Feliu Sala Barnades va ser un advocat barceloní. Va casar-se amb Magdalena Perelló Ysern, filla de Magdalena Ysern Alié, la qual era germana del pintor Pere Ysern. Entre alguns aspectes biogràfics que es coneixen de Feliu Sala, que en realitat són ben escassos, se sap que va conrear dues afeccions artístiques: la música i, per damunt de tot, la pintura. En els anys vint era membre de l’Associació de Música de Càmera de Barcelona, adscrita a la Unió de Filharmòniques d’Espanya. Al llarg de la seva vida va reunir una col·lecció de pintura moderna, que coneixia i adquiria a partir de les exposicions que organitzaven les galeries d’art de la ciutat.
Trobant-se vidu, malalt i sense descendència, alhora que amb una bona posició econòmica, a través del seu testament Sala destinà els quadres de més qualitat artística de la seva col·lecció al Museu d’Art Modern de Barcelona. Així mateix, va instituir l’Hospital de la Santa Creu com a hereu de la seva fortuna per al sosteniment del complex hospitalari.
Sala tingué una vida més aviat breu, ja que morí malalt als cinquanta-un anys d’edat i amb motiu del seu decés, el seu amic i advocat Rafael Closas li dedicà un text que es publicà a La Gaseta de les Arts (15 de setembre de 1924) i que ens ajuda a nodrir alguns aspectes de la seva vida. Val a dir que Rafael Closas, el qual seria més endavant conseller de la Generalitat republicana, va ser marmessor testamentari, juntament amb Silveri Valls i Fernando Benet, el qual també era col·leccionista.
El seu testament du la data del 14 de febrer de 1924, pocs dies abans de morir. Sabem que era propietari de diversos immobles: per una banda una casa al número 362 del carrer de Provença, un immoble amb jardí al número 103 del carrer de la Diputació de Barcelona i finalment una torre amb jardí i un terreny a Sant Feliu de Guíxols.
Feliu Sala agrupà un conjunt important de pintura moderna, món en què s’inicià a partir de l’adquisició d’obres d’artistes catalans. Malgrat que es desconeix amb exactitud el gruix exacte de la col·lecció, Sala va llegar vint-i-sis obres a l’aleshores Museu d’Art Modern, l’actual Museu Nacional d’Art de Catalunya, on es conserven actualment catalogades com a Llegat Feliu Sala i gràcies a les quals se sap quines firmes i temàtiques nodrien aquest conjunt.
El març del 1924, només algunes setmanes després de la seva mort, la Junta de Museus es reuní per a donar a conèixer el document dels marmessors testamentaris. Entre d’altres aspectes sobre les seves darreres voluntats, Sala demanava que les pintures figuressin agrupades en un sol espai, tot fent constar el seu nom. Aquell mateix mes, la Junta encomanà a una comissió especial la selecció de les pintures, la qual no trigà a reunir els més de vint quadres que passaren a nodrir els fons municipals.
En la col·lecció la temàtica paisatgística és preponderant en comparació amb altres gèneres de la pintura. No oblidem que la predilecció dels pintors catalans pel paisatge com a tema en sí, i no com a tema complementari, es consolidà des de la Renaixença. De fet, va esdevenir un fenomen modern que responia a la preeminència, dins l’art català, de clients més receptius per les representacions de temes reals, més que d’al·legories.
De tots els paisatgistes del Llegat Feliu Sala representats en el conjunt del Museu Nacional d’Art de Catalunya, n’hi ha dos d’una generació anterior a la resta. Es tracta dels barcelonins Modest Urgell (1839-1919), pintor considerat romàntic, tot i ser d’una època posterior i del qual consta una escena rural amb una figura, i Ramon Martí i Alsina (1826-1894), de qui hi ha un paisatge de petites dimensions elaborat el 1860.
Així mateix, Sala tenia diversos quadres de Pere Ysern (1875-1946), el qual, recordem, era oncle de la seva esposa. Aquest pintor de Barcelona havia format el nucli generador del grup d’artistes i intel·lectuals conegut com El Rovell de l’Ou i en els inicis del segle xx va fer una estada a París, situant la seva pintura en els corrents modernistes de l’època. Entre les pintures d’Ysern que reuní Feliu Sala, hi figuren diversos paisatges i vistes de París, com per exemple un parell de quadres del Sena, més una vista del riu parisenc incloent la catedral de Notre-Dame, tots ells de factura impressionista i datats a principis del segle xx. Tenia també l’obra de gran format que du el títol Bohèmia, on apareix representat l’escultor barceloní Emili Fontbona (1879-1938). Aquesta obra constava amb el nom de Calle de París con figuras en el document de la Junta de Museu del març del 1924. Finalment, del mateix Ysern hi apareix una composició amb figures i cavalls en un riu.
Així doncs, Sala va ser un afeccionat d’aquest gènere pictòric, i a la firma de Pere Ysern hem d’afegir la del barceloní Joaquim Mir, del qual tenia tres paisatges, dos dels quals realitzats cap el decenni dels anys vint. De la resta de pintors que consten en el Llegat Feliu Sala del Museu Nacional, la col·lecció comptava amb una o dues obres com a molt, en la qual la firma del pintor Ysern era la més reiterada.
També hi és representat l’artista nascut a Barcelona Bonaventura Puig Perucho (1884-1977), especialitzat en un paisatgisme que bé pot recordar al del francès Jean-Baptiste Camille Corot (1796-1875) D’ell es conserva un paisatge de capvespre d’un metre d’amplada, realitzat probablement en la dècada del 1920. Per altra banda, hi ha les obres Les albes a Sant Cugat i dos paisatges signats per l’autor Joan Colom (1879-1969), pintor, gravador i dibuixant nascut a Arenys de Mar. Colom va ser un dels paisatgistes catalans més cotitzats del segon quart del segle xx, proper a l’impressionisme en la seva primera època artística.
Alhora hi són presents dos paisatges del barceloní Domènec Carles (1888-1962), autor que com Pere Ysern establí part de la seva trajectòria artística a París en els començaments del segle xx. Altres vistes que conformen el llegat de Feliu Sala són L’estanyol, el qual du l’autoria del pintor i pedagog tarragoní Ignasi Mallol (1892-1940), qui anà a París en el 1911 amb el recentment citat Domènec Carles.
Del conjunt pictòric que va pertànyer a Feliu Sala i que actualment es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya, trobem dos pintors molt representatius de l’Escola d’Olot, com són el barceloní Enric Galwey (1864-1931), de qui figura una Terra fèrtil i un Paisatge platejat de mides considerables, i l’artista nascut a Vilanova i la Geltrú Iu Pascual (1883-1949), admirador del paisatgista Joaquim Vayreda, de generació anterior, de qui trobem dos paisatges olotins.
Compartint estela impressionista i d’igual generació que els anteriors artistes que nodrien la col·lecció de Feliu Sala, trobem el pintor nascut a Sant Sadurní d’Anoia Magí Oliver (1877-1964), el qual seguí conceptes impressionistes i de qui se’n conserva un paisatge a l’oli no datat. Completa el llegat un paisatge muntanyenc inspirat en Àustria, tot i que de firma no identificada.
Finalment, d’altres temàtiques no vinculades amb el paisatge trobem una pintura a l’oli de més de dos metres d’alçada titulada Venus i el colom datada el 1867 i realitzada pel mexicà Juan Cordero (1822-1884), així com dues peces de tema religiós: una Pietat i una Mater dolorosa, que consten com anònimes i que són probablement còpies de gravats del segle xvii.
La resta d’objectes artístics que posseïa Feliu Sala ens resta desconegut, però tot du a creure que es tractava d’un conjunt eminentment pictòric i que el seu millor gruix artístic és el que accedí als fons dels museus de Barcelona l’any 1924.
«Un legado». La Vanguardia [Barcelona], núm. 18.805 (30 maig 1924), p. 11. També disponible en línia a: <http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1924/05/22/pagina-11/33274910/pdf.html> [Consulta: 3 juny 2019].
