Excepte per a alguns historiadors de l’art, la col·lecció de Julio Muñoz Ramonet va ser pràcticament desconeguda fins a finals dels anys noranta del segle passat. Aleshores, l’Ajuntament de Barcelona donà a conèixer la voluntat de Muñoz de deixar la seva finca de Barcelona, on tenia la residència habitual abans de marxar a Suïssa, amb les dues cases i tot el seu contingut –la seva col·lecció d’art- a una fundació que havia de portar el seu nom, patrocinada per la ciutat de Barcelona. Aquesta deixa de la col·lecció no incloïa les miniatures que va llegar per a crear una fundació a Suïssa. L’any 2018, una bona part d’allò que envolta la seva col·lecció roman opaca.
En realitat, Julio Muñoz Ramonet és encara avui un personatge poc transparent. Es creu que va néixer a Barcelona el 18 de febrer de 1916, fill de Florinda Ramonet i de Serafín Muñoz, d’origen granadí, i que va acabar el batxillerat a l’Institut Balmes, al juliol del 1932. Com el seu pare, treballà en el ram tèxtil, primer amb el seu oncle avi i després a l’empresa familiar de nova creació, Industrias Muñoz.
La Guerra Civil, la postguerra i l’enlairament dels seus negocis en el ram del tèxtil van indissociablement units; i allò que per una majoria va significar la ruïna o la misèria, per a Muñoz fou l’inici d’un gran imperi econòmic basat en el mercat negre. L’abril del 1949 la revista nord-americana Life dedicà un breu reportatge fotogràfic a l’Espanya de Franco; en parlar de Barcelona sota el títol Barcelona slum… and palace mostrà una fotografia del matrimoni Muñoz Villalonga a l’interior de la sala, esplèndida, del seu domicili (avui, Fundació Julio Muñoz Ramonet) (figura 1). Acompanya la reveladora fotografia un text que informava que Muñoz posseïa trenta-nou fàbriques tèxtils i que era un pròsper empresari, que fumava grans cigars i bramava ordres a través dels quatre telèfons que tenia sobre la taula del despatx.
Tres any enrere, el 17 de juliol de 1946, Julio Muñoz havia contret matrimoni a Sant Sebastià amb María del Carmen Villalonga Jaúdenes (6 de juny de 1929 ?- 23 de desembre de 1989), filla d’Ignacio Villalonga, director del Banc Central, del qual Muñoz Ramonet era accionista. El matrimoni va tenir quatre filles, Carmen, Isabel, Alejandra i Helena.
Encara en l’àmbit financer, fou també l’accionista majoritari d’altres quatre bancs, un a Andorra, l’altre a Itàlia i dos a Suïssa, empreses que acabaren en fallides, de les quals va sortir sense grans conseqüències gràcies a equilibris financers i a les seves relacions. Per descomptat, tenia altres negocis amb inversions diversificades en el món immobiliari, en el de les assegurances i en l’hostaleria.
Julio Muñoz Ramonet representava la viva imatge de l’èxit, de l’home fet a si mateix: d’origen modest, va aconseguir acumular una gran riquesa, es va casar amb una rica hereva amb sang noble per via materna i va comprar la finca per viure-hi a la zona alta de la ciutat, abans propietat i residència del segon marquès d’Alella, Fernando Fabra i Puig, ric industrial i exalcalde de la ciutat. Fins allà on és conegut, la renovació de l’interior de la casa (l’exterior, d’aspecte ja prou noble, el va deixar pràcticament intacte) es va encarregar als millors moblistes, decoradors i pintors, i tot en ella, sobretot a la planta noble, que estava destinat a la representació social, respirava luxe, prosperitat i ostentació (figura 2).
És dins d’aquest context que cal emmarcar la col·lecció de Julio Muñoz, reunida més com una prova del prestigi i de l’èxit assolit que no pas com el fruit d’un gust i d’un interès per col·leccionar art i objectes artístics i històrics. No consta que Muñoz, al llarg de la seva vida, mantingués vincles amb cercles artístics i d’amants de l’art, ni acadèmics. Tampoc no sembla que comptés amb assessors i comerciants d’art o antiquaris que l’orientessin en la recerca i en l’adquisició de determinades obres, de períodes artístics concrets o de tipologies especifiques, com és habitual en el col·leccionisme particular. La seva era, a més, un recull blindat, invisible a les mirades externes, no presentada a exposicions temporals (amb l’excepció de dues ocasions els anys 1955 i 1987). A banda d’alguns esments, escassos, a la premsa de l’època i de les referències als catàlegs raonats d’obres de determinats pintors, les úniques manifestacions públiques de la seva col·lecció eren les nadales que durant uns anys va enviar al seu ampli cercle de relacions i que reproduïen pintures de la seva propietat.
La col·lecció reunida per Julio Muñoz Ramonet és extensa i heterogènia. Una relació del contingut, datada l’any 1971, ressenya més de vuit-centes obres, tapissos i objectes artístics, sense mencionar el conjunt de miniatures, els objectes de procedència arqueològica, els ivoris i els dibuixos del segle xx.
En línies generals, dins de la col·lecció s’hi poden distingir dos conjunts clarament definits, i una àmplia zona intermèdia, temporalment situada al mig, difícil de precisar i determinar per la falta d’informació.
El primer conjunt està format per l’antiga col·lecció de Ròmul Bosch Catarineu, dipositada l’any 1934 com a aval pel préstec econòmic que la Generalitat de Catalunya va atorgar al consorci d’empreses agrupades dins de la Unión Industrial Algodonera, SA, que prèviament havia comprat la col·lecció a Bosch. Acabada la guerra, Muñoz fou el nou propietari del consorci i, com a tal, va passar a ser també el propietari de la col·lecció. Per a recuperar-la va haver de fer front a les despeses reclamades per la Diputació de Barcelona (a càrrec dels assumptes de la dissolta Generalitat de Catalunya), despeses que va rescabalar en vendre una part de la col·lecció a l’Ajuntament de Barcelona, avui conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya. La venda va anar acompanyada de la donació de Muñoz a l’Ajuntament de dues taules medievals. El juny del 1950, a l’entorn de 1.564 obres de la col·lecció Bosch Catarineu es van lliurar a Muñoz. Incloïen, a més de la col·lecció de miniatures (1.283), un conjunt de retaules medievals amb taules de Borrassà, Pere Serra, Gonçal Peris, Bermejo… (34); pintures i dibuixos dels segles xvii i xviii amb obres d’El Greco, Pantoja de la Cruz, Carreño de Miranda, Goya, Paret y Alcázar; pintura i dibuixos dels segles xix i xx, amb autors com ara Fortuny, E. Lucas, Caba, Anglada Camarasa… (164), més escultures, vidres, ivoris i altres objectes de procedència arqueològica (83). En definitiva, un conjunt d’obres importants i de gran interès i que constitueix la part més notable de la col·lecció de Julio Muñoz (figura 3 i figura 4).
El segon grup esmentat se situa cronològicament a partir dels anys setanta i, en bona part, el protagonitzen la pintura i el dibuix de pintors figuratius del segle xx. Es tracta de la part menys rellevant de la col·lecció i, precisament, la part localitzada dins de les cases en rebre oficialment el llegat. Mostra un Muñoz que comprava obres de Jordi Curós, Agustí Orpí, Ramon Aguilar Moré i Joan Joseph Garí, entre d’altres, en gran quantitat, sense conèixer l’obra ni l’artista i sense regatejar preus. També comprava a galeries d’art de Barcelona i Madrid o encomanava retrats de les filles o de la seva amant del moment a pintors de renom dins de la burgesia, com ara Revello de Toro o Vicente Eyre.
Pel que fa a la zona intermèdia mencionada, indeterminada, està formada per un conjunt de pintures de qualitat força variable i de cronologia àmplia (figura 5 i figura 6), amb alguns exemples d’interès com ara el petit retaule devocional de Santa Caterina, obra de Mateu Ortoneda de cap el 1420, o el cicle quasi complet de la Vida de Josep, d’Antoni Viladomat, juntament amb un conjunt de pintures anònimes del segle xvii, o el Retrat de la família del general Liñán, de Vicente López.
La idea de Muñoz Ramonet de crear una fundació no era nova. Es conserven diversos esborranys de projectes, datats de finals de la dècada dels setanta i inici dels anys vuitanta, en els quals Muñoz manifestava la seva voluntat de fer una fundació privada amb el seu nom. A l’igual de tants altres homes d’immensa riquesa, manifestava que «havia tingut una prolongada vida financera» i «obtingut una fortuna elevada» i volia que el patrimoni reunit, ultra perpetuar la seva memòria, redundés en benefici d’altres. Aquests esborranys per a la creació de fundacions benèfiques o culturals incloïen la finca de Barcelona, la col·lecció d’art dins de la casa museu i un capital econòmic fundacional, a més d’aportacions variables per les seves participacions a empreses. En un dels esborranys especifica que tot el seu patrimoni havia d’invertir-se en la fundació, excepte la part de la llegítima que, segons el dret català, corresponia a les quatre filles.
El camí per fer complir la voluntat testamentària de Julio Muñoz de llegar la col·lecció i, en conseqüència, que aquesta passés a formar part del patrimoni cultural públic, ha esdevingut un procés judicial llarg i complicat. Va començar amb la creació de la Fundació Julio Muñoz Ramonet per part de l’Ajuntament de Barcelona, que significà l’inici de la reclamació als tribunals. Quinze anys més tard, l’any 2012, el Tribunal Suprem sentencià que la relació d’obres de l’any 1971, confeccionada per a acompanyar una compravenda d’empreses de Muñoz mateix, assenyalava el patrimoni cultural que havia de pertànyer a la Fundació. Fins al juliol del 2013 no es va realitzar el lliurament oficial de la finca, les dues cases i el seu contingut. Elaborat aleshores l’inventari de presència, es confirmà que no s’havia rebut una part important del llegat. Per aquest motiu, el març del 2014 es presentà una querella criminal contra les filles de Julio Muñoz i algunes de les empreses familiars per apropiació indeguda i falsedat processal. Actualment (2018), ambdós procediments segueixen el seu curs. Una causa oberta a part va comportar el dipòsit judicial de les obres d’El Greco i de Goya al Museu Nacional d’Art de Catalunya de Barcelona, ara a l’espera de la resolució definitiva.
