Llista de fitxesCol·leccionistes Col·leccions TipologiesAutorsCercaWeb del projecte

Antoni Gelonch Viladegut

4/6/2020

Lleida  26/3/1956  - 

 

Antoni Gelonch Viladegut

Figura 1. Albrecht Dürer, L’Anunciació, xilografia (1504).

Figura 2. Rembrandt, Jacob acaronant Benjamí, aiguafort (c. 1637).

Figura 3. José de Ribera, Sant Jeroni escoltant la trompeta de l’àngel, aiguafort i burí (1621).

Figura 4. Giovanni Battista Piranesi, Veduta di Campo Vaccino, aiguafort (1772).

Figura 5. Francisco de Goya, Pequeño prisionero: Tan bárbara la seguridad como el delito, aiguafort i burí (1810-1815).

Figura 6. Marià Fortuny, El botànic, aiguafort i burí (1867).

Figura 7. Pablo Picasso, Baigneuses au ballon, punta seca (1933).

Figura 8. Joan Miró, Figures a la sorra.

Figura 9. James Rosenquist, Marco Polo returns, aiguafort (1978).

Com es fa una col·lecció? Les col·leccions, neixen o es fan? Quin és el fil roig de la Col·lecció Gelonch Viladegut?

Auguste Rodin deia, i ho comparteixo, que l’art és la missió més sublim de l’home, perquè és l’exercici del pensament que cerca comprendre el món i fer-lo comprendre. L’art ha d’ajudar-nos a comprendre el món i a fer-lo comprendre; l’art cal que inspiri un esdeveniment, un ressorgiment, i també ha d’incitar-nos a descobrir i a admetre noves aparicions; perquè l’art és una eina al servei del xoc estètic, del xoc ètic i, també, del xoc espiritual. Per això m’apassiona l’art, per això vaig fent una col·lecció.

Però, una col·lecció, neix o es fa? En el meu cas, em sembla que es pot dir que la col·lecció no va néixer sinó que s’ha anat fent i es continua fent. S’ha anat construint, a poc a poc al començament (ja fa quasi vint-i-cinc anys) i després amb brio aquests darrers quinze anys. Fer una col·lecció representa, en el meu cas, una construcció intel·lectual i estètica que m’ha de produir, i produir a les persones que puguin conèixer-la moments d’íntima satisfacció, d’estímul i de goig. La Col·lecció Gelonch Viladegut continua viva i es va construint en funció de la interpel·lació que una peça m’inspira o em provoca; no és la signatura allò que em fa decidir, sinó el xoc estètic que sigui capaç de produir-me. Sense aquest xoc, sense aquesta fiblada, sense sentir-me interpel·lat directament, adquirir una peça no té, al meu entendre, massa interès. A mi, m’agrada confrontar-me amb la creació estèticament provocadora.

I ja posats, per què faig una col·lecció de gravats? Doncs, perquè el gravat és una via privilegiada d’accés a l’art per a la majoria dels ciutadans. Sent, per definició, una tècnica múltiple, era i és l’oportunitat per a la majoria de nosaltres d’accedir als grans mestres, d’accedir al coneixement de les seves obres i d’accedir, simplement, a la bellesa. I és també una via per als artistes de donar-se a conèixer i de guanyar-se la vida. El gravat és, al meu entendre, la més democràtica de les belles arts. Mai no podré comprar un oli o un dibuix de Rembrandt, per exemple, però sí que podré accedir a tenir-ne un gravat.

En aquest sentit, m’agradaria reivindicar i destacar el paper del col·leccionista com un dels agents de la cadena de valor de l’art. Sense col·leccionisme no hi ha mercat de l’art i es trenca la cadena de valor, perquè els artistes, els galeristes, les institucions museogràfiques, els crítics i historiadors de l’art, entre altres, es queden sense un dels seus interlocutors.

A un col·leccionista, normalment, allò que més li agrada és el procés de cerca: trobar la peça o l’objecte fora del comú o difícil d’aconseguir, amb les històries que tenen al darrere. Però al costat d’aquesta motivació per la recerca, hi ha unes altres característiques psicològiques que els col·leccionistes acostumem a tenir.

Analitzem ara aquestes característiques i fixem algunes idees força:

  1. Acumular no és exactament col·leccionar.
  2. Els col·leccionistes són, en general, ordenats i poden arribar a ser obsessius.
  3. Col·leccionar és per a tota la vida i per a tots.
  4. Compartir i gaudir són objectius del fet de col·leccionar.

Una col·lecció no deixa de ser un punt de trobada entre una persona i una passió en un moment determinat. I els punts de trobada serveixen de punt de superació de les angoixes i de les preocupacions.

Una col·lecció és el fruit d’una passió articulada i convertida en obra sistemàtica i en expressió de les tries de cadascú en un àmbit determinat. Però una col·lecció, entesa com a punt de trobada, té més sentit, si més no per a mi, quan es presenta per al gaudi compartit, per a l’extensió de la cultura.

Tot això és millor fer-ho ben acompanyat per l’obra i el pensament dels artistes, per l’intercanvi directe amb els artistes del present i en reflexió amb els artistes del passat; en intercanvi mútuament benèfic amb els galeristes, curadors i conservadors; en intercanvi, més o menys plaent i compartit, amb els historiadors i crítics d’art; i en intercanvi fecund, d’idees i d’obres, amb altres col·leccionistes i amants de l’art.

Però, quin és el fil conductor de la Col·lecció Gelonch Viladegut? El fil conductor és la permanència del gravat a través del temps, a través de les èpoques, amb els seus canvis estètics i la incorporació de noves tècniques i llenguatges.

La Col·lecció té com a objectiu oferir un panorama ampli i representatiu de la història del gravat, i l’existència d’una gran diversitat de llenguatges atorga a aquesta Col·lecció, segons el criteri exposat públicament per historiadors i curadors de prestigi, una riquesa i una varietat extraordinàries. És una col·lecció que permet viatjar per una història del gravat des dels seus inicis fins al moment present a través d’obres representatives de cada moment històric, sempre de la mà d’autors significatius que han tingut o tenen un rol important en el desenvolupament d’aquesta disciplina. Aquest fons consta de prop de nou-cents gravats, del segle xv fins ara, i té exemples de les principals escoles, tècniques i vocabularis; a més de cartells i de llibres d’artista. Les peces que configuren la col·lecció, les he anat seleccionant una per una perquè m’interpel·laven estèticament i perquè, en el seu conjunt, inviten a recórrer, de manera cronològica, els darrers sis segles de la història de l’art.

Siguem conscients que, en el seu origen, el gravat estava destinat a divulgar una informació gràfica. Era la manera d’explicar o reproduir una història, o sigui, era una eina de comunicació. Amb aquesta finalitat, s’havia de mantenir com una eina auxiliar i no com una proposició amb veu pròpia. De fet, fins que a les darreries del segle xix no es van perfeccionar i difondre les tècniques de reproducció fotomecànica, el gravat no es va poder lliurar del servei utilitari de divulgar la imatge, de ser missatger d’una història i, per aquest motiu, fins llavors, no va poder iniciar el seu camí com a llenguatge exclusivament artístic. No fou, doncs, fins a final del segle xviii que es va començar a concebre el gravat com una peça original i fins al segle xix els artistes no van produir edicions limitades i signades. Des de llavors ha estat un mitjà de manifestació artística, una forma plàstica amb personalitat pròpia susceptible d’emprar una infinitud de recursos tècnics i expressius que han enriquit les ortodoxes tècniques tradicionals.

A partir d’ara, seguiré els mateixos grans itineraris que segueixen la col·lecció i la història. És a dir, en primer lloc, em referiré a la tradició del gravat; en un segon apartat, esbossaré unes pinzellades sobre l’art modern i el gravat; per acabar dibuixant, en un tercer bloc, la contemporaneïtat del gravat. Il·lustraré aquest passeig amb imatges d’algunes peces notables de la col·lecció.

Parlar dels inicis del gravat artístic és parlar d’Albrecht Dürer (Nuremberg, 1471-1528), un artista que representa una de les grans fites del Renaixement. Fou pintor, gravador i teòric de l’art, i mostrà un interès especial pels problemes de la perspectiva, la promoció i l’anatomia. L’extraordinària destresa tècnica d’alguns dels seus burins i xilografies marquen un abans i un després en la història del gravat, combinant el seu virtuós ofici amb una gran capacitat creadora. L’artista entenia l’estampa no com una reproducció, sinó com una obra d’art en ella mateixa (figura 1).

És al segle xvii quan es va atorgar al gravat la categoria d’obra d’art. Es continuarà emprant com a testimoni documental i com a mitjà de difusió, però marcarà les seves pròpies lleis, amb l’aparició de nous procediments i noves tècniques com ara l’aiguatinta, que enriquirà els resultats. El coure desplaçarà la fusta i les obres més importants d’aquest segle es gravaran a l’aiguafort i al burí. És important recordar que durant aquest segle, els gravadors s’organitzaran gremialment i s’alliberaran dels editors per tal d’aconseguir més llibertat d’actuació. Per això, van aparèixer artistes gravadors amb un estil personal com ara el valencià Ribera o els holandesos Rembrandt i Van Dyck, l’obra dels quals s’escapa de l’academicisme fred i formalista derivat dels que apliquen per sobre de tot la perfecció de l’ofici.

La gran figura de l’escola holandesa, un dels gravadors més importants de tots els temps, és Harmenszoon van Rijn Rembrandt, qui —junt amb Dürer, Goya i Picasso— configuren els punts àlgids de la tradició del gravat. L’aportació de Rembrandt com a gravador és molt més personal que com a pintor. Considerat el gran impulsor dels aiguaforts, el prestigi de la seva obra és coetani a l’autor i la seva influència ha perdurat fins avui. Va crear imatges d’una intensitat i d’una humanitat xocants i els seus clarobscurs han sigut admirats durant segles (figura 2).

A Itàlia, el valencià José de Ribera (1591-1652), un pintor tenebrista, va fer una sèrie de coures d’extraordinària factura, tal com ho manifesta Sant Jeroni escoltant la trompeta de l’àngel, una peça d’un dramatisme, naturalisme, clarobscur i bellesa extraordinaris (figura 3).

A la Itàlia del segle xviii existeixen dos centres importants de gravat: Venècia i Roma.

L’enigmàtica figura del venecià, establert a Roma, Giovanni Battista Piranesi representa una doble direcció: com arquitecte imaginatiu a les Carceri d’invenzione (presons) i com a cronista de l’època en la defensa de la romanitat amb les seves Vedute di Roma, estampes d’una gran fecunditat i magnificència creativa. Els seus mètodes de representació i, sobretot, la perspectiva, van arribar amb ell a altes cotes d’esplendor. Precisament una obra de Piranesi està en l’origen de la Col·lecció. Aquesta obra es titula Veduta di Campo Vaccino (figura 4) i és una de les Vedute di Roma. Aquest aiguafort representa per a mi una barreja excelsa entre la idealització del passat romà, la bellesa de l’arquitectura clàssica i el descobriment de les ruïnes d’aquesta civilització creadora. És aquesta exaltació de Roma com a mare de cultures el que em fascina. És la bellesa del traç, la finesa de l’estil i l’evocació de la bellesa, el que em captiva.

A Espanya destaca Francisco de Goya, artista capital en la història de l’art espanyol i universal. El seu individualisme i llibertat creadora van trencar tots els motlles vigents de l’art del seu temps. Dotat d’una curiositat extrema, el Goya gravador va experimentar constantment tècniques i procediments, i va enriquir sense parar experiència i recursos (figura 5).

La situació del gravat va fer un gir espectacular al segle xix. Els nous processos industrials, en especial la litografia, van permetre fer tiratges molt més grans i es van modificar clarament les característiques del gravat. Es va popularitzar el col·leccionisme i es van fer accessibles al públic i als erudits llocs i monuments que fins llavors havien sigut difícils de visitar. A més, amb l’aparició de la fotografia, els gravadors es van alliberar de la funció que fins llavors tenia el gravat de reproduir i il·lustrar i van passar a considerar-lo quasi exclusivament com un vehicle de creació.

Marià Fortuny (1838-1874) és, sens dubte, el pintor gravador català més important del segle xix. La seva obra gravada és limitada, però el seu dibuix i la seva tècnica són realment magistrals. L’aiguafort El botànic (figura 6) és magnífic, dotat d’una tècnica i d’una força expressiva que ens permet situar el seu autor entre els grans noms de la història del gravat que hem comentat. Segons el meu gust i parer, Fortuny recull el mestratge de Rembrandt, Tiepolo i Goya.

Endinsem-nos ara en el vast, apassionant i ric món del gravat en l’art modern.

Durant la primera meitat del segle xx, el gravat va experimentar una eclosió molt important. Des del fauvisme, el cubisme i l’expressionisme, passant pel surrealisme, l’art abstracte o l’art pop, els nombrosos moviments artístics van donar al gravat una importància clau en la creació i difusió dels seus llenguatges expressius. Als anys de transició entre els segles xix i xx, París va desplaçar Roma com a font de model artístic. L’Exposició Universal de l’any 1900 va obrir la finestra a la modernitat i la capital francesa va esdevenir un pol d’atracció d’artistes de tot el món. Creadors com ara Matisse, Rouault o Derain es van sumar a la febre gravadora que agitava l’ambient artístic.

En aquesta línia, el treball de Pablo Picasso, que presenta un procés acurat, l’ha situat com un dels millors gravadors del segle xx pel que fa al domini de les diferents tècniques i la gosadia amb què es va enfrontar als temes. És l’exponent característic de l’artista gravador que du el concepte del gravat més enllà dels límits d’una tècnica concreta. La seva obra gràfica ens apropa al caràcter trencador, a l’actitud transgressora i a la posició anticipant d’un creador que s’expressa sense cap mena de tabú (figura 7).

Joan Miró, per la seva banda, és un dels artistes catalans que més dedicació ha emprat en l’obra gràfica. Ell mateix escrivia que «jo no sóc ni un gravador ni un pintor, sinó algú que procura expressar-se amb tots els mitjans». Hi ha artistes per a qui l’obra gràfica és quelcom complementari o accidental, però aquest no és el cas de Miró, per a qui l’obra gràfica és fonamental, una activitat que va desenvolupar al llarg de tota la seva trajectòria. Voldria destacar l’estergit (pochoir) Figures a la sorra, present en la col·lecció, realitzat per a la revista D’Ací i d’Allà, i publicat el 1934 (figura 8).

I, per acabar, permetin-me unes breus pinzellades sobre el gravat contemporani.

L’obra gràfica original és un dels mitjans més utilitzats pels artistes contemporanis; de manera que s’ha transformat en una clara aportació al món del col·leccionisme, tant per la seva accessibilitat com pels seus preus més assequibles. L’obra gràfica i el múltiple han permès, com cap altra manifestació de les belles arts, la divulgació de l’art. Per això, l’obra gràfica original s’ha situat com un objectiu dels petits i mitjans col·leccionistes amb la finalitat d’accedir a l’adquisició d’obres d’art de les primeres firmes internacionals a un preu encara possible.

La reivindicació de la investigació, de l’experimentació i de la innovació són les principals característiques de l’artista contemporani. Tot és vàlid i per això qualsevol estri pot ser usat com a burí, les tècniques es barregen i es mariden amb l’atzar tot assajant possibles convivències, i així ens trobem amb la cohabitació de tota classe de materials en una mateixa planxa o amb obres d’enormes proporcions.

Grans artistes contemporanis com Gerhard Richter, Miquel Barceló, Pedro Calapez, Josef Albers, Nancy Spero, Lucio Fontana, Luis Gordillo, Esteban Vicente, Alberto Giacometti, Richard Hamilton, Antoni Tàpies, Asger Jorn, Sigmar Polke o James Rosenquist (figura 9) continuen aportant el seu saber i el seu voler al món del gravat. En realitat, la pràctica totalitat dels grans artistes de finals del segle xx i d’aquest segle xxi són també gravadors. Perquè tal com indicava al començament d’aquesta dissertació el que pretenc demostrar-los és la permanència del gravat. El gravat, amb les seves diferents tècniques i aproximacions, és el fil conductor de l’art a través del temps.

I en temps de contemporaneïtat cal que una col·lecció estigui disponible al món virtual i a les xarxes socials. La col·lecció compta amb una pàgina web, que està disponible en quatre idiomes (català, espanyol, francès i anglès).

La col·lecció, com he dit abans, també està present a les xarxes socials. Disposem d’una pàgina de Facebook, d’un compte a Twitter i a Instagram i d’un canal propi a Youtube. L’objectiu de tot plegat és, òbviament, donar a conèixer la Col·lecció, difondre l’art, expandir la cultura, teixir complicitats i fomentar el debat sobre el món del gravat.

Fins ara, s’han organitzat més de quinze exposicions exclusivament amb fons de la col·lecció i quatre amb fons aportats.

Com a col·leccionista m’agradaria poder transmetre la meva passió pel gravat, la meva passió pel fet de reunir i de mostrar unes peces que poden produir-me o produir-vos satisfacció, inquietud o repòs, però que ens acompanyen en la cerca de la bellesa, de l’ideal estètic, del compromís amb la realitat com a base per a cercar nous horitzons.

 

Web: http://gelonchviladegut.cat

Twitter: Collection_GV

Instagram: collection_gv

Youtube: agelonch

 

Tota la bibliografia, articles de premsa, entrevistes, programes de ràdio i TV, vídeos, exposicions, intervencions, etc., són consultables a la Web.

Antoni Gelonch

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal