Pere Mañach Jordi

14/7/2021

Barcelona  1870  - Barcelona c. 1940

Pere Mañach Jordi (1870-c. 1940) és una figura de gran interès, més citada que coneguda. És esmentat erròniament «Manache» en certes obres de la bibliografia internacional sobre Picasso. Dotat d’un olfacte per descobrir talents, durant un curt període va gestionar la col·lecció d’un dels pintors més influents i cotitzats de tots els temps: Picasso. Va aprendre l’ofici de serraller i mecànic al taller del seu pare, Salvador Mañach Trias (1825-1904). El seu oncle, Vicenç Mañach, va ser fabricant de bicicletes. Durant la dècada del 1890 es va instal·lar a París probablement arran del procés de Montjuïc (el procés militar mancat de garanties jurídiques i la repressió que es van desencadenar després de l’atemptat que es va produir a Barcelona contra la processó del Corpus, el 7 de juny de 1896, i que van afectar especialment l’anarquisme obrerista català).

Com recordava Berthe Weill (de qui Mañach fou la mà dreta en els seus inicis i a qui va ajudar a muntar la seva galeria de Montmartre), va destacar com a promotor d’artistes joves a la ciutat de la llum en l’horitzó de l’Exposició Universal de París del 1900. Va organitzar-li exposicions que incloïen, entre d’altres, pintures i dibuixos de Gosé, Pitxot, Eveli Torent, Iturrino, Sancha, Abel Faivre, Cappiello, Hermann-Paul, Sem, Roubille, Matisse, Marquet i Flandrin, sense oblidar les joies de Paco Durrio, les escultures de Maillol, les obres de la pintora russa Elizabeth Krouglicoff i, sobretot, pintures de Picasso que ara formen part d’importants pinacoteques i museus internacionals.

Sembla que va ser el pintor Isidre Nonell qui va posar en relació Picasso i Mañach la tardor del 1900. N’és testimoni un Retrat de vella, d’influència nonelliana, que Picasso va dedicar a Mañach (Museu Picasso, Barcelona). Avesat en l’estratègia comercial de l’empresa paterna i, sobretot, dotat d’ull clínic, Mañach va apostar pel malagueny de dinou anys en aquest primer sojorn a París. Li va proposar ser el seu marxant, oferint-li 150 francs mensuals a canvi de la seva producció. A més de brindar-li un confort econòmic, una agenda de contactes i un aixopluc al seu apartament del bulevard Clichy, núm. 130 de París (documentat a les fotografies conservades o a la pintura Le tub o L’habitació blava), el juny del 1901 Mañach va organitzar la llegendària exposició de Picasso, juntament amb el pintor basc Francisco Iturrino, a la galeria d’Ambroise Vollard, al carrer de Laffitte. Una de les obres exposades fou el retrat de Pere Mañach, que figurava amb el número 3 del catàleg. En una primera versió, Picasso l’havia disfressat de torero, però finalment va repintar la tela i va presentar el seu corredor amb camisa blanca, corbata de color granat (al·lusiu a la festa taurina) i dempeus, amb un aire de dandi. Mañach va conservar aquesta pintura fins la seva mort. La correspondència conservada constata que el març del 1952 el retrat de Pere Mañach era en possessió del galerista Pierre Matisse, qui la va comprar a la vídua Mañach pel preu de 500.000 pessetes. Part d’aquests diners van ser destinats a la construcció del Pavelló de Tisiologia de l’Hospital de Canet de Mar. Per la seva banda, Pierre Matisse va oferir la pintura al museu d’art de Filadèlfia, que no l’acceptà, i finalment va ser adquirida pel col·leccionista Chester Dale. Actualment, la pintura s’exhibeix a la National Gallery de Washington, procedent del llegat d’aquesta important col·lecció. Pere Mañach conservava altres obres de Picasso a la seva col·lecció: un retrat, uns croquis, documentació personal, correspondència, etc. Segons fonts orals, aquest material va ser robat a la família durant la Guerra Civil Espanyola. A l’espera de dur a terme un estudi més aprofundit, cal fer esment d’un altre retrat de Mañach al revers de la tela d’època blava La Gommeuse, subhastada darrerament per Sotheby’s. Picasso l’hi va dedicar amb motiu del seu sant i el va representar de manera indecorosa, asexuat i disfressat d’egipci, amb un tocat amb les quatre barres catalanes en al·lusió al compromís polític nacionalista que Mañach sempre va defensar públicament, extrem que va comportar que fos controlat per la policia francesa (sota la sospita d’anarquista perillós) i de retruc el mateix Picasso, com han mostrat estudis recents. Entre els diferents propietaris que va tenir La Gommeuse, remarquem el cineasta Josef von Sternberg, qui la va adquirir un any després de dirigir el film l’Àngel blau. Es tracta d’una obra reveladora, segons els experts picassians, del trencament d’aquesta relació degut, entre d’altres, a l’excessiu control que exercia el marxant sobre Picasso, tretze anys més gran que el pintor. Després del seu periple parisenc, Mañach tornà a Barcelona i, amb motiu de la mort del seu pare, el 1904, heretà el negoci familiar del taller de caixes fortes, panys i serralleria del carrer de Barberà, juntament amb el seu germà, qui el 1917 es traslladaria a viure definitivament a París. El taller es va fer càrrec, entre d’altres, dels treballs de serralleria de la casa Batlló i de la casa Milà. El Museu Nacional d’Art de Catalunya (dipòsit de la Fundació Catalunya - La Pedrera, 2011) conserva un conjunt d’agafadors, panys i accessoris de les portes procedents molt especialment de la casa Milà i que van ser fosos als seus tallers de serralleria. A instàncies de Gaudí, Mañach va conèixer Josep M. Jujol, aleshores un jove arquitecte, i li va encarregar la decoració i el mobiliari de la seva nova botiga de panys i claus del carrer de Ferran, l’edifici dels seus tallers al carrer de la Riera de Sant Miquel i l’agençament del seu pis (a la Ronda de Sant Pere) arran del seu matrimoni amb Josefa Ochoa, el 1922. Bona part d’aquest conjunt va ingressar al Museu Nacional d’Art de Catalunya —en concepte de dació per part dels actuals descendents— després d’exposar-se a «Jujol, dissenyador» el 2002. Aquestes obres recorden com Mañach va apostar, una vegada més, per allò que no s’ajustava als cànons establerts, amb una visió de mires desinhibida quan va confiar en l’aleshores ignot Jujol. Només cal veure les fotografies de l’interior de la desapareguda botiga Mañach, la qual no va passar inadvertida per a alguns vianants com ara Joan Miró, que hi vivia a tocar, al passatge del Crèdit. En paral·lel a la seva tasca industrial, cada vegada més complicada atesa la situació socioeconòmica i política i amb les lluites sindicals com a rerefons (va rebre una bala amb motiu d’un tiroteig amb una comissió del Sindicat del Metall), no perdia la fe en l’art viu. Va adquirir obra de l’escultor August Agero, que va donar-se a conèixer a l’Exposició d’Art Cubista de les Galeries Dalmau el 1912. Va gestionar la venda d’obres d’artistes com ara Barradas, Celso Lagar, Eveli Torent, Jaume Guàrdia, Jaume Mercadé, Jacint Salvadó (pintor que va servir de model a Picasso per a un dels seus arlequins) i, sobretot, de Joan Miró, de qui va ser un dels primers avaladors quan ningú no apostava per ell amb motiu de l’exposició que va fer a les Galeries Dalmau, el 1918. Una de les obres que va formar part de la col·lecció Mañach va ser la pintura Nord-Sud. Anys més tard (el 1949), la vídua Mañach la va exposar a les Galeries Laietanes, reflotades per Josep Gudiol, amb motiu de l’exposició homenatge a Joan Miró, organitzada pel Club Cobalto 49, en què el comissari fou Rafael Santos Torroella. En el context d’aquesta exposició, Pierre Matisse (marxant de Miró des del 1933) va gestionar la venda d’aquesta pintura i de l’esmentat retrat de Petrus Manach, que d’ençà de la llegendària exposició a la galeria Vollard no havia sortit a la llum pública.

Bibliografia i fonts

Fondevila, Mariàngels [dir]. Jujol: Dissenyador [catàleg d’exposició]. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya: Fundació La Caixa, 2002.

Fondevila, Mariàngels. «Jujol al MNAC. Conjunts per a Pere Mañach». Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya [Barcelona], vol. 9 (2008), p. 161-169. ISSN 1133-6455.

McCully, Marilyn [et al.]. Devorar París: Picasso 1900-1907. Amsterdam: Museu Van Gogh; Barcelona: Institut de Cultura de Barcelona, Museu Picasso; Brussel·les: Mercatorfonds, 2011.

Palau i Fabre, Josep. Picasso i els seus amics catalans. Barcelona: Aedos, 1971.

Sabartés, Jaime. Picasso: Retratos y recuerdos. Madrid: Afrodisio Aguado, 1953.

Mariàngels Fondevila