Llista de fitxesCol·leccionistes Col·leccions TipologiesAutorsCercaWeb del projecte

Jaume Pasqual

14/7/2021

Esparreguera (Baix Llobregat) 23/6/1736  - Esparreguera (Baix Llobregat) 24/9/1804

 

Figura 1. Vista exterior de les dependències de Jaume Pasqual al monestir de Bellpuig de les Avellanes. Foto: A. Velasco.

Figura 2. Obres de reforma del monestir de Bellpuig de les Avellanes als anys setanta del segle XX. Es pot apreciar com ja s’ha destruït la teulada i distribució interna de les estances del canonge Jaume Pasqual. Foto: Arxiu del Monestir de Bellpuig de les Avellanes (AMBA).

Figura 3. Obres de reforma del monestir de Bellpuig de les Avellanes als anys setanta del segle XX. Es pot apreciar com ja s’ha destruït la teulada i distribució interna de les estances del canonge Jaume Pasqual. Foto: Arxiu del Monestir de Bellpuig de les Avellanes (AMBA).

Figura 4. Oració a l’Hort. Taller de Malines, finals del segle XVI o inici del segle XVII. Museu de Lleida. Foto: A. Velasco.

Figura 5. Enterrament de Crist. Taller de Malines, finals del segle XVI o inici del segle XVII. Museu de Lleida. Foto: A. Velasco.

Figura 6a. Resta de l’exlibris de Jaume Pasqual en un dels alabastres de Malines de la seva col·lecció. Foto: A. Velasco.

Figura 6b. Exlibris de Jaume Pasqual en un dels llibres de la seva biblioteca. Foto: A. Velasco.

Dins el desenvolupament del col·leccionisme català, un moment d’obligada menció és el de la Il·lustració, en què prolifera un perfil d’erudit, el d’antiquari, que en el seu apropament al passat esdevé també col·leccionista gràcies a la recuperació i la provisió de materials que li han de servir de base per a les seves recerques. Aquesta és la gran diferència amb els simples historiadors, els quals no es van preocupar de recollir objectes d’èpoques pretèrites. En l’especificitat de la Il·lustració hispana, veiem que molts d’aquests personatges que recopilaven objectes dins el marc de les seves recerques eren eclesiàstics. Aquest nou perfil de col·leccionista va començar a gestar-se al segle xvi amb personatges com Antoni Agustí o Ambrosio de Morales, quan apareix un tipus d’erudit nou que es preocupa en major mesura dels vestigis materials del passat, especialment dels materials epigràfics, numismàtics o de les antiguitats en general. Aquesta tendència tindrà nous representants al segle xvii, tot i que serà sobretot a la centúria següent quan proliferarà un tipus de col·leccionista, ara ja denominat explícitament «antiquari», que es caracteritzarà per aplegar tota una sèrie d’objectes recollits en el decurs de les seves investigacions.

Jaume Pasqual és un dels membres del grup de canonges il·lustrats del monestir noguerenc de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes (Os de Balaguer, Noguera), un centre religiós que a la segona meitat del segle xviii va esdevenir un dels epicentres catalans pel que fa a la diplomàtica i als estudis d’història eclesiàstica. En aquest sentit, la comunitat va reunir un grup de canonges erudits molt destacat, sense parió a la Catalunya d’aleshores, encapçalats per l’igualadí Jaume Caresmar (1717-1791). La principal tasca científica d’aquests canonges va abastar, principalment, la recerca arxivística, que van desenvolupar en diferents arxius catalans —i també forans—, la majoria vinculats al clergat. Van endinsar-se també en camps com l’hagiografia, l’epigrafia, la numismàtica, la paleografia o la diplomàtica.

Pasqual va néixer a Esparreguera el 1736, en el si d’una família de paraires ben situada econòmicament. Després dels primers ensenyaments rebuts a la vila nadiua, va passar al col·legi que els escolapis regentaven a Moià, on va cursar gramàtica i retòrica. Va continuar els estudis a la Universitat de Cervera, on va obtenir el doctorat en Dret Civil el 1758, i va ingressar com a novici al monestir de Bellpuig de les Avellanes el 13 de setembre de 1759, on acabaria professant just un any després, el 14 de setembre de 1760. Un cop fets els vots va retornar a la universitat cerverina, ara per a obtenir el títol de doctor en Dret Canònic. A partir d’aquest moment, va finalitzar la seva formació i va iniciar plenament la seva trajectòria erudita i investigadora, que va combinar amb les obligacions derivades de la seva pertinença a la comunitat, de la qual va ser abat entre el 1789 i el 1792. Coincidint amb la seva professió al monestir, Pasqual va promoure la construcció d’un cos arquitectònic adjacent a la capçalera de l’església del monestir (figura 1) en el qual s’instal·larien les seves dependències personals i les seves col·leccions, que no sabem si en aquell moment ja havia començat a aplegar. Malauradament, aquestes dependències van ser profundament alterades durant la reforma del monestir duta a terme als anys setanta del segle xx (figures 2 i 3).

A Pasqual se l’ha caracteritzat com una persona excessivament interessada en l’acumulació de dades i amb escassa capacitat de síntesi, i d’aquí que el seu calaix de sastre particular siguin els onze volums manuscrits i miscel·lanis agrupats amb el títol Sacrae Antiquitatis Cathaloniae Monumenta (Biblioteca de Catalunya, ms. 729), en què s’acumulen bona part de les seves recerques, les quals no van arribar mai a veure la llum. Només va publicar en vida una història del pretès bisbat de Pallars i algun opuscle. Mai no va ser membre de cap institució acadèmica, malgrat que va mantenir contacte amb membres de la Reial Acadèmia de Bones Lletres i de la Real Academia de la Historia de Madrid, entre altres institucions. Sí que va ser membre, en canvi, de la Societat d’Amics del País de Tàrrega, fundada el 1776.

A Bellpuig de les Avellanes, Jaume Pasqual va aplegar una important biblioteca i una nodrida col·lecció d’antiguitats, a manera de gabinet, formada per capricis naturals, inscripcions epigràfiques, materials arqueològics, escultures i pintures, manuscrits i incunables, així com una col·lecció de camafeus i un important monetari. A més, fou un pioner a Catalunya en la pràctica de l’arqueologia de camp. La col·lecció va dispersar-se completament arran de la desamortització i fins ara no s’havia pogut localitzar ni un sol objecte dels que van formar-ne part. Tampoc no conservem cap inventari que ens permeti fer-nos una idea aproximada dels continguts. Tanmateix, diverses fonts ens informen sobre quins tipus de materials la integraven, unes referències que permeten deduir que es tractava d’una de les col·leccions més interessants aplegades a Catalunya durant la Il·lustració. Aquesta consideració no té a veure tant amb el valor pecuniari o crematístic dels objectes que contenia com amb la seva coherència i l’origen de la col·lecció: es va constituir a partir dels interessos intel·lectuals i erudits de la persona que la va formar. Era una col·lecció que cercava el gaudi estètic del propietari, però, abans que res, era un instrument útil per a Pasqual en el decurs de les seves investigacions. Això és especialment evident en el cas del gabinet numismàtic, al qual recorria molts cops quan havia de construir els relats argumentals de les seves dissertacions erudites. Ho il·lustra perfectament una citació de Pasqual mateix, que en una carta adreçada al numismàtic Josep Salat el 1804 afirma: «No puch negar que las mias colleccions monetarias y antiquarias són alguna cosa mes del que regularment parlant pot esperarse de las diligencias de un mer particular.»

Pocs anys després del traspàs de Pasqual (1804), cap al 1808, els canonges avellanencs van transformar les seves estances particulars en la biblioteca-museu del monestir, incorporant també els fons personals dels altres canonges erudits avellanencs. La reordenació d’aquell espai respectava l’exhibició de la col·lecció pasqualina dins un espai unitari, al costat dels fons bibliogràfics i documentals, ja que tot plegat conformava un conjunt indestriable. La importància d’aquest reordenament és donada, a més, pel fet que no es constati en aquell temps a Catalunya cap iniciativa similar de tipus commemoratiu amb la qual rememorar l’aportació intel·lectual d’un grup de personatges que havien contribuït a la glòria del monestir. Aquell conjunt de materials parlava d’uns personatges que honoraven la comunitat i li conferien prestigi. Van esdevenir motiu d’orgull i, fins i tot, model de conducta i de vida exemplar. De ben segur, aquelles estances devien considerar-se una gran fita cultural i erudita de la qual el monestir podia treure un cert rendiment ètic i moral. Per això la biblioteca i les col·leccions es mostraven a les autoritats que visitaven el monestir. Això permet afirmar, salvant el temps i les distàncies, que a Bellpuig de les Avellanes va crear-se el primer museu amb voluntat d’exhibició pública documentat a les terres de Lleida i un dels primers de tot Catalunya.

Pel que fa als objectes i obres que integraven la col·lecció de Pasqual, sabem, per exemple, que el gabinet numismàtic estava conformat per uns 3.500 exemplars, segons una descripció sumària del 1804 de Pasqual mateix. Hi predominaven les monedes d’època romana, tot i que també en tenia d’ibèriques, medievals i d’altres sèries. Aquesta és la part de la col·lecció que coneixem millor, però pel que fa a la resta d’objectes, les fonts són força imprecises. Jaume Villanueva va afirmar que a les dependències de Pasqual hi havia «una buena colección de historia natural, porción de camafeos y otras antiguallas de toda especie», a més de dues làpides romanes —sembla ser que procedents d’Empúries— i altres d’època medieval. Altres fonts ens parlen d’objectes arqueològics de naturalesa diversa i, també, d’elements de naturalia que Pasqual havia recollit durant les seves sortides de camp —les fonts parlen d’un «museo de historia natural» distribuïts en grans calaixos.

Sabem que posseïa pintures i baixos relleus, però no en conservem cap detall descriptiu. En canvi, sí que sabem quelcom més d’un dels àmbits més interessants de la col·lecció, el de l’escultura. Pasqual, a la carta ja citada que va enviar a Josep Salat, parla «de un armari en que tinch distribuïdas 28 figuras antiguas de bronçe entre grans y petitas», entre les quals es comptaven còpies de dues de les escultures «tant celebradas en de Roma», el Laocoont i l’estàtua eqüestre de Marc Aureli, a més d’una figura de Caracal·la també a cavall i una Lucrècia «en acte de matarse». Pel que fa a la resta, destaca «dos pessas raríssimas», una del bany de Diana en ivori i una altra d’executada en una fusta semblant al banús, «però molt més preciosa per lo seu llustre y brillantez que representa un ídol d’Egipte, segurament lo Canopo». Una altra font revela que també era propietari d’una escultura en bronze relacionada amb una llegenda que va circular a la zona de Sant Llorenç del Munt i que tenia com a protagonista el pare del comte Guifré el Pelós. La informació més rellevant, tanmateix, és l’ingrés a la col·lecció de Pasqual, cap al 1804, d’un important conjunt d’escultures de bronze. Havien estat adquirides aquell mateix any a Osca en subhasta pública per un dels seus grans amics, Francesc de Papiol i Padró (1750-1817), i procedien d’una de les col·leccions més admirades i reputades del segle xvii hispà, la de Vicencio Juan de Lastanosa (1607-1681), la qual cosa aporta un interessant pedigrí al conjunt. És molt probable que algunes d’aquestes petites escultures fossin bronzetti executats a la Itàlia del Renaixement, entre els quals era habitual trobar reduccions d’obres cèlebres romanes com el Laocoont o la imatge eqüestre de Marc Aureli. No cal insistir que l’interès de Pasqual per aquest tipus d’obres es devia als seus estudis i lectures sobre l’antiguitat clàssica, encara que segurament s’hi delectava estèticament.

La col·lecció de Pasqual va disgregar-se com a resultes de la desamortització de Mendizábal de 1835, i això ha fet que no coneguéssim ni un sol dels objectes i obres d’art que van integrar el seu gabinet a Bellpuig de les Avellanes. Tanmateix, en data recent (juliol de 2018) hem pogut localitzar les dues primeres despulles d’aquesta col·lecció. Es tracta de dos relleus d’alabastre amb un interessant emmarcament daurat que es trobaven al mercat d’art barceloní (Palau Antiguitats) i que han estat adquirits pel Museu de Lleida. En un d’ells l’emmarcament és de guix daurat, mentre que en l’altre és de pell gofrada i daurada. Mostren l’Oració a l’Hort (figura 4) i l’Enterrament de Crist (figura 5). Cadascun mesura 23 × 20 cm (amb marc) i 13 × 10 cm (sense marc). La seva associació a la col·lecció és directa perquè ambdós, a la part posterior, conserven restes de l’exlibris de Pasqual, amb un anyell (Pasqual) i la inscripció «+ex bib. b. jac. pasqual» (figura 6).

Les característiques d’ambdós relleus fan senzilla la seva identificació i associació als tallers de Malines de finals del segle xvi o inici del xvii. Aquests objectes arribaven a la península Ibèrica a través de l’intercanvi de mercaderies amb Flandes i eren molt apreciats pels particulars per a ser penjats als seus oratoris privats. Són bastant habituals en el comerç d’art i antiguitats i se’n troben en nombrosos museus i col·leccions d’arreu, ja que els tallers de Malines es van especialitzar en aquest tipus de producció, que va tenir molt èxit a tot Europa i una gran difusió.

Finalment, pel que fa al desmembrament de la col·lecció, un primer moment convuls va donar-se durant el Trienni Liberal, quan la comunitat de Bellpuig de les Avellanes va dissoldre’s. Les autoritats lleidatanes van sol·licitar al canonge Ribot, llavors administrador dels béns del monestir, que aixequés diferents inventaris de tots els béns mobles i immobles, incloent-hi el que pogués haver-hi a la biblioteca i a l’arxiu, a banda de les antiguitats. Al mateix temps, se l’emplaçava a lliurar la documentació d’aquest arxiu. Entre aquests documents no hi ha cap inventari exhaustiu de la col·lecció pasqualina, però se’ns informa que la biblioteca del monestir, on es trobava integrada la de Pasqual, estava conformada per 3.330 llibres impresos, trenta-dos volums més «de ediciones antiguas», cinquanta-quatre volums manuscrits, a més d’una quantitat indeterminada «de papeles ms. sueltos». També es mencionen «trece caxones de antiguedades, é historia natural». Tot estava en bones condicions a Bellpuig el 1824.

Amb la desamortització, emperò, la situació va canviar. Una part dels manuscrits dels canonges avellanencs va ser traslladada a la localitat propera de Vilanova de la Sal, on se’ls va perdre la pista fins al 2002, en què van aparèixer ocults a les golfes de l’església. La biblioteca, incloent-hi els volums de Pasqual, va ser completament espoliada i dispersada. Avui, els volums es conserven en institucions com la Biblioteca Pública de Lleida, la Biblioteca Borja de Sant Cugat del Vallès o l’Institut d’Estudis Ilerdencs, entre d’altres, a més de diverses col·leccions particulars. Sortosament, els onze volums de la Sacrae Antiquitatis Cathaloniae Monumenta de Pasqual van acabar ingressant a la Biblioteca de Catalunya.

Les informacions sobre com els canonges van marxar el 1835 permeten pensar que els materials aplegats per Pasqual no es van abandonar a la seva sort, sinó que molt probablement van ser protegits d’una manera similar a com es va fer amb altres béns propietat de la comunitat. Malauradament, els documents són força lacònics i res no diuen sobre el destí final de la col·lecció. Un decret pontifici del 1847, entre altres disposicions, va ordenar que els diners, el mobiliari i la resta d’objectes similars que havien estat trets del monestir fossin repartits entre els religiosos de l’orde, cosa de la qual es podria deduir una dispersió de la col·lecció pasqualina. El monetari, en canvi, es va mantenir agrupat i sabem que va ser venut pel darrer dels canonges avellanencs exclaustrats al col·leccionista numismàtic Manuel Vidal-Quadras i Ramon (1818-1894). Malauradament, pocs anys després de la mort d’aquest darrer, el monetari va ser revenut al comerciant numismàtic parisenc Etienne Bourgey (1864-1943), que va adquirir-lo abans del 1913. Aquest va organitzar diverses vendes parcials de la Col·lecció Vidal-Quadras, però el 1951 una part encara era a la capital francesa en mans privades. A partir d’aquesta data, en desconeixem la sort.

Bibliografia i fonts

Arxiu del Monestir de Bellpuig de les Avellanes. Fons antic. Orde dels canonges regulars premonstratesos. Memòries del monestir, vol iv i v.

Corredera, Eduardo. La escuela histórica avellanense. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 1971.

Velasco Gonzàlez, Alberto. «Els canonges il·lustrats de Bellpuig de les Avellanes: de la quietud del claustre a l’agitació de la recerca». A: De Bellpuig a Bellpuig: Els premonstratesos, de les Avellanes a Artà, en premsa.

Velasco Gonzàlez, Alberto. Jaume Pasqual, antiquari i col·leccionista a la Catalunya de la Il·lustració. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2011.

Alberto Velasco Gonzàlez

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal