Llista de fitxesCol·leccionistes Col·leccions TipologiesAutorsCercaWeb del projecte

Jaume Morera Galícia

14/7/2021

Lleida  1854  - Madrid 24/4/1927

 

Figura 1. Jaume Morera Galícia

Figura 2. Jaume Morera al seu estudi. 

Figura 3. Museu Jaume Morera. 

Figura 4. Interior del Museu Jaume Morera l'any 1917. 

Figura 5. Sala Haes del Museu Jaume Morera. 

Jaume Morera i Galícia fou un dels paisatgistes més valorats de la pintura espanyola de finals del segle xix i principis del segle xx. La seva personalitat artística esdevingué representativa de tota una generació de pintors que, sota el mestratge de Carlos de Haes, proporcionaren carta de naturalesa i autonomia al gènere del paisatge dins la pintura espanyola del final del segle xix i el dugueren a les portes de la renovació moderna que havia de caracteritzar les primeres dècades del segle xx. Un canvi propiciat per l’assumpció de les propostes realistes, aquelles que, trencant amb bona part dels convencionalismes acadèmics, impulsaren la representació del paisatge com a resultat de l’observació directa de la naturalesa. Morera, però, com la major part dels paisatgistes del moment, va combinar aspectes de la pintura més tradicional, en què encara eren presents determinats arcaismes i pervivències romàntiques, amb un naturalisme moderat, que, en el seu cas, té com a origen el magisteri rebut pel seu mestre Haes. L’obra de Morera, doncs, pren significació entre els marges del desvetllament naturalista de la pintura espanyola, a la qual contribuí abastament, i certes reticències a dur fins a les darreres conseqüències els seus plantejaments realistes, lluny dels nous corrents renovadors del paisatgisme impressionista, dels quals no participà amb plenitud i els quals, fins i tot, rebutjà de manera explícita en algun moment.

Però, més enllà de la seva trajectòria artística de caràcter personal, cal destacar també el paper que jugà Jaume Morera com a promotor de les arts i mecenes de la ciutat de Lleida. Bona part de la responsabilitat i mèrit que Lleida disposés d’un dels primers museus d’art contemporani del país és seva. Quan la Diputació de Lleida va fer els primers passos per a la creació d’un museu d’art, Jaume Morera mostrà interès per la iniciativa i es posà a disposició de la corporació per a col·laborar-hi. I ho va fer de dues maneres. D’una banda, gestionant amb els seus contactes a Madrid la cessió i el dipòsit al museu lleidatà d’obres i altres elements patrimonials pertanyents a l’Estat i a prominents particulars; i, de l’altra, cedint la seva col·lecció d’art, integrada no només per obres artístiques pròpies, sinó també d’amics i companys, artistes rellevants de la pintura del tombant del segle xix al segle xx.

Situats en la primera de les col·laboracions amb les autoritats lleidatanes, Morera encetà les seves gestions davant les autoritats artístiques de Madrid per tal d’aconseguir un lot d’obres del Museo Nacional de Arte Moderno sol·licitades per la Diputació de Lleida al govern de Madrid. Per Reial ordre de 2 de juny de 1914, es dipositaren les primeres sis obres: Episodio de una bacanal, de Dióscoro Teófilo de la Puebla; Paisaje (Pirineos), d’Agustín Lhardy; Alegoría de las partes del mundo, de Luis Taberner; Frutas, d’Adela Ginés; Santón Darcaguey, de Josep Tapiró, i Retrato de D. Víctor Balaguer, de Juan Luna Novicio, a les quals seguiren les donacions efectuades per la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando i pel Museo de Reproducciones Artísticas de peces decoratives i escultures romàniques i gòtiques de guix emmotllat, a més d’una col·lecció completa de la sèrie dels Caprichos de Goya —que no arribà a fer-se mai per manca d’existències— i un nombre molt important de làmines (240) de la Escuela Nacional de Artes Gráficas (la Calcografía Nacional), que reproduïen obres de reconeguts artistes de la història universal de l’art. A aquestes donacions s’hi afegí la d’uns lots de llibres procedents de la Subsecretaría de Bellas Artes, Sección de Archivos, Bibliotecas, Museos y Propiedad Intelectual. Les gestions de Jaume Morera davant les autoritats a Madrid donarien com a resultat una nova operació de dipòsit d’obres artístiques del Museo Nacional de Arte Moderno, mitjançant una Reial ordre de 9 de juliol de 1915.

Però allò realment rellevant serien les donacions que Jaume Morera començaria a realitzar, de manera paral·lela a aquestes iniciatives, amb destí al nou museu i que revelen l’abast i la significació de la seva col·lecció personal. Després dels acords de les corporacions provincial i municipal per a la construcció d’un edifici destinat a museu al solar del mercat de Sant Lluís, Morera realitzà la primera de les seves donacions, conformada per cinquanta-dues obres de diferents artistes i d’ell mateix. Aquesta primera donació inclou dues pintures de Carlos de Haes, tres de Francisco Pradilla, una d’Alejandro Ferrant, dues de Carlos Vázquez, una de Miguel Hernández Nájera, una de Luis Menéndez Pidal, una d’Emili Sala, una de José Jiménez Fernández, una de Casto Plasencia, una de Gonzalo Bilbao, una d’Eduardo de Urquiola, una d’Eduardo Martínez Vázquez, una de Melai de Polo, una de José Maria Suay, tres de José de Casenave, quatre de Bernardo Villamil, dues de Leandro Latorre, una d’Agustín Lhardy, una d’Antoni Gomar, una d’Aurealiano de Beruete i vint-i-dues del mateix Jaume Morera.

Després d’aquesta primera donació del pintor, es produïren successius lliuraments d’obres. Gairebé de forma immediata, Morera realitzà una altra aportació de tretze obres de diferents artistes: una altra de Carlos Vázquez, una de Félix Borrell, una de Cecilio Pla, dues més d’Aureliano de Beruete, una de Martínez Abadés, una d’Alejandro Seiquer López, una de Lengo, una de Manuel Domínguez, una d’Enrique Casanovas, una de F. Federico Jiménez Fernández, una altra de Gonzalo Bilbao i una de F. José Garnelo.

Poc després, i abans del mes de juliol, Morera tornà a ampliar les col·leccions del Museu amb una altra aportació d’obres, ara, però, de producció pròpia: dotze obres seves i dues còpies d’obres de José Jiménez. També s’hi incorporà un retrat de Jaume Morera fet per José Maria López Mezquita. En aquell moment es donà entrada a

l’escultura original al Museu, amb la donació de la Friné, obra en marbre de l’artista Francesco Barzaghi.

Gairebé un any després, amb data 30 de maig de 1916, Jaume Morera deixà disposada, abans de marxar cap a la seva residència estiuenca a Algorta, una altra tramesa de trenta-set obres més, donades per ell mateix, pel seu cunyat Ignacio de Alday Cortina, per Pedro Poggio, per Ricardo de Madrazo, per Antonio Cánovas i per José de Casenave. La donació inclou les següents obres: dos aiguaforts de Carlos de Haes, dues obres de Ch. Jacque, una pintura de Mariano Salvador Maella i una altra de Jaume Morera, totes propietat d’Ignacio de Alday; un dibuix de Domingo i Marquès, una altra pintura de Mariano Salvador Maella, un gravat de Rembrandt, un altre de Van Ostade i una aiguatinta d’Eugenio Lucas (pare), propietat de Pedro Poggio; un gravat de la pintura Retrato de María Tudor d’Antonio Moro i un altre de Fragonard, Pot au lait, propietat de Ricardo de Madrazo; dues pintures de Jaume Morera, propietat d’Antonio Cánovas; una pintura més de Jaume Morera i un aiguafort de Marià Fortuny, propietat de José de Casenave; i finalment, dues obres d’Enric Simonet, un dibuix d’Emili Sala, tres dibuixos de Lluís Rigalt, un de Moreno Carbonero, una aquarel·la d’Antonio Maura, un gravat de Bartolomé Maura, còpia del quadre de Les llances de Velázquez, dos dibuixos de José de Casenave, dues pintures de Manuel Villegas Brieva i dos dibuixos i cinc pintures de Jaume Morera, propietat d’ell mateix.

Un cop inaugurat l’edifici del Museu, l’any 1917, acte al qual no pogué assistir el seu principal benefactor, Jaume Morera tornà l’any 1924 a fer-hi una altra important aportació: una nombrosa col·lecció d’obres de Carlos de Haes, integrada per trenta quadres a l’oli dipositats pel Museo de Arte Moderno (d’acord amb la Reial ordre de 26 de juny de 1924), alguns dels quals havien estat abans propietat de Jaume Morera, i per trenta-nou quadres a l’oli, un àlbum de dotze dibuixos a llapis i una col·lecció de quaranta-dos exemplars d’estampes gravades a l’aiguafort, procedents de la col·lecció particular del pintor lleidatà. Acompanyaven aquestes obres tres quadres de Jaume Morera, dos dels quals eren còpies dels quadres d’Haes, Molinos de viento i Frío octubre, Nijmegen (Holanda) i un era còpia del retrat que Federico de Madrazo feu de Carlos de Haes el 1867, a més de tot un seguit d’obres d’altres artistes holandesos i belgues. La Sala Haes seria solemnement inaugurada el 30 de novembre d’aquell mateix any, acte al qual novament Jaume Morera tampoc no pogué assistir a causa del seu precari estat de salut. La conseqüència immediata d’aquesta inauguració fou la decisió que van prendre la Diputació i l’Ajuntament de Lleida de canviar el nom del Museu d’Art de Lleida pel de Museu Jaume Morera i Galícia, en senyal d’agraïment per les donacions rebudes.

Les següents donacions d’obra de Jaume Morera ja no foren obra del pintor sinó de la seva vídua, Felisa de Alday (concretament, el 1928 donà setze obres més de Jaume Morera que ingressaren al Museu entre aquell any i el 1952), que participà directament de les gestions de la Junta del Patronat del Museu i, fins i tot, feu aportacions econòmiques per al sosteniment de l’entitat.

Les donacions fetes per Jaume Morera són prou significatives de l’alt grau de relacions existents entre el pintor i destacats artistes del moment, amb un teixit de vincles que van des dels pròpiament professionals en l’àmbit de la formació —com a mestres en alguns casos o com a deixebles en altres, en el marc de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando—, passant pels associatius com els de l’Asociación de Pintores y Escultores, fins aquells altres que es reduien a l’intercanvi d’obres. A banda de la producció pròpia, la seva col·lecció inclou, com hem vist, obres de destacats paisatgistes com Carlos de Haes, mestre de la major part d’ells, d’Aurealiano de Beruete, Agustín Lhardy, José Maria Suay, José de Casenave, Bernardo Villamil, Félix Borrell, Enrique Casanovas, o d’altres paisatgistes com Lluís Rigalt, Antonio Gomar, Leandro Latorre o Martínez Abadés. Al costat d’aquests pintors trobem altres artistes vinculats als diferents gèneres pictòrics que aleshores proliferaven a Espanya (la pintura d’història, la pintura de gènere o costumista, la pintura al·legòrica o el retrat), com Francisco Pradilla, Dióscoro Teófilo de la Puebla, Alejandro Ferrant, Casto Plasencia, Emili Sala, Juan Luna Novicio, Moreno Carbonero, Enric Simonet, Gonzalo Bilbao, Cecilio Pla o l’orientalista Josep Tapiró, entre d’altres. Un conjunt que testimonia el panorama artístic del canvi del segle xix al segle xx en un àmbit estatal, des de la perspectiva privada d’un dels seus autors, i que enriqueixen els fons artístics d’un dels principals museus catalans, com és el Museu d’Art Jaume Morera de Lleida.

Bibliografia i fonts

Navarro, Jesús, «Jaume Morera i Galícia (1854-1927). Una aproximació biogràfica a l’home i al seu paisatge». A: Jaume Morera i Galícia, 1854-1927. Lleida: Museu d’Art Jaume Morera, 1999.

Navarro, Jesús; Porta, Esperança. Catàleg del Museu Morera. Lleida: Museu d’Art Jaume Morera, 1991.

Navarro, Jesús; Solé, Esther. El Museu d’Art Jaume Morera: 100 esdeveniments que han marcat la seva història. Lleida: Pagès, 2017.

Porta, Esperança; Navarro, Jesús. Història del Museu Morera: 1915-1990. Lleida: Ajuntament de Lleida, 1990.

Solé, Esther. L’art i la vida artística a les terres de Lleida, 1875-1936: Lectura sistèmica d’una perifèria [tesi de doctorat]. Lleida: Universitat de Lleida, 2015.

Jesús Navarro Guitart

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal