Narcís Ricart i Coll

24/3/2020

Mataró (Maresme) 4/11/1884  - Barcelona 23/11/1959

Narcís Ricart i Coll tenia el perfil de l’home discret que se sentia còmode en aquest capteniment, tot i que mantenia una constant activitat en els diferents àmbits de la seva vida (figura 1). Va quedar orfe sent un infant, i tant la seva germana com ell van restar a càrrec de la seva tieta. Va estudiar a l’Escola dels Germans Maristes de Sant Josep i des de jove va vincular-se a dos esports pioners a l’època: el motociclisme i el futbol. Va ser pilot amateur i membre dels comitès organitzadors de curses, i l’any 1913 signà com a president en les actes de la junta directiva del flamant equip Football Club Mataró. També a la seva ciutat natal va tenir el primer negoci, una botiga d’elegant decoració modernista on es venien productes derivats de la cera d’elaboració pròpia. La tradició cerera de la família es remuntava al 1786 però va ser ell qui va fer gran l’empresa en comprar la patent de producció d’espelmes als Successors de la Vídua de Ramon Guasch, la qual cosa li va reportar molts guanys. El salt professional fou arran de la creació d’una sucursal a Barcelona el 1921, de capitalitzar la distribució en exclusiva de les Lamparillas Glorius i d’apostar fermament per l’elaboració de productes derivats de les parafines. Un dels triomfs va ser la creació amb molt d’èxit de la marca Condal, de crema d’enllustrar el calçat, però també la versió líquida Selené per al cuir, la crema Doris per a la carrosseria dels automòbils i d’altres línies per a mobles i usos diversos. La inversió en innovació va anar de la mà d’una especial atenció a la difusió de les marques en la premsa, distribuïdors i fires. Bona mostra n’és el Gran Premi i la medalla d’or del jurat internacional que va guanyar amb el seu estand a l’Exposició Universal de Barcelona del 1929 (figura 2).

El col·leccionisme d’escultura entrà de manera intensa en la seva vida ja en la maduresa. Fins fa poc teníem un coneixement molt parcial de la seva dimensió original però avui podem acostar-nos a la gènesi i a l’evolució d’aquesta col·lecció històrica ja desapareguda gràcies al seu detallat inventari. A partir d’ell podem traçar l’essència d’un model molt concret de col·lecció que ajuda a delimitar el coneixement general del col·leccionisme d’escultura antiga als anys quaranta i cinquanta del segle passat. I també proporciona una informació de primer ordre sobre el valor econòmic de l’escultura i dels principals agents del mercat de l’art, ja que pràcticament la totalitat de les obres les va adquirir a antiquaris i marxants del territori espanyol, en especial a Madrid i a Barcelona.

La compra de la primera peça, un Crist crucificat, data de l’any 1936; no obstant això, l’immediat parèntesi de la Guerra Civil suposà que fins al 1941 no reprengués la formació de la col·lecció. En aquesta primera etapa va reunir prop de quatre-centes escultures i a partir del 1944 aquest trepidant ritme es va transformar en una adquisició més esglaonada de talles de factura hispànica i flamenca de gran qualitat. Aquestes són precisament les peces que van constituir el nucli més selecte de la col·lecció, amb gairebé un centenar d’obres que van des del romànic fins al primer Renaixement. La nova dinàmica va ser el resultat d’un replantejament de contingut i va venir acompanyada de la depuració de la col·lecció amb la consegüent venda d’aquelles obres que ja no hi encaixaven. Les imatges de Crist, tan protagonistes a l’inici, va deixar de comprar-les l’any 1947, un moment que marca un punt d’inflexió significatiu, ja que la desacceleració en les compres va passar a ser una constant. Segurament va considerar que la seva col·lecció ja havia aconseguit la dimensió suficient com per incorporar només aquelles obres que aportessin valor al conjunt; amb tot, va continuar adquirint peces fins pocs mesos abans de la seva mort, a l’edat de setanta-cinc anys. L’inventari conté les entrades de prop de vuit-centes peces, encara que no les va tenir totes alhora, i s’estructurava en dos àmbits. El primer, que va ser qui va incentivar el seu interès per col·leccionar, estava format per les imatges de Crist, de les quals va arribar a tenir-ne al voltant de tres-centes escultures de fusta, ivori o metall que dataven del segle xiv fins al segle xix. L’altre gran grup, de prop de cinc-centes obres, reunia la resta d’escultura religiosa en fusta i netsuke.

La col·lecció comptava amb un conjunt de marededeus romàniques procedents dels principals tallers hispànics que ja de per si eren una raresa per la dificultat de trobar-les al mercat de l’art, però que a més a més excel·lien per la seva representativitat i qualitat. Eren talles refinades que s’allunyaven dels exemplars d’estil més popular i que destacaven pel seu cànon estilitzat i per preservar bona part de la policromia original. L’esplèndid conjunt de marededeus gòtiques era més abundant i estava enriquit per peces úniques com la talla que deriva del model iconogràfic de la Mare de Déu del Claustre de Solsona (figura 3) o, del primer Renaixement, una monumental Mare de Déu ja dempeus que sosté el Nen Jesús amb un ocell a la mà, com a símbol de l’ànima dels creients. La bellesa de la serenitat d’aquestes talles, moltes d’elles de mida natural, convivia amb la solemnitat de les imatges de Crist crucificat representades pels models del Crist sofrent del Gòtic, de l’harmonia anatòmica del Renaixement o de les formes més dramàtiques del Barroc. Però si hi ha un grup que mereix ser destacat és el de les talles que integraven conjunts d’escenes de la Passió. D’entre elles les figures de Josep d’Arimatea i Nicodem, procedents d’un davallament de finals del segle xiii de l’àrea de Palència o Lleó, que són extraordinàries pel fet d’estar representades vestides a la moda de l’època en una data tan primerenca, la qual cosa les converteix en un destacat document històric. Duen dos models de pellote, una vestidura d’origen militar, que va ser pròpia de la noblesa durant els segles xiii i xiv. A més a més, en treure a la llum la policromia original es va desvelar la decoració singular de castells, un emblema heràldic que estava reservat només a la reialesa de la Corona de Castella (figura 4). Una altra de les peces destacades era la Pietat d’Alejo de Vahía, un bon exemple de la qualitat i de l’expressivitat del darrer gòtic d’arrel flamenca que es produïa a la Península i de les poques obres de la col·lecció de la qual es coneix l’autoria.

El conjunt d’obres es repartia entre la seva residència, Mas Piteu, i el local annex al seu despatx professional al carrer de Sant Pere Més Alt, núm. 27. Justament aquí va poder distribuir les obres d’una manera ordenada per a fer-ne apta la visita, com si fos un petit museu privat. Així, la col·lecció estava oberta als estudiosos i al seu cercle més proper, com ara els membres dels Amics dels Museus, entitat de la qual Ricart era soci. Els escrits d’admiració d’alguns visitants il·lustres, davant la qualitat i el nombre d’escultures reunides, quedaren recollits en el llibre d’or de visites de la col·lecció. Al llarg de cinc sales, una selecció de més de cent cinquanta peces es distribuïen cronològicament i s’agrupaven en funció d’un ordre històric i estilístic. Tant la selecció com la ubicació responien a un treballat estudi previ fet a partir de la simetria que definia l’assignació d’obres i espais. D’igual manera, el ritme de la visita venia donat per les agrupacions i per les obres més importants disposades de manera individual o en perspectives destacades. La primera sala reunia una trentena d’escollides marededeus romàniques i continuava amb l’exhibició de les col·leccions gòtiques amb les peces més singulars. No obstant això, la darrera sala estava pensada per a transmetre un gran efecte final amb la Pietat d’Alejo de Vahía sobre un altar gòtic en el lloc d’honor i acompanyada de les marededeus més monumentals en vistoses fornícules (figura 5).

La implicació cultural de Narcís Ricart en la societat de Barcelona es veu reflectida en el seu compromís a participar en grans exposicions amb el préstec d’obres de la seva col·lecció. És el cas de les que van organitzar els Amics dels Museus per a donar a conèixer la riquesa del patrimoni artístic reunit principalment pel col·leccionisme privat. La primera d’elles va ser l’any 1945 al Palau de la Virreina, «El Arte en la Pasión de Nuestro Señor», dirigida per Manuel Trens i amb un ambiciós catàleg on s’il·lustraven la pràctica totalitat de les obres exposades. La següent, comissariada per Luis Monreal y Tejada, va tenir lloc al Saló del Tinell, l’any 1951, i va dur per títol «El Arte en España en tiempo de los Reyes Católicos», ja que commemorava el cinquè centenari del seu regnat. En aquesta ocasió, Ricart es va implicar com a prestador i com a membre de la comissió organitzadora. La darrera en la qual va participar fou l’«Exposición de Arte Mariano» del 1954, al Saló del Tinell, a càrrec també de Luis Monreal y Tejada.

L’experiència en la participació d’aquestes exposicions probablement l’encoratjà a realitzar el 1955 el catàleg de la seva pròpia col·lecció, Imaginería medieval de la colección de escultura Ricart. El volum, amb pròleg del marquès de Lozoya, contenia un text principal i els estudis individuals de Luis Monreal y Tejada a l’entorn d’una selecció de les noranta-una talles més significatives il·lustrades en fotografies a pàgina sencera. A partir de la mort de Narcís Ricart l’any 1959, la col·lecció va quedar a càrrec de la família. El canvi més important no va arribar fins l’any 1971, en què Francisco Godia va adquirir el nucli més important de la col·lecció: justament el conjunt d’escultures en fusta policromada que apareixien en el catàleg que Ricart va publicar i que són representatives de quatre segles de creació artística, del romànic de finals del segle xii fins al Renaixement de les primeres dècades del segle xvi. A excepció de vuit obres de tallers flamencs i germànics, totes elles eren de procedència hispànica, amb una clara preponderància castellanolleonesa. Així mateix, les imatges de la Mare de Déu constituïen pràcticament la meitat del conjunt, en el qual també hi figuraven imatges de Crist a la creu, els sants i d’altres personatges vinculats a la Història Sagrada. Amb el pas del temps, la resta de la col·lecció s’ha anat dispersant entre les diferents generacions dels seus familiars, alguns dels quals encara conserven un cert nombre de les peces que la van conformar.

La figura de Narcís Ricart destaca, en primer lloc, per l’excepcionalitat d’haver creat una important col·lecció formada exclusivament per escultura. Era un model molt minoritari fins i tot en la seva època, atesa la dificultat de reunir selectivament escultures tan disperses i amb aquest nivell de qualitat, però també pels requisits tan especials que demandaven aquest tipus d’obres, com són les necessitats d’espai i de conservació. Al gran esforç d’agrupar-les cal sumar-hi el criteri amb què tractava la seva col·lecció, la majoria de les ocasions, molt proper al d’un conservador. En un primer moment duia les obres a estudi per tal d’eliminar tots aquells elements afegits a fi de recuperar l’originalitat que conservaven. Seguidament, pensava detingudament la manera de disposar-les, d’acord amb les seves característiques i l’estat de conservació, a la paret, sobre peanyes o dins de vitrines, si demostraven més fragilitat. A més a més, cal destacar l’especial atenció que dedicà a inventariar exhaustivament la col·lecció i a promoure’n l’estudi, tot concretant-ho amb l’edició no venal del catàleg que donà a conèixer la seva col·lecció. I, de manera paral·lela, oferia facilitats perquè els estudiosos poguessin observar al natural les obres a les sales de la seva propietat destinades a tal efecte, però també el públic més general que visitava les exposicions temporals on prestava obra. La suma de tots aquests elements són els millors indicadors per a definir la personalitat i el perfil d’un dels nostres col·leccionistes més singulars.

Bibliografia

Arte en El Conventet [catàleg d’exposició]. Barcelona: Editora Nacional, 1973.

Bango Torviso, Isidro G. (dir.). Alfonso X el Sabio [catàleg d’exposició]. Múrcia: Regió de Múrcia: Ajuntament de Múrcia: CAM, 2009.

Barrachina Navarro, Jaume (com.). La col·lecció somiada. Escultura medieval a les col·leccions catalanes [catàleg d’exposició]. Barcelona: Museu Frederic Marès, 2002.

Borràs, Maria Lluïsa (cur.). Col·leccionistes d’art a Catalunya [catàleg d’exposició]. Barcelona: Fundación Conde de Barcelona, 1987.

Garabito Gregorio, Godofredo. «Escultura castellano-leonesa en la colección Godia». Boletín de la Real Academia de Bellas Artes de la Purísima Concepción de Valladolid [Valladolid], núm. 26 (1992).

Gaya Nuño, Juan Antonio. «La colección Ricart de escultura española». Boletín de la Sociedad Española de Excursiones y de la Comisaría del Patrimonio Artístico Nacional [Madrid: Hauser y Menet], vol. 55 (2n trimestre 1951), p. 95-103. També disponible en línia a: <https://ddd.uab.cat/pub/bolsocespexc/bolsocespexc_a1951v55t2.pdf> [Consulta: 1 juny 2019].

Liceo, núm. 59 [Barcelona] (juliol 1950).

Liceo, núm. 70 [Barcelona] (juny 1951).

Liceo, núm. 85 [Barcelona] (setembre 1952).

Monreal y Tejada, Luis, El Conventet. Colección de escultura, Francisco Godia (ed.), Barcelona, 1972.

Monreal y Tejada, Luis. El arte en España en tiempo de los Reyes Católicos [catàleg d’exposició]. Barcelona: Amics dels Museus, 1951.

Monreal y Tejada, Luis. Exposición de Arte Mariano [catàleg d’exposició]. Barcelona: Amics dels Museus, 1954.

Monreal y Tejada, Luis. Imaginería medieval en la colección de escultura Ricart. Barcelona: Gráf. R. Giralt-Miracle, 1955.

Muñoz Párraga, María del Carmen. «La heráldica de la Corona de Castilla en los personajes de la Pasión». A: Imágenes y promotores en el arte medieval. Miscelánea en homenaje a Joaquín Yarza Luaces. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2001, p. 531-543.

Obón, Mercè (coord.); Puig, Sara (coord). Románico y gótico de la colección Francisco Godia. Barcelona: Fundación Francisco Godia, 2001.

Obón, Mercè (ed.); Puig, Sara (ed.). La colección. Barcelona: Fundación Francisco Godia, 2008.

Obón, Mercè (ed.); Puig, Sara (ed.). La col·lecció. Barcelona: Fundación Francisco Godia, 2008.

Obón, Mercè (com.). Coleccionar arte: obras de la colección Francisco Godia [catàleg d’exposició]. Sevilla: Junta de Andalucía, 2014. 141 p.

Obón, Mercè. «La col·lecció de col·leccions. Narcís Ricart i el col·leccionisme de talles». A: Bassegoda, Bonaventura (ed.); Domènech, Ignasi (ed.). Agents del mercat artístic i col·leccionistes: Nous estudis sobre el patrimoni artístic de Catalunya als segles xix i xx. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions; Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2017. (Memoria Artium; 23). p. 83-114.

Obón, Mercè. La esencia de la belleza: Obras de la Fundación Francisco Godia. Màlaga: Ajuntament de Màlaga, 2017. 147 p.

Sánchez, Juan J. Aventuras y experiencias vividas en el desempeño del noble arte del anticuariado. Barcelona: Juan J. Sánchez, 2013. 135 p.

Trens, Manuel. El Arte en la Pasión de Nuestro Señor [catàleg d’exposició]. Barcelona: Amics dels Museus, 1945. 80 p.

Yarza, Joaquín (com.). Alejo de Vahía. Mestre d’imatges [catàleg d’exposició]. Barcelona: Museu Frederic Marès, 2001.

Yarza, Joaquín (com.). Vestiduras ricas: El monasterio de las Huelgas y su época (1170-1340) [catàleg d’exposició]. Madrid: Patrimonio Nacional, 2005.

Mercè Obón Mateos