Maria Regordosa i Jover

23/3/2020

 1888  - 1920

A principis del segle xx Catalunya va experimentar un moment d’efervescència cultural amb la formació dels primers museus públics i l’auge del mercat artístic, amb uns agents treballant a ple rendiment per a satisfer la demanda d’obres d’art per part de particulars i institucions. Aquesta època daurada del col·leccionisme estigué protagonitzada per noms com Lluís Plandiura, Maties Muntadas, Joan Antoni Güell, Francesc Cambó, Manuel Rocamora, etc. En aquest context, monopolitzat principalment per homes, va emergir també un nucli femení que va començar a formar importants col·leccions i que ha estat molt poc estudiat per la historiografia. D’entre aquestes dones col·leccionistes n’hi va haver una que va destacar especialment, Maria Regordosa i Jover (figura 1), que aconseguí formar una de les col·leccions més importants de l’Espanya de principis del segle xx en la seva especialitat.

Filla única d’una potentada família dedicada al negoci del tèxtil, el seu caràcter curiós i inquiet la va conduir, ja des de molt jove, a col·leccionar obres d’art, i en molt poc temps va aconseguir reunir uns conjunts de gran qualitat i valor. Les escasses notícies biogràfiques que coneixem sobre ella ens les ofereix, en gran part, Oleguer Junyent i Sans (1876-1956), escenògraf, pintor i col·leccionista, que va ser el seu mentor i amb qui va forjar una gran amistat. Ell va ser la persona escollida per redactar uns breus apunts dedicats a Maria Regordosa, com a pròleg per al catàleg d’una exposició monogràfica que els Amics dels Museus de Catalunya van dedicar pòstumament a la col·leccionista, el 1935. Aquestes notes biogràfiques, juntament amb la resta de fonts conservades (catàlegs d’exposició, correspondència i notícies de premsa), permeten fer-nos una idea de la personalitat de Maria Regordosa. Fou una dona emprenedora, d’esperit lliure, culta, refinada i aventurera, que recorria els diferents territoris d’Espanya i l’estranger a la recerca d’objectes preuats. Les persones que la van conèixer personalment assenyalaven que posseïa una bellesa només igualable al seu temperament, trets que van saber captar molt bé el pintor Jaume Pizà Roig (figura 2), l’escultor Josep Cardona i Furró o el mateix Oleguer Junyent, que van retratar-la.

Va ser precisament Junyent qui li «educà la mirada» per a distingir les peces de major qualitat, així com els materials i les característiques que podien diferenciar una obra original d’una còpia; formació que va poder complementar a través de l’experiència que li atorgaven els seus viatges, en els quals visitava museus i recorria antiquaris. En moltes ocasions, i aprofitant la faceta comerciant de Junyent, també van fer negoci junts amb la compravenda d’obres d’art, formant un equip a l’hora d’adquirir-les: Maria Regordosa posava els diners necessaris i Oleguer Junyent, els contactes.

Es va casar amb el cèlebre torero Ricardo Torres Reina, Bombita (1879-1936), en una cerimònia íntima celebrada el 14 de juliol de 1919 a la capella privada de la Torre Na Joana, propietat de la família de Maria Regordosa, a Montcada i Reixac. La parella s’havia conegut molts anys abans de l’enllaç en una cursa de braus a Sevilla, en què Bombita li va brindar la faena. A partir d’aquell moment van començar una relació que, si bé no agradava a la família de Maria, va aconseguir vèncer els obstacles inicials.

Després de l’enllaç, el matrimoni va fixar la seva residència entre Barcelona, al pis principal de la Ronda de Sant Pere, núm. 32, i la finca esmentada de Montcada i Reixac. L’onze de juny de 1920 va néixer el seu fill, al qual van anomenar Román. Lamentablement, dos dies després Maria Regordosa va morir a conseqüència de complicacions derivades del part, amb tan sols trenta-un anys. Va ser enterrada al panteó familiar, al cementiri de Santa Coloma de Cervelló. La seva tomba està ornamentada amb un bellíssim alt relleu executat pel cèlebre escultor Enric Clarasó (figura 3).

La col·lecció de Maria Regordosa estava integrada fonamentalment per joies, ventalls, tapissos, vestits regionals, pintes i puntes, i també comptava amb algunes peces de mobiliari i instruments musicals. Com hem avançat, en el seu moment va constituir una de les més riques i importants d’Espanya en la seva matèria, i sovint hi apareixien referències en la premsa de l’època, lloant el bon gust de la seva propietària, així com el fet que dediqués la seva quantiosa fortuna a alimentar les seves inclinacions artístiques. Per a conèixer la seva col·lecció, la font més útil i completa és el catàleg editat amb motiu de l’esmentada exposició d’homenatge a la seva figura, celebrada al Museu de les Arts Decoratives de Pedralbes, el 1935. Hi són inventariades cadascuna de les peces, ordenades cronològicament per grups d’objectes i acompanyades d’una petita descripció. De totes les obres que la formaven hem de destacar especialment les joies, els ventalls i els vestits regionals.

La col·lecció de joies sorprèn tant per la seva abundància com per la varietat, singularitat i exquisitat. Es compon de gairebé dos-cents exemplars i inclou des de peces arqueològiques egees i fenícies, fins a joies del segle xv i una amplíssima mostra dels segles xvii i xviii, allargant-se fins a mitjans del segle xix. Hi ha joies d’origen espanyol, italià i francès, i altres de les quals no se n’especifica la procedència, probablement perquè es desconeix. Pel que fa a la tipologia, hi trobem nombrosos penjolls d’or, esmalt i cristall de roca, anells d’or i pedreria, arracades, reliquiaris, rellotges, fermalls, creus i penjolls devocionals i també objectes joia, com ara petites capses i cofres d’àgata i esmalt de Llemotges (figura 4).

La col·lecció de ventalls era, juntament amb la de joies, la més nombrosa, integrada per un centenar d’exemplars, principalment francesos i italians. També en contenia uns quants d’espanyols i algun d’holandès i d’anglès, a més de diversos de factura xinesa. Una de les característiques d’aquesta col·lecció, remarcada per la premsa de l’època, és que comptava amb sèries completes, cosa difícil d’aconseguir i molt ambicionada per col·leccionistes i antiquaris, a causa dels elevats preus amb què arribaven al mercat. Són ventalls molt luxosos en què són notables els barnillatges en ivori, nacre, carei o metalls preciosos, decorats amb làmines d’or i plata i amb pedres precioses. Els països eren, generalment, de cabritilla, encara que també n’hi havia de seda o de paper litografiat.

Pel que fa a la indumentària regional, Maria Regordosa posseïa tretze vestits femenins, deu dels quals eren de dona adulta: de valenciana, murciana, eivissenca, pubilla i burgesa catalanes, maja (de Madrid), segoviana, charra (de Salamanca) i dues d’armuñesa (de La Armuña, Salamanca); i els altres tres infantils: un de nena segoviana i dos de nadó. Són vestits festius confeccionats amb rics materials, que destaquen sobretot pel mestratge i el detallisme en la seva execució i la decoració de les diferents peces, com ara els exquisits brodats, puntes o botons, característics majoritàriament de la tradició local. Els vestits s’exhibien sobre espectaculars maniquins francesos que recreaven figures de carn i ossos i s’adornaven amb fabuloses joies o altres complements de la col·lecció (figura 5).

Maria Regordosa també posseïa una sèrie de deu tapissos flamencs de la primera meitat del segle xvii que representaven passatges de la vida del militar romà Publi Deci Mus. Estaven basats en uns cartrons creats per Rubens per encàrrec d’un noble genovès, alguns dels quals es conserven al Museu Liechtenstein de Viena. És interessant destacar que es tracta, a més, d’una sèrie completa, cosa poc habitual en una col·lecció particular, ja que en la resta de les que s’han identificat només se’n conserven panys solts.

La jove col·leccionista atresorava, a més a més, un remarcable conjunt de vint pintes i diademes dels segles xviii i xix de materials molt rics i variats: ivori, plata, carei, camafeus, or, esmalts, etc.; diversos mobles de les tipologies habituals que trobem a les cases benestants de l’època —com arquimeses o armaris—, preferentment mobles policromats de l’època del Renaixement i del Barroc espanyol; alguns instruments musicals, així com objectes de vidre, pintures i escultures que no figuren als catàlegs conservats.

Com que era una col·lecció particular, només uns quants afortunats —el seu cercle d’amistats més properes— la van visitar en vida de la col·leccionista. El públic en general va poder gaudir-ne a partir del maig del 1920, pràcticament coincidint cronològicament amb la seva mort, ja que va ser quan van començar a mostrar-se alguns objectes de la col·lecció en diverses mostres monogràfiques: «El abanico en España» (Madrid, 1920), l’«Exposició monogràfica de puntes i vanos» (Barcelona, 1922), l’«Exposición de orfebrería civil española» (Madrid, 1925), l’«Exposición del traje regional» (Madrid, 1925) i l’«Exposició de vestits regionals i d’època», als magatzems Jorba (Barcelona, 1933). La col·lecció reunida pràcticament en la seva totalitat s’exhibí per primera vegada a l’Exposición Iberoamericana (Sevilla, 1929), en una sala del Palau de Belles Arts batejada amb el nom de la col·leccionista. Figura escrupolosament inventariada al catàleg general de la mostra, que constitueix una altra de les fonts principals per a l’estudi de la col·lecció. Posteriorment, els Amics dels Museus de Catalunya van organitzar l’esmentada exposició en memòria de la col·leccionista, que a més venia motivada pel dipòsit dels vestits regionals al Museu de les Arts Decoratives (figura 6).

Durant la Guerra Civil, la col·lecció va ser confiscada i traslladada a Olot per a ser salvaguardada, com succeí amb tantes altres col·leccions catalanes. Després de la fi del conflicte, va ser retornada a Román Torres (el seu propietari legítim, Ricardo Torres, havia mort el 1936), qui, al mateix temps, va reclamar els vestits que havia dipositat el seu pare al Museu de les Arts Decoratives abans de la guerra. Ara, la col·lecció Regordosa es troba dispersa i només coneixem el destí d’algunes de les seves peces. Així, sabem que la col·lecció de ventalls —almenys una bona part d’ells— va entrar en circulació al mercat artístic en una època relativament recent, i alguns exemplars encara són localitzables en antiquaris especialitzats de Barcelona. Els vestits, així com altres peces d’indumentària pertanyents a Maria Regordosa, van ingressar el 1991 al Museo del Traje de Madrid, després de ser adquirits a la consultora d’art Edmund Peel Fine Art. Els tapissos es troben en una col·lecció particular. Pel que fa a les joies, així com de la resta d’objectes que integraven la col·lecció —mobiliari, pintes, escultures, objectes de vidre, etc.— no n’hem tornat a tenir notícies.

Bibliografia

Artiñano y Galdácano, Pedro Miguel de. Catálogo de la exposición de orfebrería civil española [catàleg d’exposició]. Madrid: Mateu, Artes e Industrias Gráficas, 1925. 163 p.

Beltrán Catalán, Clara. «Oleguer Junyent: col·leccionista i antiquari. El mercat de l’art a la Barcelona de la primera meitat del segle xx». A: Peregrina, Neus (coord.). Oleguer Junyent, col·leccionista i fotògraf: Roda el món i torna al Born. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2017. (Quaderns del Museu Frederic Marès; 21), p. 13-27. ISBN 978-84-9850-984-7.

Beltrán Catalán, Clara; López Piqueras, M. Ángeles. «La fascinación por la indumentaria: la colección de vestidos regionales de María Regordosa de Torres Reina (1888-1920)». A: Carbonell, Sílvia (coord.). Libro de actas del I Coloquio de Investigadores en Textil y Moda. 17 y 18 de noviembre de 2017. Barcelona: Fundación Historia del Diseño, p. 56-65. També disponible en línia a <http://cdmt.cat/wp-content/uploads/2018/01/publicacions/COLOQUIO%20TEXTIL_final_bx.pdf> [Consulta: 29 maig 2019].

Beltrán Catalán, Clara; López Piqueras, M. Ángeles. «Tres trajes de segoviana de la colección de María Regordosa de Torres Reina». Enraiza2 [Segovia: Instituto de la Cultura Tradicional Segoviana], any 3, núm. 30 (setembre 2018), p. 8-9 [Especial fotografía y tradición]. També disponible en línia a <http://www.institutogonzalezherrero.es/documents/669511/4385838/N%C2%AA30.-Septiembre+de+2018> [Consulta: 29 maig 2019].

Beltrán Catalán, Clara; López Piqueras, M. Ángeles. «La colección de trajes regionales de María Regordosa de Torres Reina: análisis y periplo posterior». A: La Palabra vestida III. Soria: Diputación Provincial de Soria. [En premsa]

Beltrán Catalán, Clara; López Piqueras, M. Ángeles. «La colección de María Regordosa de Torres Reina (1888-1920) en la Exposición Iberoamericana». A: El legado de la Exposición Iberoamericana: Artífices, fundamentos, identidades y manifestacions. Vol. 1 [título orientativo]. [En premsa]

Catálogo del Palacio de Bellas Artes: Sección de arte antiguo (1930). Sevilla: Imprenta de la Exposición, p. 179-205.

Catàleg de la col·lecció Maria Regordosa de Torres Reina exhibida per Amics dels Museus de Catalunya al Museu de les Arts Decoratives del 2 al 30 de juny del 1935 [catàleg d’exposició]. Barcelona: Junta de Museus de Barcelona, 1935.

Ezquerra del Bayo, Joaquín. Exposición de «El abanico en España»: Catálogo general ilustrado [catàleg d’exposició]. Madrid: Sociedad Española de Amigos del Arte, 1920. També disponible en línia a <https://ddd.uab.cat/pub/llibres/1920/74878/expabaespil_a1920@mnac.pdf> [Consulta: 30 maig 2019].

Palacio de Biblioteca y Museos Nacionales. Exposición del traje regional: Guía. [catàleg d’exposició]. Madrid: Imprenta de Artes de la Ilustración, 1925.

Ferré, Adelaida. «Els vestits regionals de la sala Regordosa». Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona [Barcelona: Ajuntament de Barcelona], volum 7, núm. 69 (febrer 1937), p. 33-42.

López, M. Àngels. «Maria Regordosa de Torres Reina i la seva fascinació pel col·leccionisme». Butlletí del Reial Cercle Artístic [Barcelona], època II, núm. 27 (2008), p. 3-4.

Magatzems Jorba: exposició de vestits regionals i d’època: del 31 de maig a 1er d’agost de 1933, quart pis, secció de comunicacions: expositors Ricard Torres Reina, Lluís Tolosa i Giralt, Comtessa de Vilardaga [catàleg d’exposició]. Barcelona: Magatzems Jorba, 1933.

«Noves sales al Museu de les Arts Decoratives». Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona [Barcelona: Ajuntament de Barcelona], vol. 5, núm. 51 (agost 1935), p. 229-242.

Pérez Carrasco, Yolanda. Per camí de cendres: La confiscació i l’èxode de les col·leccions d’art privades de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939): Trajectòries de les col·leccions Muntadas i Rocamora [tesi de doctorat]. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2015, p. 284-293.

Torres Reina, Ricardo (com.). Exposición Ibero-Americana Sevilla 1929: Sala María Regordosa: Catálogo [catàleg d’exposició]. Barcelona: A. G. Belart, 1929.

Vellinou. «Els vestits de Maria Barrientos i els ventalls de Maria Regordosa». Vell i Nou [Barcelona], núm. 8 (1 setembre 1915), p. 1-4. També disponible en línia a <https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1352589> [Consulta: 30 maig 2019].

Clara Beltrán Catalán

M. Ángeles López Piqueras