Llista de fitxesCol·leccionistes Col·leccions TipologiesAutorsCercaWeb del projecte

Marian Andreu Estany

14/7/2021

Mataró (Maresme) 7/11/1888  - Biarritz (Pirineus Atlàntics) 27/3/1976

 

Marian Andreu

Figura 1. Marian Andreu al seu estudi taller de Barcelona (1912-1914). Arxiu Fotogràfic Mariano Andreu (AFMA). Caixa 1 (1888-1920).

Figura 2. Interior de la casa del matrimoni Andreu a París. AFMA. Caixa 2 (1925-1950).

Figura 3. Interior de la casa del matrimoni Andreu a París. AFMA. Caixa 2 (1925-1950).

Figura 4. Creiem que es tracta de l’interior de Tragaviento, per la disposició d’alguns objectes com la urna de cristall. AFMA. Caixa 3 (1959-1976).

Figura 5. Interior de Tragaviento (1959-1976). AFMA. Caixa 3 (algunes de les peces que es van subhastar figuren a les fotografies).

Figura 6. Interior de Tragaviento (1959-1976). AFMA. Caixa 3 (algunes de les peces que es van subhastar figuren a les fotografies).

Figura 7. Andreu al seu jardí de Tragaviento (1970-1976). AFMA. Caixa 3. Escultura de Chana Orloff, Matrimoni Andreu (1925), localització desconeguda.

Artista polifacètic en diverses disciplines artístiques, residí a Barcelona entre 1889 i 1920 i a París des del 1920 fins al 1959. Finalment s’establí a Tragaviento (Biarritz) l’any 1960. Viatjà sovint a diverses ciutats europees, sobretot a Londres i Stratford-upon-Avon, i als Estats Units, especialment a Nova York i Los Angeles, per qüestions vinculades a les seves activitats artístiques, teatrals i expositives. Tornà, periòdicament, a Catalunya per visitar els amics, amb els quals mantingué una correspondència abundant.

Un aspecte poc conegut d’aquest artista és la seva afecció a col·leccionar i a visitar el món de l’antiquari. De fet, es convertí en un expert en antiguitats, com així va quedar reflectit a la premsa, a la correspondència i, després de la seva mort, a la subhasta dels seus béns a Tragaviento, gran part dels quals provenien de la seva casa de París, també dita casa museu. Ell mateix contribuí amb algunes de les seves peces a configurar la Col·lecció Manuel Rocamora (fotografies, vestuari i documents), un dels seus amics d’infantesa. Aportà algunes peces a exposicions, com la que organitzà l’Ajuntament de Barcelona l’any 1910 sobre retrats i dibuixos antics i moderns, o les que donà al futur Museu Municipal de Sitges l’any 1913. D’altra banda, algunes peces, després de restaurar-les, guarniren les seves obres, com per exemple l’esmalt L’esperit del mal (1910) o l’obra de tècnica mixta, grattage sobre pedra, Antíop (1946).

Andreu fou un home culte, selecte, elegant i exquisit, característiques que l’ajudaren a seleccionar bones obres quan visità museus i antiquaris. També hi contribuí la seva faceta artística més artesana, com a gran coneixedor de materials i processos artístics. Tal com ell mateix expressà en les seves memòries, Empreintes, la quotidianitat viscuda a la llar familiar afegí algun ingredient més al seu refinament. Per exemple, el seu pare, metge de professió, disposava d’unes vitrines plenes de flascons d’apotecari ornamentats com a bells contenidors de productes farmacèutics i d’essències de drogues que fomentaren la seva curiositat olfactiva. La seva mare, a qui contínuament distingí pel seu bon gust i elegància en el vestuari i complements, orientà la seva disposició en la recerca de l’exquisit. Records d’infantesa plens d’objectes i mobles de qualitat a la casa del carrer de Montserrat de Barcelona constitueixen la base o principi que aplicà en les seves residències futures.

 

L’estudi taller al carrer de Roger de Llúria, núm. 51-53, de Barcelona

El periodista Solé de Sojo, a El Día Gráfico, titllava el taller d’abigarrado com el de Faust per la passió d’Andreu a acumular i exposar tot tipus d’objectes. Després del seu pas pel Museu del Prado, tenia com a referent capdavanter l’obra de Velázquez, i subjugat per la Soane Collection de Londres, col·leccionar objectes i peces d’arqueologia. A més, les visites a antiquaris ì botigues entre els carrers de Gate Street i Humbles fomentaren aquesta afecció, així com el seu seguiment del moviment Arts & Craft, que exaltava l’objecte més personalitzat. Els viatges a Madrid i Londres, que continuaren durant la seva llarga vida, convertiren Andreu en un declarat expert en pintura renaixentista i barroca, especialment dels bodegonistes dels segles xvii i xviii. La premsa d’aquest període previ a la seva marxa a París recollí algunes de les seves adquisicions, com per exemple quan assistí a la primera d’una sèrie de subhastes d’objectes d’art antic organitzades a la galeria Dalmau de Barcelona.

 

La casa museu a la Rue Marbeau, núm. 6, de París

L’any 1928, en un article publicat a Blanco y Negro, es qualificà la casa de mansió d’art i s’esmentà l’espai destinat a l’artesania. Un edifici vermell d’estil 1910 en el qual, en traspassar la porta, el visitant es trobava a Espanya pel seu contingut. La revista D’Ací i D’Allà en feia un reportatge destacant l’atmosfera d’establiment d’antiquari que es podia percebre a través dels mobles i la decoració. De fet, la casa era un seguit d’escenografies que traslladaven a espais que recreaven diversos segles anteriors, envoltats per un gran nombre de peces, disposades com si es tractés d’un museu. Anys més tard, Denise Bourdet, a La Revue de Paris, s’afegia a aquest món sensorial quan el visitant es deixava seduir pel gran nombre d’objectes d’art ibèric, mobles barrocs, cofres, brocats, talles, pintures i miralls antics que estaven exposats.

 

Tragaviento, Avenue de l’Impératrice, núm. 21, de Biarritz

A partir de la mort de la seva esposa, l’any 1959, Tragaviento passà a ser la llar permanent de l’artista, que la convertí en un espai d’exposició. L’any 1969, el diari Basque Eclair descrivia la casa com un veritable museu on els amics podien admirar totes les meravelles col·leccionades per Andreu al llarg dels viatges i de la vida. Entre les obres relacionades destacaven uns dissenys de Picasso, un quadre de Velázquez, unes vitrines d’esmalts antics, d’escultures, algunes del segle xii, i altres peces que anomenava precioses. Pierre Espil qualificava Tragaviento de palau i el considerava com una de les més belles residències de la regió i un museu íntim de peces de gran valor. Afegia que el seu interior era com una mena de collage entre l’ambient surrealista creat i la presència de mobles antics. També titllà algunes peces de tresors artístics que havien adquirit una nova dimensió per l’habilitat d’Andreu en transformar una peça antiga en una nova creació. De fet, havia convertit el museu en un palau on rebre tothom. Retirat a Biarritz s’havia dedicat, com ell mateix manifestà, a una faceta constructiva que consistia a fer jardins i arquitectures. Els mobles de París els havia col·locat a Tragaviento, que havia convertit en un plató on les sorpreses eren constants i en un amfiteatre davant l’espectacle que oferia l’oceà.

A la mort de Marià Andreu, el patrimoni llegat als hereus fou considerat de riquesa museística. El diumenge dia 22 de juliol de 1984 a dos quarts de tres de la tarda s’inaugurava la subhasta a Tragaviento, sota la direcció del «Commissaire-Priseur Maître Jean Carayol de Bayonne». A l’acte hi participaren M. Kantor, expert en quadres antics; M. Ph. Maréchaux, expert en quadres moderns, i M. M. Nazare Aga i Lepic, experts en mobles dels segles xvi, xvii i xviii.

El patrimoni subhastat a l’exposició es dividí en diferents categories, tal com es desprèn del catàleg. A la secció «Tableaux anciens», numerada de l’1 al 10, es van incloure olis de l’escola de Goya, de l’escola espanyola dels segles xvii i xviii, de l’escola italiana del segle xvii i de l’escola francesa possiblement del segle xviii, a més de vint-i-tres aquarel·les de l’escola espanyola de començament del segle xix i d’altres sense atribuir.

Les obres numerades de l’11 al 100 corresponien a les realitzades per Andreu.

Els apartats «sculptures, bois dores, bibelots...», del número 101 al 200, i el destinat a «sièges et meubles», del número 201 al 293, resumeixen molt clarament l’afecció de l’artista per col·leccionar. Cal dir que una gran part de les obres foren classificades com a peces d’antiquari, definides així al catàleg i valorades com a excepcionals. El fet que els especialistes en «tableaux anciens», en «tableaux modernes» i en mobles dels segles xvi, xvii i xviii participessin en la catalogació és una prova més de l’interès que aquesta subhasta suscità entre els entesos per la qualitat del conjunt que s’exposà.

Andreu va reconstruir en les seves cases un entorn que recordava diferents períodes històrics i tendències artístiques. Un món màgic i de faula que trobà i imaginà a la casa paterna, com a punt de partença del que serien aquelles on es va establir. La premsa, la correspondència, les fotografies de l’arxiu Andreu i, especialment, el catàleg de la subhasta de les seves pertinences són el testimoni més fefaent i demostren que Marià Andreu fou un col·leccionista. Hi havia un bon nombre de pintures, objectes, talles i mobles que guarniren les seves mansions, però també de peces que formaren part de transaccions comercials o bé que reutilitzà per fer una nova creació. Així mateix, s’ha de dir que les diferents col·leccions d’Andreu es van dispersar en el mercat de l’art a través de la subhasta de 1984, després que els hereus fessin la selecció corresponent.

Bibliografia i fonts

Arxiu Documental Mariano Andreu (ADMA). ADMA 1925-1965. Fotografies; ADMA 1939-1959. Empreintes; ADMA 1984. Catàleg exposició de la subhasta.

Bourdet, D. La Revue de Paris «Images de Paris» (novembre 1958), p. 140-142.

Espil, P. «Avec Mariano Andreu, Biarritz a perdu un grand ami et un grand artiste». Sud-Ouest, 2 d’abril de 1976.

Espil, P. «Mariano Andreu: 80 ans le 7 novembre». Sud-Ouest, 5 de novembre de 1968.

F. L. «La Cathédrale de Bayonne s’est enrichie d’une oeuvre d’art réalisée et offerte par Mariano Andreu». Basque Eclair, 4 de novembre de 1969.

García-Portugués, E. «Mariano Andreu, col·leccionista, restaurador i creador». Locus Amoenus, núm. 15 (2017), p. 245-257.

«La Casa del Sr. Marian Andreu»,. D’Ací i D’Allà, vol. xvii, núm. 127 (juliol 1928), p. 252-256.

Monte-Cristo, «Casas españolas en París. La del pintor Andreu». Blanco y Negro, 19 de febrer de 1928, p. 54-56; Blanco y Negro, 11 de març de 1928, p. 57-58.

Solé de Sojo, V. «Hablando con Mariano Andreu». El Día Gráfico, 25 de novembre de 1913, p. 7.

Vell i Nou. 13 de març de 1915, p. 1-2.

Esther García-Portugués

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal