Llista de fitxesCol·leccionistes Col·leccions TipologiesAutorsCercaWeb del projecte

Francesc d'Assís Cambó i Batlle

27/5/2020

Verges (Baix Empordà) 2/9/1876  - Buenos Aires (Argentina) 30/4/1947

 

Figura 1. Retrat de Francesc Cambó, per Ignacio Zuloaga. (Arxiu Fotogràfic de Barcelona.)

Figura 2. Residència Cambó de la Via Laietana. Sobre la llar de foc és visible el retrat de Lady Georgiana Poyntz, comtessa Spencer, atribuït a Thomas Gainsborough. (Arxiu Fotogràfic de Barcelona.)

Figura 3. Lady Georgiana Poyntz, comtessa Spencer, retrat atribuït a Thomas Gainsborough. (Llegat Cambó, Museu Nacional d’Art de Catalunya.)

Figura 4. Residència Cambó de la Via Laietana. Hi destaca la Sirena, d’Hermen Anglada Camarasa. (Arxiu Fotogràfic de Barcelona.)

Figura 5. Hermen Anglada Camarasa, Sirena (1927-1928). (Col·lecció José Luis Ruiz de Villa.)

Figura 6. Botticelli, Michele Marullo Tarcaniota. (Col·lecció de la família Cambó.)

Figura 7. Jean-Baptiste Pater, La tardor. (Museu Nacional d’Art de Catalunya.)

Francesc Cambó (figura 1) va ser un personatge fascinant, però amb un tortuós itinerari polític, criticat per ser un destacat catalanista i censurat per altres per la seva ajuda al general Franco. El 1895, amb vint-i-dos anys, va intervenir en el seu primer míting com a dirigent del Centre Escolar Catalanista i el 1901 era regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista, partit catalanista conservador fundat aquest mateix any. El 1917, després de la mort d’Enric Prat de la Riba, Cambó va esdevenir líder de la Lliga. El 1918 un cop de sort financera li permeté amassar una considerable fortuna gràcies a la Compañía Hispano-Americana de Electricidad (CHADE), fet que li va permetre portar a cap un substanciós patronatge i fer magnífiques col·leccions d’art. Aquest mateix any, el 1918, va ser nomenat ministre de Foment, i el 1921 de Finances, en ambdós casos amb Antoni Maura com a president del Govern. El 1923 Cambó va donar suport al cop d’estat de Miguel Primo de Rivera que, entre altres aspectes, s’enfrontava a les reivindicacions del sindicalisme i dels anarquistes. La col·laboració amb la dictadura va significar l’esfondrament de la seva popularitat política i l’inici de la decadència de la Lliga.

D’altra banda, cal assenyalar que, com a polític i home de cultura, Cambó es va incardinar dins del Noucentisme i del seu programa, que reivindicava la defensa de les arrels catalanes, el món mediterrani i la vinculació de Catalunya amb la modernitat i el món internacional. Francesc Cambó, d’una forma similar a altres prohoms del Noucentisme català, com Isidre Bonsoms Sicart o Pau Bosch Barrau que van llegar les seves col·leccions a la Biblioteca de Catalunya i al Museu Nacional del Prado, respectivament, decidirà també donar la seva col·lecció de mestres antics al Museu de Barcelona, i també algunes ínclites obres al Museu Nacional del Prado.

A partir de 1922 va dur a terme una generosa i diversa tasca de patronatge en promoure la Fundació Bernat Metge, encarregada de la traducció dels clàssics grecs i llatins al català; la Fundació Bíblica Catalana; la magna publicació de la «Monumenta Cataloniae», dedicada a la història de l’art català, i en crear, a París, el Centre d’Estudis de la Sorbona. Així mateix, es pot esmentar la seva ajuda a Josep M. Sert Badia per a la decoració pictòrica de la catedral de Vic, malauradament destruïda durant la Guerra Civil.

Francesc Cambó va ser un col·leccionista de col·leccions, tant d’artistes catalans contemporanis, com de mestres antics que van actuar entre el segle xiv i principis del xix. En aquest context, cal considerar que Cambó, que era un astut home de negocis, certament estimava i fruïa de les seves obres d’art, però també les valorava com una estimulant inversió financera. A principis del 1900, quan era un jove advocat, sembla que ja posseïa algunes peces notables, com el retrat de Lady Georgiana Poyntz, comtessa Spencer, atribuït a Thomas Gainsborough (figura 2 i figura 3), un Greco i una predel·la gòtica de Francesc Comes, a la seva capella. En el transcurs del temps, Cambó també va atresorar valuoses i modernes pintures de Joaquim Sunyer, Eliseu Meifrèn, Ignacio Zuloaga, Joaquín Sorolla, Hermen Anglada Camarasa (figura 4 i figura 5), entre altres. Afecció compartida també per altres col·leccionistes catalans, com Lluís Plandiura i Pou o Santiago Espona i Brunet, l’elecció dels quals en aquest camp constitueix un exponent d’una renovada sensibilitat per la pintura catalana del moment. S’han comptabilitzat al voltant d’una cinquantena d’obres contemporànies, moltes de les quals estaven penjades a les parets de les seves residències de Barcelona o de l’Argentina; precisament en aquest darrer lloc Cambó gaudia dels panneaux de Sert i de diversos Anglada Camarasa, entre obres d’altres pintors.

Però, sens dubte, la col·lecció més coneguda i celebrada de Francesc Cambó és la de mestres antics, constituïda per verdaders capolavoro de les arts, com Sandro Botticelli, Peter Paul Rubens, Quentin de La Tour i altres, col·lecció sobretot impulsada a finals dels anys vint. Sembla que una de les primeres adquisicions fou el retrat de Michele Marullo Tarcaniota (figura 6), que Cambó considerava la gran perla de la seva col·lecció, avui encara en possessió de la família Cambó. El 1929 va comprar la col·lecció de Joseph Spiridon, de París, constituïda per setanta-nou quadres de mestres antics, i va planificar una agosarada estratègia mercantil per a quedar-se vint-i-set obres i posar a la venda la resta. Sembla que en la compra d’aquesta important col·lecció va ser assessorat per Joaquim Folch i Torres, director del Museu de Barcelona, el qual li recomanava omplir el buit existent entre les obres del període gòtic i del Modernisme al Museu de Barcelona. Consell que no el devia desplaure, perquè Cambó se sentia realment fascinat per l’art del Renaixement, afecció també compartida pels grans col·leccionistes nord-americans com Isabella Stewart Gardner o Henry Clay Frick. Així mateix, i com aquests magnats, també havia pensat en la possibilitat de construir un museu del Renaixement a Barcelona, al costat de casa seva, per a allotjar-hi la seva pròpia col·lecció.

Altres obres memorables que van ingressar a la seva col·lecció van ser el Minuet i el Xarlatà de Giandomenico Tiepolo, comprats el 1930 als Papadopouli. En aquestes complicades transaccions, Cambó sovint s’ajudava dels més reputats experts, com l’esmentat director del Museu de Barcelona, Joaquim Folch i Torres, o Wilhelm von Bode, director del Museu Kaiser Friedrich de Berlín; també consultava reconeguts i famosos marxants com Joseph Duveen, Bernard Berenson, David Weil, Georges Wildenstein i Jacques Seligmann.

L’any 1933 va entrar per última vegada al Parlament i es presentà a la llista de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), agrupació de signe anticatalà, i va ser derrotat a les eleccions. Quan el 1936 els militars revoltats van donar el cop d’estat, Cambó es trobava a l’estranger i el seu domicili de Barcelona fou saquejat i ocupat pels anarquistes de la Federació Anarquista Ibérica (FAI). Davant dels esdeveniments revolucionaris, la Generalitat de Catalunya va decidir traslladar la col·lecció Cambó, juntament amb la dels Güell, Muntadas, Amatller, Rocamora i altres col·leccionistes catalans, primer al Museu d’Art de Barcelona, i després a Olot. A causa de l’avenç de les trinxeres franquistes, una part de la col·lecció Cambó va anar a parar a Darnius (Alt Empordà), lloc on es localitzaria la història de Nastagio degli Onesti, de Sandro Botticelli, mentre que el gruix de la col·lecció va prosseguir camí fins a Ginebra, ciutat on també confluirien els tresors del Museu del Prado. En acabar el conflicte bèl·lic, Francesc Cambó lògicament estava molt interessat en la recuperació dels diversos objectes de les seves col·leccions: pintures antigues i contemporànies, mobiliari, llums, catifes, tapissos, llibres, gravats —com la Tauromaquia, de Francisco de Goya—, objectes existents a la seva residència de la Via Laietana de Barcelona. Tanmateix, Cambó, arran del cataclisme revolucionari, no va tornar més a Catalunya, excepte per a unes curtes estades a Barcelona i també a Madrid i a Estoril (Portugal), i s’exilià principalment a Itàlia i Suïssa. Posteriorment, i a conseqüència de la Segona Guerra Mundial, va marxar primer a Nova York i després, el 1941, es va instal·lar a l’Argentina, país en el qual tenia molts interessos econòmics i des d’on podia dominar el seu imperi financer.

Encara que s’acostuma a dir que Francesc Cambó va donar per acabada la seva col·lecció al voltant del 1936, la veritat és que al llarg dels seus anys d’exili va continuar comprant objectes d’art —encara que en menor quantitat i menys importants que en la seva primera època com a col·leccionista. Un dels personatges clau d’aquesta etapa va ser el galerista suís Theodor Fischer (1878-1957). Aquest va ser un dels marxants d’art més actius a Europa, involucrat en la compra d’art jueu decomissat pels nazis alemanys durant la Segona Guerra Mundial, i, a més, va impulsar un dinàmic comerç cap a l’Amèrica del Sud, situació que va esquitxar dramàticament Cambó. A més a més, cal recordar que aquest marxant, el 1938, va proposar a Cambó la compra de diverses obres, com una Verge, d’Ercole de Roberti; un Home jove, de Quentin Massys, un Bernardino Luini i al final de 1938 li remetia a la seva residència de Montreux (Suïssa), un Jean-Baptiste Pater, possiblement La tardor (figura7).

