junyent i Comes, fundador de la Societat del Born, organitzadora dels famosos carnestoltes barcelonins de finals del segle xix.

Igual que el seu germà, Oleguer volgué ser pintor. No obstant això, els seus pares no li ho van permetre, i per poder continuar amb les seves inclinacions artístiques, va proposar llavors dedicar-se a l’escenografia, professió que proporcionava un salari des dels primers moments. El seu talent, la seva tenacitat i la gran capacitat de treball el convertiren aviat en una de les figures més importants de l’escola catalana d’escenografia, juntament amb Francesc Soler i Rovirosa, Fèlix Urgellès, Salvador Alarma, Miquel Moragas o Maurici Vilomara, amb els quals va treballar en nombroses ocasions. D’entre els seus grans èxits, destaquen principalment les decoracions per a òperes wagnerianes al Gran Teatre del Liceu, com Parsifal, Tannhäuser o Els mestres cantaires de Nuremberg. A part, també va treballar per als principals teatres de la ciutat. D’altra banda, va tenir una faceta molt important com a viatger, activitat que relatà en diversos escrits i plasmà en nombroses il·lustracions. Com a decorador són coneguts els seus treballs a la casa Burés, l’antiga Caixa Vilomara, el Cercle del Liceu, el Cercle Eqüestre o l’Hotel Colom. També va tenir un paper molt important en l’organització de diversos esdeveniments culturals i artístics, com l’Exposició Internacional del 1929, els balls de màscares organitzats pel Reial Cercle Artístic de Barcelona, el disseny de carrosses per a les rues de carnaval, etc. Junyent fou un personatge amb un pes important en la vida artística de la ciutat, i tingué càrrecs en diferents institucions culturals, com el Reial Cercle Artístic, que va arribar a presidir durant una temporada (1925-1927), o el Foment de les Arts Decoratives, entre d’altres. A partir dels anys trenta va abandonar l’escenografia i es consagrà a la seva autèntica vocació: la pintura de cavallet. Exposà a les principals sales de la ciutat, amb un considerable èxit per part de la crítica. Paral·lelament també es va dedicar a restaurar obres d’art.

Però, sens dubte, una de les activitats que conreà amb més passió durant tota la seva vida fou el col·leccionisme d’antiguitats. De fet, Oleguer Junyent representa l’exemple paradigmàtic d’aquesta doble faceta de col·leccionista i comerciant d’art inherent en molts artistes de l’època. Encara que l’ànima de col·leccionista sempre va prevaler sobre la d’antiquari, Junyent va ser un dels agents més espavilats del seu temps, amb bon ull i més bons contactes —era amic dels principals marxants internacionals, com Arthur Byne o Lionel Harris, i d’estudiosos com Walter Cook, entre molts d’altres. Això, unit als seus profunds coneixements sobre art, el va convertir en el perfecte intermediari o assessor artístic d’alguns dels col·leccionistes més destacats del territori. No en va, molts d’ells es trobaven entre els seus amics més pròxims, com és el cas de Lluís Plandiura i Francesc Cambó, però també del doctor Salvador Andreu i la seva filla, Madronita Andreu, Eduard Toda o Maria Regordosa.

L’origen de la seva afició per col·leccionar el trobem en el seu entorn més proper, tant familiar com formatiu. El seu germà Sebastià, amb qui tenia una excel·lent relació, també va ser un gran col·leccionista; li contagià la seva passió i feia que l’acompanyés a les reunions en els cenacles artístics més importants. Al mateix temps, els seus mestres en l’art escenogràfic, Francesc Soler i Rovirosa i Maurici Vilomara, també inculcaren al seu deixeble aquesta febre per recopilar objectes. Ells mateixos, per la seva professió d’escenògrafs, s’havien envoltat d’antiguitats de diversos tipus que originàriament funcionaven com a atrezzo o fonts visuals per a la creació de les obres que duien a terme. Aviat, però, aquests peces van ser atresorades amb passió, i conformaren autèntiques col·leccions que arribarien a figurar a les guies turístiques de l’època.

Són diverses les fonts documentals per al coneixement de la col·lecció Junyent. La bibliografia i la premsa històrica hi fan referència —són freqüents les al·lusions que hi feien revistes com Vell i Nou, La Ilustració Catalana o Gaseta de les Arts—, i se’n conserven nombroses fotografies als diferents arxius de la ciutat. Un altre document fonamental és el catàleg de l’exposició monogràfica consagrada a la seva figura que, a manera d’homenatge, es va celebrar el 1961 al Palau de la Virreina, en la qual es van exhibir bona part de les peces que van integrar la seva col·lecció fins al moment del seu decés, el 1956. El seu fons personal també alberga fotografies d’algunes de les obres que en algun moment li van pertànyer, així com correspondència amb diferents agents i col·leccionistes. Però, sens dubte, una de les fonts més interessants són diversos dietaris en què Oleguer anotava les seves compres. Entre la informació que recullen hi figuren dades d’un gran valor per a reconstruir l’historial de les peces, ja que a més del preu que pagava per elles, moltes vegades hi trobem el nom de l’agent que les hi proporcionava, així com un apunt ràpid realitzat per ell que la retrata i que, en alguns casos, ens permet identificar-la.

La col·lecció d’Oleguer Junyent seguia el patró característic del col·leccionisme de la primera meitat del segle xx: era una col·lecció eclèctica, integrada per obres de moltes tipologies i èpoques, amb una predilecció pel període medieval. Constava majoritàriament de talles —sobretot de verges sedes sapientae— i pintures romàniques i gòtiques, teixits, tapissos, puntes, indumentària, peces d’orfebreria, mobiliari, ceràmica, etc. Però, sens dubte, el nucli més important de la seva col·lecció era el nombrosíssim conjunt d’arquetes que va posseir, gairebé tres centenars. Fou un dels més importants d’Espanya i era molt lloat i conegut internacionalment. Especialistes, particulars i associacions el visitaven amb freqüència (el Foment de les Arts Decoratives el va visitar el 1922, i els Amics dels Museus, el 1941, entitats de les quals era membre el mateix Junyent) (figura 2). No en va, va ser objecte d’articles que el descrivien i analitzaven, com els que van escriure l’antiquari Paul Tachard, per a la revista Vell i Nou, o Joaquim Folch i Torres per al diari La Vanguardia.

Oleguer Junyent exhibia les obres al seu estudi taller, situat un pis per damunt del seu habitatge, al carrer de Bonavista (figura 3). Constitueix un espai personalíssim, on l’original decoració i museografia delaten la seva professió d’escenògraf i decorador d’interiors. En destaquen dos marcs d’alcova rescatats d’edificis enderrocats durant la construcció de la Via Laietana, un dels quals dona pas teatralment a l’espai que acull la col·lecció medieval (figura 4), i l’altre emmarca la copiosa biblioteca, plena de volums d’art, literatura i teatre, molts d’ells dedicats a l’artista pels autors. Allà Oleguer passava hores consagrat a la pintura, a la lectura o a l’admiració de la seva col·lecció, i també celebrava vetllades teatrals, concerts i festes.

La col·lecció d’antiguitats convivia amb les seves pròpies creacions, i també amb obres d’artistes del seu cercle d’amistats, com Anglada Camarasa, Joaquim Sunyer, Lluïsa Vidal, Domènec Carles o del seu germà, Sebastià Junyent. Fins i tot va arribar a comptar amb algunes obres de Pablo Picasso, heretades del seu germà, amb qui el malagueny tingué gran amistat, i va posseir fins a vint dibuixos seus, alguns de regalats i altres d’adquirits (les compres figuren escrupolosament anotades en un quadernet de comptabilitat que va pertànyer a Sebastià Junyent). Aquests dibuixos van ser venuts posteriorment i actualment se’n desconeix la localització, tot i que es poden identificar a través de la premsa de l’època i de diverses fotografies repartides en arxius de Barcelona.

L’última vegada que es pogué veure reunida bona part de la col·lecció fou en l’esmentada exposició homenatge que es va celebrar a la Virreina pocs anys després de la seva mort, el 1961. Després de la clausura de la mostra, es va oferir la venda del nucli principal de la col·lecció (les arquetes) a la Junta de Museus, però l’entitat no va poder fer front a la compra a causa de l’escassetat de fons disponibles. Va ser adquirida llavors pel col·leccionista Bartomeu March i durant molt de temps es va conservar al seu palau de Palma (Mallorca). Després de la mort del patriarca, els descendents la van vendre i va quedar inevitablement dispersa (l’antiquari Artur Ramon n’adquiriria una trentena de peces). Els hereus de Junyent també en conserven alguns exemplars, entre els quals destaca una esplèndida arqueta amatòria del segle xv que va pertànyer a Arthur Byne (figura 5).

Si bé una part important de la col·lecció va ser venuda en vida d’Oleguer, ja que era una col·lecció «viva» en la qual entraven i sortien peces constantment, encara es conserven gran part de les obres que va deixar quan va morir, sobretot de la col·lecció d’art medieval. Continuen exposades al taller del carrer de Bonavista, impassibles al pas del temps, amb l’aura que els atorgà el seu propietari i convivint amb altres peces que li van pertànyer i que conformen una sort de museu sentimental. D’entre les peces més importants que es conserven destaquen un cap del Mestre de Cabestany, procedent del monestir de Sant Pere de Rodes, del segon terç del segle xii; una escultura de Sant Miquel Arcàngel atribuït a l’escultora Luisa Roldán, La Roldana, del segle xvii; un compartiment de retaule del pintor Lluís Borrassà del primer quart del segle xv (figura 6); i un pinacle de retaule d’Arnau Bassa (el museu de Vic en conserva la parella, que va ser donada per Oleguer en vida). A la part de dalt del taller també s’exposa l’esplèndida col·lecció de nines i autòmats que va formar la seva neboda i hereva, Maria Junyent.

Generació rere generació, els descendents d’Oleguer Junyent han vetllat per la conservació de l’espai i la difusió de la col·lecció i del personatge. Ara és possible visitar el taller, amb cita prèvia i guiatge de la seva rebesneboda Sabine Armengol. Aquest taller d’artista constitueix un valuós testimoni, probablement l’únic que ha sobreviscut del gran nombre de tallers que poblaven la ciutat, inspirats en el que va ser l’estudi del gran pintor Marià Fortuny.

Bibliografia i fonts

Beltrán Catalán, Clara. «Oleguer Junyent: col·leccionista i antiquari. El mercat de l’art a la Barcelona de la primera meitat del segle xx». A: Peregrina, Neus (coord.). Oleguer Junyent, col·leccionista i fotògraf: Roda el món i torna al Born. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2017. (Quaderns del Museu Frederic Marès; 21), p. 13-27. ISBN 978-84-9850-984-7.

Beltrán Catalán, Clara; Ramon Navarro, Artur. «Algunos apuntes para la historia del anticuariado en Barcelona: 1910-1936». A: Alsina Galofré, Esther (ed.); Beltrán Catalán, Clara (ed.). El reverso de la historia del arte: Exposiciones, comercio y coleccionismo (1850-1950). El revers de la història de l’art: Exposicions, comerç i col·leccionisme (1850-1950). Gijón: Trea, 2015, p. 67-114.

Folch i Torres, Joaquim. «La colección de cofrecillos antiguos de Olegario Junyent», La Vanguardia [Barcelona] (23 maig 1935), p. 9. També disponible en línia a: <http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1935/05/23/pagina-9/33145065/pdf.html> [Consulta: 21 maig 2019]

Fromentin, E. «La col·lecció de talles policromades d’Oleguer Junyent», Vell i Nou [Barcelona], núm. 97 (15 agost 1919), p. 303-314.

Llonch, Sílvia. «Col·leccionistes i antiquaris catalans presents al Museu Frederic Marès». A: La col·lecció somiada: Escultura medieval a les col·leccions catalanes. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2002. (Quaderns del Museu Frederic Marès; 7), p. 95-97.

Marès, Frederic. El mundo fascinante del coleccionismo y de las antigüedades: Memorias de la vida de un coleccionista. Barcelona: Museu Frederic Marès, 1977, p. 227-228.

Miralles, Francesc. Oleguer Junyent. Barcelona: Cetir Centre Mèdic, 1994.

Oleguer Junyent: exposición: catálogo [catàleg d’exposició]. Barcelona: Junta de Museus de Barcelona, 1961, p. 37-63.

Ortoll Martín, Ernest; Torras Virgili, Montse. «Oleguer Junyent i Frederic Marès. Dos artistes i dues col·leccions». A: Peregrina, Neus (coord.). Oleguer Junyent, col·leccionista i fotògraf: Roda el món i torna al Born. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2017. (Quaderns del Museu Frederic Marès; 21), p. 29-51. ISBN 978-84-9850-984-7.

Sacs, Joan [Feliu Elies]. «Oleguer Junyent o la felicitat», Mirador: Setmanari de literatura, art i política [Barcelona], núm. 24, 11 juliol 1929, p. 7. També disponible en línia a: <https://ddd.uab.cat/pub/mirador/mirador_a1929m7n24.pdf> [Consulta: 21 maig 2019]

Sacs, Joan [Feliu Elies]. «Oleguer Junyent o la felicitat», Mirador: Setmanari de literatura, art i política [Barcelona], núm. 25, 18 juliol 1929, p. 7. També disponible en línia a: <https://ddd.uab.cat/pub/mirador/mirador_a1929m7n25.pdf> [Consulta: 21 maig 2019]

Tachard, Paul. «Les grandes collections d’objets d’art ancien en Espagne. Les coffrets de la collection Junyent». A: Escultura decorativa i estatuària. Barcelona: M. Bayés, 1921. (Biblioteca d’Art «Vell i Nou»; 3), p. 17-21.

Trullen, J. M. «La col·lecció convidada. Estudi Oleguer Junyent».MD’A: Butlletí informatiu del Museu d’Art de Girona [Girona: Museu d’Art], núm. 80 (2012), p. 3-6.

Vallès Audouard, Isabel; Pastor Durán, Laura. Cases singulars, personatges singulars: Barcelona. Barcelona: Albertí: Ajuntament de Barcelona, 2015, p. 165-173.

Clara Beltrán Catalán