Josep Mansana Dordan

5/5/2020

  Mitjan segle XIX - Barcelona 1892

Josep Mansana Dordan (mitjan segle xix-1892), reconegut empresari manresà de l’època de la Febre d’Or, i el seu fill Josep Mansana Terrés (1857-1934) són considerats els fundadors d’una de les principals col·leccions d’art japonès a Catalunya.

 

Història de la col·lecció

Els inicis de la col·lecció Mansana cal anar-los a buscar a la dècada del 1880, just quan es va començar a donar a conèixer la col·lecció japonesa de Herr Richard Lindau, amb unes primeres compres fruit de l’èxit empresarial de Josep Mansana Dordan, administrador general de la Sociedad Catalana para el Alumbrado por Gas des del 1877. En efecte, l’any 1885, Josep Mansana Dordan i el seu fill Josep Mansana Terrés (figura 1), aleshores encara estudiant d’enginyeria industrial i de dret, van viatjar a París i van comprar les primeres peces de la que, al cap dels anys, seria una important col·lecció japonesa. D’una compra inicial de cadires lacades, falsament lacades a París, van passar a les primeres adquisicions de qualitat, que van començar a decorar les estances de la casa familiar de la Gran Via, just davant de l’antic Hotel Ritz. Tanmateix, l’impuls definitiu que va convertir el primer conjunt de peces en el germen d’una col·lecció extraordinària, el va donar la presència japonesa a l’Exposició Universal del 1888. Durant aquell certamen internacional, Mansana pare i fill van fer diverses visites al pavelló japonès, on van ser rebuts amb un tracte exquisit i van comprar un conjunt de peces valorat en més de 18.000 pessetes, entre les quals es comptaven quatre pintures sobre seda d’Ōsawa Nankoku, bronzes, ceràmiques, talles d’ivori, mobiliari i altres objectes preuats, com el peveter realitzat per Hagiya Katsuhira (figura 2) o bé dos plats d’asahi-yaki (figura 3), amb els quals Gottfried Wagener va començar a revolucionar la producció de ceràmica vidriada del Japó d’època Meiji. A més, van tenir ocasió de coincidir a Barcelona, de visita a l’Exposició Universal, amb el reputat comerciant d’art japonès Hayashi Tadamasa. El contacte amb Hayashi va ser providencial, ja que ell s’havia establert a París com a comerciant independent i tot just agafava aleshores el relleu de Siegfried Bing com a principal importador d’art japonès a Europa. Des d’aleshores, cada cop que els Mansana van viatjar a París, van visitar l’establiment de Hayashi.

Les primeres compres importants a París les van dur a terme l’agost del 1889, al pavelló japonès de l’Exposició Universal aixecat al Champ de Mars i també a la botiga que Hayashi tenia oberta al carrer de la Victoire, on van adquirir cinc inrō, dos d’ells signats per Koma Kansai i Shibata Zeshin, quatre netsuke i un portapipes per un valor total de 500 francs, un preu equivalent al sou mensual que Mansana cobrava aleshores com a auxiliar i suplent del seu pare a La Catalana. Pocs mesos després, al gener del 1890, Josep Mansana Terrés va visitar de nou el mateix establiment per a comprar-hi peces valorades en 2.743 francs, entre les quals hi havia dues pintures d’Utagawa Toyoharu i Katsushika Hokutei, així com diverses ceràmiques d’Imari, Kyoto, Bizen, Satsuma i Odo, un vas de bronze, una pipa kiseru, una capsa lacada suzuri-bako i dos netsuke. Josep Mansana Dordan moriria l’any 1892 però la col·lecció tot just acabava de néixer; era l’inici d’un conjunt artístic de gran interès i en constant creixement que ja l’any 1895 va aparèixer anunciat a les guies de Barcelona com a una col·lecció notable, tant pel nombre de peces japoneses com per la seva qualitat.

Després de la mort del pare, el 1892, Josep Mansana Terrés va ocupar el càrrec d’administrador general de La Catalana. La gran empenta del nou cap es va fer notar aquell mateix any amb la compra d’un solar per a aixecar una nova seu per a l’empresa al bell mig del carrer del Portal de l’Àngel, un edifici encarregat a l’arquitecte Josep Domènech i Estapà que va ser inaugurat l’any 1895. Alhora, amb el nou segle, Mansana va optar per diversificar els seus negocis; participà en el projecte de creació de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona i presidí la Sociedad Catalana General de Crédito, la Mutua General de Seguros i la Sociedad Electroquímica de Flix. D’aquesta manera, com que per motius professionals Mansana havia de viatjar amb freqüència per Europa, va poder conèixer, durant diverses dècades, comerciants i representants de les principals cases de subhasta d’art oriental de l’època, com la Galerie Georges Petit o l’Hotel Drouot. Amb un poder adquisitiu aparentment sense límits i una passió creixent per les arts del Japó, Mansana adquiria tantes peces com desitjava per a anar completant els diversos buits que trobava a la col·lecció, ja fossin laques, estampes o bronzes. Això va fer que a partir del 1910, amb el trasllat a una nova i espaiosa residència al passeig de Gràcia, núm. 82, cantonada amb el carrer de Mallorca, la col·lecció agafés una solemnitat més gran. La residència ocupava l’antiga casa del banquer Evarist Arnús encarregada l’any 1870 a l’arquitecte Elies Rogent, on Sagasta s’hi havia allotjat l’any 1888 en ocasió de l’Exposició Universal. Per tal d’adequar-la als gustos del nou inquilí, Mansana va encarregar a Domènech i Estapà la reforma profunda de l’edifici per a convertir-lo en el palau Mansana. Allà van habilitar-se dues grans sales per a acollir tota la col·lecció d’art japonès, amb les vitrines i els mobles necessaris per tal que les peces lluïssin ben il·luminades amb llum tant elèctrica com natural (figura 4). Se’n conserven diverses fotografies, que mostren el creixement continuat de la col·lecció, de tal manera que si a inicis del 1890 la formaven unes 200 peces, poc abans de la Guerra Civil els inventaris en comptabilitzaven més de 2.300, si bé, segons els registres de catalogació que hem pogut anar localitzant i recuperant al llarg de la nostra recerca, sembla que arribaven a la xifra de 3.212 unitats.

Es pot afirmar que la col·lecció va augmentar de manera progressiva al llarg de les dècades. L’any 1917, Mansana va iniciar una campanya de fotografia, estudi i reorganització de les peces a fi de publicar-ne un catàleg que mai no va acabar sortint a la llum. Amb tot, la col·lecció va assolir una certa popularitat durant la dècada del 1920 i inicis del 1930, quan es van multiplicar les visites de particulars i grups d’aficionats, que eren acompanyats sempre pel mateix col·leccionista. Tal era l’estima i la bona acollida de la col·lecció que, uns mesos després de morir Josep Mansana Terrés, a la primavera del 1935, la seva esposa i la seva filla van decidir reorganitzar-la per a fer-la més atractiva. Al respecte, és especialment interessant destacar els vincles de Mansana amb els ambients artístics de la ciutat, com a mecenes i com a col·leccionista de pintura modernista i d’autors com Cusachs, Mas i Fontdevila, Urgell, Brull, Casas, Barrau, Reynés, Canals, Picasso o Zuloaga. Alhora, la relació personal de Josep Mansana amb amants de l’art oriental com Pere Ynglada, Carles Soldevila, Feliu Elias, Víctor Oliva i Santiago Marco, i la implicació de l’empresari en projectes com la creació de les laques sakura de Ramon Sarsanedas, posen de relleu que la col·lecció va ser accessible i coneguda no només per artistes sinó també per tota mena d’aficionats a l’art japonès. Fou així que la família va seguir rebent visites fins a l’esclat de la Guerra Civil. L’estiu del 1936, gràcies a la intervenció decidida de Josep Gudiol, les peces van ser inventariades i catalogades amb una nova numeració i amb noves fitxes de registre fetes per Santiago Marco i Ramon Sarsanedas, bons coneixedors de la col·lecció i amics de la família. Ràpidament, la col·lecció va ser empaquetada i dipositada entre l’església de Sant Esteve d’Olot i, segons recordava la família, el castell de Figueres i una masia prop de Camprodon. Passada la guerra, les peces van retornar a mans de la família i passaren posteriorment en herència als seus descendents, si bé una petita part de la col·lecció va quedar disgregada, ja que fou subhastada a París l’any 2003.

 

Característiques de la col·lecció

Les peces i la documentació que s’han conservat ens permeten afirmar que la col·lecció Mansana va comptar amb un conjunt d’objectes representatius de l’art japonès del període Edo. D’una banda, destacaven les laques, els escriptoris, les tabaqueres i les capses de perfums dels segles xvii, xviii i xix, entre els quals es troben diverses peces signades i atribuïdes per Mansana a destacats artistes de l’escola rinpa, com Honami Kōetsu i Ōgata Kōrin. Igualment, la secció de metalls era especialment rica, amb diversos centenars de tsuba (figura 5), fuchi-kashira, kozuka i catanes dels principals tallers d’època Muromachi, Momoyama i Edo, representatives de les escoles de Gotō, Kinai, Nara, Ōmori, Hamano i Yokoya.

Tal com va fer Edmond de Goncourt a la monografia Hokousaï en incloure Josep Mansana entre els grans col·leccionistes europeus d’art japonès, cal remarcar la col·lecció de pintures i d’estampes xilogràfiques dels segles xviii i xix. Entre les pintures, destacaven diversos rotlles d’època Edo, pintures budistes i paisatges, així com escenes de temàtica animalista i també de vida urbana i popular d’artistes com Toyoharu, Sosen (figura 6), Utamaro, Eishi, Sōhei, Bunchō i Toyokuni. Totes elles quedaven complementades per llibres il·lustrats i diversos centenars d’estampes xilogràfiques d’època Edo i Meiji, tals com les vistes del mont Fuji de Katsushika Hokusai, presentades l’any 1927 per Víctor Oliva en una conferència celebrada al Foment de les Arts Decoratives (FAD).

No era menys destacada la col·lecció d’ivoris, principalment netsuke, inrō, ohime i sobretot okimono d’estils i formats diversos, molts dels quals signats per artistes dels segles xvii, xviii i xix. I, acompanyant els ivoris, sobresortien més de cinquanta màscares de teatre nō d’època Edo. Més modesta semblava ser la col·lecció de pintes i la de ceràmiques i porcellanes, per bé en que destacaven algunes peces de tallers moderns com els d’Itō Tozan. Finalment, el conjunt també incloïa alguns tapissos i teixits de seda brodada, esmalts cloisonné, escultures de bronze, armadures, pedres dures de la Xina i diversos àlbums de fotografies d’època Meiji.

A mesura que la col·lecció va anar creixent, Josep Mansana la va anar catalogant amb l’ajuda puntual d’especialistes japonesos i d’una extensa biblioteca. Entre els llibres i revistes de què disposava, s’hi trobaven des de la col·lecció completa de Le Japon artistique de Siegfried Bing i L’art japonais de Louis Gonse, a l’Histoire de l’art du Japon publicada per Hayashi Tadamasa en ocasió de l’Exposició Universal del 1900, els llibres de Pierre Loti, Okakura Kakuzō i Lafcadio Hearn, les primeres edicions franceses de les obres de Murasaki Shikibu i Sei Shōnagon i altres nombroses obres paradigmàtiques i singulars de la passió europea per l’art i la cultura japonesa, així com 222 catàlegs de subhastes d’art oriental i 522 làmines d’art japonès. Una biblioteca que va esdevenir el complement indispensable, deia Mansana, per apreciar amb tot el seu valor la col·lecció que va atresorar.

Bibliografia

Bru, Ricard. «La col·lecció Mansana». A: Japonisme: La fascinació per l’art japonès [catàleg d’exposició]. Barcelona: Obra Social La Caixa, 2013, p. 182-185.

Bru, Ricard. «El col·leccionisme d’art de l’Àsia oriental a Catalunya (1868-1936)». A: Bassegoda, Bonaventura; Domènech, Ignasi (ed.). Mercat de l’art, col·leccionisme i museus: Estudis sobre el patrimoni artístic a Catalunya als segles xix i xx. Bellaterra [etc.]: Universitat Autònoma de Barcelona [etc.], 2014. (Memoria Artium; 17), p. 51-86.

Fiter, José. «Labor provechosa». Mercurio [Barcelona], núm. 83 (1 octubre 1908), p. 1679-1682.

Sánchez, Lolita. «Una colección de arte japonés». Revista de Actualidades, Artes y Letras [Barcelona], núm. 346 (29 novembre - 5 desembre 1958), p. 15 i 23.

Soldevila, Carles (Myself). «El Museu privat del Sr. Josep Mansana». D’Ací i d’Allà [Barcelona], vol. 16, núm. 111 (març 1927), p. 83.

Ricard Bru i Turull