Llista de fitxes Web del projecte

Marian Antoni Espinal i Armengol

2/6/2020

Terrassa (Vallès Occidental) 30/10/1897  - Cunit (Baix Penedès) 15/8/1974

Ceràmica i porcellana Escultura Mobiliari Pintura

 

Figura 1. Marian Espinal al seu estudi de la casa de Cerdanyola (fotografia anònima de c. 1925).

Figura 2. Anthonis Mor (atribuït), Retrat de cavaller jove. Fotografia: Arxiu Mas. (Localització desconeguda.)

Figura 3. Pieter Brueghel el Vell (còpia de), Epifania. Fotografia: Arxiu Mas. (Localització desconeguda.)

Figura 4. Anònim flamenc del segle XVI, Dificultats de la Verge i sant Josep per trobar allotjament a la seva arribada a Betlem. Fotografia: Arxiu Mas. (Localització desconeguda.)

Figura 5. Scarsellino, Fugida a Egipte. Fotografia: Arxiu Mas. (Localització desconeguda.)

Figura 6. Francisco de Zurbarán (còpia de), Casa de Natzaret. Fotografia: Arxiu Mas. (Localització desconeguda.)

Figura 7. Anònim català del segle XIV, Verge amb el Nen. (Col·lecció de la família Espinal.)

Figura 8. Anònim hispànic del segle XV, Abraçada a la Porta Daurada. Fotografia: Balclis. (Localització desconeguda.)

Figura 9. Anònim castellà del segle XVI, Retaule del Sant Sopar amb sants. Fotografia: Arxiu Mas. (Localització desconeguda.)

Figura 10. Salvador Dalí, Vista de Cadaqués. (Col·lecció Masaveu, Oviedo.)

Marian Antoni Espinal i Armengol va ser el gran i l’únic noi d’una família amb cinc fills propietària de la meitat d’una important empresa tèxtil amb seu a Barcelona, però amb un origen familiar a la ciutat de Terrassa. El seu pare es va resistir davant les primerenques inclinacions artístiques del jove Espinal, ja que desitjava per a ell una formació en enginyeria química. Després d’assistir a l’acadèmia de Francesc d’Assís Galí, va encetar la seva carrera professional com a pintor amb una primera exposició individual a les Galeries Dalmau del carrer de la Portaferrissa, que va tenir lloc entre març i abril de 1917. Entre 1918 i 1923 va fer llargues estades a París mantingut per la família, i on assisteix a l’Académie de la Grande Chaumière, on coincidirà amb altres artistes catalans com ara Enric C. Ricart, Joan Miró i Lluís Mercadé. Alhora va ser membre de l’Agrupació Courbet, promoguda per Josep Llorens i Artigas i Josep Francesc Ràfols, que va tenir activitat entre 1918 i 1919, i on s’agruparen els artistes més representatius del Noucentisme. Va retornar a Barcelona el 1923 per casar-se amb Maria Vancells i Barba, que era neboda del pintor Joaquim Vancells i Vieta (Terrassa, 1866-1942) i cosina del pintor i crític Rafael Benet i Vancells (1889-1979), que els va presentar el 1916. A París, Espinal va assimilar la tradició fauve i la seva pintura pren un perfil modern i molt francès. El març de 1927 fa a la Sala Parés la segona gran exposició individual, que és rebuda amb grans elogis de la crítica especialitzada. Malauradament aquesta carrera incipient com a pintor es va veure truncada per la sobtada mort del seu pare, als cinquanta-sis anys, el novembre de 1927. Aquest fet el va obligar a assumir les responsabilitats de gestió a l’empresa familiar Corbera y Espinal, que es trobava a la cantonada entre els carrers de Rosselló i de Sicília, i les oficines i el magatzem a la cantonada dels carrers de Casp i del Bruc. Era una empresa important, ja que va arribar a donar feina, en la seva millor etapa, fins a uns set-cents treballadors. Espinal va deixar la carrera professional d’artista, encara que sempre va pintar i fins i tot va exposar de forma pública per darrera vegada a la Librería Mediterráneo de Barcelona, el gener de 1941.

La passió col·leccionista d’art d’alta època la va tenir Espinal des de molt aviat. Ja en una fotografia de cap al 1925, es veu el jove artista al seu estudi a la gran torre familiar d’estiueig a Cerdanyola del Vallès, rodejat de figuretes de ceràmica anglesa de Staffordshire (figura 1). Segons la tradició oral familiar va arribar a aplegar un conjunt de més de tres-centes peces, que es van haver de vendre durant la guerra, per causa de la col·lectivització de la fàbrica en aquells anys. També en aquesta primera època de la seva vida va realitzar tasques de decoració d’interiors, disseny de vidrieres i de tapissos. Va ser molt amic de Tomàs Aymat (1891-1944), a qui va dedicar l’únic escrit seu que ens ha quedat («Tapisseries de Tomàs Aymat», La Ciutat i la Casa, any 1, núm. 2 (primavera 1925), p. 29-30).

No es coneixen antics inventaris de la col·lecció, ni tampoc documentació mercantil relativa a les adquisicions. Sembla que el gruix d’aquesta, amb les peces més importants, va ser aplegada durant els vint anys que van de 1939 a 1959, que és l’etapa de major prosperitat econòmica de Marian Espinal. A partir d’aquesta darrera data comença una lenta davallada, amb la venda al Museo de Bellas Artes de Bilbao de les vint-i-cinc millors peces de pintura medieval de la col·lecció Espinal. Per entendre aquesta operació cal tenir present que el 4 de març de 1957 va morir la seva mare, Adelaida Armengol Herrero, que era —després de la mort del marit— l’única propietària de la part Espinal de l’empresa. A partir d’aquest moment els cinc fills esdevenen copropietaris i Marian va deixar de ser administrador del negoci. Poc després, a l’empresa es va obrir una ampliació de capital i per poder afrontar-la el col·leccionista necessita liquiditat i només la pot obtenir mitjançant aquesta venda patrimonial. Josep Gudiol i Ricart, des de l’Institut Amatller d’Art Hispànic, va posar en contacte el venedor amb el museu de Bilbao aleshores dirigit per Crisanto de Lasterra (1899-1974). En una carta del 9 de maig del 1958, Gudiol es va adreçar al museu i va proposar en nom d’Espinal la venda del conjunt medieval per tres milions de pessetes. Es van fer gestions financeres per assumir l’adquisició però un mes després Espinal se’n va desdir. Just l’any següent es va reprendre l’operació de compravenda en els mateixos termes econòmics, que va culminar amb la signatura notarial del contracte a Barcelona el 17 de juliol del 1959 i el consecutiu trasllat de les peces a Bilbao. Encara que alguna d’aquestes pintures en el seu estudi més actualitzat han sofert una certa rebaixa de les atribucions que aleshores tenien, cal fer esment, per la seva importància, de les dues taules de Pere Serra procedents del retaule de l’església de Sant Pere de Cubells; o de la Verge i el Nen i donants, de Bartomeu Baró, que ve de Burjassot i que és una de les poques taules gòtiques signades que conservem; o el Crist de la Pietat, atribuït a Diego de la Cruz, que ve de l’església de Torre de los Molinos, a Palència. No hi ha dubte que la compra d’aquesta part de la col·lecció Espinal ha estat un fet clau per a l’enriquiment de la part medieval del museu de Bilbao.

En una data no coneguda amb precisió, però que la memòria dels descendents situa cap a la segona meitat de la dècada dels anys seixanta, Marian Espinal va posar a la venda un lot de pintura renaixentista i barroca. Sembla que hi va intervenir un antiquari de Londres, ja que es preveia que aquest mercat era més favorable a les peces italianes i flamenques que es volia vendre. Es va demanar un permís d’exportació que va ser concedit, llevat del cas d’una tela amb el motiu d’una Bacanal infantil, del pintor danès actiu a Roma Eberhard Keil (1624-1687), conegut per Monsù Bernardo, que fou adquirida per l’Estat i va ingressar al Museu del Prado el 1968 (inv. núm. 3127), per tal com no hi havia cap obra seva en aquesta pinacoteca. Les fotografies de l’Arxiu Mas ens donen raó del contingut d’aquesta part de la col·lecció Espinal, encara que no sabem amb certesa quines són les que formaven part del lot venut entre 1967 i 1968. De l’escola flamenca del segle xvi tenia tres exemplars destacats: un Retrat de cavaller jove atribuït amb versemblança a Antonio Moro (figura 2), una Epifania de Pieter Brueghel el Jove (1564-1637/8), que és una còpia d’un original de Pieter Brueghel el Vell conservat a la col·lecció Oskar Reinhart a Winterthur (figura 3) i una peça anònima de mitjan segle però de qualitat i amb un tema poc freqüent, Dificultats de la Verge i sant Josep per trobar allotjament a la seva arribada a Betlem (figura 4). La millor tela italiana que tenia la col·lecció era una Fugida a Egipte, del pintor de Ferrara Ippolito Scarsella, dit Scarsellino (1550-1620) (figura 5), que és ja citada com de la seva propietat el 1941. No trobem a la col·lecció obres del Segle d’Or espanyol, llevat d’una versió de Zurbarán de la Casa de Natzaret (figura 6), tal com acredita la fotografia conservada a l’Arxiu Mas.

Espinal va tenir també un gran afecció per l’escultura medieval en fusta o en pedra. Va posseir diverses talles romàniques amb el motiu de la Verge i el Nen, segurament tardanes i de caràcter popular. Més interès presenta una Verge amb el Nen en pedra i que conserva restes de policromia, peça segurament catalana de finals del segle xiv (figura 7), o el grup de l’Abraçada a la Porta Daurada, de fusta de noguera, segurament castellana, del segle xv, subhastada a Balclis el maig del 2011 (lot 647 bis) (figura 8), o una santa Caterina de cap al 1500 d’estil flamenc. Per contra, les talles renaixentistes i barroques, més habituals al mercat antiquari, no li van interessar gaire llevat d’alguna puntual excepció, com ara un petit retaule renaixentista amb l’escena del Sant Sopar (figura 9).

La pintura i l’escultura dels seus col·legues no va ser mai objecte del seu afany col·leccionista, només li interessava la seva pròpia obra com a pintor i l’art antic. No va tenir cap pintura de Miró, malgrat l’amistat que va tenir amb ell de molt jove. Seria una excepció a aquesta actitud envers l’art del seu temps la compra en data no determinada d’una petita nota juvenil de Salvador Dalí, amb una vista de Cadaqués de cap al 1921 (catàleg raonat en línia núm. 68) (figura 10), peça que es va vendre poc després de la mort del col·leccionista a Sotheby’s i que ara es troba a la col·lecció Masaveu, a Oviedo.

Marian Espinal va tenir tota la vida una fina sensibilitat d’artista, no es limitava a comprar i emmagatzemar sinó que volia fruir de les seves peces tot disposant-les d’una manera harmònica en els seus domicilis, per viure en contacte i en diàleg permanent amb elles. La compra, el 1941, de la finca rústica El Rectoret, al municipi de Cunit (Baix Penedès) i la seva rehabilitació, que es va allargar uns deu anys, va ser per a ell una tasca d’expressió creativa en l’àmbit de la decoració i del col·leccionisme. Les peces més destacades de la seva col·lecció —especialment la pintura i l’escultura medievals— es van conservar al pis de Barcelona del carrer de Provença, mentre que la casa de Cunit, tota ella decorada amb mobles i objectes antics, va esdevenir un petit museu d’arts decoratives. La tradició oral familiar recorda que a la dècada dels anys quaranta el col·leccionista finançava amb cent mil pessetes els viatges per l’Espanya rural d’un antiquari barcelonès amb l’objectiu de comprar mobles i objectes antics, i que quan aquest tornava les millors peces se les quedava Espinal, mentre que la resta passava al comerç d’art. El reportatge gràfic d’aquesta finca que figura a la pàgina web que ha fet un dels seus nets, Oriol Espinal, ens permet comprovar el to pal·ladià i classicista de la casa, veure com es crea un ambient interior en què els objectes i els mobles antics no són només simple decoració, sinó instruments actius de la vida quotidiana. Es tracta d’un espai interior d’un gran valor estètic, que mostra un cert ideal de vida.

La família conserva la correspondència rebuda per Marian Espinal, especialment la generada durant la seva joventut, però aquest material resta pendent d’una publicació detallada i del seu estudi en relació amb l’adreçada per ell a altres corresponsals, com és el cas d’Enric Cristòfor Ricart, amb qui va tenir aleshores una estreta amistat. Segurament en aquests escrits juvenils tindrem un retrat intel·lectual del personatge més estimulant, menys conservador, que no pas el que ens ha quedat per la breu entrevista que li va fer el poeta i crític literari Joan Teixidor i Comes (Olot, 1913 - Barcelona, 1992) a la seva columna habitual de la revista Destino, titulada: «En el taller de los artistas» (núm. 182 (11 gener 1941), p.11), de la que n’oferim un parell de fragments: «Toda mi vida ha sido un trato directo con la pintura. La mía y la de los demás. Me interesa la belleza no sólo como experiencia personal sino también como resultado. Pintar ha sido mi más íntima ilusión; pero mirar y adquirir obras de arte, mi descanso y mi gozo. Todo lo que tuviera alguna relación con el arte hallaba en mí un fervoroso paladín. […] // Formo parte de una generación que ha vivido una época difícil y caótica, en la cual sólo se daba importancia a ciertas formas sucedáneas de arte que ya no merecen atención alguna. Esto desorientó a una época y nos imposibilitó a nosotros rendir hasta donde era lógico esperar. Cuando llegué a París en el año 1918 todos los “ismos” estaban en su apogeo. Se pagaban alquileres de mil francos diarios para la exhibición de las peores sandeces y las más horribles monstruosidades. El esperpento artístico era el último exponente del gusto. Me acuerdo que lo único que me interesaba en estas exposiciones era la arquitectura de los edificios que las cobijaban, casi siempre admirable y, quizá, las pomposas libreas de los criados. Aquello fue una borrachera cuyos resultados pagamos todos ahora».

Bibliografia

Bassegoda, Bonaventura. «Marian Espinal (1897-1974) pintor y coleccionista». A: Socias Batet, Immaculada; Gkozgkou, Dimitra (coord.). Nuevas contribuciones en torno al coleccionismo de arte hispánico en los siglos xix y xx. Gijón: Trea, 2013, p. 53-62.

Benet, Rafel. «M. A. Espinal (Sala Parés)». La Veu de Catalunya (18 març 1927), p. 7.

Borbonet, Carmina. «Marian A. Espinal, pintura noucentista i amor dels oficis». Serra d’Or, núm. 346 (setembre 1988), p. 55-58.

Borràs, Maria Lluïsa (ed.). Centenari Marian Espinal. Exposició. Terrassa: Centre Cultural Caixa Terrassa, 1998.

Folch i Torres, Joaquim. «M. A. Espinal, pintor». Gaseta de les Arts, 70 (abril 1927), p. 1-2.

Galilea Antón, Ana. La pintura gótica española en el Museo de Bellas Artes de Bilbao [catàleg d’exposició]. Bilbao: Museo de Bellas Artes de Bilbao, 1995.

Marian Espinal: (Pintor i col·leccionista) [en línia]. [S. d.]. [Consulta: 14 maig 2020].

Pi de Cabanyes, Oriol. Enric C. Ricart i el noucentisme. Barcelona: Lunwerg, 2007, p. 47-57. [capítol IV, «Marian Espinal, l’amic terrassenc»]

Pujols, Francesc. «Artistes que han canviat en l’exposició d’enguany». Vell i Nou, núm. 4 (juliol de 1920), p. 116-118.

Ràfols, Josep F. «El pintor Marian Espinal», Gaseta de les Arts, núm. 31 (15 agost 1925), p. 6-7.

Sacs, Joan [Feliu Elies]. «M. A. Espinal». La Ciutat i la Casa, 4 (1925).

Velasco Gonzàlez, Alberto. Devocions pintades: Retaules de les Valls d’Àneu (segles xv i xvi). Lleida: Pagès, 2011, p. 126.

Bonaventura Bassegoda

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal