Llista de fitxes Web del projecte

Josep Bertran i Musitu

9/6/2020

Montpeller (Occitània) 2/2/1875  - Barcelona 11/3/1957

 

Figura 1. Retrat de Josep Bertran i Musitu com a ministre de Gràcia i Justícia (1922).

Figura 2. Façana principal de la casa Bertran, al Putxet.

Figura 3. Vicente López, Retrat del canonge Liñán (1835).

Figura 4. Autoretrat d’Anton Raphael Mengs (1774-1777).

Figura 5. Juan de Zurbarán, Bodegó d’atuells.

Figura 6. Retrat de l’actriu Rita Molinos (c. 1815).

Figura 7. Alejo Fernández, Sant Joan Baptista (c. 1508).

Josep Bertran i Musitu va emprendre de molt jove els camins familiars del dret i la política. Fou un dels fundadors de la Lliga Regionalista i diputat a Corts, va ocupar el càrrec de sotssecretari d’Hisenda al Ministeri de Francesc Cambó i va ser designat ministre de Gràcia i Justícia el 1922, durant el regnat d’Alfons XIII (figura 1).

Es casà amb Maria Cristina Güell i López, filla del mecenes d’Antoni Gaudí. El matrimoni va fixar la seva residència a la casa que el pare d’ell, Felip Bertran i d’Amat (Barcelona, 1835-1911), havia construït el 1884 en un terreny elevat del Putxet inusualment dedicat al cultiu de flors gràcies a la presència d’una cabalosa mina d’aigua. Va confiar el projecte a Elies Rogent i Amat, fundador i aleshores director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, que va concebre un edifici clàssic assentat sobre una de les terrasses orientades al sud. L’interior es va projectar així mateix en clau clàssica al voltant d’un pati central que compleix les funcions de saló. Ben entrat el segle xx, Josep Bertran i Musitu va encarregar al pintor Fèlix Mestres (1872-1933) la decoració d’aquest espai amb una representació noucentista de les arts i de les quatre estacions en tons sèpia. D’altra banda, va emprendre la construcció d’una gran esplanada a la façana principal, concebuda en forma de terrassa des d’on descendeixen dues escalinates fins a un estany de nenúfars. El projecte incloïa, a més, escultures de marbre i de fang a la balustrada que no feien sinó reforçar l’esperit italianitzant de la finca (figura 2).

Amb l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera, Josep Bertran i Musitu es va distanciar de l’activitat pública i es va entregar al seu bufet i a altres activitats empresarials. Aquest allunyament va acabar sent definitiu el 1931, quan fou proclamada la Segona República espanyola; la seva adhesió a la monarquia el va portar a l’extrem d’abandonar el país i instal·lar-se a París, on va treballar com a conseller jurídic i financer. En esclatar la guerra, la seva residència va ser decomissada per diferents organismes fins que s’hi va instal·lar el Ministeri de la Guerra del Govern de la República. Prèviament, el Servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat republicana havia confiscat la col·lecció per a salvaguardar-la, la qual seria retornada pel Servicio de Recuperación del Patrimonio Artístico en acabar el conflicte. Aleshores, Josep Bertran i Musitu no va tornar a la casa del Putxet i va preferir instal·lar-se a la seva residència de la Gran Via, cantonada amb el carrer de Pau Claris, també concebuda per Elies Rogent i Amat i construïda el 1872.

Josep Bertran i Musitu va desenvolupar una veritable passió per les arts i fins i tot va practicar l’escultura, primer amb Eusebi Arnau (Barcelona, 1864-1933) i posteriorment amb Frederic Marès (Portbou, 1893 - Barcelona, 1991). Va ser a l’estudi d’aquest darrer on va crear les escultures clàssiques i elegants que va exposar el 1936, amb motiu del Primer Congrés Jurídic Català, a les Galeries Laietanes.

Quant a la seva faceta de col·leccionista, manifestava el mateix gust clàssic amb què va crear les seves escultures i, paradoxalment, una clara preferència per la pintura. Josep Bertran i Musitu era un expert coneixedor del món de l’art. Adquiria les obres per a la seva col·lecció a comerciants nacionals, amb l’encàrrec específic de localitzar teles d’autors determinats, i a través de marxants internacionals, de manera que la compra també signifiqués l’ingrés d’una nova obra al territori espanyol. Va introduir Cambó en aquest món, transmetent-li la seva mirada de col·leccionista. Un altre punt en comú és que ambdós col·leccionistes van seguir el criteri d’adquirir obres dels períodes menys representats a les col·leccions catalanes.

Va tenir un interès preferent per la pintura de Vicente López, un artista poc conegut a Barcelona tot i haver estat primer pintor de cambra des del 1815 fins a la seva mort el 1850. D’aquest artista va arribar a posseir més de trenta obres, entre les quals destaca el retrat del canonge Liñán (figura 3), adquirit directament a la família del prelat, el de l’arquebisbe Bonel o els dels marquesos de Casa Gaviria. La dificultat que implicava aplegar un nombre tan elevat d’obres de Vicente López queda demostrada a l’àlbum que Bertran i Musitu va confeccionar, registrant minuciosament al costat de cada imatge el nom del seu propietari. L’afició per Vicente López era compartida amb l’amic i col·leccionista Miquel Mateu (Barcelona, 1898-1972), a qui fins i tot va vendre un nombre significatiu d’obres d’aquest pintor.

Entre les adquisicions de Bertran i Musitu sobresurten altres retrats, com els de Benito Arias Montano i d’Antonio Moro, o l’autoretrat d’Anton Raphael Mengs (figura 4). Així mateix, una escena mitològica d’Antoine Coypel o la parella de paisatges amb aus firmats per Melchior d’Hondecoeter. Un altre conjunt destacat de la seva col·lecció de pintura el formen dotze floreres atribuïdes a Mario Nuzzi, dotze plafons verticals amb garlandes de flors sobre escultures tan sols suggerides rere la massa vegetal. Procedents d’un palau de Saragossa, el conjunt estava originalment format per catorze plafons dels quals el central —localitzat en una col·lecció privada— sembla que està firmat. Altres natures mortes igualment remarcables són la composició de flors i fruites atribuïda a Juan van der Hamen o el bodegó d’atuells atribuït a Juan de Zurbarán (figura 5), un regal de Cambó en agraïment per una minuta mai no presentada per Josep Bertran i Musitu.

Bertran i Musitu va iniciar una rica biblioteca en la qual destaquen els textos legals i, segons el gust de l’època, també va col·leccionar ceràmica. Això no obstant, a diferència d’altres col·leccionistes coetanis, es va centrar en la de Talavera i la d’El Puente del Arzobispo. En va reunir un conjunt excepcional que aplega exemplars únics: gerres de bec amb nansa salomònica, àmfores ornamentals amb nanses antropomorfes, bols gallonats, portaespècies i especiers decorats amb mascarons en relleu, plates amb ales gallonades i notables candelers en forma de lleó i de gos. En menor mesura li va interessar col·leccionar escultura, amb una persistent inclinació pel món clàssic i una clara voluntat d’excloure la talla medieval, tan de moda a l’època.

A la seva mort, esdevinguda el 1957, la col·lecció es va dividir entre els seus dos fills Felip (Barcelona, 1901-1965) i Isabel (Barcelona, 1906 - Madrid, 1983). Felip Bertran i Güell no va mostrar el mateix interès col·leccionista que havia tingut el seu pare, tot i que va adquirir nombrosos retrats romàntics francesos i anglesos entre els quals destaca el del comte d’Orsay, de Thomas Lawrence. Això no obstant, va sobresortir en l’ambient empresarial de la ciutat promovent el mecenatge a través de l’empresa. La seva vocació de mecenes va abastar diferents causes, entre les quals destaca la creació, el 1945, de la Germandat de Santa Maria de Poblet, institució que va impulsar la reconstrucció del monestir i de la qual va ocupar la presidència fins al seu decés, el 1965. Una de les donacions que va fer al cenobi és una vista del monestir de Poblet pintada per un joveníssim Marià Fortuny.

José Felipe Bertran de Caralt (1926), net de Josep Bertran i Musitu, representa la tercera generació col·leccionista. De molt jove va adquirir el compromís de reunir, preservar i ampliar el llegat familiar valorant-lo amb una mirada renovada. Advocat, empresari i mecenes, ha sabut gestionar-lo amb un criteri modern procurant adquisicions qualitatives. En són exemples la Santa Agnès atribuïda a Zurbarán, el Crist amb la creu d’El Greco, el retrat de Rita Molinos atribuït a Goya —tal vegada el que apareix inventariat el 1856 amb procedència d’un amic del pintor—, o el Sant Joan Baptista, signat per Alejo Fernández (figures 6 i 7).

Bibliografia

Bertran i Musitu, Josep. El derecho especial del valle de Arán. Barcelona: J. Espasa, 1892.

Bertran i Musitu, Josep. Experiencias de los Servicios de información del nordeste de España (S.I.F.N.E.) durante la guerra: una teoría, una técnica y una escuela sobre información general. Madrid: Espasa-Calpe, 1940.

Bertran i Musitu, Josep. La suspensión de pagos del Banco de Barcelona: notas del informe sobre nulidad del convenio. Barcelona: Unión Librera de Editores, 1923.

Bertrán, J. A.; Seseña, N.; Mañueco, C.; Pleguezuelo, A.; Casanovas, M. A. Cerámica de Talavera de la Reina y Puente del Arzobispo en la colección Bertrán y Musitu [catàleg d’exposició]. Barcelona: J. A. Bertrán: Ajuntament de Barcelona, 2001.

Casanovas, María Antonia. «Cerámica de Talavera de la Reina y Puente del Arzobispo en la colección Bertrán y Musitu». Cerámica = Keramos: revista trimestral del arte y ciencia de la cerámica, núm. 80 (2002), p. 79-80.

«Don José Bertran y Musitu, notable artista del cincel». Semana (1946).

Monreal y Tejada, Luis. Casa Bertran en San Gervasio. Barcelona: José Felipe Bertran de Caralt, 1985.

Riu de Martín, María del Carmen. «La colección Bertrán y Musitu». Revistart: Revista de las Artes [Barcelona], núm. 63 (2002), p. 36-37.

Nadia Hernández

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal