El Círculo Ecuestre és un club privat creat el 1856 per un grup de membres de la burgesia catalana aficionats a l’hípica. La col·lecció està formada per les pintures, les escultures i els objectes artístics reunits al llarg de la seva història per a enriquir les successives seus d’aquesta societat.
Inicialment ubicat al carrer de Sant Pau, poc després es va traslladar a la rambla de Santa Mònica, per ocupar des del 1907 la primera planta de la Casa Girona a la plaça de Catalunya. La inauguració d’aquesta seu es va celebrar amb la «Primera manifestació artística del Círculo Ecuestre», una gran exposició que va congregar més de cent artistes i que va demostrar la voluntat del club d’ampliar la seva activitat al foment de la cultura i la difusió de les arts i les lletres. Vint anys després, el creixement del club va obligar a emprendre la construcció d’una nova seu impulsada per l’aleshores president, Albert Rusiñol i Prats (1862-1928), figura rellevant del món polític i empresarial, expresident del Cercle del Liceu i germà del pintor Santiago Rusiñol. Era un imponent edifici al passeig de Gràcia, obra de Salvador Soteras i Alfred Keller, factible gràcies als elevats rendiments econòmics procurats per les activitats relacionades amb els jocs d’atzar que aleshores tenien lloc al club. Considerat un dels més moderns d’Europa, luxós i dotat de tota mena de comoditats per al soci, fou inaugurat pel rei Alfons XIII el 1926. Durant la Guerra Civil l’edifici fou decomissat i el contingut en va resultar dispersat. Després del conflicte, l’edifici va ser ocupat per la Falange Española i el Círculo Ecuestre mai no va recuperar aquest immoble. Gairebé una dècada després, el 1949 va poder adquirir la Casa Pérez Samanillo per a establir-se definitivament a l’avinguda Diagonal (figura 1).
Així doncs, el patrimoni artístic del Círculo Ecuestre està encapçalat pel mateix edifici, la Casa Pérez Samanillo, obra de l’arquitecte modernista Joan Josep Hervàs i Arizmendi, mereixedora del primer premi en el concurs anual d’edificis artístics de 1911. A l’interior del palauet, profusament decorat, els sostres són tots diferents, plantejats en estil oriental, mossàrab o neoclàssic. L’enorme vitrall que il·lumina l’escala de marbre esculpit és una representació de la fe construïda amb llum i realitzada per l’obrador Mauméjean.
Algunes de les obres de la col·lecció foren adquirides durant l’adequació d’aquest edifici després de l’adquisició. És el cas de l’encàrrec fet a Ricard Arenys i Galdon (Barcelona, 1914-1977), un gran plafó destinat a revestir una paret de l’entrada principal i que representa un grup de cavalls pura sang en al·lusió a l’anhel original del club. Del mateix pintor és el retrat de l’aleshores president, Santiago Güell i López, primer baró de Güell (Sant Sebastià, 1883 - Garraf, 1954). També foren adquirits per a aquest palauet Paisatge amb ruïnes, una vista del paratge que envolta el castell d’Eramprunyà pintat per Ramon Martí i Alsina (Barcelona, 1826-1894) el 1858; dos paisatges de Jaume Morera i Galícia (Lleida, 1854 - Madrid, 1927) i Moisès salvat de les aigües, de Simó Gómez Polo (Barcelona, 1845-1880).
Altres obres tenen relació amb l’edifici del Passeig de Gràcia, com els retrats eqüestres del rei Alfons XIII i la reina Victòria Eugènia, del pintor Juli Vila i Prades (València, 1873 - Barcelona, 1930) o Joventut (1909), un bust femení de Josep Clarà (Olot, 1878 - Barcelona, 1958) (figura 2). També és el cas de l’àlbum de firmes creat el 1919 per Alexandre de Riquer i Inglada, (Calaf, 1856 - Palma de Mallorca, 1920), un obsequi dels socis de l’entitat al seu president, Albert Rusiñol, en agraïment per les gestions realitzades per dotar el club de la nova seu. Per causa del decés d’Alexandre de Riquer el 1920, l’encàrrec el va acabar Antoni Saurí Sirés (Barcelona, 1871-1942), el qual va registrar al llibre els noms dels socis segons els principis de la lletrística (figura 3). És també el cas del retrat d’aquest president, pintat i donat al club per l’artista Carlos Vázquez (1869-1944) després de l’exposició de la seva obra organitzada a la seu del passeig de Gràcia només un any després de la inauguració.
Altres obres formen part de la col·lecció gràcies a la donació d’un soci, com és el cas del paisatge d’Antoni Reynés i Gurguí (Barcelona, 1853- 1910), l’esbós preparatori per a Noche galante, del pintor Frederic-Armand Beltran i Massés (Güira de Melena, Cuba, 1885 - Barcelona, 1949) o el retrat del marquès de Santa Isabel, de Josep Cusachs i Cusachs (Montpeller, 1851 - Barcelona, 1908).
Finalment, hi ha algunes obres de les quals no tenim cap notícia pel que fa a la procedència. Paradoxalment, és el cas d’una de les més significatives de la col·lecció: Júlia en grana (1906), un dels primers retrats que Ramon Casas i Carbó (Barcelona, 1866-1932) va fer de Júlia Peraire i que la mostra amb gest provocatiu i mirada desafiadora revelant els sentiments que naixien entre l’artista i la model (figura 4).
