Llista de fitxes Web del projecte

Alexandre de Riquer

24/11/2020

Calaf (Anoia) 3/5/1856  - Palma (Mallorca) 13/11/1920

 

Figura 1. Alexandre de Riquer. Fotografia: A. y E. F. Dits Napoleon.

Figura 2. The Yellow Book, volum 3 (octubre de 1894). Coberta d’Aubrey Beardsley. (Biblioteca del Museu Nacional d’Art de Catalunya.)

Figura 3. Enquadernació barroca. (Col·lecció Riquer, Biblioteca del Museu Nacional d’Art de Catalunya.)

Figura 4. Sucrera amb plat, tassa (finals del segle XVIII - principis del segle XIX). Real Manufactura de La Granja de San Ildefonso (Segòvia). (Museu del Cau Ferrat, Sitges.)

Figura 5. Jusepe de Ribera, Martiri de sant Bartomeu. (Museu Nacional d’Art de Catalunya.)

Pintor, dibuixant, poeta i assagista, Alexandre de Riquer fou un dels grans representants del Modernisme a Catalunya. L’any 1917 s’«exilià» a Palma de Mallorca, on es dedicà al paisatgisme.

L’activitat de Riquer com a connaisseur, expert i col·leccionista, té com a fonament la seva biblioteca. Aquesta té dues vessants diferenciades. D’una banda, hi ha la part pròpiament de bibliofília, és a dir, de llibres antics i rars, i de l’altra, la biblioteca artística, una biblioteca de consulta d’una riquesa incomparable per a algunes modalitats del col·leccionisme de Riquer, particularment les arts gràfiques, les arts del llibre (amb l’enquadernació artística), l’exlibrisme, el gravat i la publicitat (amb el cartellisme). Una gran part de la biblioteca de bibliofília és avui a la Biblioteca de Catalunya, la qual va adquirir-ne 442 obres l’any 1924 per quatre mil pessetes. Es tracta, generalment, d’edicions antigues, dels segles xvi i xvii, moltes d’italianes, de literatura clàssica i de llibres de bibliofília dels segles xviii i xix.

 

Les arts gràfiques

Tenim la sort que una gran part de les col·leccions d’art gràfiques d’Alexandre de Riquer va ser adquirida per la Junta de Museus de Barcelona, l’1 de juliol de 1921, i així podem valorar la seva importància. Segons l’informe del 1921 presentat a la Junta de Museus per la Comissió Especial de Biblioteca i signat pel bibliotecari Esteve Cladellas, es fa una valoració dels llibres, els gravats i els exlibris. Per la seva activitat de col·leccionista i de connaisseur és necessari parlar de la biblioteca artística del nostre protagonista. Tenim, primer, revistes sobre art de procedència anglesa, francesa i alemanya, entre les quals trobem les revistes més rellevants de l’època. Per a la Gran Bretanya: The Studio (1893-1910), The Dome (1897-1898), The Elf (1899-1905), The Quartier Latin, The Savoy (1896) i The Yellow Book (1894-1897; figura 2), la revista del seu admirat Aubrey Beardsley. Respecte al cartellisme, tant en l’àmbit de la producció com en el de la col·lecció, va ser primordial per a Riquer la revista americana del gran dissenyador Bradley, que es deia com ell, Bradley. His book (Massachusets, 1896-1897). Quant a França, Riquer rebia les grans revistes d’art decoratiu, Art et décoration (1897-1904), L’art et l’idée (1892), Les Arts (1906-1907), al costat de revistes més exclusives com L’Image (1896-1897) o Le Pierrot (1886, 1889-1890), del gran dibuixant de Montmartre Willette, i els números especials de La Plume, dedicats als artistes F. Rops, A. Mucha, A. Falguière, J. Ensor i Rodin, entre el 1894 i el 1899. I per a Alemanya, al costat de les revistes d’art general Die Kunst für Alle (Munic, 1885-1897), Die Kunst (Munic, 1899-1900), a la biblioteca de Riquer hi havia les tres grans revistes modernistes d’Alemanya, Pan (Berlín, 1895-1899), Ver Sacrum (Leipzig, 1898-1901) i Jugend (Munic i Leipzig, 1896-1903). També hi trobem la revista vienesa d’art decoratiu Kunst und Kunsthandwerk (1900). Venen després edicions il·lustrades del segle xix sobre obres i autors clàssics, en llengua anglesa, francesa i alemanya, algunes d’elles dedicades per Kate Greenaway, Arthur Rackham (amb la seva, potser, obra mestra, Peter Pan in Kensington garderns), William Nicholson, Maurie Greiffenhagen i els seus dos artistes preferits, Robert Anning Bell i Aubrey Bearsley, amb tres llibres fora de sèrie, Le morte d’Arthur, de Malory; Salomé, d’Oscar Wilde, i The Rope of the lock, d’Alexander Pope. També hem de ressenyar les biografies de grans artistes clàssics i contemporanis. La llista és molt llarga; respecte als mestres antics, dominen els primitius italians, els artistes europeus del Renaixement i l’art francès del segle xviii (Watteau, Fragonard, etc.). Per als artistes contemporanis hi ha un predomini dels prerafaelites britànics, Rossetti, Millais, Burne-Jones i William Morris; també, però, hi trobem Turner, Whistler, Beardsley, etc., molt pocs de francesos, i per a Alemanya, els simbolistes Böcklin, Sascha Schneider i Heinrich Vogeler. Hem d’assenyalar obres classificades d’acord amb les diferentes branques de l’art (arquitectura, escultura, ceràmica, orfebreria, joieria, dibuix, art decoratiu, enquadernació, història de l’art, etc.). Respecte a les arts decoratives, podien assessorar Riquer en el món del col·leccionisme i del mercat de l’art estudis generals com el del baró Charles Davillier, Les arts décoratifs en Espagne, au Moyen Age et à la Renaissance (París, 1879); per a la joieria, els llibres de Charles Holme, Modern design in jewellery and fans (Londres, 1902), de H. Wilson, Silverwork and jewellery (Londres, 1903). Sobre ceràmica i porcellana hi ha els llibres d’Egan Mew Dresden china, Japanese porcelain i Old bone china; el de Marc Louis Solon (pare de l’amic de Riquer, el pintor i ceramista Leon Victor Solon) The ancient art stoneware of the low countries and germany or «grès de Flandres» & «steinzeug» (Londres, 1892); el d’A. Van de Put Hispano-moresque ware of the xv century (Londres, 1904), i el de Marcel Reymond sobre Les della Robia (París). També hi havia a la biblioteca de Riquer obres sobre temes diversos, com el de Henry Shaw Dresses and decoration of the middle ages (Londres, 1843), el d’A. Godart Médailles et plaquettes modernes. Catalogue 1903 (París), el d’Edmond Pottier Douris et les peintres de vases grecs (París) o l’obra de Viollet-le-Duc Dictionnaire raisonné du mobilier français (París, 1872-1875). Riquer també tenia molt llibres francesos de consulta sobre escultura, La sculpture française au Moyen Age et à la Renaissance (2a edició, París, 1884), d’A. de Baudot; La statuaire polychrome en Espagne (París, 1908), de Marcel Dieulafoy; La scupture espagnole (París), de Paul Lafond; Claus Sluter et la sculpture bourguignonne au xvème siècle (París), d’A. Kleinclausz; Phidias et la sculpture grecque au vème siècle (París), d’Henri Lechat; Praxitèle (París), de Georges Perrot, i Les trois âges de l’architecture gothique (París, 1841), de Juste Popp. I, finalment, els llibres sobre exlibris, cartellisme i gravats van directament lligats al seu col·leccionisme. La biblioteca de Riquer sobre el moviment de l’exlibris coetani és d’una riquesa extraordinària; ací tenim reunides totes les facetes de Riquer: la de dissenyador de marques del llibre, la de propagador del moviment (pels seus textos de divulgació i la seva participació molt activa a l’Associació Ibèrica d’exlibris i a la seva publicació Revista Ibérica de Exlibris), la de connaisseur de tot el moviment internacional (per la seva documentació) i la de col·leccionista que arribà a tenir, mitjançant un intercanvi molt actiu, unes 3.000 marques (la col·lecció total de gravats i exlibris és de 3.386 obres; no tots els gravats, però, eren exlibris). A la biblioteca especialitzada en l’exlibrisme de Riquer, hi havia vint-i-vuit llibres en anglès, dotze en francès, deu en alemany, un en italià i gairebé totes les revistes especialitzades d’Europa. Amb els exlibris també van entrar als museus de Barcelona moltes de les cartes que els dissenyadors britànics i alemanys enviaren a Riquer per a acceptar l’intercanvi que els proposava ell o per a demanar-ne. Amb el cartellisme passa el mateix que amb l’exlibris: Riquer esdevé un connaisseur d’aquesta novetat artística, el promotor del nou art aplicat amb els seus articles, l’organitzador d’exposicions, un dels primers artistes catalans a practicar el cartellisme modern i un col·leccionista. A la seva biblioteca hi figuren els primers llibres dedicats al cartellisme, els britànics Picture posters (Londres, 1895), de Charles Hiatt; A book of posters (Londres, 1901), de W. S. Rogers; l’americà Posters in miniature (Nova York, 1897), d’Edward Penfield; els francesos Les affiches étrangères illustrées (París, 1897), de M. Bauwens i T. Hayashi; L’affiche illustrée. 1. L’affiche belge (Tolosa, 1897), del seu amic Demeure de Beaumont; Les affiches illustrées (1886-1895) (París, 1896), d’Ernest Maindron, i Les maîtres de l’affiche (París, 1896-1898), de Roger Marx, on figuren alguns dels seus primers cartells. Als arxius del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) hi ha un àlbum, denominat Àlbum Riquer, integrat per 128 obres, la major part de les quals són representatives de l’activitat exercida per cartellistes nord-americans, amb 24 obres de Penfield, 20 de Bradley i 12 de Parrish. Caldria afegir a això altres àlbums americans que figuraven a la biblioteca de Riquer com Inland printer covers (Chicago, The Inland Printer Company) o la revista Bradley. His book (Massachusetts, 1896-1897). Aquest predomini de cartells d’impresos americans a la col·lecció Riquer caldria matisar-lo una mica, ja que en els arxius de la família Riquer hi havia, els anys setanta, en molt mal estat de conservació, cartells belgues de Privat Livemont i d’Henri Meunier. La col·lecció de gravats de Riquer, ell mateix gravador i en gran part responsable de la revifalla de l’aiguafort a Barcelona, gràcies a l’exlibrisme que va incrementar la producció d’un gènere artístic que havia decaigut molt, particularment a les arts del llibre, per culpa del fotogravat, era molt valuosa. Si ens atenem a allò que va adquirir la Junta de Museus l’any 1921, tenim el cèlebre incunable de la Crònica de Nuremberg, il·lustrada pels gravadors Michael Wolgemuth i Wilhelm Pleydenwurth, mestres d’Albrecht Dürer, amb 645 xilografies, sis carpetes de gravats gòtics originals sobre fusta (espanyols, alemanys i italians), tres gravats dels segles xvii i xviii i una important col·lecció de gravats espanyols del segle xviii, a més de centenars d’exlibris gravats anglesos, nord-americans, alemanys, austríacs, francesos, italians, belgues o suïssos. És evidentment impossible enumerar ací tots els exlibris realitzats amb les diverses tècniques de gravat que Riquer va col·leccionar. Només mencionaré els de Franz von Bayros, considerat aleshores com el mestre de l’exlibris eròtic decadent, que va mantenir una bona amistat i una correspondència amb Riquer i que va realitzar un exlibris per a la seva segona muller, Andrée Béarn. Però això no era tot, també tenia una col·lecció d’aiguaforts de Fortuny, proves adquirides a la vídua, la Sra. Madrazo, totes elles firmades. Riquer, mitjançant l’intercanvi d’exlibris amb Rassenfosse, tingué uns quants aiguaforts d’aquest gran mestre del gravat. A més d’uns quants exlibris, el gravador belga ja li va enviar nadales a l’aiguafort. Riquer també va dissenyar nadales i va tenir-ne una bona selecció. Com que ja entrem en el món de la petita estampa, allò que avui se’n diu ephemera, Riquer també col·leccionà postals artístiques del 1900, les postals que reproduïen els cartells premiats al concurs de l’Anís del Mono, les dels Jocs Florals de Barcelona, etc. Cal recordar que Riquer mateix dissenyà targetes postals per a la revista España Cartófila de la Sociedad Cartófila Española, i que tres dels seus cartells van ser reproduïts en postals. El tema de la targeta postal l’havia d’interessar.

Respecte a les arts del llibre, la Junta de Museus comprà directament a Riquer l’any 1909 una molt rellevant col·lecció d’enquadernacions, desades en tres àlbums. Estava composta de 85 relligadures dels segles xv al xviii, de les quals 29 eren «exemptes». Uns anys més tard, el 1914, la Junta comprà al bibliòfil «un tomo con encuadernación mozárabe impreso en Venecia en 1491» i un exemplar de pasta espanyola. Hi predominen les relligadures del segle xvi (12 exemplars), del segle xviii (5) i del segle xix (4). Hi destaquen les enquadernacions d’estil renaixentista i barroc (9 exemplars de cada estil) (figura 3); seguides per les del segle xix (7 exemplars), les mudèjar (2), una d’estil gòtic i una de rococó. Són majoritàriament espanyoles (12), però també n’hi ha d’italianes (6) i de franceses (5). Una col·lecció, doncs, de gran categoria. Aquest interès per les arts del llibre d’Alexandre de Riquer encara té un apartat poc conegut, el col·leccionisme de papers i filigranes. Lluís Guarro Casas va comprar a Riquer la seva col·lecció de papers i filigranes. Aquest va vendre a Oleguer Junyent una carpeta de més d’un centenar de fulls, tots de guardes antigues. Tot això demostra l’interès i el coneixement dels papers antics que tenia Riquer, que en aquest apartat uneix les categories d’expert, de connaisseur i de col·leccionista.

Acabaré aquest apartat del paper i de les obres sobre paper amb el dibuix, del qual Riquer fou un col·leccionista estimable. Pensava posseïr dibuixos d’Andrea Mantegna, Salvator Rosa, Carracci, Guido Reni, Van Dyck, uns quants Murillo, Boucher, diversos Tiepolo, uns quants Goya, un dibuix d’El Greco, l’únic que es coneix a banda del de la Biblioteca Nacional de Madrid, etc. Suposo que avui dia moltes d’aquestes prestigioses atribucions s’han revelat ésser d’altres autors. Quant als mestres moderns, Riquer tenia dibuixos de Robert Anning Bell, Leon Solon, Llimona, Casas, Sert, Franz von Bayros, etc. La Junta de Museus va adquirir la seva col·lecció de 225 dibuixos antics i moderns, dels quals sobresortia una carpeta formada per 44 dibuixos atribuïts a Goya, que segons Francesc Quílez s’han de situar en l’òrbita del pintor Eugenio Lucas Velázquez.

 

Les arts decoratives

De les col·leccions d’arts decoratives de Riquer, només en coneixem una, molt coneguda, ja que Riquer la va vendre a Rusiñol, i que es pot admirar al Cau Ferrat, la dels vidres. Són tots d’època moderna, del segle xvi al segle xviii, amb alguns exemplars de la primera meitat del segle xix (figura 4).

Tenim poca informació sobre les altres col·leccions d’arts decoratives de Riquer. Unes de les poques fonts de què disposem són les fotos de la seva casa taller del núm. 5 del carrer de la Freneria, on podem veure algunes de les peces que Riquer havia aplegat i que feia servir com elements decoratius integrats a l’edifici. Són remarcables la portalada de pedra d’estil gòtic, tot i ser executada en el segle xix, l’àmplia xemeneia amb un arc rebaixat de maons a sardinell, els murs de la xemeneia amb arrambadors de ceràmica policromada que corresponen als diferents estils de decoració ceràmica desenvolupada a Catalunya i València entre els segles xv i xviii, la decoració aplicada a les bigues del sostre, els paviments de les diferentes estances i en especial el que va dissenyar el mateix Riquer per a la casa Escofet (núm. 5 del catàleg Pavimentos artísticos de mosaicos hidráulicos, amb el lema El cisne), l’escala d’accés a les cambres de la planta cinquena, elaborada mitjançant la juxtaposició d’una biga de fusta de factura mudèjar i columnes barroques salomòniques de fusta procedents d’un retaule o d’alguna peça de mobiliari barroc.

Em sembla evident que Riquer també col·leccionava objectes artístics de metall o de fusta, com petites estàtues, baguls, etc., però no d’una manera sistemàtica com ho va fer amb les relligadures o els vidres. Per una carta del 5 de febrer de 1920, del seu amic l’artista anglès Alfred Withers, vaig assabentar-me que Riquer va intentar vendre un lot de ventalls espanyols a Londres, sense èxit. Com que Withers va visitar antiquaris i marxants de quadres, suposo que aquests ventalls eren antics i valuosos. Respecte a la col·lecció de 25 miniatures que la Junta va adquirir el 24 de desembre de 1909, es conserva al Museu del Disseny. La col·lecció Riquer es componia essencialment de miniatures anònimes del segle xix, dels anys 1830, de retrats sobre ivori.

 

La pintura

La pintura antiga més important de la col·lecció Riquer és, sense dubte, el Martiri de sant Bartomeu de Jusepe de Ribera (figura 5), que va entrar a formar part de les col·leccions dels museus de Barcelona, mitjançant la compra de l’obra a Alexandre de Riquer el 1903. Eva March estableix tota la història del quadre a partir de la cartoixa de Jerez fins a Riquer, passant per la galeria espanyola del rei Louis-Philippe, la seva venda a Londres l’any 1853 a un desconegut personatge anglès anomenat Sharp i la tornada de l’obra a Andalusia, des d’on aniria a Barcelona.

Allò que ens interessa és aquesta connexió en el món de les antiguitats entre Riquer, Sert i llur amic comú, Miquel Utrillo, que en la seva breu monografia sobre Ribera menciona el Martiri que havia d’haver vist a casa de Riquer.

De les altres pintures de la col·lecció Riquer, que no eren gaire nombroses —setze pintures a l’oli que ja el 1909 Riquer intentava vendre a la Junta de Museus—, no sabem gran cosa, ja que la Junta va desestimar la proposta de compra. Com veurem més endavant, Riquer tenia segurament una natura morta de Jan de Heem. En la compra per part de la Junta del 1921, de la qual ja hem parlat, només hi va haver un quadre atribuït a Eugenio Lucas. Es un tema que queda per investigar més a fons.

 

Tipologia de col·leccionista

Riquer entra perfectament en la categoria dels antiquaris artistes, a més a més de tenir la faceta de connaisseur, d’expert. Com ja hem vist estudiant les seves col·leccions, Riquer fou considerat un expert i un gran coneixedor en moltes modalitats de les arts gràfiques, el dibuix antic i modern, el vidre i també la pintura antiga. Hi ha un aspecte de Riquer col·leccionista una mica particular, que faria pensar més en un marxant, i és la venda contínua de les seves col·leccions. D’una banda, Riquer era un col·leccionista compulsiu, com molts altres, i, per tant, podia endeutar-se per comprar una obra, però, de l’altra, he pogut comprovar que no va tenir mai un ral. Malgrat el fet que Riquer sempre va treballar molt, es dedicava a feines de decoració, d’il·lustració, d’arts gràfiques, que no es pagaven, evidentment, tant com la pintura, i a més va tenir una família nombrosa que havia de mantenir. Crec que això pot explicar els múltiples intents de venda d’obres d’art que va fer, ja que només podia comprar-ne si prèviament en venia algunes. Com a primer exemple cronològic tenim l’intent de vendre, l’any 1895, un quadre d’un «gran autor» al bisbe de Vic. Com que l’any 1893 el Museu Provincial de Belles Arts no havia pogut comprar, per falta de diners, el Martiri de sant Bartomeu, és probable que Riquer ho provés amb el bisbe Josep Morgades. L’any 1902 tenim la venda de la col·lecció de vidre a Rusiñol, l’any 1903 la venda del Martiri de sant Bartomeu a la Junta de Museus i l’any 1906 l’intent de venda de la naturalesa morta de Jan de Heem, als Estats Units. Riquer també va proposar a The Hispanic Society la compra del manuscrit de la Crónica del Monasterio de Oña, un exemple més de la seva categoria de bibliòfil. L’any 1909 té lloc la venda a la Junta de les col·leccions d’enquadernacions i miniatures, l’any 1914 l’intent de venda d’obres de Fortuny a Utrillo. Riquer va arribar fins i tot a enviar una part de la seva col·lecció de dibuixos a Berlín, per veure si els podia vendre allí.

Bibliografia i fonts

Batlle, Esteve. «Les miniatures del Museu de les Arts Decoratives». Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona [Barcelona: Ajuntament de Barcelona], vol. 3, núm. 24 (maig 1933), p. 150-153.

Camarero Roca, María Luisa; Ruiz Ruiz, Yolanda. «La colección de encuadernaciones de la Biblioteca del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC): catálogo de las tapas de encuadernación de la colección Riquer». Encuadernación de Arte [Madrid: AFEDA], núm. 39 (primer quatrimestre 2011), p. 21-57.

Domènech Vives, Ignasi. «Santiago Rusiñol col·leccionista». A: Museu Cau Ferrat: la col·lecció de vidre. Sitges: Consorci del Patrimoni de Sitges, 2003.

March, Eva. «Aportacions a la procedència del Martiri de sant Bartomeu de Jusepe de Ribera». Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya [Barcelona], vol. 4 (2000), p. 35-50.

Quílez i Curella, Francesc. «Lluís Plandiura i Alexandre de Riquer: la passió pel col·leccionisme de cartells a la societat barcelonina de principis del segle xx». A: El cartell modern a les col·leccions del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2007.

Trenc Ballester, Eliseu. «Alexandre de Riquer, ambassadeur de l’art anglais et nord-américain en Catalogne». Mélanges de la Casa de Velázquez, núm. 18-1 (1982), p. 311-359. També disponible en línia a: <http://www.persee.fr/doc/casa_0076-230x_1982_num_18_1_2371> [Consulta: 2 juny 2019].

Trenc Ballester, Eliseu. «Rapports d’Alexandre de Riquer avec l’art français, belge, allemand, autrichien et italien». Mélanges de la Casa de Velázquez, núm. 19 (1983), p. 317-346. També disponible en línia a: <http://www.persee.fr/doc/casa_0076-230x_1983_num_19_1_2398> [Consulta: 2 juny 2019].

Eliseu Trenc

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal