Llista de fitxesCol·leccionistes Col·leccions TipologiesAutorsCercaWeb del projecte

Camil Fabra i Fontanills [Primer marquès de l'Alella]

4/6/2020

Barcelona  9/2/1883  - Barcelona 24/6/1902

 

Figura 1. Retrat de Camil Fabra i Fontanills (c. 1890). Font: Hispania: revista de arte y letras (30 juliol 1902), p. 311.

Figura 2. Instal·lació en forma d’orgue dels carrets i cabdells de fil de la fàbrica Successors de Fabra i Portabella a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. Font: La Ilustración Española y Americana (30 novembre 1888), p. 325.

Figura 3. Caricatura de Camil Fabra caracteritzat com a alcalde de Barcelona. Font: La Esquella de la Torratxa (24 febrer 1893), p. 115.

Figura 4. Coberta de l’obra de Camil Fabra Código o deberes de buena sociedad, Barcelona, editorial de Juan i Antonio Bastinos, 1883.

Figura 5. L’Observatori Fabra (c. 1909). Fotografia: A. Merletti. Font: La Ilustración Artística (8 març 1909), p. 182.

Figura 6. Primera instal·lació de la col·lecció del marquès d’Alella al Museu de Belles Arts de Barcelona (c. 1903). Secció de pintura moderna, tercera sala, pis principal del Palau de Belles Arts. Font: Anuario estadístico de la ciudad de Barcelona: Any II, 1903, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Impremta de Henrich i Cª, 1905, p. 228.

Camil Fabra i Fontanills (figura 1) va esdevenir un reconegut industrial tèxtil que també es va dedicar a la política, tant local com nacional, i que va tenir participació en empreses ferroviàries i bancàries, a més de destacar per la seva filantropia. A partir del seu decés l’any 1902, es va fer públic el seu gest desinteressat per a enriquir i completar les llacunes existents als fons artístics dels museus de Barcelona, per mitjà de la donació de la seva col·lecció d’art al Museu de Belles Arts de Barcelona. La seva col·lecció estava formada per un total de cent cinc pintures —de les quals cent eren olis i cinc, aquarel·les— d’artistes majoritàriament espanyols i d’època contemporània. La pràctica del col·leccionisme encara era quelcom poc freqüent però encara eren més escasses les donacions de tipus artístic i d’una magnitud com la de la col·lecció del que va ser el primer marquès d’Alella. La seva col·lecció d’obres d’art la va reunir amb la finalitat principal d’aportar-li refinament i estatus. El col·leccionisme era habitualment utilitzat per la nova burgesia com a instrument per equiparar-se a la noblesa que, en el cas de Camil Fabra, va passar a formar-ne part el 1889 quan la reina regent Maria Cristina li va concedir el títol nobiliari del marquesat d’Alella, localitat d’origen de la seva família materna i en la qual mantenia activa la producció vitícola. Al mateix temps, la seva col·lecció reflecteix el gust artístic d’un personatge d’un elevat nivell social i econòmic de la Catalunya de la segona meitat del segle xix i ens parla del tipus d’obres que li serviren per a assolir el reconeixement social del seu temps.

Camil Fabra, fill d’un industrial tèxtil, va contraure matrimoni el 1858 amb Dolors Puig i Cerdà, filla d’un altre reconegut industrial barceloní i polític: Ferran Puig i Gibert. D’aquest matrimoni van néixer sis fills, dos nois i quatre noies: Ferran —segon marquès d’Alella—, Romà —primer marquès del Masnou—, Consol, Araceli, Camil·la i Emília. En la branca del tèxtil va arribar a fundar un gran imperi gràcies a la fusió del seu negoci amb el del seu sogre, Ferran Puig, l’any 1864. Fundador de les filatures Fabra i Coats, va arribar a posseir fàbriques dedicades al cotó, el lli, el cànem i la seda a Sant Andreu, Sant Martí de Provençals i Manresa, i va tenir representació en nombroses exposicions nacionals i internacionals (figura 2). En qüestió de política econòmica, sempre va defensar el proteccionisme com la millor mesura a l’hora de preservar la indústria nacional de la competència estrangera.

De manera paral·lela a la seva activitat industrial i seguint l’exemple del seu sogre, Fabra també es va dedicar a la política. L’inici de la seva carrera es remunta a 1874, quan el trobem com a diputat per Berga i Barcelona. També va ser diputat a Corts per Barcelona, regidor de l’Ajuntament, senador de la Diputació i, finalment, alcalde de la mateixa ciutat, que va exercir poc més de dos mesos: entre el 20 de gener i l’1 d’abril del 1893 (figura 3). Els seus biògrafs recullen que va cessar en el càrrec per causa d’una malaltia, i sembla que el fet d’estar al corrent dels excessos econòmics de l’Ajuntament també el va portar a dimitir del càrrec.

Com a promotor d’obres públiques, va jugar un paper rellevant en el finançament de la primera línia de ferrocarrils de la Península: la línia que cobria la ruta Barcelona-Mataró. Va ser directiu i accionista de la Compañía del Camino de Hierro de Barcelona a Mataró, tal com ho van ser el seu pare i el seu sogre. També va promoure construccions immobiliàries i va arribar a posseir diverses propietats al nucli antic i a l’Eixample de Barcelona. Va ser membre de nombroses juntes i entitats financeres tals com el Banc Hispano Colonial i el Crèdit Mercantil, així com de la Junta de les Obres del Port, de l’Institut del Foment del Treball Nacional o d’empreses d’assegurances, entre moltes altres. Com a accionista particular del Gran Teatre del Liceu —del qual va arribar a ser president— va contribuir a la seva rehabilitació després de l’incendi de 1861 amb l’aportació econòmica més elevada; gest que li va permetre adquirir i gaudir amb perpetuïtat de la llotja més destacada.

Com a testimoni fefaent de l’extensa cultura i refinada educació del personatge trobem un llibre que ell mateix va escriure i que l’editorial de Juan i Antonio Bastinos va publicar el 1883. Sota el títol Código o deberes de buena sociedad, va recollir un manual de normes de conducta i urbanitat dirigides a l’alta societat burgesa o als membres que volien ésser acceptats en aquest grup social (figura 4).

Amb motiu del seu ingrés com a acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona el març de 1902, va fer una generosa aportació econòmica gràcies a la qual va ser possible reactivar el projecte de construcció d’un nou i modernitzat observatori astronòmic, meteorològic i sísmic al cim del Tibidabo. El seu principal promotor va morir pocs mesos després i, l’actualment denominat Observatori Fabra, no es va poder inaugurar fins al 1904 (figura 5).

La generositat de Fabra es va seguir posant de manifest després de la seva desaparició amb l’execució de les disposicions testamentàries, a través de les quals va llegar importants quantitats econòmiques a institucions benèfiques de la ciutat, així com la col·lecció de «pintura moderna» als museus de Barcelona, a la qual se li va dedicar una sala especial al Palau de Belles Arts —aleshores seu del Museu de Belles Arts— en homenatge al col·leccionista (figura 6). Sabem que almenys des del 1887 fins a la seva mort, la seva col·lecció de pintura decorava les parets de casa seva al pis principal de la rambla de Canaletes, número 6, i ja estava considerada com a representativa dels millors artistes contemporanis. Tot i que una de les principals condicions d’acceptació del llegat era la de la indissolubilitat del conjunt en la seva presentació, el seu acompliment no es va perllongar més de tres anys. El catàleg del fons del Museu de Belles Arts de 1906 representa el primer inventari públic del llegat en el qual, a més d’assenyalar-se la procedència, es fa palesa la rellevància del donatiu, que en aquell moment representava una quarta part del fons del Museu de Belles Arts. D’un total de 432 obres de pintura, dibuix i escultura que constituïa la col·lecció artística municipal, 294 obres corresponien a pintura moderna, de les quals 105 provenien del llegat del marquès d’Alella. La importància d’aquesta col·lecció que «va fer museu» resideix en el fet que va ser el primer llegat important quant a volum d’obres que va rebre el museu municipal, que fins aleshores havia rebut algun grup menor o obres soltes. A més, es tractava de la primera donació particular pròpiament de belles arts, és a dir, constituïda per arts majors, ja que fins aleshores els museus havien rebut donacions d’obres de la prehistòria o bé d’objectes arqueològics, de ciències naturals, etc. Fins aquell moment, l’escàs fons d’art contemporani s’havia anat nodrint gràcies a les adquisicions efectuades per l’Ajuntament de Barcelona a les Exposicions de Belles Arts.

Les particularitats del conjunt són que està format totalment per artistes contemporanis del col·leccionista que va reunir les obres, que la majoria dels temes representats són costumistes més pròxims al realisme anecdòtic que a les avantguardes —temàtica predilecta del gust burgès barceloní—, i que la majoria d’obres són de petit format —dimensions estretament lligades als temes representats. Un detall que crida l’atenció és el lloc de procedència dels artistes. D’un total de cinquanta-vuit artistes diferents, la meitat són espanyols. Un 36 % són catalans, entre els quals hem contemplat artistes nascuts a Catalunya, així com estrangers i espanyols que es van formar i/o van acabar la seva carrera a Barcelona, com ara Josep Serra i Porson, Francesc Miralles, Achille Battistuzzi o Lluís Franco. Els artistes estrangers representarien un 3% de la col·lecció i els anònims, un 10%. Camil Fabra no es va limitar a adquirir només una obra de cadascun dels artistes sinó que de vint-i-cinc artistes de la seva col·lecció en té més d’una; en altres paraules, de quasi la meitat d’artistes representats a la seva col·lecció va reincidir en l’adquisició de la seva producció. El més representat en aquest sentit a la col·lecció és Josep Benlliure, amb nou obres. El següent en quantitat és Ángel Lizcano, amb cinc, i Francisco Pradilla i Casimiro Sainz, amb quatre de cadascun. L’època de realització de la majoria d’obres de la col·lecció correspon a la dècada de 1870 a 1880.

Actualment, un total de nou obres resten en parador desconegut, sis es troben repartides entre el Museu Marítim, el Palauet Albéniz i la Diputació de Barcelona; tres es troben exposades a les sales del Museu Nacional d’Art de Catalunya —una parella d’olis de Jan van Beers que representen una pescadora i una dona amb xanques, i l’obra mestra titulada De soirée, de Romà Ribera—, mentre que la resta es preserven a les reserves del darrer museu, dipositari del llegat.

Finalment, cal dir que Camil Fabra va ser un col·leccionista que es va caracteritzar no tant per ser l’erudit, estudiós i historiador de les obres que adquiria i col·leccionava, sinó que representaria el prototipus de burgès que identificava la possessió d’obres d’art com un element més en el seu camí de distinció social, refinament i bon gust. Aquesta vessant més mercantilista de l’art no la considerem més negativa que l’anterior sinó que la complementa, ja que és imprescindible el motor econòmic d’una clientela que mantingui viu el mercat i que afavoreixi la producció artística. Fabra, que es va arribar a involucrar en la promoció de les exposicions municipals de belles arts, era conscient de les mancances artístiques de les col·leccions públiques, i creiem que va anar formant la seva col·lecció no només per a distingir-se socialment sinó també amb l’objectiu clar que efectuaria una donació final per al gaudi i la instrucció pública. Per aquest motiu, no podem deixar d’elogiar aquest noble gest sense precedents a la ciutat; gest que, com molts altres de generositat que va tenir amb diverses institucions de Barcelona, el defineixen com el ciutadà perfecte.

Bibliografia i fonts

Alsina, Laia. «El llegat de Camil Fabra i Fontanills (1833-1902), primer marquès d’Alella, als museus de Barcelona». A: Col·leccionistes que han fet museus: 2017. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2018, p. 62-77.

Boronat i Trill, Maria Josep. La política d’adquisicions de la Junta de Museus: 1890-1923. Barcelona: Junta de Museus de Catalunya; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.

Bravo, Isidre (ed.). Els Masriera: Francesc Masriera (1842-1902), Josep Masriera (1841-1912), Lluís Masriera (1872-1958). Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya; Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura; Proa, 1996.

Cabana, Francesc. Fàbriques i empresaris: Els protagonistes de la revolució industrial a Catalunya. Vol. 3. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992.

Catàleg de pintura dels segles xix i xx: Fons del Museu d’Art Modern. Vol. 1 i 2. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Àrea de Cultura, 1987.

Catálogo del Museo de Bellas Artes (Arte Contemporáneo); Papeletas de inventario por Francisco Guasch y Homs, redacción y notas biográficas por Esteban Batlle Ametlió. Barcelona: Junta de Museos de Barcelona, 1926.

Catálogo del Museo de Bellas Artes de Barcelona. Barcelona: Ayuntamiento Constitucional de Barcelona, 1906.

Enciclopedia universal ilustrada europeo-americana. Vol. 23. Madrid: Espasa-Calpe, 1924.

González, Carlos. Madrazo, Masriera y Miralles: tres pintores del siglo xix [catàleg d’exposició] Barcelona: Banco Bilbao Vizcaya. Dirección Territorial Cataluña y Baleares, 1995.

La Esquella de la Torratxa (24 febrer 1893).

Lázaro y Galdiano, J. «Damas y salones: La señora de Fabra». La Vanguardia (21 maig 1887), p. 3.160. [Edició del matí]

Palomas i Moncholí, Joan. El rerefons econòmic de l’activitat dels parlamentaris catalans, 1876-1885 [tesi de doctorat]. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d’Història Moderna i Contemporània. Facultat de Filosofia i Lletres, 2002.

Sala, M. Teresa. (coord.). Pensar i interpretar l’oci: Passatemps, entreteniments, aficions i addiccions a la Barcelona de 1900. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2012.

Velasco Fabra, Guillermo José. La familia de Camilo Fabra y Fontanills, marqués de Alella, durante el siglo xix en España. Madrid: Letra Clara, 2013.

 

Arxiu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Arxiu del Gran Teatre del Liceu.

Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.

Arxiu Nacional de Catalunya (ANC)

Laia Alsina

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal