Pere Valls i Vilà va néixer a Olot el 1848, en el si d’una família modesta de nou germans (figura 1). El 1865 va entrar al Seminari de Girona, sortint-ne diaca el 1877 i ordenat prevere l’any següent. Fins al 1880 va dur a terme les seves obligacions sacerdotals en diverses parròquies de la diòcesi de Girona. Uns problemes de salut l’obligaren a traslladar-se a Barcelona, on residí fins a la seva mort. A la ciutat comtal es va relacionar amb l’elit aristocràtica. Ho feu primer amb el marquès de Galtero, a qui segurament coneixia de l’estiueig que el noble feia a Sant Esteve d’en Bas, i a partir del 1888 amb Magdalena de Grau i de Gras, una dona de bona posició social nascuda a València el 1817 i traspassada a Barcelona el 1900. A banda d’exercir de capellà de la família, Pere Valls visqué en dos domicilis propietat de Magdalena de Gras: primer en un pis d’un edifici del carrer de Santa Anna que feia cantonada amb la Rambla i després en un immoble del passeig de Gràcia. La bona relació que mantingué amb aquesta rica hisendada provinent d’una acomodada família carlina d’origen valencià amb nombroses propietats, principalment a les províncies de Tarragona, Castelló i Terol, el va portar el 1888 a ser nomenat marmessor testamentari dels seus béns i, un any més tard, administrador dels seus béns. La nova condició d’apoderat li va reportar una situació econòmica immillorable. A partir d’aquell moment Pere Valls va adquirir propietats rústiques i urbanes a Olot i, molt probablement, va facilitar el seu vessant de col·leccionista.
Mossèn Valls no va tenir una activitat pública massa destacada ni a Barcelona ni a Olot. Sense anar més lluny, l’any 1905 va refusar la proposta de l’Ajuntament d’Olot de nomenar-lo membre protector del museu que s’acabava de crear. L’única mostra d’implicació amb la comunitat local que se li coneix és la seva participació en el jurat del XVIIè Certamen Literari d’Olot. A Barcelona, tot i freqüentar els sectors benestants més conservadors —d’ideologia carlina—, va restar aliè a les nombroses iniciatives socials i culturals que s’esdevenien a la fi del segle xix i durant els primers decennis del segle xx. Entre les seves amistats més destacades hi ha l’estreta relació que establí amb Jacint Verdaguer. De fet, Valls va ser una de les quatre persones que assistiren el poeta en els seus darrers moments, a les quals Mn. Cinto va confiar documentació compromesa i alguns dels seus manuscrits.
Al llarg de la seva vida, Pere Valls va formar una col·lecció molt heterogènia i gens especialitzada, més pròpia dels gabinets del segle xix que del col·leccionisme de principis del segle xx. Va reunir un conjunt ampli i molt variat d’objectes, la major part dels quals marcats amb diferents exlibris (figura 2), que comprenia des d’il·lustracions de capses de cerilles o petites reproduccions de relleus en guix fins a obres artístiques de qualitat. Tot i que es desconeix la data exacta, és probable que iniciés la seva col·lecció pels volts del 1892 i que des d’un primer moment el ritme d’adquisicions fos constant i força compulsiu. El 1897 la seva col·lecció ja contenia nombrosos llibres (figura 3), moltíssims gravats, petits relleus, medalles i altres objectes diversos, com ara dagues, monedes, objectes de japonisme, porcellanes, etc., que de manera desigual va anar incorporant fins al final de la seva vida. El 1904, potser perquè el volum de la col·lecció ja era molt consistent, fundà el Museu-Biblioteca en una casa d’Olot.
Mossèn Valls morí a Barcelona el 1925. A banda dels diners i les propietats que va deixar als seus familiars, el seu llegat testamentari preveia que una part de la col·lecció de llibres anés a la biblioteca de la parròquia de Sant Esteve d’Olot i una altra al Seminari de Girona, institució a la qual també va llegar la major part de la col·lecció d’objectes. Va preveure, també, deixes pecuniàries per a la construcció de la nova façana de l’església de Santa Maria del Tura d’Olot, portada a terme per l’arquitecte Josep Danés, que va enllestir, el 1931, la compra d’un copó d’or per a aquesta mateixa església i l’adquisició d’un orgue per al Seminari de Girona.
La pinacoteca de la col·lecció de mossèn Pere Valls va ser una de les més importants del seu temps en l’àmbit gironí. Estava formada per obres d’artistes del seu temps com Marià Vayreda, Joaquim Vayreda, Josep Berga i Boix, Federico de Madrazo, Carlos Vázquez, Enric Serra, Antoni Utrillo, Ramon Casas o Marià Fortuny. També incloïa obres datades entre els segles xvi i xix, moltes de caràcter religiós, algunes d’atribuïdes a Pere Mates, Joan Carles Panyó o Pau Montanya Cantó. Quantitativament, la part més important de la seva col·lecció la conformaven gravats, dibuixos, estampes i làmines de tota mena —al voltant de catorze mil, segons algunes fonts—, que Valls classificava i ordenava meticulosament en àlbums i quaderns temàtics (figura 4). Entre els dibuixos hi havia nombroses acadèmies, algunes de signades per Josep Maria Xiró —l’il·lustrador de L’Atlàntida de Jacint Verdaguer— i esbossos amb quadrícules marcades. Els exemplars de més valor els emmarcava. La col·lecció Valls també comprenia mobles (caixes de núvia, canteranos, vitrines, etc.), xilografies per a la impressió de jocs de naips —les famoses planxes de Joan Amades—, un gran nombre de reproduccions en relleus de petit format de guix o sofre (figura 5), algunes escultures de guix i de terra cuita, peces de ceràmica i vidre (pots de farmàcia, gerros, plats, copes, ampolles, càntirs, rajoles…), conjunts de minerals i fòssils, medalles, peces de roba, joies i un llarg etcètera d’objectes de tota mena que es trobaven distribuïts per tota la casa.
Un sector molt notable de la col·lecció Valls estava format per llibres de temàtica diversa, majoritàriament editats al segle xix però d’altres dels segles xvi, xvii i xviii, així com alguns manuscrits inèdits, entre els quals destaquen diversos originals autògrafs de Jacint Verdaguer, amb poemes, esborranys de poemes, notes, textos en prosa i cartes rebudes pel poeta.
El Museu-Biblioteca d’Olot estava situat a l’actual carrer dels Sastres (figura 6), en una casa de baixos i dos pisos de la seva propietat que utilitzava de residència estiuenca. El Museu-Biblioteca estigué instal·lat a Olot fins un any després de la seva mort, quan la totalitat d’allò que contenia fou traslladat al Seminari de Girona. En morir mossèn Valls, la diòcesi gironina encara no disposava d’un museu adequat per exposar-hi el seu llegat. Es té constància, però, que des del 1918 n’hi havia un de petit al Seminari que feia de suport a les classes d’arqueologia sagrada que s’hi impartien des del 1907. Aquell primer museu acollia la col·lecció emporitana del canonge Ramon Font, que Valls havia conegut a Vic o en els cercles íntims de Jacint Verdaguer. Valls, com prèviament havia fet Font, podria haver-se inspirat en l’actuació que el bisbe Morgades havia portat a terme amb la creació del Museu Episcopal de Vic. En el seu darrer testament, atorgat davant notari el 1910, Pere Valls ja expressava la voluntat «[…] que mis colecciones artísticas sean regaladas al museo que señalaré o población que eligiera para la formación de un museo. Quiero que con mis libros que no sean artísticos o traten de arte se forme una biblioteca parroquial en la ciudad de Olot a fin de que el clero y demás pueda aprovecharse de ella y procuraré a parte la forma en que deba ser regida». Valls, en el fons, pensà que la seva col·lecció podia ser útil per a la formació dels joves preveres. L’any 1927 una part important de la col·lecció Valls traslladada a Girona va quedar instal·lada en una exposició al Seminari gironí i se’n feia ressò fins i tot La Vanguardia del 6 d’octubre d’aquell any, que deia: «Con ocasión de la apertura de curso en el Seminario Conciliar de Gerona quedó inaugurada la notable colección “Pedro Valls”, la cual tiene el carácter de un verdadero museo y fue legada a dicho establecimiento por el difunto sacerdote hijo de Olot, reverendo don Pedro Valls. El prelado, doctor Vila Martínez, acompañado del claustro de catedráticos visitó detenidamente dicha colección, saliendo altamente complacido de dicha visita». L’any 1935, el Dr. Bolós va organitzar una exposició retrospectiva del gravat a Casa Carles, un gran casal situat a la plaça del Vi que havia estat llegat per Joaquim de Carles i que es convertiria en la primera seu del Museo del Seminario Diocesano. El diari El Deber del 6 de juliol de 1935 ho recollia amb aquestes paraules: «Des del Seminari han estat traslladats a Casa Carles de Girona els objectes que han de formar l’incipient Museu Diocesà, l’aportació més valuosa del qual la formen els objectes oferts pel nostre compatrici el Rnd. Mn. Pere Valls». Aquella exposició permeté que per primera vegada el sector més important de la col·lecció Valls, el qual estava integrat pels gravats i les estampes, que en aquells anys resultava força excepcional en el context del col·leccionisme català, fos visitable pel gran públic: «La presentació d’aquesta sorprenent col·lecció de gravats antics ha assolit un èxit insospitat, i això diu molt a favor del nostre públic, car es tracta d’obres que no són pas enlluernadores al primer cop d’ull. Ací no cal cercar-hi llums ni coloraines sinó la traça acadèmica de l’artista. Malgrat aquestes condicions poc favorables per a impressionar de primer moment, i malgrat encara la poc curosa presentació que per manca material de temps s’ha hagut de donar al conjunt, tenim la satisfacció de constatar que per la gran sala dels baixos de Casa Carles, l’actual Casal Diocesà d’Acció Catòlica, hi ha desfilat tot Girona. I els entesos restaven admirats en veure aplegada una col·lecció tan notable i interessant, l’existència de la qual fins ara gairebé ningú coneixia. La glòria d’aquest èxit, els organitzadors la defugim en absolut no solament per modèstia sinó per justícia, car entenem que correspon tota entera a aquell malaguanyat sacerdot col·leccionista, Mn. Pere Valls, fill d’Olot, qui en morir es recordà del nostre Seminari, on ell havia cursat la carrera, i per fomentar la cultura dels futurs sacerdots li llegà totes les seves valuoses col·leccions, entre les quals hi ha aquest tresor amagat, del qual aquest any, en disposar d’una sala adequada, s’ha pogut oferir al públic una mostra que no és pas la col·lecció íntegra ni molt menys.»
Amb l’esclat de la Guerra Civil, els béns de la Casa Carles es dispersaren i es barrejaren amb obres que provenien del Servei d’Incautació i, més tard, amb els del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN), que dirigia com a delegat provincial mossèn Llambert Font. Passada la Guerra, s’instituí el nou Museu Diocesà amb el canonge Font com a primer director, que restà obert fins al 1974. Entre el tancament del museu instal·lat a Casa Carles i la inauguració de l’actual Museu d’Art de Girona, amb seu al Palau Episcopal, les obres provinents del llegat Pere Valls es van disgregar pels diferents fons del museu, per l’arxiu capitular, pel Seminari i per altres dependències administratives del bisbat. Amb anterioritat, algunes obres i conjunts de gravats foren venuts a antiquaris.