Francesc Cambó als anys quaranta va enfilar el darrer tram de la seva vida enfrontant-se a diverses resolucions. Una d’elles van ser les donacions que va fer l’any 1940, com una obra d’un Crist beneint als Caputxins de Sarrià, també un bodegó atribuït a Zurbarán al seu amic Josep Bertran i Musitu i un altre bodegó zurbaranesc al Museu del Prado. Però un altre episodi que mereix una atenció molt particular és la segona i importantíssima donació que va fer al Museu del Prado, un capítol certament ben conegut, però interpretat de maneres molt diferents. El 21 d’abril del 1941, Cambó va prendre l’heroica decisió de donar set magnífiques obres al Museu del Prado: tres de la dramàtica i èpica història de Nastagio degli Onesti, de Sandro Botticelli; Les set arts liberals, de Giovanni dal Ponte; Sant Eloi al seu taller d’orfebreria i Sant Eloi davant del rei, de Taddeo Gaddi, i també un fresc atribuït a Melozzo da Forli, L’àngel músic, avui considerat una còpia tardana. Aquesta excel·lent donació fou molt celebrada per la seva magnificència, per l’enorme generositat que significava i alhora perquè omplia una important llacuna de la institució. Tanmateix, i en certa manera, aquesta excepcional i meravellosa donació implicava també un bescanvi, consistent en un permís d’exportació de vuit quadres de la seva col·lecció a l’Argentina: Retrat de Francesco Morsini, de Tintoretto; Retrat del notari Laideguive, de Maurice Quentin de La Tour; Retrat de Lady Thomas Arundel, de Peter Paul Rubens; Retrat de Lady Spencer, atribuït a Thomas Gainsborough; un retrat atribuït a Cuyp, Bust de negre; Retrat de dona, de Sebastiano del Piombo; Retrat de Laura Dianti, de Tiziano, i Eva, de Correggio. Permís que, efectivament, va ser concedit pel Govern perquè va considerar que el llegat de Cambó era una brillantíssima aportació al Museu del Prado, fet que, sens dubte, va suposar la consagració definitiva del col·leccionista. Un darrer episodi està relacionat amb el reconeixement de la seva filla Helena com a legítima hereva universal seva. Els seus assessors li feren veure que si volia declarar-la hereva havia de legalitzar prèviament la relació paterna. En conseqüència, el 1946 Francesc Cambó es va casar amb Mercè Mallol Codina, mare d’Helena, pocs mesos abans de la seva mort, el 30 d’abril del 1947.

Segons les clàusules testamentàries, la seva filla podia triar una peça de la col·lecció, i va ser seleccionat el magnífic Marullo, de Botticelli. D’altra banda, Cambó llegava al Museu de Barcelona, avui Museu Nacional d’Art de Catalunya, una cinquantena d’obres de mestres antics, incloent-hi també les que foren exportades a l’Argentina, les quals van arribar rocambolescament a Barcelona amagades entre mobles. Certament, el Museu Nacional d’Art de Catalunya ha tingut moltes donacions, però cal considerar que el llegat Cambó ha estat un dels més valuosos i importants. Així mateix, la col·lecció de pintura catalana contemporània quedava per a la família. Els marmessors van donar al Museu de Lausana una de les taules de la Vida de la Verge de l’escola de Rímini o del Mestre de la Madonna Cini, en gratitud per haver custodiat una gran part de la col·lecció entre 1940 i 1949.

El llegat de la col·lecció va arribar a Barcelona l’any 1950. Al cap de cinc anys, el 1955, el general Franco inaugurava oficialment la primera de les seves exposicions al Saló del Tinell de Barcelona, després s’exposaria al Palau de la Virreina, al monestir de Pedralbes i finalment, el 1986, al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Les despulles de Francesc Cambó i Batlle van retornar a Catalunya el 1976, al cap de gairebé trenta anys de la seva mort, i van ser enterrades al cementiri de Montjuïc, a Barcelona.

Fons Francesc Cambó

Arxiu Nacional de Catalunya

Biblioteca de Catalunya

Fundació Cambó

 

Bibliografia

Cambó i Batlle, Francesc. Memòries (1876-1936). Barcelona: Alpha, 1981.

Cambó i Batlle, Francesc. Meditacions: Dietari. Barcelona: Alpha, 1982. 2 vol.

Cambó Mallol, Helena; Guardans Vallés, Ramon; Cuyàs, Maria Margarita. La col·lecció Cambó del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, 1997.

Riquer Permanyer, Borja de. Francesc Cambó: Home de negocis i empresari cultural. Mataró: Caixa Laietana, 2005.

Riquer Permanyer, Borja de. Cambó en Argentina: Negocios y corrupción política. Barcelona: EDHASA, 2016.

Sánchez Cantón, Francisco Javier. La colección Cambó. Barcelona: Alpha, 1955.

Socias Batet, Immaculada. «Vicissituds de la col·lecció d’art de Francesc d’Assís Cambó i Batlle durant el seu exili (1936-1947)». A: Col·leccionistes que han fet museus: 2017. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2018. 

Immaculada Socias Batet

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal