4/6/2020
Barcelona 16/1/1912
- Barcelona 27/9/2000
|
Figura 1. Cels Gomis a casa de Komenami Shōichi, visitant una de les principals col·leccions de kokeshi del Japó. D’esquerra a dreta, Watanabe Kō, Cels Gomis, Watanabe Asa, Fukazawa Kaname, Komenami Shōichi i l’esposa del col·leccionista Watanabe. Tsukaguchi, setembre de 1940. (Col·lecció particular.) |
|
Figura 2. Kokeshi guanyades per Cels Gomis en una subhasta d’Osaka organitzada l’any 1940 per diversos col·leccionistes especialitzats. Fotografia: Cels Gomis. (Col·lecció particular.) |
|
Figura 3. D’esquerra a dreta: kokeshi núm. 1260, de Fujiwara Masagoro, comprada el juliol de 1941 al col·leccionista Watanabe Kō; kokeshi núm. 1022, de Satō Tomoharu, regalada pel col·leccionista Komenami Shōichi a Cels Gomis l’estiu de 1940 durant una de les visites a Tsukaguchi; kokeshi núm. 1268, de Saitō Tajirō, dedicada per Watanabe Kō a Gomis com a regal de comiat el desembre de 1943, i kokeshi núm. 1161, de Satō Haruji, comprada per Cels Gomis als grans magatzems Isetan de Tòquio el gener de 1941. (Col·lecció particular.) |
|
Figura 4. Dues joguines tradicionals kyōdo gangu, de hariko (paper maixé), comprades per Cels Gomis al Japó cap a l’any 1940. (Col·lecció particular.) |
Cels Gomis i Serdañons, net del folklorista Cels Gomis i Mestre, i germà del fotògraf Joaquim Gomis i del promotor cultural Ricard Gomis, va reunir amb silenci però amb fervor, durant una llarga estada al Japó, una extensa col·lecció de nines tradicionals kokeshi així com altres nombrosos objectes d’art popular japonès.
Els seus fills encara recorden avui com Cels Gomis sempre repetia: «hi ha qui viu per treballar, jo treballo per viure». En efecte, excursionista i aventurer, al llarg dels anys Gomis va dur a terme tota mena de feines a fi de viure i veure món. És així que, passats uns primers anys i la primera joventut a Barcelona, en iniciar-se la Guerra Civil espanyola Gomis es va traslladar amb la família cap a Suïssa i, poc després, va iniciar un llarg periple que el va dur a viure i a treballar durant setze anys a l’estranger: a Veneçuela, al Japó, a Anglaterra i a l’Argentina. Va ser, però, durant els anys al Japó, entre 1939 i 1946, que Gomis va descobrir la que seria, juntament amb l’excursionisme, una de les seves passions: el col·leccionisme d’art popular japonès i especialment el de nines kokeshi.
Cansat de treballar a Caracas, Gomis va arribar al Japó el setembre de 1939 en cerca d’aventura i d’una experiència vital nova. Pocs dies després d’arribar, va retrobar-se a Tòquio amb l’escultor Eudald Serra, amic de joventut i antic company del Centre Excursionista de Catalunya. Gomis es va instal·lar temporalment a casa d’Eudald Serra abans de trobar un habitatge propi a prop de Kobe. Ràpidament es va integrar al país i, al cap de tan sols unes setmanes, va descobrir diversos llibres dedicats a les joguines tradicionals que el van atraure, fins al punt que al març de 1940 escrigué als seus pares explicant-los que havia decidit iniciar una col·lecció original de joguines tradicionals japoneses: «no puedo dedicarme a cosas de valor pero en esta especialidad creo resulta interesante y empiezo ahora a tener algunos en figuras de yeso coloreadas, muñecos [sic] de madera, hay cosas bonitas». La que en un primer moment semblava una petita col·lecció va créixer en pocs mesos gràcies a la descoberta de diverses botigues especialitzades i al fet d’entrar en contacte amb alguns dels principals col·leccionistes de joguines del Japó: Fukazawa Kaname, Watanabe Kō, Kumoi Seizan, Komenami Shōichi i Yamanouchi Shinpū. Va comprar peces a fires i botigues, unes altres van ser intercanviades entre col·leccionistes, mentre que moltes més van ser adquirides almenys en dues expedicions l’any 1941 al nord del país destinades a conèixer els principals fabricants de kokeshi. Així, al llarg de 1940, 1941 i 1942 Cels Gomis va aconseguir reunir un conjunt d’unes quatre-centes nines procedents de totes les regions del nord del Japó, representatives de més de cent trenta fabricants diferents. Es tractava d’un conjunt que recollia pràcticament tota la diversitat i riquesa d’estils i tipologies de les kokeshi de l’època; la més petita feia uns 3 cm i una de les més grans, una antiga figura Niiyama Kiyuji comprada el 1941 al col·leccionista Urano-san, arribava als 61 cm d’altura; allà s’hi trobaven representades des de les kokeshi d’ulls clucs de Kawagoe Kensaku a les figures de Fujiwara Masagoro. La col·lecció, de gran valor tant per la seva extensió, per la raresa d’algunes de les peces, com també per la manera com va ser inventariada i documentada in situ amb fotografies dels tallers i amb dibuixos dedicats pels mateixos fabricants, va passar a ser per a Cels Gomis, d’aleshores en endavant, la nineta dels seus ulls.
L’interès per les kokeshi i el contacte amb altres col·leccionistes destacats del moviment mingei, dedicat a la recuperació de l’art popular japonès, va permetre que Gomis, juntament amb el seu company Eudald Serra, accedís a un cercle de col·leccionistes més extens situat entorn dels principis filosòfics i estètics del pensador Yanagi Sōetsu i del Museu d’Art Popular Japonès de Tòquio. Com a resultat, a banda de la col·lecció de nines, Gomis també va recollir i comprar altres peces i objectes representatius del moviment mingei: tota mena de joguines tradicionals kyōdo gangu, pintures anònimes Ōtsu-e, teixits i ceràmiques populars, i també una extensa biblioteca especialitzada. Tots aquests materials van ser duts de retorn a Barcelona a finals de l’any 1946, set anys més tard de l’arribada al Japó.
Gomis va arribar a Barcelona el gener de 1947. Un petit grup de kokeshi va ser presentat al Foment de les Arts Decoratives el desembre de 1948 però el gruix principal de la col·lecció va ser guardat a casa dels pares, mentre Gomis tornava a partir cap a l’estranger, primer cap a Londres i després cap a Buenos Aires, d’on no va tornar fins a l’estiu de 1952. Tanmateix, malgrat la seva absència, a través d’Eudald Serra, l’any 1950 va donar un petit conjunt d’objectes d’art popular al Museu Etnològic de Barcelona, acabat de crear. Alhora, l’abril d’aquell mateix any, un conjunt més destacat de peces de la col·lecció va ser presentat a la primera exposició d’art popular japonès, organitzada al Reial Cercle Artístic per Serra amb el suport de Cobalto 49. Cels Gomis mai no va fer ostentació de la col·lecció però aquesta va ser accessible als amics, així com als membres del Club 49 i a un cercle reduït però selecte d’interessats per l’art i la cultura japonesa, entre els quals es trobaven Maria Lluïsa Borràs i Joan Miró.
Bibliografia
Bru, Ricard. «En torno al movimiento mingei. Cels Gomis y el coleccionismo de arte popular japonés». Goya, núm. 359 (juny 2017), p. 164-181.
Llopis, Arturo. «Cinco minutos con Celso Gomis». Destino, núm. 798 (22 novembre 1952), p. 9.
Watanabe, Kō. «Shūshūka no nyūzu». Kō, núm. 1 (juliol 1940), p. 11.
Watanabe, Kō. «Seruso Gomisu-shi no kotoba». Kō, núm. 3 (setembre 1940), p. 1.
|
