Josep Palau i Fabre

23/3/2020

Barcelona  21/4/1917  - Caldes d'Estrac (Maresme) 23/2/2008

Durant molts anys el nom de Josep Palau i Fabre rarament s’associava a la condició de col·leccionista. Era conegut com a poeta, dramaturg i, sobretot, com a gran expert en la vida i l’obra de Pablo Picasso. Aquesta visió va canviar a partir del maig del 2003, quan s’inaugurà l’edifici de la Fundació Palau a Caldes d’Estrac. Després de molts anys buscant un lloc per a arrecerar el seu fons plàstic i el seu arxiu personal, Palau va triar Caldes d’Estrac, un poble que havia visitat encuriosit per les estades que hi havien fet personalitats literàries que ell admirava, Jacint Verdaguer i, sobretot, Joan Maragall. Fou gràcies a les gestions de la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Caldes d’Estrac que la fundació va esdevenir una realitat, jurídicament l’any 2002 i físicament l’any següent.

Josep Palau i Fabre va néixer a Barcelona el 1917, i va estudiar Filosofia a la Universitat de Barcelona, on va contactar amb personalitats del món cultural, bàsicament de l’entorn literari. Va participar en les revistes clandestines Poesia i Ariel, on va prendre contacte amb artistes catalans a partir de les col·laboracions que els demanava. L’any 1945 es va exiliar a França, amb l’objectiu prioritari de conèixer Picasso, cosa que finalment va aconseguir el 1947. Durant els anys parisencs va tractar personalitats com Antonin Artaud o Jean Cocteau, entre molts altres. A principis dels anys seixanta va tornar a Catalunya i, tot i que es va instal·lar al seu pis del carrer del Bruc, va mantenir una caseta a Llançà, on s’hi estava tot sovint. Fou aleshores quan va iniciar amb determinació els seus estudis picassians a mesura que s’anava intensificant la seva relació amb Picasso. A partir de la creació de la Fundació Palau l’any 2003, es va instal·lar a Caldes d’Estrac, on li fou habilitat un pis a la planta superior de l’edifici de la fundació. Cal advertir que no estem davant la situació tan habitual d’una fundació post mortem, sinó que ell mateix va pilotar-ne la creació, les primeres passes i, sobretot, la política d’adquisicions i expositiva, que repercutirien en bona mesura en la definició del seu fons artístic. Palau i Fabre morí cinc anys després, l’any 2008, i actualment està enterrat al cementiri de Caldes d’Estrac. Sobre l’activitat de Palau i Fabre com a historiador i crític d’art, amb un espai privilegiat per a les publicacions picassianes de dimensió internacional, vegeu https://dhac.iec.cat/dhac_mp.asp?id_personal=303.

La col·lecció de Palau i Fabre es podria sistematitzar en funció de l’origen i el contingut. Des de l’òptica de l’origen, malgrat que forma una unitat, en realitat estem parlant d’una col·lecció doble, la seva i la que heretà del seu pare. Pel que fa al contingut, es divideix en tres grans grups: l’obra de Picasso, la pintura catalana moderna i contemporània i l’arxiu personal literari i picassià.

El pare de Palau i Fabre, Josep Palau Oller (Barcelona 1888 - 1961), persona determinant en la seva formació en el terreny artístic, va ser pintor, dissenyador de mobles, joguines i tèxtil. En el seu vessant de pintor, la fundació compta amb moltes obres seves, bàsicament paisatges, natures mortes, interiors domèstics i retrats. Un dels artistes més ben representats a la fundació és Josep Mompou, amic íntim de Palau Oller, i és possiblement el conjunt més important d’obra del primer Mompou, amb una vintena de peces entre olis, dibuixos i exlibris (figura 1). Mompou i Palau van dibuixar per al Papitu entre el 1909 i el 1911 i, de fet, molts dels col·laboradors del Papitu estan representats al fons de la fundació, la majoria obres que Palau i Fabre heretà del seu pare. Per exemple, hi ha obres de Xavier Nogués, Manuel Humbert, Josep Aragay, Pere Torné Esquius, Isidre Nonell, Pau Gargallo o Ismael Smith, tots ells habituals de les pàgines del Papitu. L’únic dibuix de Nonell de la fundació fou adquirit per Palau Oller directament a l’artista, al seu taller, poc temps abans de morir (figura 2). Altres peces de la col·lecció Palau Oller van entrar, segons Palau i Fabre, a través de la subscripció a l’Associació Joan Merli, que permetia escollir obres a canvi d’una subscripció econòmica, i així entraren obres de Josep Gausachs, Emili Grau Sala o Miquel Villà. La fundació també conserva un bon nombre de dissenys de joguines de Palau Oller però, dissortadament, només una peça original, el Ciril·lo. En una línia diferent, també serva una gran quantitat de dissenys tèxtils de Palau Oller, alguns dels quals foren realitzats per ell en solitari i altres per l’empresa comuna que engegà amb el seu amic, amb el nom comercial Palau & Mompou, i seu al carrer de Casp, núm. 80, de Barcelona.

Palau sentia una estima especial per un parell de creadors, Pere Torné Esquius i Ismael Smith. De fet, una de les seves obres preferides era La fira de Montmartre, de Torné Esquius, que també heretà del seu pare (figura 3). Aquesta obra, realitzada a París, és una de les millors peces de l’emblemàtica producció de tall infantil d’aquest artista. Un parell d’anys després d’inaugurar-se la fundació, Palau va voler dedicar una mostra temporal a Ismael Smith, amb el títol «Ismael Smith, reivindicat». L’obra de Smith va augmentar després de l’exposició, amb donacions com la del dibuix Figures, del 1909, donat per Juan Antonio Samaranch, amb qui Palau tenia una bona relació, resultat de l’amistat que uní els pares respectius. Palau va comprar també una de les tres úniques màscares conegudes de Smith que es conserven, després de veure-la exposada amb motiu d’aquesta exposició (figura 4). Es tracta d’una impactant ceràmica de color vermell sang, que pertany a l’Smith més crepuscular, de quan estava reclòs al manicomi de White Plains, a Nova York. Entre els noms més destacats, la fundació té un parell d’obres de Joaquim Torres-García, un oli constructivista i un de neoclàssic, concretament un esbós de la Catalunya grega que Palau obtingué en bescanviar-lo per un dibuix de Ramon Casas que heretà del seu pare. Palau i Fabre també va conèixer personalment l’escultor Pau Gargallo a través del pare, qui li va deixar l’escultura Dona adormida, però més endavant Palau i Fabre va comprar un dibuix primerenc d’aquest artista.

Cal destacar l’obra obtinguda per Palau a partir de la seva tasca d’activista; per exemple, un conjunt d’il·lustracions originals que rebé per a publicar a les revistes Poesia i Ariel, de les quals fou fundador i redactor. Poesia es va editar els anys 1944 i 1945; Ariel, entre el 1946 i el 1951, i entre els noms d’artistes que hi van col·laborar tenim Joan Miró —del qual destaquen els dibuixos lineals de la fundació—, Joaquim Sunyer o Joan Rebull, entre molts altres. En aquesta línia activista la fundació conserva un cartell original de Clavé per a un col·loqui que organitzà Palau i Fabre a París al voltant de la pel·lícula Espoir; i dels Tàpies sobresurt un collage que li va regalar a Palau i Fabre amb motiu del nomenament d’aquest com a president del PEN català. La col·lecció de Palau i Fabre també es nodreix de totes les col·laboracions que, com a escriptor, va mantenir amb artistes, bàsicament llibres il·lustrats, amb obres —sobretot gravats— de creadors com Ràfols Casamada, Perejaume, Manolo Valdés i el mateix Picasso, entre molts altres. Miquel Barceló, poc després de la inauguració de la fundació, va obsequiar Palau amb una aquarel·la original que havia realitzat amb motiu de l’edició de luxe de la Divina Comèdia de Dante, concretament una de les il·lustracions previstes per al llibre del Purgatori. Posteriorment, en agraïment, Palau va comprar alguns gravats de Barceló, entre ells un que representava l’autoretrat de l’artista.

Però les dues grans col·leccions de Palau i Fabre, més enllà de la del seu pare, són la de Perejaume i, sobretot, la de Picasso. La presència de Perejaume és una de les més rellevants d’aquest artista en una institució museística. Palau i Fabre va començar a adquirir-ne obra gairebé des dels inicis de Perejaume com a artista i, per tant, disposa d’una bona representació de diversos períodes creatius. L’any 2003, amb motiu de la inauguració de la fundació, Palau volgué començar amb una exposició temporal dedicada a aquest artista, concretament «Perejaume 1977-1981. Can Riera de Fuirosos, Ca l’Oller de la Cortada», primera mostra monogràfica dedicada al Perejaume primerenc. Quan va acabar l’exposició, l’artista va donar a la fundació l’obra Paisatge d’escates, un suggerent collage de confeti amb tocs d’aquarel·la de reminiscències brossianes. L’arxiu literari de Palau conté el seu fons personal amb manuscrits de la seva obra literària i altres documents, però mostra també la seva relació amb personalitats del segle xx. Destaca, entre molts altres, una dedicatòria de Federico García Lorca en un exemplar de Romancero gitano, durant una entrevista que Palau i Fabre li feu l’any 1935. Però potser entre els més rellevants sobresurten les cartes que rebé d’Antonin Artaud, a qui Palau va visitar al psiquiàtric d’Ivry-sur-Seine, on aquest estava reclòs.

Pel que fa a Picasso, Palau el va conèixer el 1947 i van mantenir una relació d’uns vint-i-cinc anys, fins al 1972, tot i que fou molt irregular i amb períodes llargs sense veure’s. Part de la col·lecció picassiana de Palau i Fabre prové d’aquestes trobades, en què tot sovint l’artista l’obsequiava amb dibuixos, ceràmiques, fotografies, gravats o llibres dedicats, entre altres. En total, a la fundació se’n conserven un centenar de peces, algunes de les quals es troben a l’exposició permanent (figura 5). Són moltes les peces que li regalà, normalment durant les sessions de treball que portaven a terme amb motiu de les recerques picassianes de Palau i Fabre per als seus llibres. Picasso anomenava afectuosament reclamaciones les preguntes que Palau i Fabre duia curosament anotades per fer-li a l’artista. La primera de les obres que li regalà fou el dibuix d’una òliba que acompanyava una dedicatòria de Picasso arran de la seva primera trobada l’any 1947. Però, sens dubte, el més simbòlic és l’únic retrat que Picasso feu de Palau, l’any 1968. Entre els molts dibuixos que li regalà destaca per la seva gran qualitat El pintor i la model, que realitzà a doble pàgina a l’interior del llibre Picasso per Picasso, del 1970. Els darrers dibuixos que li donà daten del 1972, i entre ells destaca L’home i la dorment. Hi ha molts altres documents fets a mà per l’artista, per instruir Palau i Fabre en les seves recerques, per exemple diversos croquis de l’interior del Bateau Lavoir, el cèlebre taller col·lectiu de Montmartre, o un itinerari manuscrit per l’artista consignant les ciutats i els períodes on va viure els primers anys de la seva vida. Pel que fa al capítol d’adquisicions, que realitzà amb gran esforç econòmic, destaquen un cap de model de Llotja certificat per Picasso (1896-1897); un teatrí amb figures (c. 1944) o l’aquarel·la Pomes (1945), entre altres. Entre les adquisicions documentals més importants destaca una carta enviada l’any 1897 per Picasso des de Madrid al seu amic Joaquim Bas, amb la descripció d’una visita que va fer al Museo del Prado que inclou valoracions sobre artistes com Velázquez, El Greco o Ticià, entre altres.

En resum, de la col·lecció plàstica de Palau i Fabre destaca la pintura catalana del segle xx, sobretot la moderna, i amb la presència d’alguns artistes contemporanis. Es caracteritza per una inclinació per l’obra figurativa, tot defugint l’abstracció, i domina la pintura de tall noucentista. I per sobre de tot destaca l’obra picassiana i el seu arxiu, de gran valor per als futurs estudis picassians, especialment sobre el Picasso de formació. Cal destacar el valor documental de tota la col·lecció en conjunt, en la mesura que il·lustra la biografia personal de Palau i Fabre, al capdavall una de les personalitats culturals catalanes més rellevants del segle xx. No sempre les col·leccions tenen un relat tan paral·lel amb la vida del col·leccionista com en el cas de Palau i Fabre; en aquest sentit la seva col·lecció constitueix una mena de cosmogonia personal, que en certa manera ho és també d’un període de la història de la cultura catalana.

Bibliografia

Casamartina, Josep (ed.). Palau Oller polièdric [catàleg d’exposició]. Caldes d’Estrac: Fundació Palau: Triangle Postals, 2010. 348 p. ISBN
978-84-8478-448-7.

Fernández, Víctor (ed.). Palau mira a Picasso [catàleg d’exposició]. Màlaga: Fundación Picasso, Museo Casa Natal; Caldes d’Estrac: Fundació Palau, 2017. 250 p. ISBN 978-84-6973-740-8.

Guillamon, Julià (ed.); Altaió, Vicenç (dir.). Josep Palau i Fabre, l’alquimista [catàleg d’exposició]. Barcelona: KRTU: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura: Fundació Caixa de Girona, 2000. 203 p. ISBN 978-84-3935-280-8.

Palau i Fabre, Josep. Estimat Picasso. Barcelona: Destino, 1997.

Sebastià, Agnès. «Procedència i catalogació». La col·lecció d’un poeta. Els dibuixos de la Fundació Palau [catàleg d’exposició]. Caldes d’Estrac: Fundació Palau, 2009. 187 p.

Sebastià, Agnès. Picasso insòlit: Homenatge de Palau i Fabre [catàleg d’exposició]. Caldes d’Estrac: Fundació Palau, 2007. 91 p. ISBN 978-84-6115-290-2.

Vallès, Eduard. «Picasso-Palau i Fabre: notes per a una passió». Revista de Catalunya [Barcelona: Fundació Revista de Catalunya], núm. 230 (juliol-agost 2007), p. 31-65.

Vallès, Eduard. «Josep Palau i Fabre». A: Diccionari d’historiadors de l’art català, valencià i balear [en línia]. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. <https://dhac.iec.cat/dhac_mp.asp?id_personal=303> [Consulta: 29 maig 2019].

Eduard Vallès