Lluís Masriera i Rosés

14/7/2021

Barcelona  17/1/1872  - Barcelona 21/10/1958

Reconegut joier, pintor i dramaturg, Lluís Masriera i Rosés (figura 1) va ser un home polifacètic que va intervenir en l’escena artística barcelonina de la seva època. Fill de Clotilde Rosés i Ricart (1842-1925) i del pintor de paisatges i joier Josep Masriera i Manovens (1841-1912), nebot del reconegut artista Francesc Masriera i Manovens (1842-1902), va néixer en el si d’una família d’artistes i va créixer envoltat dels intel·lectuals de l’època. Va iniciar els seus estudis a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, va prosseguir amb l’artista modernista Alexandre de Riquer (1856-1920), fins que el 1889 viatjà a Ginebra, on aprengué la tècnica de l’esmalt de Llemotges de la mà de Frank-Édouard Lossier (1852-1925). Després marxà a París, on entrà en contacte amb els dissenys de René Lalique (1860-1945), i a Londres, per tal de completar la seva formació com a joier i orfebre.

Masriera era un home culturalment inquiet que va formar part de diverses entitats i organitzacions relacionades amb les arts i el disseny. Va pertànyer al Cercle Artístic de Sant Lluc entre el 1895 i el 1931; el 1909 va ser elegit membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on va ingressar el 1912. També va crear una de les primeres companyies de teatre amateur a Catalunya, la Companyia Belluguet (1921-1936). L’any 1932 va ser escollit president de la primera edició del Saló de Barcelona, i va formar part del Foment de les Arts Decoratives (FAD). Del 1918 al 1934 va ser vocal de la Junta de Museus de Barcelona i, entre el 1944 i el 1952, president de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. En aquesta línia, va ser acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València i de la Real Academia de Nobles y Bellas Artes de San Luis de Saragossa.

El seu viatge com a col·leccionista començà el 1912, quan a la mort del seu pare, heretà, entre altres possessions com la joieria familiar, la col·lecció d’objectes i obres d’art que el seu pare i el seu oncle, Francesc Masriera, havien anat aplegant durant els seus viatges per les ciutats més importants d’Europa, on assistien a fires relacionades amb la joieria que regentaven i a exposicions de belles arts. En aquests viatges entrarien en contacte amb el món de les antiguitats, emergent a Catalunya des de feia alguns anys, i començarien a adquirir obra de tipologia variada per a decorar el seu taller de Barcelona. D’aquesta manera, les peces que acollia la col·lecció eren força variades pel que fa a tipologia, procedència, materials i cronologia. Hi trobem mobiliari, pintura, escultura i talles, instruments musicals, ceràmica, vidre, armes, monedes, vestimentes i tapissos.

La col·lecció que va heretar Lluís Masriera ja és coneguda. Cal recordar l’article «Lo taller dels germans Masriera», de Pompeu Gener, a La Llumanera de Nova York l’any 1879, en el qual es descriu, a manera de recorregut, el taller que els germans tenien al carrer del Bruc, i del qual es desprèn que l’aspecte inicial de la col·lecció recordaria una Wunderkammer (‘cambra fantàstica’), dotada d’objectes diversos i en certa manera peculiars. Aquesta és una de les poques descripcions que es conserven del primer taller, ja que posteriorment el van traslladar al carrer de Bailèn, on els germans van encarregar a l’arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas (1848-1910) la projecció d’un edifici que imités els temples grecoromans. El nou taller es va inaugurar el 12 d’abril de 1884, i aviat la premsa de l’època es va fer ressò del nou edifici, en descrivien els objectes exposats i els assistents, i sobretot coincidien a admirar-ne la bellesa formal (figura 2). Aquest taller era excepcional a Barcelona, però no a Europa, ja que generalment els tallers dels artistes intel·lectuals del segle xix solien tenir aquestes característiques, com ara el taller de Marià Fortuny i Marsal (1838-1874), a Roma. En el cas de la família Masriera es tracta d’un espai polivalent, que va servir primer de taller i després de teatre, d’habitatge i també de museu (figura 3). El 26 de novembre de 1913 es va inaugurar el Museu Masriera. La iniciativa partia de la redistribució dels espais de l’edifici per a acollir els objectes de la col·lecció: la primera sala, dedicada a l’art indi, persa i de l’Extrem Orient, estava presidida pel Buda i s’hi exposaven objectes com tapissos, ceràmica, indumentària, llums i peveters; la segona sala era una habitació decorada amb mobles dels segles xvi i xvii; la següent, una recreació d’una sagristia del segle xvii o del segle xviii; a continuació, hi havia una sala amb una vitrina plena de ceràmica. A la resta de dependències hi havia pintura i escultura contemporània, vitrines amb pintes, vidres, instruments de ceràmica o indumentàries d’altres èpoques (figura 4).

El punt més àlgid de la col·lecció esdevingué quan Lluís Masriera publicà el Catálogo de las principales piezas de la colección de antigüedades y objetos de arte del pintor Luis Masriera, un catàleg no datat però que es creu que s’hauria editat als anys 30 del segle xx, concretament entre el 1930 i el 1932, coincidint amb el moment en què decidí ampliar el teatre que hi havia al temple Masriera i convertir-lo en el teatre Studium. El fet de dur a terme aquesta reforma tindria relació amb l’èxit que adquirí la Companyia Belluguet, fundada i presidida per Masriera des del 1921, amb motiu de la celebració, el 8 i 9 de juny del 1930, a Lieja, d’un dels concursos anuals que la Fédération Internationale des Sociétés Théâtrales d’Amateurs (FISTA), i del qual obtingué el primer premi. Així doncs, per a aconseguir més espai per al teatre, efectuaria un dipòsit d’algunes de les seves peces d’art de l’Extrem Orient a la Junta de Museus de Barcelona, per tal d’exposar la seva col·lecció al recentment inaugurat Museu de les Arts Decoratives, a Pedralbes. Les peces omplien la sala IV, ans saló de te, i s’organitzava per vitrines que contenien ceràmica japonesa i talles japoneses i indostàniques, així com una escultura d’un Amida Bosat-su daurat assegut sobre una flor de lotus flanquejat per dues armadures de samurais; al davant, una ara de fusta daurada sobre la qual hi havia dues quimeres de ceràmica xinesa, i a les parets, tapissos de seda alternats amb estampes japoneses i màscares teatrals; finalment, paravents i mobles contrastaven amb grans gerros de porcellana nipona.

Amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola les col·leccions artístiques del país varen ser confiscades pel Servei de Protecció del Patrimoni Artístic, entitat creada per la Generalitat de Catalunya per a conservar el patrimoni artístic català i les obres de col·leccionistes particulars. Cada peça confiscada duia una número de registre anotat en alguna part d’aquesta; així mateix, el Servei de Protecció va elaborar un llistat en el qual s’associaven els números amb els propietaris. Segons aquest llibre de registre, Masriera va dipositar quaranta peces, que van des del número 59799 fins al 59839. Malgrat que el registre no menciona les obres dipositades, es va redactar una fitxa tècnica per a cadascuna, i és gràcies a aquestes que sabem quins objectes es van dipositar.

El 1942 Lluís Masriera sol·licità el retorn de les peces al Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional, i la devolució s’efectuà l’octubre del mateix any. Masriera decidí reunir totes les obres de la seva propietat a la casa familiar de Sant Andreu de Llavaneres, on van restar-hi fins a la seva mort, el 1958. Aleshores, els familiars es van repartir les peces, i algunes, les de grans dimensions, es van vendre, com és el cas del tapís de Deci Mus venut a la Galeria Syra. Malgrat que els descendents es van quedar amb la major part de la col·lecció, hi ha algunes obres que es preserven a les col·leccions públiques; al Museu Nacional d’Art de Catalunya se’n conserven dues, una talla barroca d’un sant guerrer en fusta policromada, del segle xvii, atribuïda a Andreu Sala (Linya, 1627- Cardona, 1700) i donada per Lluís Masriera en data desconeguda, i una taula gòtica que representa la disputa de sant Esteve amb els jueus pintada al tremp i daurada amb pa d’or, del segle xiv, procedent del cercle de Ferrer i Arnau Bassa i adquirida per la Junta de Museus el 1950; al Museu Etnològic i de les Cultures del Món s’exposen dues màscares japoneses per al nō, una del tipus Yace Onna i l’altra del tipus Manibi, ambdues de fusta policromada i dipositades el 1932 a la Junta de Museus de Barcelona per a ser exposades al Museu de Pedralbes; i per acabar, al Museu de Montserrat es troba el Retaule del Calvari, una pintura al tremp realitzada al segle xv segurament per Jaume Cabrera (1394-1432), que va entrar al museu fruit d’una donació que Manuel Carreras Martí va realitzar el 1987. Val a dir que quan el retaule pertanyia a la col·lecció Masriera estava compost de dues parts: la part superior, conservada a Montserrat, i la inferior, d’ubicació desconeguda, que representava sant Roc i dos sants cavallers.

En poques paraules, Lluís Masriera i Rosés va ser un artista total, que utilitzava tots els recursos que tenia al seu abast per a dur a terme el que l’interessava en cada moment de la seva vida. Va ser un dels millors joiers modernistes que ha tingut el nostre país, però que no va dubtar a explorar altres camps com el teatre, on sovint recreava escenes relacionades amb les peces de la seva col·lecció (figura 5 i figura 6). Va editar i publicar la revista La Veu Punxaguda, així com el catàleg de la col·lecció que va heretar, gràcies al qual va deixar constància de les peces que la formaven. A més a més, va exposar la seva col·lecció per tal de compartir-la amb el públic, primer al Museu Masriera, i després a la sala Masriera del Museu de les Arts Decoratives, a Pedralbes.

Bibliografia i fonts

«Barcelona: Estudio-museo Luis Masriera». La Hormiga de Oro [Barcelona], núm. 51 (20 desembre 1913), p. 811.

Bru, Ricard. «Notes pel col·leccionisme d’art oriental a la Barcelona vuitcentista». Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi [Barcelona], núm. 18 (2004) p. 233-257.

Català, Jordi. «Lo Museu Masriera». La Ilustració Catalana [Barcelona], 2a època, núm. 550 (21 desembre 1913), p. 613-615.

«En lo taller Masriera». La Ilustració Catalana [Barcelona], 2a època, núm. 548 (7 desembre 1913), p. 988-989.

Flama → Folch i Torres, Joaquim.

Folch i Torres, Joaquim (Flama). «El teatre d’art d’en Lluís Masriera». Gaseta de les Arts [Barcelona], núm. 14 (desembre 1924), p. 3-4. També disponible en línia a: <https://ddd.uab.cat/pub/gasart/gasart_a1924m12n14.pdf> [Consulta: 24 maig 2019].

Gallén, Enric. «Notes per a un estudi de la Companyia Belluguet (1921-1936)». Els Marges [Barcelona], núm. 16 (1979), p. 104-115. També disponible en línia a: <https://www.raco.cat/index.php/Marges/article/view/103896/157940> [Consulta: 24 maig 2019].

Gener, Pompeyo. «Lo taller dels germans Masriera». La Llumanera de Nova York [Nova York], núm. 56 (desembre 1879), p. 1. També disponible en línia a: <https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1343805> [Consulta: 24 maig 2019].

Gibert, Josep. «La sala Masriera d’art oriental al Museu de Pedralbes». Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona [Barcelona: Ajuntament de Barcelona], núm. 17 (octubre 1932), p. 306-312. També disponible en línia a: <https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1048643> [Consulta: 24 maig 2019].

Gibert, Josep. «La història japonesa a la sala Lluís Masriera del Museu de les Arts Decoratives». Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona [Barcelona: Ajuntament de Barcelona], núm. 54 (novembre 1935), p. 341-343.

Gibert, Josep. «Una llegenda japonesa al Museu de les Arts Decoratives». Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona [Barcelona: Ajuntament de Barcelona], núm. 57 (febrer 1936), p. 40-43. També disponible en línia a: <https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1048723> [Consulta: 24 maig 2019].

M., C. «El taller de los señores Masriera». La Vanguardia [Barcelona] (30 abril 1884), p. 7-8. També disponible en línia a: <http://hemeroteca.lavanguardia.com/edition.html?edition=Ed.%20General&bd=30&bm=04&by=1884&ed=30&em=04&ey=1884> [Consulta: 24 maig 2019].

Masriera i Rosés, Lluís. Mis memorias: La sociedad de Barcelona vista desde un mostrador a últimos del siglo pasado. Barcelona: Dalmau y Jover, 1954.

Masriera i Rosés, Lluís. Catálogo de las principales piezas de la colección de antigüedades y objetos de arte del pintor Luis Masriera. Barcelona: 1930-1932. També disponible en línia a: <https://ddd.uab.cat/pub/llibres/1932/176100/catpripie_a1932.pdf> [Consulta: 24 maig 2019].

«Museo Masriera». La Vanguardia [Barcelona] (27 novembre 1913), p. 4. També disponible en línia a: <http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1913/11/27/pagina-4/33350145/pdf.html> [Consulta: 24 maig 2019].

«El Museo Masriera». La Esfera [Madrid], núm. 180 (9 juny 1917), p. 21-22. També disponible en línia a: <https://ddd.uab.cat/pub/esfera/esfera_a1917m6n180.pdf> [Consulta: 24 maig 2019].

«El Museo-taller Masriera», Barcelona Atracción [Barcelona], núm. 36 (gener 1914), p. 6-7.

«El parthenon Masriera». La Publicidad [Barcelona], núm. 2220 (1 maig 1884), p. 1.

Aurora Ogalla