Carlos Benito González de Posada y Menéndez

8/6/2020

Candás (Astúries) 8/8/1745  - Tarragona 13/3/1831

El canonge Carlos Benito González de Posada (figura 1) fou un home d’església i de lletra nascut a Astúries, fill d’una família de la petita noblesa rural, però que va viure a Tarragona la meitat de la seva vida, poc menys de quatre dècades, i on aviat va esdevenir un dels referents intel·lectuals. Després d’haver estat docent universitari a Oviedo i a Madrid, com a catedràtic de llengua llatina, període en què va fer amistat i va treballar amb Campomanes i Jovellanos, els dos màxims representants de la Il·lustració espanyola de l’època, i fou admès com a membre de la Real Academia de la Historia. Com a llicenciat i doctor en teologia, va ser nomenat primer canonge magistral de la catedral d’Eivissa i després canonge i dignitat de la metropolitana de Tarragona.

Com la majoria d’il·lustrats espanyols, el canonge González de Posada s’interessà per les noves idees polítiques liberals, es preocupà per la millora del sistema educatiu, i gaudia de les arts, en les seves diverses manifestacions, i de la lectura. Com a membre de la jerarquia eclesiàstica tarragonina disposava d’una renda que li permetia viure d’acord amb la seva condició social, sense luxes però suficient per arribar a formar una bona biblioteca i una petita col·lecció de més de cinquanta pintures, de mida mitjana i petita, que tenia distribuïda per les diferents estances de l’habitatge, però de la qual desconeixem l’autoria, la qualitat i la temàtica. En relació amb la col·lecció de llibres, hi destacaven tres temàtiques principals: la religiosa, en els aspectes doctrinaris, d’organització i jerarquia eclesiàstica; la de literatura clàssica llatina i la històrica. Una biblioteca malbaratada a conseqüència de les successives reformes polítiques implementades en el convuls primer terç del segle xix i que van minvar les rendes dels eclesiàstics. Amb tot, a la seva mort, a la biblioteca restaven encara les obres de sant Agustí (deu volums), de sant Jeroni (sis volums), de sant Joan Crisòstom (tretze volums), de Ciceró (nou volums), les històries eclesiàstiques de Fèlix Amat (dotze volums), de l’abat Fleury (trenta-sis volums), d’Amat de Graveson (tres volums), i de l’abat de Choisy (quinze volums), la Sagrada Bíblia de Fèlix Torres i Amat, els Anales de la Corona de Aragón (set volums) i molts altres llibres de diferents autors.

A finals del segle xviii, les obres de remodelació urbanística i d’ampliació del port de Tarragona van posar al descobert antiguitats del món clàssic, algunes de les quals foren col·leccionades pels canonges Ramon Foguet i González de Posada i l’escultor Vicenç Roig. Per influència de Foguet, un reconegut bibliòfil, antiquari i col·leccionista, González de Posada s’inicià en el col·leccionisme de marques impreses sobre ceràmica, de monedes, d’inscripcions lapidàries i de peces arqueològiques, que s’afegien al seu interès per la pintura, la lectura i les col·leccions de malacologia i botànica.

Una part considerable de les diverses col·leccions de González de Posada, així com les del mateix Foguet, van desaparèixer o es van dispersar entre 1811 i 1813, a conseqüència del setge, l’assalt i l’ocupació napoleònica de la ciutat de Tarragona. De les col·leccions de malacologia i botànica res no s’ha conservat, ni sabem quin era el seu fons més enllà que el compartia i intercanviava amb Jovellanos.

González de Posada arribà a formar una àmplia col·lecció numismàtica que començà a Tarragona amb les peces duplicades dels canonges Ramon Foguet i Antonio Verdejo. La diversitat i qualitat de monedes romanes a les quals tenia accés ràpidament el va captivar, i dedicà una part important del seu temps a netejar, llegir i ordenar el monetari. Sabem que una d’aquelles monedes era una d’encunyada a la mateixa ciutat amb la inscripció divvs avgvstvs pater i en el revers una corona de llorer amb les sigles cvtt en el centre, que es llegeixen com Colonia Victrix Togata Tarraco (figura 2).

Més bona sort van tenir les col·leccions de González de Posada dedicades a les marques impreses sobre ceràmica i les inscripcions lapidàries, perquè de totes elles, a diferència de les monedes, sí que en va fer còpies fidels i estudis que va remetre a la principal institució arqueològica de l’època, la Real Academia de la Historia, on es conserven els manuscrits originals.

De marques impreses sobre ceràmica, González de Posada en va col·leccionar unes quatre-centes, totes elles recollides a Tarragona, de les quals almenys la meitat eren inèdites. Prèviament, Ramon Foguet, també interessat en aquestes petites marques epigràfiques, n’havia redactat un esborrany sota el títol de Disertación sobre los tiestos y barros antiguos de Tarragona, actualment perdut. El treball de col·leccionar i estudiar aquelles marques sobre ceràmica va coincidir en el temps amb el projecte de Colección litológica o de las inscripciones de España, de la Real Academia de la Historia, i amb el fort impuls a l’arqueologia donat per Carles IV, amb la Instrucció del 6 de juliol del 1803, per protegir els monuments antics. Entre 1803 i 1807, González de Posada envià a la Real Academia de la Historia quatre trameses amb marques sobre ceràmiques, la més important i nombrosa sota el títol de Colección tarraconense de sellos de barros egipcios, griegos y romanos (16 de juliol del 1807), acompanyada de tres làmines del dibuixant Francesc Miralles de terra sigil·lada i llànties amb decoració (figura 3).

Entre les marques de la seva col·lecció particular i les deixades per a l’estudi, González de Posada n’arribà a recopilar 934, de les quals 265 estaven repetides. Una important col·lecció, en nombre i diversitat, que li va permetre deduir observacions interessants per a la correcta interpretació de les marques impreses sobre ceràmica, com ara l’ús inadequat de la denominació genèrica de barros saguntinos difosa pel comte de Lumiares, i que moltes marques tenien el prefix o el sufix O. F. que es llegeix com oficina, opus fecit, opus figuli, opifex. És important destacar que va tenir l’encert d’ordenar les marques per ordre del nomen, prescindint dels esmentats prefix i sufix; de diferenciar les marques incises de les impreses; d’indicar la situació de la marca en funció del tipus de suport i d’interpretar la utilitat de les marques com a senyal distintiu de qualitat del producte. Els errors, pocs, són deguts al nivell assolit per la investigació arqueològica de l’època, que encara atribuïa a les produccions de ceràmica de vernís negre (gregues i itàliques) un origen egipci. Segons els coneixements actuals, González de Posada recopilà 501 marques de terra sigil·lada, 56 de vernís negre, 19 de llàntia d’oli, 11 d’àmfora, 8 de tègula, 2 de morter i 72 que no han pogut ser identificades, però que bé podrien ser de vidre, plom i d’altres materials. Tant pel volum i la diversitat de la seva col·lecció de marques sobre ceràmica com per l’interès dels estudis endegats amb ella, González de Posada és un dels pioners de l’epigrafia sobre instrumentum domesticum; com ho constata el fet que en el volum II de Corpus Inscriptionum Latinarum, publicat a Berlín el 1869, dins l’apartat d’instrumentum inscriptum, el 84,31 % de les marques són de Tarragona, i d’elles el 54,91 % són de la col·lecció de González de Posada.

Per a un llatinista com González de Posada, viure a Tarragona, la ciutat de l’Occident romà on s’han trobat més inscripcions lapidàries romanes, resultà un goig, ja que en va documentar més de seixanta d’inèdites. Una circumstància excepcional que constitueix la iniciativa individual més gran de recopilació i estudi d’inscripcions tarragonines amb anterioritat a la monumental obra de Hübner en el marc del projecte de Corpus Inscriptionum Latinarum. González de Posada envià còpia i documentació de totes les inscripcions lapidàries a la Real Academia de la Historia i, per garantir la màxima fidelitat de les transcripcions, va sol·licitar la col·laboració dels dibuixants professionals del Voyage pittoresque et historique de l’Espagne (d’Alexandre de Laborde) i també de Vicenç Roig, escultor i amic. Ara com ara, tot i els nombrosos estudis sobre l’epigrafia tarraconense, encara s’extreuen noves precisions a través de l’aportació epigràfica de González de Posada, una contribució al col·leccionisme i l’arqueologia de Catalunya pràcticament desconeguda, tot i que ell va ser la font primera d’un gran nombre de les inscripcions de Tarragona (figura 4).

A part de fragments d’inscripcions llatines, entre les primeres de senceres en va col·leccionar dues d’hebraiques que, per protegir-les, les col·locà encastades, sobre dues de romanes, a la façana del seu domicili al carrer de les Escrivanies Velles (seu del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya) (figura 5). Després va fer el mateix amb diverses làpides romanes, que també encastà en els murs del pati del palau arquebisbal, llavors acabat de construir, i, per raons de prestigi, la iniciativa fou imitada per algunes famílies benestants de la ciutat. En la mateixa línia de col·leccionar i protegir tota mena de peces arqueològiques de l’antiguitat, González de Posada va col·laborar a decorar i condicionar artísticament el claustre de la catedral amb algunes de les peces més significatives que després van constituir el fons del Museu Diocesà de Tarragona.

Recuperada la ciutat dels estralls de la Guerra del Francès, González de Posada i Vicenç Roig van reactivar el col·leccionisme per conservar les antiguitats tarragonines (escultures, mosaics, inscripcions, ceràmiques) i una part de les seves respectives col·leccions particulars estan en els orígens de les col·leccions del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, un dels més importants d’Espanya.

Bibliografia

Arco, Ricardo del. «Testamento de D. Carlos Benito González de Posada é inventario de sus bienes». Boletín de la Real Academia de la Historia, 52 (1908), p. 51-61.

Canella y Secades, Fermín. «D. Carlos González de Posada (Notas bio-bibliográficas)». A: Homenaje á Menéndez y Pelayo en el año vigésimo de su profesorado. Vol. II. Madrid: Librería General de Victoriano Suárez, 1899, p. 611-625.

Canella y Secades, Fermín. «Don Carlos González de Posada. Notas bio-bibliográficas». Boletín de la Real Academia de la Historia, 52 (1908), p. 61-75.

Demerson, Jorge. Carlos González de Posada: Aproximación a su biografía. Oviedo: 1984.

Demerson, Jorge. «Don Carlos González de Posada y la historia». A: Homenaje a Luis Morales Oliver. Madrid: 1986, p. 467-476.

Demerson, Jorge. «Esbozo de una bibliografía de D. Carlos González de Posada». A: Homenaje a Justo García Morales, miscelánea de estudios con motivo de su jubilación. Madrid: 1987, p. 109-122.

Fita, Fidel. «Un asturiano ilustre, o sea D. Carlos González de Posada. Datos biográficos y bibliográficos». Boletín de la Real Academia de la Historia, 51 (1907), p. 447-452.

Montesinos i Martínez, Josep. Terra sigillata: Antigüedades romanas, I. Madrid: Real Academia de la Historia, 2004.

Remesal Rodríguez, José; Pérez Suñé, José M.ª. Carlos Benito González de Posada (1745-1831): Vida y obra de un ilustrado entre Asturias y Cataluña. Madrid: Real Academia de la Historia, 2013. (Biografías; 2)

Ruiz i Porta, Joan. «Els canonges Foguet y González de Posada, arqueólechs de Tarragona». Boletín Arqueológico [Tarragona], 3 (maig-juny 1914), p. 91-114.

Ruiz i Porta, Joan. «El canonge González de Posada». Boletín Arqueológico [Tarragona], 4 (juliol-agost 1914), p. 121-143.

José Remesal Rodríguez

José María Pérez Suñé